Victòria i llibertat

Quan Espanya va perdre Cuba

Aquest mes de juliol es compleixen 120 anys de la desfeta espanyola a Cuba. Per a Espanya, la perla del Carib, tal com era coneguda, formava part indissoluble de l’Estat i, segons deia Antonio Cánovas, tenia “la raó i el dret” al seu favor per assegurar-se que Cuba continuaria essent “per sempre” espanyola. L’Espanya de caduques reminiscències imperials no volia entendre les noves realitats que s’estaven imposant, en especial era incapaç d’acceptar que els cubans tinguessin el dret a decidir el seu futur i encara menys que volguessin ser independents

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan al febrer de 1895 esclatà una nova rebel·lió armada a Cuba, l’Espanya oficial s’ho va prendre amb calma. Com si fos la repetició de la guerra dels Deu Anys, entre 1868 i 1878, i la guerra Chiquita, la de 1889-1990. Una mena de torcebraç que guanyaria, amb absoluta seguretat, contra la mescla de negres desagraïts, cubans espanyols renegats i interessos estrangers. Res de què calgués preocupar-se en excés. Igual com les altres vegades, l’exèrcit, el sentit de l’honor, la història, el dret i la determinació espanyols esvairien sense gaires dificultats el perill de disgregació. Cuba no se separaria. Era Espanya. Una província més, com qualsevol altra.

Aquest era el tarannà i l’opinió majoritària a Espanya envers Cuba. Majoritària, és clar, dins de l’elit dirigent. Perquè entre el poble, entre les classes socials majoritàries, formades pel pobres i els treballadors sense qualificació —obrers o del camp—, amb un índex d’analfabetisme superior al 70%, la preocupació més important, si no única, era poder menjar amb prou quantitat i qualitat.

Exèrcit dels manbises, durant la guerra 1895-1898

 

Cuba era Espanya

Les estructures més poderoses de l’Estat, com l’església catòlica, l’exèrcit, la corona i els grans interessos econòmics s’unien en la concepció encara imperial d’Espanya. Els bisbes feien contínues invocacions a favor de la continuïtat de Cuba a Espanya i, quan esclatà la guerra contra els Estats Units, ordenaren fer misses a tots els centres del seu culte, arreu del país, per demanar al déu catòlic que intercedís a favor de les armes espanyoles contra les nord-americanes. La premsa catòlica identificava així els mals d’Espanya: “Cuba i totes les nostres possessions a Amèrica han estat degudes a la fe més que a les armes, i per conservar-les la fe ha hagut d’anar sempre abans de les armes, fins que el funest liberalisme va fer començar a perdre la fe a Espanya i així començàrem a perdre els nostres regnes i senyorius americans”, deia El Católico Balear, el 1898, un deliri que apareixia calcat en les altres capçaleres de la mateixa orientació, a tot l’Estat. Espanya i el catolicisme era tot u.

En la mateix línia s’expressava l’autoritat militar. Per exemple el capità general de Balears feia una arenga, com a colofó d’una “manifestació patriòtica”, al març de 1898 a Palma, en la qual assegurava que “sense l’obra evangelitzadora d’Espanya, els cubans encara estarien enmig de la més absoluta barbàrie”. No era una rara avis, tots els caps de la milícia feien el mateix arreu de l’Estat quan en tenien l’ocasió, en especial a la fi d’aquestes manifestacions espontànies i patriòtiques que en realitat estaven organitzades per l’autoritat —sense dir-ho— per mantenir l’agitació bèl·lica entre la població.

Per la seva banda, la premsa més arrelada en el règim de la Restauració, ajudava l’ambient patrioter dedicant-se fort ferm a desprestigiar l’amenaça dels Estats Units quan ja s’intuïa que el Govern de Washington acabaria declarant la guerra a la corona espanyola: El Heraldo de Madrid, El Imparcial, La Correspondencia..., entre d’altres capçaleres, publicaren suposats estudis que pretenien demostrar la superioritat de l’exèrcit i l’armada espanyols davant dels nord-americans. Fins i tot alguns d’aquests estudis parlen de la convicció que en els estats del sud d’aquell país encara era molt fresca la guerra Civil (1861-1865) i que si Washington s’atrevia a declarar la guerra a Espanya es podrien aixecar altre pic contra el nord, amb la qual cosa la victòria espanyola resultava quasi inexorable, en cas d’enfrontament.

Qualsevol fantasia servia per mantenir la idea que Cuba continuaria essent espanyola. La classe dominant no podia acceptar de cap manera la possibilitat de la independència. El mateix pensava, per descomptat, l’elit espanyola que vivia a Cuba, els sentiments de la qual expressava a la perfecció l’editorial d’El Diario de la Marina, d’orientació conservadora —a pesar de la capçalera, no és que fos propi de l’armada espanyola, simplement n’era el seu nom—, del 15 de desembre de 1868, just després d’iniciada l’anomenada guerra dels Deu Anys: “El Govern ha declarat una i cent vegades que l’illa de Cuba és una província espanyola, una part integrant de la nació, però de cap manera un tot, millor o pitjor, separat. Quan es parla de nació espanyola es parla de Cuba igual que de Catalunya, Andalusia o Castella; i els que criden Visca Espanya! criden implícitament visca Cuba!, el mateix que Galícia, Astúries o Aragó. Dins de la gran nacionalitat espanyola no hi ha autonomies particulars; pot existir l’esperit del provincialisme, però és necessari que aquest esperit estigui subordinat a un altre sentiment més gran, al sentiment nacional (...) L’existència política de Cuba com a província espanyola és una veritat profundament arrelada en tots els cors. Si ho deixés de ser, s’enfonsaria en un abisme insondable, en el qual desapareixeria la seva il·lustració, riquesa i el seu esdevenidor. No arribarà, sens dubte, aquest esdeveniment perquè Cuba és espanyola i això basta per demostrar que serà noble sempre i agraïda: perquè això ho exigeixen el país i la sang que circula per les venes dels seus amants fills”.

Antonio Cánovas del Castillo

 

Ultraconservadorisme

És cert que existia un corrent polític i d’opinió que apostava pel diàleg i la negociació amb els independentistes cubans i, fins i tot, impulsava pactar una amplia autonomia cubana a canvi que la preuada illa es mantingués sota la corona espanyola. Però no es concretà res de tot això fins que fou massa tard.

En efecte, en el quart període de Govern liberal (1897-1901) de la restauració borbònica (1874-1931), presidit per Práxedes Mateo Sagasta, s’atorgà a Cuba el que s’anomenà la Carta Autonòmica (1897) que entrà en vigor l’1 de gener de 1898. Massa poc per als independentistes que ja estaven en una altra fase, la de la independència.

Mentrestant, els liberals feien aquests intents, la majoria de les elits assumien la ideologia que tan bé personalitzava l’ultraconservador Antonio Cánovas del Castillo, que tornà a asseure’s —per sisena vegada— a la presidència del Consell de Ministres el 1895, després d’iniciada la rebel·lió a Cuba. Cánovas era la representació no només dels valors de la restauració sinó que personalitzava l’ultraconservadorisme —present a la cúpula de l’Església catòlica, a l’exèrcit i l’armada, entre els empresaris i terratinents...— que llastrà l’Estat amb una ideologia decadent que pensava en Espanya com si fos encara un imperi i que no volia entendre la realitat que s’anava imposant.

El professor d’història de l’Institut de Tecnologia de Georgia (Estats Units) John Lawrence Tone va publicar el 2006 el llibre (amb molta documentació desconeguda fins aleshores) War and Genocide in Cuba, 1895-1898 en el qual retrata Cánovas com el perfecte representant de la classe conservadora dominant de l’Espanya de l’època: “No mostrava més que menyspreu per la classe treballadora (...) ‘Tinc la convicció profunda que les desigualtats [socials] procedeixen de Déu, que són pròpies de la nostra naturalesa’, havia dit”. I, alhora, veia els incipients moviments nacionalistes “basc i català com terrorismes que pretenien destruir Espanya” i que com a tal se’ls havia de tractar. I amb relació a Cuba, “ja havia promès el 1891, davant del Congrés dels Diputats, que ‘si es produeix una [nova] insurrecció a Cuba’, des del seu Govern es lluitaria ‘fins al darrer home i l’última pesseta’. Una afirmació que marcà la posició espanyola en el conflicte cubà”. En conseqüència, en tornar a la presidència del Consell de Ministres el 1895, amb la rebel·lió tot just esclatada, “a ningú no sorprengué que adoptés una política de línia dura i no admetés negociacions”, sinó que volia “assegurar-se la victòria militar”.

D’aquest ultraconservadorisme, Cánovas en donà mostres sobrades. És famosa l’entrevista que concedí el 17 de novembre de 1896 al periodista Gaston Routier del periòdic francès Le Journal durant la qual amollà el seu discurs més racista, en uns moments, cal recordar, que una part important de l’opinió pública europea i estatunidenca ja abominava el racisme. El redactor li demanà sobre la situació de la població negra a Cuba, on s’havia abolit legalment l’esclavitud el 1880 però on pareixia que moltes d’aquestes persones seguien en una situació molt propera a l’esclavatge: “Els negres de Cuba són lliures, poden contractar compromisos, treballar o no treballar, i crec que l’esclavitud per a ells era molt millor que aquesta llibertat que només han aprofitat per no fer res i formar masses de desocupats. Tots els que coneixen els negres us diran que a Madagascar, al Congo, a Cuba... són mandrosos, salvatges, inclinats a actuar malament, i que cal conduir-los amb autoritat i fermesa si es vol obtenir res d’ells. Aquests salvatges no tenen altre amo que els seus propis instints, els seus apetits primitius. Els negres dels Estats Units són molt més civilitzats que els nostres: són descendents de races implantades en el sòl americà des de fa generacions, s’han transformat relativament, mentre que entre nosaltres hi ha quantitat de negres vinguts directament d’Àfrica i completament salvatges. Doncs bé!, vegi, així i tot, com es tracta als Estats Units els negres: tenen unes llibertats aparents que poden utilitzar dins de certs límits, però a partir del moment que volen beneficiar-se de tots els seus pretesos drets de ciutadans, els blancs surten ràpidament perquè recordin quina és la seva condició i per col·locar-los en el seu lloc”.

Obsessió: Cuba espanyola

L’ultraconservadorisme que tan bé representava Cánovas no tenia dubtes respecte de quin havia de ser l’estatus de Cuba: una província espanyola sense més. No era només l’expressió d’una idea política. Es tractava d’una obsessió que es mantenia a desgrat de qualsevol evidència.

En la mateixa entrevista suara citada el president del Consell de Ministres mostra, en aquest sentit, la seva convicció que les coses no canviaran: “Crec saber que als Estats Units no hi ha un sol home d’estat seriós i influent que desitgi realment la independència de Cuba, ja que s’adonen perfectament que, si l’illa fos independent, es convertiria en una nova República Dominicana, una segona Libèria que es retrogradaria de la civilització a l’anarquia. Si l’exèrcit espanyol abandonés Cuba, serien les idees sensates, fecundes, liberals, progressistes d’Europa les que abandonarien aquest país que ha estat el més ric i pròsper de l’Amèrica espanyola”. El president del Consell de Ministres espanyol assegurava al periodista que “el Govern dels Estats Units manté amb nosaltres una actitud correcta” i que “per fer el que alguns l’aconsellen [la guerra i la invasió] necessitarien un exèrcit i una armada poderosos, i no veig jo que es llancin per aquest camí per afavorir els negres”.

En l’entrevista Cánovas explica que creu que l’independentisme s’ha creat d’una manera artificial, entre una part de la premsa que, aprofitant la llibertat de publicació, “ha predicat durant anys la independència” i “la rebel·lió contra la pàtria”. Així mateix, intenta convèncer el periodista que la independència cubana és “impossible” perquè, per una banda, als Estats Units no hi havia —com ja s’ha fet referència— “cap home d’estat seriós” que la desitgés i a Europa “tampoc”. Assegurava, així mateix, que “Espanya és unànime: res de concessions, res de debilitats, cap abdicació...” i que “l’honor d’Espanya no pot admetre un sol instant la paraula renúncia”. I concloïa que “la raó i el dret estan amb nosaltres i tenim la voluntat indestructible de fer-los triomfar”. Al cap de vint mesos més tard, Espanya perdia Cuba.

La derrota

Els Estats Units declararen la guerra a Espanya el mes d’abril de 1898. Tota la fantasia espanyola de poder vèncer el poder bèl·lic nord-americà s’esvaí ràpidament. El Govern de Madrid ordenà que la flota a les ordres de l’almirall Pascual Cervera partís cap a Cuba per defensar-la de la moderna flota ianqui, tot i saber que era impossible. El cap militar envià, abans de la sortida del comboi, un telegrama al seu germà en el qual s’acomiadava per sempre perquè, raonava, no pensava que poguessin tornar-se veure ja que la mort l’esperava a Santiago de Cuba. Quan l‘1 de juliol, ja ancorada la flota espanyola al port cubà, l’avisaren que l’armada dels Estats Units s’acostava, s’adreçà als seus oficials, i s’acomiadà de cadascun perquè estava segur que tots moririen. El 3 de juliol la seva flota fou aniquilada: moriren uns 400 mariners i se’n salvaren uns 1.800. Cervera fou dels supervivents.

L’exèrcit de terra dels Estats Units havia embarcat cap a Cuba des de Tampa (Florida) a finals de juny. Desembarcà en diferents punts i atacà els centres neuràlgics. La defensa espanyola no durà gaire. El 16 de juliol, a l’ombra d’una ceiba situada a prop del turó de San Juan —escenari de la batalla més famosa i sanguinària de la guerra— els generals espanyols es rendiren als caps de l’exèrcit ianqui.

El desembre de 1898, mitjançat el tractat de pau signat a París, Espanya va cedir Puerto Rico, Guam i Filipines als Estats Units mentre Cuba era declarada “independent” tot i que a la pràctica quedà sota administració nord-americana fins a 1902

CRONOLOGIA DE L’ALLIBERAMENT DE CUBA

1868-1878. Guerra dels Deu Anys. La primera de les guerres independentistes acabà amb un pacte, però poc després els dirigents rebels consideraren que els espanyols no havien complert els acords. L’independentisme entra en una profunda crisi política.

1879-1880. La guerra Chiquita. Els descontents per la pau de 1878 es tornen aixecar en armes però només aguanten un any.

Desembre de 1886. Máximo Gómez, cap militar rebel de la guerra dels Deu Anys, anuncia la fi del moviment sobiranista.

1892. José Martí funda a l’exili —a Cayo Hueso, Estats Units, on residia des de 1881— el Partit Revolucionari Cubà.

1893. Martí aconsegueix posar-se d’acord amb Gómez, qui serà altra vegada el cap militar del moviment, i amb Antonio Maceo, segon de Gómez.

1894. Ingent activitat dels líders secessionistes als Estats Units recaptant diners i armes.

1895. Febrer. Dia 24. Els rebels s’aixequen en armes altre cop.

1895. Maig. Dia 19 mor en un enfrontament amb les tropes espanyoles José Martí, l’ideòleg de la revolució independentista iniciada dos mesos abans. El seu record es convertirà en inspiració dels rebels i el seu nom en sinònim de llibertat per a Cuba. Fou substituït per Tomàs Estrada i, més tard, Salvador Cisneros seria nomenat president de la República en Armes.

1896. Febrer. El president del Consell de Ministres d’Espanya, el conservador Antonio Cánovas del Castillo, imposa la línia dura en el conflicte. Nomena el general mallorquí Valerià Weyler com a nou capità general de Cuba amb el mandat de sufocar com sigui la rebel·lió.

1896. Desembre. Dia 7. A la rodalia de Punta Brava, al sud-est de l’Havana, Antonio Maceo, que anava acompanyat d’una vintena d’homes, fou atacat per un destacament espanyol molt superior. Morí durant l’enfrontament. Els espanyols ho celebraren fort ferm perquè suposaren que significava que la guerra entrava en la fase final i que la victòria era inexorable.

1897. Octubre. El Consell de Ministres, presidit pel liberal Práxedes Mateo Sagasta, destitueix Weyler del càrrec. Intentava així tranquil·litzar l’opinió pública dels Estats Units, sacsejada per la premsa sensacionalista que presentava el cap militar mallorquí com “el carnisser de Cuba” per la duresa de la repressió contra els independentistes i la població pagesa —que donava suport als rebels— en general.

1898. Febrer. El matí de dia 15 l’ U.S.S. Maine, un cuirassat enviat pel Govern de Washington al port de l’Havana per demostrar a Espanya que els EUA no permetrien que els ciutadans d’aquell país a Cuba fossin objecte de represàlies per part de les autoritats colonials, va rebentar per una forta explosió. Tres quartes part de la tripulació van morir in situ. No es conegué la raó, però la premsa groga del país popularitzà la frase “Remember the Maine, to Hell with Spain!” (‘Recordeu el Maine, Espanya a l’infern!”) per incendiar l’opinió pública i forçar els dirigents polítics a declarar la guerra a la corona espanyola.

1898. Abril. El dia 25 el Congrés dels Estats Units declara la guerra a España.

1898. Maig. Vaixells de guerra nord-americans assetgen Cuba, amb puntuals intercanvis de trets d’artilleria.

1898. Juny. Estats Units concentra a Tampa (Florida) desenes de milers de soldats per enviar-los a Cuba. Comencen a desembarcar en diversos punts de l’illa.

1898. Juliol. La matinada del dia 1 una força dels Estats Units formada per uns 15.000 efectius ataca el turó de San Juan, un lloc estratègic per avançar cap a Santiago de Cuba. Uns 800 soldats espanyols resisteixen ferotgement tot el dia però a la fi els poc més de 200 que queden es rendeixen.

1898. Juliol. Dia 16, al matí, els caps militars colonials rendeixen l’illa als seus homòlegs nord-americans. Acaba la dominació de Cuba pel Regne d’Espanya.

1902. Maig. El dia 20 es procedeix a proclamar formalment la República de Cuba. Tomás Estrada és elegit primer president, que ho havia estat també de la República de Cuba en Armas durant la guerra

DE LA BANDERA CUBANA A L'ESTELADA

Exiliat a Nova York, fugint de la repressió espanyola a Cuba, Narciso López (1797-1851) organitzà el 1849 un grup de cubans per alliberar l’illa d’Espanya. Ideà l’estratègia d’atacar amb grups reduïts d’homes que intentarien provocar un aixecament general que —suposava— tindria el suport dels Estats Units. López no buscava la independència sinó que Cuba entrés als Estats Units, com havia passat amb Texas el 1845. Ell mateix liderà el 1850-1851 cinc expedicions, totes fracassades. L’1 de setembre de 1851, després d’haver estat arrestat pels espanyols, fou executat a l’Havana.

Bandera cubana

 

Abans de la primera expedició, López i els seus col.legues pensaren que havien de tenir una ensenya. Inspirada en la bandera texana i en la nord-americana crearen el seu pavelló: dues franges blanques i tres blaves horitzontals, i a l’esquerra un triangle roig amb l’estrella solitària blanca inserida. S’ha interpretat de moltes maneres la simbologia present a l’ensenya, però en general es dóna per bo que les tres franges blaves representaven els tres territoris en que aleshores es dividia Cuba, les blanques eren per la puresa dels ideals patriòtics, el triangle s’enllaçava amb els maçons i l’ideari de llibertat, igualtat i fraternitat de la Revolució Francesa, el roig representava la sang dels patriotes i l’estrella era el símbol de la futura incorporació als Estats Units.

Quan s’inicià la guerra dels Deu Anys, el 1868, els independentistes acordaren assumir la bandera de López, perquè havia estat el primer a oposar-se per les armes als espanyols, obviant, això sí, la simbologia inicial de l’estrella solitària que passà a ser la representació del clam de tot el poble cubà unit per la llibertat.

Amb aquesta bandera es va combatre els colonialistes a partir d’aleshores. Quan després dels quatre anys (1898-1892) de control de l’illa per l’exèrcit nord-americà es creà la República de Cuba, el 20 de maig de 1902, Máximo Gómez fou l’encarregat d’hissar la bandera sobre el Castell dels Tres Reis del Morro, a l’Havana.

Estelada amb el triangle blau

El nombre de catalans residents aleshores a Cuba es calcula en una dotzena de milers, entre els quals era habitual la simpatia envers els sobiranistes. Fins i tot, alguns havien participat en la guerra enquadrats en l’exèrcit rebel. De fet, uns 300 morien en accions bèl·liques —segons digué el 2009 l’aleshores vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, durant un viatge a Cuba— contra els espanyols. En acabar la guerra i, sobretot, a partir de l’efectiva instauració de la República, els cercles catalanistes de Cuba s’organitzaren en associacions com el Club Separatista Número 1, a l’Havana; el Número 11, a Santiago; el Grup Nacionalista Radical i el Bloc Nacionalista Català, a Guantánamo. En certes ocasions, normalment festes importants, aquests grups penjaven de balconades la bandera catalana amb una estrella blanca, com la cubana.

Un d’aquests nacionalistes catalans que vivien a Cuba en el moment de la derrota espanyola es deia Vicenç Albert Ballester (1892-1938). De tornada a Catalunya, fou molt actiu —i patí per això repressió— dins del catalanisme social i polític. Després de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) s’integrà en el Comitè Pro Catalunya que intentà que els Estats Units donessin suport a la possible independència catalana. Mentre era membre d’aquest comitè dissenyà l’estelada tal com és coneguda actualment.

ELS PROTAGONISTES DE LA DESFETA ESPANYOLA A CUBA.

Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897)

Fundador i líder del Partit Conservador, fou president del Consell de Ministres entre 1874 i 1881 —amb diversos parèntesis, de pocs mesos—, de 1884 a 1885, de 1890 a 1892 i de 1895 a 1897. Va ser el gran polític de l’època de la restauració borbònica (1874-1931) durant la primera fase, que va de 1874 a 1902, la de l’alternança bipartidista en el poder, quan el règim pretenia ser semblant a la democràcia britànica però que, en realitat, estava corcat per la corrupció i el caciquisme. L’alternança en el Govern entre conservadors i liberals no passava de ser un mer maquillatge. Cánovas, racista, tradicionalista, reaccionari i antidemòcrata confés, representava l’essència ultraconservadora del sistema que considerava Cuba no com una colònia —tot i que així la tractava— sinó com qualsevol altre territori espanyol i que es negava a acceptar cap possibilitat de negociar-ne la independènciar. Partidari de la duresa contra els independentistes, confià al general mallorquí —d’ascendència prussiana— Valerià Weyler la capitania general de Cuba. El 8 d’agost de 1897 Cánovas fou assassinat per un anarquista italià.

Práxedes Mateo Sagasta (1825-1903)

Práxedes Mateo Sagasta

El complement i, en teoria, adversari de Cánovas. Líder del Partit Liberal, fou president del Consell de Ministres cinc mesos entre 1871 i 1872, tres més entre setembre i desembre de 1874, entre 1881 i 1883, entre 1885 i 1990, de 1892 i 1995, entre 1897 i 1899 i entre 1901 i 1902. A pesar de tants períodes al capdavant de l’Executiu, poc pogué fer per liberalitzar de bon de veres el caduc sistema de la restauració. Amb relació a Cuba fou sempre partidari de la negociació i l’atorgament de l’autonomia a l’illa, però per això mateix va ser destituït el 1895. En tornar al poder després de l’assassinat de Cánovas, intentà evitar la guerra oberta amb els Estats Units per Cuba quan atorgà a l’illa la Carta Autonòmica, el 1897. Tanmateix, ja no serví de res. L’independentisme havia agafat molta volada i, amb l’ajut extraoficial dels Estats Units, es disposava a pegar el cop de gràcia a la colonització espanyola de Cuba, si bé és cert que a la fi fou el gegant nord-americà qui s’encarregà de fer-ne fora els espanyols.

Valerià Weyler (1838-1930)

Valerià Weyler

General mallorquí que va ser nomenat el febrer de 1896 capità general de Cuba amb la missió d’esclafar l’independentisme per la força de les armes. Aconseguí que les seves tropes matessin el cabdill sobiranista Antonio Maceo i ordenà la concentració en zones a posta de la població camperola —amb el resultat de penúries de tot tipus, amb nombrosos milers de morts— per evitar que donés suport als mambises o guerrillers independentistes. La duresa d’aquestes mesures fou aprofitada per la premsa sensacionalista nord-americana, el batejà com “el carnisser de Cuba”, per fer propaganda a favor de la intervenció. Sagasta, després de substituir l’assassinat Cánovas, destituí Weyler l’octubre de 1897. Lluny de ser considerat un fracassat, a Madrid adquirí un prestigi enorme, gràcies al qual fou en tres ocasions ministre de la Guerra —1901-1902, 1905 i 1906-1907— així com capità general de Catalunya entre 1909 i 1914. Es va oposar frontalment a la dictadura del general Primo de Rivera perquè considerava que un militar no s’havia de revoltar contra el poder civil. El dictador no s’atreví a detenir-lo però li feu el buit oficial llevant-li honors com els noms de places i carrers que se li havien dedicat. Fou senador vitalici fins a la seva mort, càrrec des del qual no parà mai d’intentar que el rei Alfons XIII destituís Primo de Rivera.

William McKinley (1843-1901)

President del Estats Units pel Partit Republicà entre 1897 i el seu assassinat el 1901. Inicialment no volia la guerra amb Espanya per Cuba sinó únicament controlar els productes que entraven als Estats Units des de l’illa. Però la pressió de la premsa sensacionalista a favor de la guerra i el fet que cada cop més dirigents del seu partit pensessin que era la millor opció el portaren a declarar-la el mes d’abril. La victòria contra Espanya i el proteccionisme comercial li feu guanyar la reelecció el 1900, però un anarquista el matà de dos trets el 1901.

Theodor, Teddy, Roosevelt (1858-1919)

Des de jove havia tingut diversos càrrecs menors pel Partit Republicà, fins que McKinley el nomenà el 1897 secretari adjunt de la Marina, on donà un gran impuls al procés de modernització de l’US Navy que considerava essencial per convertir els Estats Units en una potència mundial. Quan esclatà la guerra amb Espanya, es feu nomenar coronell del regiment voluntari de cavalleria que la premsa anomenà els Rough Riders. Després usà amb habilitat el seu paper a la guerra en la seva carrera política i McKinley el nomenà vicepresident. En ser assassinat el president, Roosevelt el substituí i guanyà després la renovació. Es mantingué en el càrrec fins a 1907.

José Martí (1853-1895)

Va ser el gran inspirador de la independència. Filòsof, poeta, escriptor, periodista... fou el creador del Partit Revolucionari Cubà i el principal organitzador de la revolta armada iniciada el febrer de 1895 que posà fi a la colonització espanyola, si bé ell morí abans de veure la derrota dels imperialistes europeus. En efecte, durant una marxa intranscendent, a la zona de Dos Ríos, Martí se separà del grup i sense guàrdia —només duia un acompanyant— va anar a parar just davant un grup de soldats espanyols que li clavaren tres trets i el mataren.

Máximo Gómez (1852-1905)

Militar dominicà enrolat a l’exèrcit espanyol, es rebel·là contra els colonitzadors quan esclatà la guerra dels Deu Anys (1868-1878). El seu prestigi s’anà incrementant fins que fou nomenat comandant general de les tropes revolucionàries des de l’inici de la revolta armada definitiva, el febrer de 1895. Pogué gaudir de la derrota espanyola i també va viure la instauració de la República Cubana el 1902.

Antonio Maceo (1845-1896)

Antonio Maceo

Amb el sobrenom del Titán de Bronce —perquè era mulato— es feu conegut per la seva valentia i capacitat militar entre tots els mambises —o guerrillers independentistes. El seu prestigi arribà a ser tan gran que sovint s’ha dit que, si no hagués estat mulato, hauria ocupat el comandament militar de la rebel·lió contra Espanya. Tanmateix, s’hagué de conformar amb ser el número 2. Va morir el 7 de desembre de 1896 en una acció militar com a resultat de dos trets espanyols. Era tan conegut i respectat entre els propis com temut entre els enemics, i la seva desaparició fou viscuda a Espanya com un gran èxit, i celebrada amb festes pertot arreu, perquè, suposadament, augurava l’absoluta derrota independentista.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.