DISSENY

Disseny ‘made in’ València

València aspira a convertir-se en la Capital Mundial del Disseny l’any 2022. D’atributs no li’n falten: una tradició consolidada, un teixit creatiu molt ric amb empreses capdavanteres i un alt grau d’internacionalització i, sobretot, la voluntat de convertir aquest sector en una indústria creativa decisiva per a l’economia del futur. L’octubre vinent se sabrà si València aconsegueix, o no, aquesta capitalitat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al darrere d’un edifici majestuós del carrer Félix Pizcueta, en ple Eixample de València, s’hi amaga un xalet de teulat a dos aigües. És una construcció menuda i cuidada, en un pati interior, envoltada d’edificacions altes que resguarden del tràfec incessant de vehicles que a totes hores creuen l’avinguda Marqués del Túria, una de les artèries de la ciutat. Una font d’on brolla aigua a la vora de l’escala que dona accés al xalet contribueix a transmetre pau i serenor. Per alguna raó desconeguda aquesta xicoteta joia arquitectònica va salvar-se del procés de reconversió urbanística que tota la zona de l’Eixample —d’ací el nom— va experimentar en la segona meitat del segle XIX.

Avui, en aquest xalet de sostres alts, s’hi amaga Lavernia & Cienfuegos, un dels estudis de disseny capdavanters de la ciutat. Les parets estan recobertes de prestatgeries, plenes a vessar de llibres sobre embalatge, tipografia, cal·ligrafia, grafisme, disseny i imatge visual. Aquest és un laboratori d’idees, de creativitat.

“Com deia el dissenyador català André Ricard, els enginyers s’ocupen de les relacions de les coses amb les coses i els dissenyadors ens ocupem de les relacions de les coses amb les persones”, recorda Nacho Lavernia, que acumula una llarga trajectòria en el món del disseny. A la vora d’ell, a sobre d’un moble blanc —perquè en aquest univers de la creació tot té un aire límpid, i alhora elegant i neutre— hi ha algunes de les creacions més reeixides d’aquest laboratori. Unes ampolles de colònia de Zara, un gel per a Mercadona, unes senyalitzacions per a Sanico, una caixa de protector labial de Suavina, l’etiquetatge d’unes ampolles de vi per al supermercat belga Delhaize... “Els dissenyadors hem de tindre sempre present l’usuari final, qui utilitzarà la cosa, no només des del punt de vista funcional, sinó des del punt de vista emocional”, explica Lavernia.  Aquesta petita empresa, on treballen una dotzena de dissenyadors, té clients al Japó, la Xina, Rússia, Bèlgica, el Regne Unit, el Brasil i Suïssa. Gegants com Unilever li han fet confiança per fer les línies corbes dels seus xampús. 

Ampolles de vi de Lavernia & Cienfuegos per a Delheize.

 

Lavernia & Cienfuegos és un dels estudis que formen part del nodrit teixit de petites empreses que, en un àmbit o un altre, es dediquen al sector del disseny. València és avui el principal pol productor del País Valencià, per bé que arreu del territori hi ha estudis que s’hi dediquen: des de Castalla fins a Castelló. Hi ha qui fa més de tres dècades que, com Gandia Blasco, Punt Mobles, Andreu World o el mateix Nacho Lavernia batallen per convertir el disseny en part intrínseca del procés productiu; hi ha els que s’hi han incorporat, prometedorament, la darrera dècada: Estudio Menta, Nueve, Néctar Estudio, Estudio Savage, Ramón Esteve Arquitectura...

Tots plegats aporten, segons l’informe l’Economia del Disseny, 3.762 milions d’euros a l’economia valenciana i constitueixen allò que els especialistes en la matèria anomenen “una indústria creativa de primer ordre”. Junt amb Catalunya, el País Valencià ha esdevingut capdavanter en aquest àmbit. De la trajectòria valenciana en dona fe el fet que fins a vuit professionals i empreses hagen rebut des del 1995 premis nacionals de disseny. “Espanya sempre ha anat una mica endarrerida en disseny perquè la revolució industrial va arribar més tard, no vam tenir una Bauhaus com Alemanya, o un Arts&Crafts com el Regne Unit. Però ja a partir de la República hi ha un treball magnífic en disseny gràfic i a partir de la dècada dels 80 floreix un disseny, vinculat també a la realitat industrial. El teixit industrial valencià és intensiu en disseny i això ens fa poderosos enfront d’altres llocs d’Espanya”, explica Marisa Gallén, de l’estudi Gallén & Ibáñez.

 

La cursa

Gallén sap molt bé de què parla. No només perquè ella va ser membre de La Nave, el col·lectiu que a la dècada dels 80 va revolucionar el disseny valencià, sinó perquè a més és presidenta de l’Associació València Capital del Disseny. Aquesta entitat es va fundar fa dos anys amb un objectiu molt clar: que el World Design Organization (WDO) designe València Capital Mundial del Disseny l’any 2022.  Torí, Seül, Hèlsinki, Ciutat del Cap, Taipei i Mèxic DF. De moment, la capital valenciana està força ben posicionada: ha aconseguit situar-se entre les finalistes. L’altra candidata és Bangalore, una ciutat de nou milions d’habitants considerada el Silicon Valley de l’Índia.

La setmana passada, membres de la WDO —que vindria a ser com una mena de Comitè Olímpic Internacional— van visitar València durant dos dies. I les impressions van ser molt bones. “És un projecte que ha concitat l’adhesió i l’entusiasme de molta gent —explica Xavi Calvo, codirector estratègic de la candidatura de València—. És una proposta que parteix des de la iniciativa privada, però en la qual s’han involucrat empreses, institucions i centres acadèmics”. “No es tracta d’organitzar un esdeveniment —afegeix l’altre codirector, el professor universitari Pau Rausell—, sinó d’activar un procés que dote a tots de més capacitats per a la innovació a curt termini i per al canvi sistemàtic a llarg termini”.

Cartells de Falles de Dani Nebot i Ibán Ramón. 

Perquè la capitalitat pot ser, al capdavall, una ocasió per projectar la ciutat cap a l’exterior, i fer-ho d’una forma diferent de com es va fer en temps pretèrits. Perquè ara no es tracta de construir circuits ruïnosos de Fórmula 1 ni de promoure fastos grandiloqüents. Del que es tracta, en aquesta ocasió, és de visibilitzar i reforçar un àmbit, el del disseny, en què el País Valencià té un know how contrastat.

 

De Renau a La Nave

I és que la tradició en disseny valencià té arrels profundes. En l’àmbit gràfic, València fou pionera en l’etapa de la República i el període de la guerra espanyola en la introducció d’un nou llenguatge cartellista. Josep Renau, Manuel Monleón, Arturo Ballester o Luis Dubón en foren alguns dels noms més significatius.

Més tardana fou l’aparició dels dissenyadors industrials, la qual, probablement, fou deguda també a un procés de plena industrialització que arribà més tard que en altres territoris de l’Estat. En tot cas, la majoria dels qui han estudiat la qüestió situen en la dècada dels 60 l’inici d’aquest moviment, que començà a prendre forma al voltant de Suma y Sigue, una revista editada per José Huguet i dirigida per Vicent Aguilera Cerni, dedicada a l’art i a l’arquitectura contemporània però molt sensible a tot allò vinculat al disseny. A poc a poc emergia un grup reduït de professionals joves, lligats a l’arquitectura, l’art d’avantguarda, la publicitat i l’interiorisme. Tots ells professionals inquiets, que, com ocorre en el camp artístic, s’amararen del que s’estava fent més enllà dels Pirineus, viatgen, tenen una mirada crítica, innovadora. El 1967 se celebren les “Converses sobre disseny industrial”, organitzades pel Col·legi d’Arquitectes de València, que per a molts foren el punt d’arrencada del disseny industrial valencià. La tradició de la indústria del moble —la Fira del Moble es celebra des del 1963— té una importància decisiva a l’hora de confegir aquest caldo de cultiu. És a partir dels anys 80 que es pot parlar de la consolidació del disseny valencià.

El 1984 sorgeix el col·lectiu La Nave, un grup de dissenyadors i dissenyadores que va donar un impuls decisiu per a la consolidació de la professió a València. És en aquell mateix any quan es crea l’Institut Valencià de la Xicoteta i Mitjana Empresa (IMPIVA), la institució que incitarà la creació d’una associació que aglutine els professionals i les empreses del sector. El 1985 va néixer l’Associació de Dissenyadors de la Comunitat Valenciana (ADCV), que actualment compta amb 200 socis i una vintena d’empreses vinculades. Per a totes elles, el nomenament de València com a Capital del Disseny seria un impuls cabdal.

Hem aconseguit estar juntes les indústries creatives: arquitectura, disseny, publicitat, il·lustració… S’ha creat una mena de lobby de la creativitat valenciana que ens ha situat en l’agenda mediàtica i política”, se’n felicita Xavi Calvo, codirector estratègic de la candidatura, a més de responsable d’Estudio Menta, que considera que la capitalitat podria ser “un aparador internacional”. Fa quinze dies, per exemple, va transcendir que la dissenyadora valenciana Ana Criado havia estat nominada als premis Emmy al millor disseny de títols de crèdit pel seu treball en la sèrie de televisió Star Trek: Discovery, de la cadena CBS. L’il·lustrador Paco Roca ha estat guardonat amb el Premi Comic-Con, de San Diego, per Los surcos del Azar. I fa només una setmana es va fer públic que un equip de la Universitat Politècnica de València ha guanyat el premi a la innovació en la Hyperloop Pod Competition. “Del que es tracta és de posar en valor tota la feina que ja es fa bé”, explica Calvo.

“La candidatura de València és una molt bona notícia —afegeix, des del seu estudi, Nacho Lavernia, que forma part de la nòmina de vuit valencians que han rebut el Premi Nacional de Disseny—, perquè independentment de si s’obté o no, ha situat el disseny en el centre de les mirades i ha servit també per fer-nos valdre”. A l’octubre, el World Design Organization en tindrà l’última paraula.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.