El xiquet de Maravall

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Quizá mi apellido te indujera a pensar que soy catalán o que entiendo el catalán, lo cual no es cierto en ninguno de los dos casos, pero aunque lo fuera el simple hecho de ser ministro de todos los españoles obliga a todos a que se dirijan a mí en la lengua oficial del Estado”. Qui no conega l’anècdota, podria pensar que la frase anterior va ser pronunciada per alguns dels noms que salpebren les pàgines de la convulsa història d’Espanya del segle XIX o, a tot estirar, del primer terç del segle XX. Res més lluny de la realitat, però, ja que és un text de José María Maravall, ministre d’Educació del PSOE amb Felipe González, qui contestava així a un xiquet valencià a través de les pàgines d’EL TEMPS l’any 1985.

Un jove estudiant de 6è de primària —aleshores anomenada EGB— va escriure una carta a Maravall per fer-li una consulta sobre els deures escolars. Quan aquell xiquet va agafar paper i bolígraf per adreçar-se al senyor ministre, feia set anys que les Corts havien aprovat la Constitució espanyola i entre quatre i sis que els tres principals territoris dels Països Catalans posseïen un estatut on s’oficialitzava la llengua pròpia.

Tres anys abans, Espanya va estrenar, diuen, un Govern d’esquerres i, des de feia dos cursos, el català s’havia convertit en llengua de comunicació audiovisual amb l’inici de les emissions de Catalunya Ràdio i TV3. En paral·lel a la carta de l’alumne, el mateix any 1985, Espanya s’adheria a la Comunitat Econòmica Europea, pas previ a l’entrada en la UE, i uns mesos després un Felipe González encara sense iot ni portes giratòries era reelegit president espanyol.

Espanya respirava llibertat i explosió democràtica. Franco havia mort al llit plàcidament i tranquil·la, a excepció de l’estira-i-arronsa mèdic per perllongar l’agonia dictatorial fins al 20N, i l’Estat espanyol havia protagonitzat una transició “modèlica”, pilotada per un rei “campechano” i apuntalada pel vent nou del destape, la movida madrilenya i el trencaclosques autonòmic. Res no faria sospitar a un xiquet innocent que no podia adreçar-se a Maravall, madrileny de pares xativins i amb un pas brillant per Oxford i Harvard, en la llengua en què s’expressava de manera natural.

La resposta de Maravall, un panegíric del castellà com a llengua comuna, podria haver-la signat perfectament l’exministre franquista Manuel Fraga o Adolfo Suárez, un altre dels herois de la democràcia espanyola que, no obstant això, considerava que el català no era apte per a una classe de química nuclear. En assumptes perifèrics, la diferència de plantejament entre el PSOE i les sigles de torn de la dreta espanyola (UCD, AP, PP, Cs...) esdevé escassa o nul·la.

D’antecedents, en tenim a cabassos. L’any 1981, mentre el nostre atrevit xiquet valencià estudiava 2n d’EGB, es va pactar l’Estatut de Benicàssim, un projecte d’estatut valencià que fixava “País Valencià” com a nom del territori. Malgrat l’acord, les Corts espanyoles van aprovar un altre text en què es modificava el nom del país amb el suport per acció o omissió tant de la UCD com del PSOE.

L’episodi es reviuria el 2003 —el xiquet valencià ja fregava la vintena i corria per la universitat— quan el secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, es va comprometre a respectar qualsevol Estatut que isquera del Parlament català. La història és ben sabuda: ZP va arribar a ser president d’Espanya, li va passar el cepillo guerrista a l’Estatut i es va iniciar un procés de final incert.

El PSOE, de fet, s’ha anat alternant en el poder espanyol dels anys 80 ençà amb la dreta amb una estratègia immutable. Els anys socialistes serveixen per avançar en matèria social i les legislatures dretanes consoliden un model econòmic neoliberal amb pinzellades socialdemòcrates; totes dues opcions, en canvi, afermen l’statu quo hispànic tant en matèria d’infraestructures com de llengua, cultura, espoli fiscal o finançament.

L’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa, amb els vots entusiàstics i gratuïts de Compromís, ha deixat pas en a penes unes setmanes a un nou gerro d’aigua freda: ni nou model de finançament, ni segon múltiplex per a la reciprocitat entre À Punt, TV3 i IB3 i alguna molleta en forma de promesa sobre l’alliberament de l’AP-7 o els corredors ferroviaris. Almoines humiliants, si més no.

L’única cosa positiva és que el nostre xiquet valencià, el que va escriure il·lusionat a Maravall amb 11 anys i que ara ja té entrades als cabells blancs, un doloret al genoll i un inici de vista cansada, diga que està fart d’enganyifa i que no li la tornen a clavar. I quan les sirenes canten amb una rosa al puny, que recorde el text clarivident i pedagògic de Maravall sobre com funcionen les coses a l’Espanya eterna.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio