La ràbia, la impotència i la desesperació s'havien apoderat de l'ambient de les viles i els pobles del Comtat i la Marina Alta. És cert que a determinades poblacions, com ara Cocentaina o Beniarrés, sonaven tabals, dolçaines, trompetes i timbals que anunciaven l'adveniment de la contesa bèl·lica entre el bàndol de la creu i la mitja lluna, però els descendents i els hereus dels botxins del cabdill àrab Al-Azraq tenien l'ànima glaçada, el cor bategant llàgrimes, els ulls infestats de núvols que preveien temps de tempesta. Les nits s'havien convertit en l'aparador del terror, en el paradigma de la transparència horrorosa per la capacitat d'observar com les flames consumien paisatges, records, experiències i racons inspiradors de llegendes i rondalles. Tothom vivia pegat al mòbil per espantar-se amb el següent poble desallotjat des de la falda de la Serra Mariola. Tothom mirava a la finestra des d'aquestes valls de l'interior, essència de la Diània oblidada, desitjant que les flames s'aturaren abans d'arribar a la seua llar, a les seues terres.
L'incendi de la Vall d'Ebo, amb prop de 11.500 hectàrees carbonitzades, havia deixat una sensació de tristesa i abatiment per aquestes contrades. S'havien acumulat les històries dramàtiques, les pèrdues de l'aliment de la seua vida, la despossessió visual d'indrets que havien conformat identitats. Els nervis estaven a flor de pell, així com proliferaven les discussions buscant culpables per a unes catàstrofes quasi inevitables en època d'emergència climàtica i pluviòmetres sense gaire feina. Qualsevol foc declarat, com ara el xicotet incendi que va produir-se a la zona de la Cova Alta d'Albaida, generava inquietud, preocupació, angoixa pel temor de veure calcinada la serra que acompanya la vista de cada matí només aixecar-se del llit. En el cas d'aquest foc, només «el miracle de la pluja», en paraules del batlle d'Albaida, el valencianista Josep Antoni Albert, havia evitat la multiplicació de la tragèdia natural a les comarques centrals.
Aquelles flames immisericordes eren un càstig més d'una zona d'interior oblidada, marcada per la cara B de la deessa fortuna en els darrers anys, allunyada dels focus mediàtics habituals sobre el despoblament i el rerepaís maltractat del territori valencià. Municipis afectats pel foc destructor havien estat martiritzats en temps pretèrits amb l'extensió del bacteri de la Xylella, el qual afectava arbres com ara ametlers, senya d'identitat d'unes muntanyes que han estat testimoni privilegiat de l'abandonament progressiu del camp. Segons un estudi de la Unió de Llauradors, el nombre d'explotacions agràries al Comtat s'ha reduït un 58,07% en el període 1999-2020. En el cas de la comarca de la Marina Alta, el descens és si fa no fa similar: abasta un 53,49%.
Un mes abans del desastre de les flames els habitants d'aquestes comarques van experimentar el seu primer sotrac estiuenc: una mala collita de la cirera, un producte arrelat en molts camps de la Marina Alta i el Comtat, així com important per a l'economia de les poblacions d'interior d'aquestes contrades. Aquest cultiu, de fet, s'havia erigit en un fre parcial a l'imparable èxode cap a les ciutats, en un acte de resistència a la realitat amarga que ressalta el grup Zoo a la seua cançó "Diània": «Barrancs encantats/serres foradades/pintures ancestrals/ballen les aixades/ si tots, com jo, marxem a la ciutat/qui parlarà amb les oliveres mil·lenàries?».
Despoblació, transport públic precari, abandonament del camp, collites adverses, plagues agrícoles i, per si tot plegat no fora suficient, incendis. Tota una maledicció reversible sobre els dominis del vell comandant Al-Azraq. Només cal voluntat per a revertir-ho.
