Encara persistia a la imaginació col·lectiva i als oïts aquella sonoritat emotiva i solemne del sac de gemecs. Acompanyada discretament per la percussió i la dolçaina, la música s'havia convertit en una expressió d'homenatge i reivindicació, de ràbia i tristesa contra una pèrdua inesperada i absolutament trencadora. L'aplaudiment del públic després de l'última nota aborronava la pell. Les llàgrimes i les cares llargues s'havien apropiat de l'ànim del conjunt dels músics. Tothom, públic i alquimistes dels compassos, recordaven la figura del dolçainer Quico Rico.
El Centre Cultural de Muro d'Alcoi, a la comarca del Comtat, s'havia erigit, no debades, en testimoni d'un record fet des del cor i des de l'ànima. Un clam del seu llegat i del seu pas per la música tradicional valenciana que es feia dintre d'un aniversari molt especial, malgrat celebrar-se amb la dolçaina i el tabal lluint un crespó negre, amb melodies que interpel·laven la memòria, la consciència i la nostàlgia.
La Xafigà, un grup nodrit per músics d'aquests instruments tradicionals del nostre territori, complia quaranta anys d'existència, quatre dècades de persistència i lluita per conservar la nostra cultura i les nostres arrels sonores. Des d'una mirada inequívocament modernitzadora i d'avantguarda dintre d'aquest camp musical, però sense oblidar, per què fer-ho és perdre la identitat que va fer brollar la colla, els orígens.
Nascuda a les primeries dels anys vuitanta, més concretament en 1982, va situar-se com a un dels grups pioners amb la dolçaina i el tabal d'arreu del País Valencià, quan encara restaven lustres per què l'instrument de vent tradicional atresorara la popularitat que aconseguiria arran de l'èxit de grups ska-rock com ara Obrint Pas. Eren temps de renaixement cultural després de la llarga nit de la dictadura franquista, d'una època on les expressions pròpies quedaven recloses als denominats com àmbits folklòrics.
Amb una nòmina de directors de renom a la seua biografia, siga per les composicions per a festes de Moros i Cristians o siga per exercir d'arquitectes de l'escola i del mateix grup, la tasca de la Xafigà ha estat rellevant per vertebrar un moviment de nord a sud del País Valencià en reivindicació i protecció de la dolçaina, així com del seu inseparable germà de percussió que és el tabal. En el naixement de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters, no debades, hi ha la petjada imprescindible d'aquesta colla de Muro d'Alcoi.
A la difusió de les sonoritats tradicionals, al treball de desmuntar perjudicis i barreres autoimposades per als instruments de la nostra terra, s'ha sumat la seua contribució a cosir el teixit cultural valencià, sempre procurant que no hi haja cap fil esfilagarsat. Any rere any són fixes a diverses festes de Moros i Cristians, així com han aportat clàssics al repertori com ara Xavier el Coixo, present al seu disc Moros i Cristians (Tabalet Estudis, 1993), o altres peces als àlbums Cavall de Foc (E.G. Tabalet, 1997) i De Verema (Audioart, 2007).
A escala municipal, a la xicoteta població del Comtat en la qual tenen la seu i el local per assajar, han jugat un rol rellevant per a la preservació de tradicions com ara l'asguinaldo, a la nit de Nadal, o les diferents cercaviles durant els temps d'adveniment de les seues majestats els Reis d'Orient. També han destacat per la seua col·laboració amb el manteniment de les danses, una lluita que du el segell del grup murer del Baladre; pels seus intercanvis amb músics d'altres indrets del món, i per una activitat centrada en les comarques valencianes, però també amb participació en les contrades catalanes.
Tot aquest currículum, del qual només n'hem fet cinc cèntims, és una mostra de l'activitat tan important que fa grups com ara la Xafigà per les nostres tradicions, la nostra cultura i la vitalitat musical del territori. Aquesta colla de Muro d'Alcoi és només un exemple dels milers de grups que s'esforcen cada dia perquè la nostra cultura seguisca amb les constants vitals actives, perquè els nostres pobles i ciutats atresoren una dinamització ancorada en una mirada polièdrica de passat, present i futur, pel manteniment de la flama cultural d'un país allargat. Per què sense aquest treball, perquè sense l'esforç i la passió d'aquelles entitats i associacions que conformen el nostre teixit cívic i cultural, ens quedaríem orfes de les expressions populars que enriqueixen la nostra societat.
