Cròniques de tragèdia valenciana

Terror mediterrani

El Govern valencià es mostra impotent davant les operacions dirigides des de Madrid per evitar la construcció del corredor mediterrani. Després de donar suport a Susana Díaz, Ximo Puig es veu ara com una víctima de la seua mateixa operació política, fracassada pel triomf de Pedro Sánchez i criticada pels seus socis del Govern del Botànic.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan l’aragonés Balasc d’Alagó va prendre Morella l’any 1231, tenia realment la mar Mediterrània a l’horitzó. Aquell inici tímid de croada contra els musulmans no era més que una excusa per cercar el gran somni de la noblesa aragonesa: l’eixida a la mar. En previsió de la jugada, el rei Jaume I, encara de ressaca per la conquesta de Mallorca, s’hi va atansar per a prendre la iniciativa de l’expansió cap al sud i, de retruc, barrar el pas al poder marítim de la gens dòcil aristocràcia aragonesa. Cal suposar que a Balasc no li va agradar aquella decisió, però va claudicar per interessos propis i la por al poder reial.

La gran partida d’escacs entre els nobles aragonesos i la monarquia catalana va tenir com a tauler de joc, doncs, la Mediterrània. No podia ser de cap altra manera. Al llarg de tota la història, la mar del sud d’Europa ha estat, en essència, un negoci ben sucós. I, com a tal, tots els poders que s’hi han anat succeint han volgut disposar-ne del control.

Considerada com el centre geogràfic de la Terra pels antics romans, la Mediterrània ha esdevingut l’escenari de batalles on mercenaris miraven la mort als ulls amb l’esperança de terres i riqueses. Pirates autòctons i aliens l’han fet territori de saqueig i de conquesta, mentre els mercaders obrien noves rutes comercials per a engreixar-se les butxaques. Ha protagonitzat contactes entre nacions, llengües, cultures i religions; tràfic de persones, objectes i substàncies (legals i il·legals) cobdiciades als seus ports; comerç del sol i platja en forma de turisme i urbanisme salvatge; lluites pel control dels passos estratègics... Una mar i les terres que l’envolten –Mediterrània significa, etimològicament, mar entre terres– que, més enllà de servir d’inspiració als poetes, ho han estat sobretot de mariners, comerciants, banquers, militars, nobles, burgesos, empresaris i polítics.

El dia que la presidenta d’Andalusia, Susana Díaz, empaitada per l’aparell socialista de les portes giratòries, la ics sense resoldre i el “sí és sí” a Mariano Rajoy, va voler liderar el PSOE, un dels llocs clau on va llançar l’esquer va ser Saragossa. Com en temps de Balasc d’Alagó, a la capital aragonesa l’esperava Javier Lambán, un dels barons territorials socialistes més puixants, amb qui no va trigar a signar un protocol d’infraestructures per a “prioritzar” les inversions del corredor central per davant de qualsevol altre. De nou, la Mediterrània en l’horitzó.

A diferència del segle XIII, agrade o no, el tauler de joc va ara més enllà d’aquella Corona d’Aragó covada amb el matrimoni de Peronella i Ramon Berenguer IV, per la qual cosa els dirigents aragonesos ja no miren cap a València buscant la mar, sinó més cap al sud. Cap a al sud que representa Díaz, amb el port d’Algesires, i que deixa fora de joc el que havia de ser el projecte estrella de les infraestructures del segle XXI: el corredor mediterrani.

L’aposta geoestratègica de la Sultana –malnom de Díaz en els cercles polítics andalusos– i Lambán té la lògica de qui aspirava a manar a Madrid i de qui vol capgirar una partida perduda perquè la geografia li ha atorgat un mal lloc en el terreny de joc. Més inexplicable, però, va resultar el suport que el president valencià, Ximo Puig, va oferir sense condicions a la presidenta andalusa i que no va retirar ni un mil·límetre ni tan sols després de la trobada de Díaz amb el mandatari aragonés. Per què? La resposta, com la claudicació dels nobles aragonesos a Morella fa vuit segles, de nou, rau en els interessos propis i la por.

Es podria dir, tot fent un paral·lelisme i fantasiejant amb els ritmes circulars de la història, que la classe dirigent aragonesa ha mirat de nou cap al sud però, en aquesta ocasió, per a fer-hi pinça. I que Morella ha tornat a tenir un paper fonamental però no com a camp de batalla, sinó com a bressol polític de qui, per assumptes interns de partit, ha posat la catifa roja als qui pretenen redefinir la Mediterrània obviant els mil quilòmetres i escaig que van des de Tarragona fins a Algesires.

Un president en fallida doble

L’actitud de Ximo Puig va sobtar tant als sectors socialistes més allunyats de Díaz com a la resta d’integrants del Pacte del Botànic; fora de micro, fins i tot, acusaven el president de tenir por i de no ser capaç de marcar uns límits a l’aposta pel cavall (que ell creia) guanyador. Pànic a perdre pes dins del partit i que les amistats polítiques covades a l’ombra del Botànic o de la defensa del Corredor Mediterrani el deixaren massa marcat. La victòria del sanchisme, en canvi, ha capgirat la truita: Puig es troba en fallida com a cap visible d’un PSPV que no controla i com a president d’un Consell que ara dubta si els interessos del puny i la rosa estan per damunt de les lleialtats autòctones.

A principis de març, en la jornada L’hora de les decisions que l’Institut Ignasi Villalonga va organitzar a València per a escenificar un front territorial comú en favor de l’eix ferroviari, el president Puig ja va evidenciar que el “què diran” és una de les seues hipoteques polítiques. Refractari a explicitar qualsevol connivència pública amb els executius de Catalunya i les Illes Balears, Puig va imposar en gener que la reunió comptara amb mandataris d’altres regions afectades, com Múrcia o Aragó.

La condició de Puig obeïa a evitar una incòmoda foto en solitari amb el president de Catalunya, Carles Puigdemont, i la de Balears, Francina Armengol. L’organització de la jornada va contactar aleshores amb Lambán i, en un primer moment, el president aragonés va confirmar-hi l’assistència; posteriorment, ho van fer el mateix Puig, Armengol i Puigdemont.

El 10 de febrer, però, a menys de tres setmanes de la jornada per pressionar a favor del corredor mediterrani, Lambán es va despenjar del cartell i Puig, és clar, va tornar a sentir terror. Un terror mediterrani. País Valencià, Catalunya i Balears, a soles, no.

La manca de coratge polític, a més a més, resulta especialment perillosa quan davant hi ha qui no es talla un pèl. La impressió dels organitzadors de l’acte, on s’hi aplegaven representants polítics, empresarials i dels ports de València i Barcelona, entre d’altres, és que el regat d’última hora de Lambán no va ser gens casual, sinó que estava ben meditat per forçar el deslluïment de la reivindicació mediterrània. L’absència del president aragonés va ser l’excusa que necessitava Puig per a desentendre’s de l’acte i, en no assitir-hi l’amfitrió, Armengol –amb el bitllet d’avió ja comprat– i Puigdemont van acabar eixint també del cartell.

Andalusia, Aragó, Castella i, evidentment, Madrid no es molesten massa en dissimular que la seua prioritat és el corredor central, tot i que Europa porta anys astorada amb l’obvietat de la necessitat de l’eix mediterrani. Brussel·les sempre ha plantejat que el Corredor Mediterrani ha de ser la continuació natural de l’eix ferroviari que s’inicia a Escandinàvia i recorre Europa pels entorns dels rius Rin i Roine connectant places estratègiques com Rotterdam fins arribar als Pirineus.

A Madrid, en canvi, mane qui mane, l’evidència no resulta tan clara. Susana Díaz, de fet, tan sols és una més de la llarga llista de dirigents amb aspiracions o poder a la capital espanyola, tant de l’entorn del PP com del PSOE, que han mostrat una preferència insultant i sense vergonya per l’eix central, fins i tot, a contracor de la Unió Europea. Tant és així que, per a veure si cola, hom no dubta a titllar el corredor central de “ramal central del Corredor Mediterrani”, la qual cosa va provocar la resposta a l’estil Barri Sèsam de la vicepresidenta valenciana, Mónica Oltra.

“No hay playa, Central; hay playa, Mediterráneo... És fàcil!”, va ironitzar una Oltra de gesticulació ostensible, amb la reflexió principal en castellà perquè s’entenga des de Madrid estant. Amb tot, no va quedar massa clar si la ironia de la vicepresidenta a l’hora d’explicar la postura “unànime” del Consell era la resposta de Puig –enviar la número 2 a lliurar una batalla pròpia– o una insinuació tímida de revolta dins del Pacte del Botànic, on probablement tot seran somriures, bicicletes i comboi faller fins que Compromís olore la sang del sorpasso.

 

L’Espanya eterna... i radial

En tot cas, el que sí queda clar és que l’Espanya radial, un cos deforme amb un melic immens, desorbitat, quasi grotesc, per on tot –i tots– han de passar des de 1720, quan es va aprovar la centralització de camins, té una preferència ben clara per desplaçar el trànsit cap a l’interior. Només cal fer una ullada al mapa dels AVE, les autovies i observar on, en canvi, les rutes de peatge són l’única opció viable per al transport de mercaderies. L’Espanya que recita “de Madrid al cielo” va fer la seua tria en matèria d’infraestructures fa tres segles la manté avui en dia i Ximo Puig, com a cap del Govern valencià, de moment, no sembla fer-li front.

No calia, però, ser massa espavilat per a intuir aquest escenari. El corredor mediterrani porta dues dècades ajornant-se sine die i, malgrat l’interés de la UE i la pressió de lobbies com Ferrmed o els grans empresaris com Juan Roig, Javier Godó o Joaquim Gay de Montellà, l’eix sempre s’ha topat amb una barrera infranquejable: el Govern espanyol.

Tant PP com PSOE –i, en aquesta qüestió, tant hi fa Díaz com Pedro Sánchez– han aprofitat el seu pas per Moncloa per a posar pals a la roda del corredor mediterrani. El Govern espanyol, interlocutor únic de valencians, balears i catalans davant la UE, ha estat el primer en frenar l’arribada de subvencions europees per a l’obra, una paradoxa que afona les seues arrels en la relació tèrbola o, amb més precisió, hostil entre Madrid i els Països Catalans.

El cas més escandalós va ser quan el Ministeri de Foment espanyol va ser l’únic de tota Europa en votar en contra del corredor mediterrani l’any 2012. Dit d’una altra manera, Espanya va ser l’únic dels vint-i-set països amb dret a vot que va posicionar-se en contra d’una obra que afectava directament el seu territori perquè no incloïa el Corredor Central.

Amb anterioritat, tant PSOE com PP han paralitzat l’obra, senzillament, tancant l’aixeta econòmica. L’any 2004 ja era notícia el retard de l’AVE València-Castelló i la continuació posterior cap a Tarragona per la indolència del Govern espanyol, tant en matèria de finançament com d’emissió dels informes obligatoris d’impacte ambiental. En aquell moment, la previsió era que la línia per a liquidar el forat negre ferroviari a banda i banda de la Sénia havia d’estar enllestida el 2005; dotze anys després, no n’hi ha ni rastre i, en canvi, viatjar de València a Barcelona en tren esdevé cada dia més angoixant entre incomoditats i retards de tota mena.

 

País Valencià o la platja de Madrid

El resultat final és que, a hores d’ara, el País Valencià continua sense alta velocitat cap a Europa, el corredor mediterrani circula més pel terreny de la utopia que de la realitat i els ports valencians es deprimeixen sense connexió amb la gran xarxa ferroviària europea de mercaderies. Ni les molles de l’AVE que uneix Madrid amb València i Alacant alimenten ja. Un tren l’objectiu real del qual, d’altra banda, van deixar molt clar els mitjans de la capital espanyola el dia de la inauguració oficial: “La platja, a hora i mitja de Madrid”. Literal.

El president Puig, per tant, no ha de buscar massa lluny de sa casa per a trobar qui posa entrebancs al corredor mediterrani. L’actitud tant dels dirigents socialistes com populars cap a la infraestructura frega la traïció, però la por de Puig continua provenint d’una foto hipotètica on es puga llegir “Països Catalans” entre línies. Un Puig que s’encara a qualsevol situació futura amb la feblesa de qui no té les claus de sa casa –compte amb els moviments interns dels Ábalos, Mata, Perelló i companyia–, i ha de seguir ballant amb els socis del Botànic que, al capdavall, són els primers voltors que ansien la poltrona de la Generalitat.

I mentre cadascú gestiona les pors pròpies i alienes com pot, durant els darrers dies, València s’ha tornat a convertir en el centre d’un corredor mediterrani fantasma. Un centre només simbòlic i imaginari, és clar, gràcies a l’enèssima trobada de representants de segona fila del Ministeri de Foment, les autonomies afectades i els ports per a confeccionar un argumentari potent de defensa de la infraestructura.

Tant se val que aquesta nova trobada purament cosmètica concloga un altre colp que l’eix mediterrani és molt important perquè connecta els principals ports del sud d’Europa, que és clau per a convertir València i Barcelona en la porta d’entrada meridional de mercaderies asiàtiques, que donaria servei a una zona que genera el 50% del PIB espanyol, que hi viuen no sé quants milions de persones, que mou una quantitat gegantina de mercaderies, que travessa un fum de continus urbans vibrants... Madrid s’encarregarà de tombar-lo a Europa.

Balasc d’Alagó no va aconseguir arribar a la Mediterrània i la seua empresa va ser avortada per la decisió del rei. Com aleshores, Madrid, Castella i Aragó cerquen ara l’eixida al mar per Algesires, deixant un forat negre immens entre Tarragona i Alacant. Tot plegat salpebrat d’un gran risc: que el Govern valencià només siga un espectador impotent i paralitzat mentre sua de por com si tinguera damunt una flassada morellana de les grosses.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.