Com tots els canals de televisió, À Punt tancarà aquesta 2022 amb un programa especial amb motiu del Cap d’Any. Óscar Tramoyeres, Àlex Blanquer i Maria Juan seran els encarregats de conduir l’espai. Entre més, també hi participarà la Muixeranga d’Algemesí, que alçarà una alta de cinc. La presència de la colla de la Ribera està més que justificada: aquest 2023 commemoren el seu 50è aniversari. Són cinc dècades des que un grup de persones —antics alumnes del Col·legi Maristes de la localitat— van decidir recuperar una expressió festiva —i també religiosa— que havia entrat en decadència. L’aparició en l’especial de Cap d’Any serà el tret d’eixida per a un any de commemoracions.
La casualitat ha volgut, de fet, que les efemèrides en l’univers muixeranguer es concatenen. Si en l’any que ara comença serà la Blava (nom amb què es coneix la Muixeranga d’Algemesí en l’argot) la que estarà de celebració, l’any que ara acaba ha estat també d’aniversari per a la Nova Muixeranga d’Algemesí. Vint-i-cinc anys s’han complit de la seua fundació, allà pel 1997. Començaren sent una trentena de persones i avui la colla compta al voltant de 280 participants. Cada any sumen una trentena d’actuacions arreu del País Valencià i han esdevingut una de les associacions més actives de la Ribera.
L’efemèride, clar, és important internament, però té, també, una dimensió de país: res del que ha passat les darreres dues dècades en l’univers muixeranguer s’explica sense la Nova. Aquesta colla va nàixer amb la voluntat, explícita, de difondre les torres humanes més enllà de les fronteres d’Algemesí. Quan la Nova es va fundar, el 1997, només existia la Muixeranga d’Algemesí. A la veïna Alcúdia, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, s’havien recuperat els Negrets i a Titaguas, l’anomenada mojiganga. De la tradició muixeranguera valenciana present en una part important del territori —i documentada des del segle XVII—, en quedaven, doncs, les molles. L’evolució social, l’èxode del camp a la ciutat i altres circumstàncies havien reduït aquella expressió popular a la mínima expressió.
Avui l’univers muixeranguer el conformen 24 colles, repartides arreu del territori. La més meridional és a Alacant; la més septentrional, a Barcelona, impulsada per l’Espai País Valencià. “Per explicar la transformació de l’univers muixeranguer, cal tenir en compte l’aparició de la Nova Muixeranga”, explica Pau Pertegaz, president de la Federació de Muixerangues del País Valencià, una entitat que, des de 2018, aixopluga un col·lectiu en què, a hores d’ara, estan involucrades al voltant de 2.200 persones. Ell va participar en la fundació de la muixeranga del Camp de Túria, primer, i en la Jove Muixeranga de València, després. L’ajuda i els consells dels membres de la Nova van ser fonamentals per poder enlairar aquests projectes. A hores d’ara, ell mateix és membre de la Verda.
La proliferació de colles arreu del territori ha provocat, de fet, que les muixerangues hagen esdevingut una expressió cada volta més reconeixible de la identitat valenciana. I si bé és cert que encara hi ha qui les confon amb els castellers (a pesar que són els castells catalans els qui tenen origen en el ball dels valencians), a poc a poc les torres humanes són percebudes com a expressions populars pròpies. “La muixeranga com a ball i la muixeranga com a himne s’han (re)configurat com a representants simbòlics de la cultura i la identitat valenciana”, explica l’investigador Toni Bellón en De festa a patrimoni: La patrimonialització de les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (1959-2020), Premi Alfons el Magnànim d’Assaig 2022, una obra on dissecciona l’origen i l’evolució d’aquest fenomen.
De la igualtat a l’explosió
“No puc concebre la meua vida sense les muixerangues”. Qui així parla és Elba Barberà, bioquímica i presidenta de la Nova Muixeranga d’Algemesí fins novembre passat. Ara té 31 anys i quan en tenia sis va insistir als seus pares, escaladors aficionats, perquè l’apuntaren a la Nova Muixeranga. Allà va començar a pujar més i més altures, a aprendre les tècniques i a agafar confiança per enlairar-se amunt, sempre amunt. Ella fou la xiqueta que s’encimbellà fins al més alt de la primera Trobada, una figura de cinc altures creada per la Nova. I ha vist com la seua colla assolia fites inimaginables quan van fer aquell primer assaig darrere la capella de la Troballa, a la llum d’un fanal. “Clar que sentia nervis, però també una adrenalina que t’espentava cap a dalt. La ‘muixe’ és com la meua família. La confiança en les persones que formen la figura és la clau de tot, i això és molt bonic”, explica Barberà, la qual, abans que presidenta, va passar per diverses responsabilitats dins la junta.
Ella va formar part de la primera fornada de la Verda. Era, també, la primera volta que, a Algemesí, les dones podien fer torres humanes. Fins aleshores, elles, com en moltes altres expressions de la cultura popular, tenien prohibit participar en la Muixeranga. Aquest veto explícit fou, de fet, una de les raons que desencadenà la creació de la Nova. Una assemblea extraordinària celebrada el 1996 a proposta de les veus dissidents de la Muixeranga, va ratificar-ne l’exclusió i el rebuig a altres propostes que perseguien democratitzar el funcionament intern de l’entitat. El parapet de la tradició servia, una volta més, per perpetuar l’immobilisme.
Fou aleshores quan Raül Sanxis, que havia estat membre de la Muixeranga durant 21 anys, va fer un pas al costat i va llançar la proposta al veïnat de fer una nova agrupació. D’entre els companys de la Blava, només dos l’acompanyaren en aquella aventura. Les respostes del poble fluctuaren entre la incredulitat, la desconfiança i l’expectativa. Al primer assaig que convocaren acudiren una trentena de persones, sobretot dones que havien vist barrat el pas a la Muixeranga. “Aquell 1997 es trencaren tres tabús: cinc dones van demanar integrar-se en la Comunitat de Pescadors del Palmar; una dona s’apuntà a una esquadra de Moros i Cristians d’Alcoi, i les dones, per fi, van poder fer muixerangues a Algemesí”, rememora Sanxis.
Els qui pronosticaren una vida efímera a aquella aventura s’equivocaren. El primer any de vida, la Nova aplegà als 100 membres. Pocs mesos després, es duplicaren. L’any 98, a les festes de la Mercè de Barcelona, aconseguiren alçar l’alta de cinc, una fita indiscutible per a un col·lectiu amb només un any de vida. “Vam demostrar que les dones podien alçar tan bones figures com ho feien els homes”, explica el fundador. La prova de foc, però, fou el setembre de 1998, data en què a Algemesí se celebren les festes de la Mare de Déu de la Salut, en la processó de les quals sempre havia eixit únicament la Muixeranga d’Algemesí. Després de molts dubtes, el Patronat de la Festa va donar el vistiplau a la participació de la Nova. Les finestres i balconades d’algunes cases, aquell 8 de setembre de 1998, es tancaren al pas de la Nova Muixeranga. No a tot el món li havia parat bé aquell trencament de la tradició. “Als membres més joves aquella actitud els va impactar molt. A mi, que sempre he militat en moviments alternatius, no tant. Nosaltres havíem de continuar fent el nostre camí”, explica Sanxis.
Pinets en el mapa
I aquell camí passava, indefectiblement, per promoure les torres humanes arreu del país. L’“apostolat”, com en diu Pau Pertegaz. Gandia fou el primer municipi on aplegà l’espora muixeranguera, l’any 2002. Li seguí, el 2005, Sueca. No era casualitat: una desena de suecans s’havien apuntat a la Nova i arribà un punt en el qual, des del Casal Jaume I del municipi, decidiren fer el pas. Membres de la Nova s’hi apuntaren, per tal de fer-los costat en aquelles primeres passes i ajudar-los en la part tècnica. Només un any després, el 2006, al barri de Sant Marcel·lí, va nàixer la Muixeranga de València i dos anys després, la de Pego, que temps a venir esdevindria la de la Marina Alta.
Mentrimentres, es va crear una primera federació (en la qual no participà la Blava), que s’encarregà d’organitzar cinc aplecs. Fet i fet, el moviment anava agafant consistència i la rivalitat, especialment entre la Blava i la Verda, incrementava l’expectació. El 1999 la Muixeranga va descarregar la seua primera figura de sis. Quatre anys després ho faria la Nova. El 2004 la Nova aconseguia descarregar la Dolçaina i la Blava va fer el seu primer Miquelet. Els anys següents, els Negrets de l’Alcúdia o la Muixeranga de la Safor feien un gran salt de qualitat.
Alguna cosa havia canviat: les muixerangues, que a la dècada dels setanta havien estat a punt de desaparèixer, eren percebudes des d’una nova òptica. Les tradicions, que en l’etapa del desenvolupisme s’havien vist com quelcom arcaic i de baixa cultura, eren, ara, dignes de protecció. L’any 2008 la Muixeranga va ser triada com una de les set meravelles valencianes. Seria el primer de molts reconeixements institucionals. Un any després, passava a figurar com un dels deu tresors del patrimoni cultural immaterial d’Espanya. El 2010, la Generalitat Valenciana la va declarar Bé d’Interés Cultural i el 2012 li atorgà la Medalla al Mèrit Cultural. La coronació d’aquesta manifestació arribà, però, el 2011. Aquell any la UNESCO va incorporar a la seua llista de Patrimoni de la Humanitat les Festes de la Mare de Déu de la Salut. Tot plegat situava la muixeranga en una nova dimensió.
El reconeixement fou l’esperó per a l’aparició de noves colles. De fet, 16 de les 24 agrupacions que hi ha en l’actualitat s’han creat després del 2012. És el que s’ha denominat “el nou moviment muixeranguer”. “Si les primeres havien aparegut en ciutats properes a Algemesí, com Gandia (2002), Sueca (2005) o Carcaixent (2008), a poc a poc s’han anat estenent pel territori a mode de taca d’oli”, explica Toni Bellón. La llista és llarga: Cullera (2011), Sagunt (2011), Bétera (2012), Vinaròs (2013), Conlloga de Castelló (2013), Jove de València (2014), Torrentina (2015), la Plana (2015), Monòver (2015), Alginet, Guadassuar, Antella, Xàtiva, Altea, el Campello, Alacant, Corball-Alacant (totes aquestes el 2016), i Cocentaina i Barcelona (2017). Les espores de la Nova donaven els seus fruits. “Hi ha hagut un intercanvi constant”, admet Sanxis.
Fer pinya
Avui la comunitat muixeranguera del País Valencià és formada per al voltant de 2.200 persones, dels quals, el 41% són dones. La Blava, de fet, va alçar el veto el 2004 i avui seria inconcebible que una agrupació fora exclusivament masculina. A Elx, al voltant del Casal Jaume I, s'acaba de constituir una primera muixeranga i a la comarca dels Ports hi ha intents per crear-ne una. El moviment compta, a més, amb una Federació que, des de 2018, dona suport tècnic i assessorament a totes les colles. També ha contribuït a millorar les mesures de seguretat, i, en l’actualitat, treballa per elaborar un catàleg de figures consensuat. Del que es tracta és d’emular la Coordinadora de les Colles Castelleres de Catalunya, sense la qual no s’explica el boom casteller de les dues últimes dècades.
A més del paper divulgador de la Nova, per a Pau Pertegaz, actual president de l’entitat, hi ha altres factors que expliquen el bon moment d’aquest moviment. Entre aquests hi ha “l’ocàs del model dels grans esdeveniments proposat per l’anterior Govern valencià”. “Després d’aquells anys de vins i roses i grans esdeveniments —argumenta Pertegaz—, la societat valenciana necessitava identificar-se amb elements culturals reconeguts com a propis i amb altres valors allunyats de la competició individualista. D’alguna forma, necessitava vertebració i, en aquest sentit, la cultura popular i la muixeranga en particular eren un símbol molt potent”.
Per a moltes persones, de fet, les muixerangues són molt més que alçar torres humanes. És també vincle i convivència, una ferramenta de socialització en una activitat que, a més, poden desenvolupar alhora fins a tres generacions. “No som acròbates de circ. Som una associació cultural”, recorda Raül Sanxis. La Nova, de fet, organitza tot d’activitats que van més enllà de les torres. El seu compromís amb el País és innegable.
On és, però, el sostre de les muixerangues? Hi ha el risc que assistim a una bombolla muixeranguera? “Jo soc optimista, crec que ens queda camí per fer. Per exemple, llevat de Titaguas, no hi ha muixerangues en territori castellanoparlant i les actuacions que hem fet allí han estat testimonials. És quelcom que hem de corregir”, explica Sanxis. “Crec que sempre hi ha nous reptes, no sols en alçada, sinó quant a performance —afegeix Elba Barberà—. Quan vam fer els 20 anys, vam fer 20 pinets de tres i va ser espectacular. En la muixeranga, sempre hi ha coses noves i engrescadores a fer”. En l’horitzó de la Federació hi ha la possibilitat de fer un gran aplec de muixerangues on es puguen trobar les 24 colles que a hores d’ara hi ha disseminades pel País Valencià, a més de la de Barcelona. Seria un bon punt d’inflexió per al moviment. I la cirereta del pastís per a sengles aniversaris: el de la Nova i el de la Muixeranga. Perquè sense els uns i els altres a hores d’ara la muixeranga seria una peça de museu.
Un himne per a un País
A mitjans de la dècada dels 90, el sociòleg Andrés Piqueras va dur a terme una enquesta per estudiar quins eren els ítems autorepresentatius de la cultura valenciana. En concret, va preguntar pels menjars, els balls, les marededeus o sants, els cultius, els costums i els esports que consideraven més representatius. Els enquestats podien donar tres respostes. El resultat que obtingué palesà la invisibilitat que aleshores tenia aquesta manifestació: la muixeranga no aparegué entre els elements considerats més emblemàtics en cap de les categories.
Aquest detall, explicat per Toni Bellón en l’obra De festa a patrimoni: La patrimonialització de les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (1959-2020), dona mostra del canvi en la percepció social. Es tracta d’una transformació que no només s’ha donat en l’esfera autonòmica, sinó també en el mateix àmbit local. La muixeranga és, a hores d’ara, un motiu d’orgull entre el veïnat d’Algemesí. No ho era, però, a la dècada dels seixanta, quan la majoria dels qui eixien a fer torres humanes eren persones procedents de les classes populars. Una part de la població benestant d’aquest municipi de la Ribera Alta es mirava aquesta part del seguici processional de la festivitat de la Mare de Déu de la Salut amb menyspreu.
Fou a partir de 1973, en incorporar-se nous membres, que aquesta percepció canvià. Fou també a la darreria d’aquella dècada, en plena batalla de València, que Joan Fuster proposà, durant una visita a Algemesí, que la muixeranga esdevinguera l’himne nacional del País Valencià.