Les bombes, el vot ignorat de les armes castrenses, les mobilitzacions obreres i la violència ultradretana van caracteritzar el procés de transició cap a la democràtica en l'Estat espanyol. Una experiència agitada, carregada de tensió i farcida d'obstacles que va consagrar una arquitectura institucional que semblava erosionar la idea d'una Espanya unitària, homogènia i única, la qual havia promocionat durant dècades la dictadura franquista. L'exponent de la revisió d'aquesta concepció era el consens respecte del reconeixement de Catalunya i del País Basc com a nacionalitats històriques. Ambdós territoris, no debades, tenien assegurat el camí expedit cap a l'autonomia.
Galícia, tot i que després va integrar-se de ple dret en el club d'accés a l'autogovern a través de la via ràpida, va trobar-se amb determinades resistències d'un sector de la vella dreta franquista reconvertida a centrista per seguir la mateixa senda que catalans i bascos. Les altres nacionalitats històriques, com ara el País Valencià i les Illes Balears, van xocar amb els designis dels partits de matriu espanyola. Tot un símptoma de la invisibilitat i de la subalternitat de les altres identitats (sovint minoritzades) que hi suren dintre del conjunt de l'Estat espanyol.
Amb l'objectiu de replicar el relat de l'homogeneïtat d'Espanya que pregonen les diferents formacions conservadores i de desgranar les altres expressions nacionals més enllà de Catalunya i el País Basc, la Institució Alfons el Magnànim ha organitzat aquest dimecres una xerrada al Centre del Carme de València en la qual s'han exposat les singularitats navarreses, valencianes, illenques i gallegues per part de l'historiador de la Universitat de Navarra Francisco Javier Capístegui, el professor d'Història Contemporània a la Universitat de València Ferran Archilés, l'historiador de la Universitat de les Illes Balears David Ginard i el catedràtic d'Història de la Universitat de Santiago de Compostel·la Ramón Villares, respectivament. «Realitats que, com ara la del País Valencià i les Illes Balears, estan lligades entre si, i també a Catalunya. Com ho està Navarra al País Basc», ha remarcat Ismael Saz, director de l'Institut d'Història del Magnànim, qui ha moderat l'acte.
La singularitat gallega
A l'imaginari normatiu de les realitats nacionals alternatives de l'Estat espanyol, sempre hi surten el País Basc, Catalunya i Galícia. «Aquests territoris, de fet, havien unit forces des de 1923 amb els diferents pactes del Galeusca. A més, foren aquelles regions que van aconseguir l'autonomia per la via ràpida fins al sotrac del referèndum andalús i que durant la II República havien obtingut estatuts d'autonomia, malgrat que en el cas gallec no s'hi va arribar a votar», ha iniciat Villares, qui ha diferenciat: «Tot i que, de vegades, han transcorregut per camins paral·lels, Galícia sempre ha tingut una notable diferència amb Catalunya i el País Basc. Mentre en aquests territoris hi havia una força de centredreta hegemònica com ara CIU i el PNB, Galícia ha estat tradicionalment dominada per Aliança Popular i, posteriorment, pel PP».
«Galícia sempre ha tingut una identitat cultural marcada, però que no s'ha traduït en una consciència política», ha assenyalat d'un territori que «ha acostumat a sentir-se majoritàriament tant gallec com espanyol». «És un tret fonamental que explica la realitat gallega i que ajuda a comprendre el domini que ha mantingut la dreta a Galícia durant anys, tot i comptar amb una identitat cultural destacada que s'ha defensat històricament des dels sectors més humils», ha ressaltat.
L'anomalia de Galícia com a nacionalitat històrica de primera sense un partit nacionalista conservador, la qual va analitzar el politòleg David Alvarado en un article en aquest setmanari, s'hi remunta, segons Villares, a la mateixa configuració de l'autonomia gallega. «En aquell moment, el panorama polític gallec comptava amb un partit estrictament municipalista, el qual s'ha mantingut tradicionalment així, com era el PSOE; una Unió de Centre Democràtica que rebutjava la incorporació de Galícia per la via ràpida a l'autonomia; un nou nacionalisme gallec que plantejava la ruptura i que feia una esmena a la totalitat a l'autonomia, que estava representat electoralment pel Bloc Nacional-Popular Gallec; i una Aliança Popular que tenia una posició camaleònica: malgrat que Manuel Fraga s'havia mostrat contrari a les autonomies, va abraçar en un gir autonomista la defensa de l'accés ràpid», ha desgranat.
«El posicionament oposat dels partits estatals a una autonomia per la mateixa via que Catalunya i el País Basc i l'existència d'un nacionalisme gallec que no acceptava el joc autonòmic van beneficiar Aliança Popular i, posteriorment, al PP, els quals han governat Galícia llevat de puntuals excepcions», ha analitzat, evidenciat com els populars van aconseguir erigir-se en el partit que encarnava la defensa de l'autonomia gallega. O dit d'una altra manera: en una «Galícia borrosa, a la qual manca d'un plus de consciència nacional», els conservadors se situen com la força moderada que millor s'adapta al sentiment identitari dels habitants d'aquesta nacionalitat històrica.
L'etern duel navarrès
La identitat de Navarra, segons l'historiador Capístegui, compta amb quatre moments claus. «Un és el mite fundacional, el qual es produeix l'any 1512. Però el més important per entendre la realitat actual va produir-se en el segle XIX. En aquell moment, la dinastia isabelina aposta per un Estat espanyol unitari i modern, en consonància a les revolucions liberals que s'havien produït a la resta de països europeus. Aquesta concepció centralista va xocar amb els partidaris del sistema foral que ostentava tant Navarra com el País Basc. En el cas de Navarra, i al contrari que al País Basc, els carlistes van mantenir l'arquitectura foral gràcies al pacte amb l'Estat», ha exposat.
Aquesta fórmula de continuïtat del sistema foral, tot i que adaptat al marc constitucional espanyol, fou l'origen de la divisió política que s'ha mantingut fins al moment a Navarra. «D'una banda, els partidaris d'aquell acord seran els besavis ideològics de l'actual navarrisme de caràcter espanyolista. I d'altra, els defensors d'un sistema foral per al conjunt dels territoris bascos i amb una configuració anterior al pacte ratificat l'any 1841 seran els antecedents dels basquistes», ha distingit. I ha detallat: «El navarrisme de tarannà espanyolista tindrà com a un dels seus referents a Víctor Pradera, un dels intel·lectuals més destacats del franquisme».
«L'altre moment determinant de la història identitària de Navarra va ser la transició espanyola, la qual va estar marcada al territori pel debat respecte de l'annexió al País Basc. La introducció d'una disposició addicional que hi permet, en cas d'aprovar-se així pel parlament navarrès, la incorporació va provocar un trencament en la Unió de Centre Democràtic. El sector més espanyolista i hereu de les idees de Pradera va fundar la Unió del Poble Navarrès, un partit que ha sigut hegemònic a les urnes fins als últims anys», ha indicat. «Aquest navarrisme espanyolista, no debades, ha fet de l'oposició de l'annexió al País Basc la seua principal bandera política», ha puntualitzat.
En contraposició, però, sectors basquistes han fet un gir progressiu en els seus plantejaments. «És cert, per exemple, que Geroa Bai, una força integrada pel PNB i altres faccions basquistes que van posicionar-se contra la violència d'ETA, han practicat darrerament una política de tercera via a Navarra. Però és una estratègia complicada en una Navarra partida en tres: la basquista, l'espanyolista i una tercera progressista que vota al PSOE, Podem i Esquerra Unida», ha analitzat, a preguntes del públic. «Al remat, i com ha passat sovint a Navarra, qui funciona com a frontissa és el PSOE, el qual és responsable de decantar les majories al territori», ha destacat com a punt a tenir en compte per a la futura evolució de la identitat a Navarra.
L'heterogeneïtat de les Illes
Si Navarra és un territori extremadament complex, les Illes Balears compten amb una identitat clarament fragmentada. «Les Illes balears és un territori que compta amb identitat pròpia arran de la seua llengua, la seua cultura, la seua història i la seua condició de perifèria i arxipèlag. Ara bé, es tracta d'una identitat en la qual emprar el terme balear és considerat quasi com a un insult. No debades, hi ha un sentiment de pertinença a cada illa, on els habitants de Mallorca s'hi autodenominen mallorquins o els de Menorca es qualifiquen de menorquins», ha descrit Ginard. «Mai s'empra la definició de balear», ha insistit.
«A les Illes Balears, les posicions nacionalistes històricament estaven lligades a formacions de centredreta. Tot i que pràcticament tots els habitants de l'arxipèlag eren catalanoparlants durant la II República, el moviment obrer feia la seua premsa en castellà i rebutjava la qüestió nacional. Encara més, estava en contra de la petició d'un estatut d'autonomia. Ho feien, però, per pragmatisme: com que les Illes sempre havien estat en mans dels sectors conservadors, veien l'autonomia com a un fre a les esperades reformes dels governs d'esquerres de la II República», ha relatat. L'esquerra balear, especialment durant els anys del franquisme, incorporaria la qüestió identitària al seu corpus ideològic.
Al contrari que al País Valencià, «les Illes Balears van tenir una construcció de la seua autonomia allunyada d'un conflicte lingüístic de gran intensitat». «Pel seu escàs pes demogràfic i la seua condició d'insularitat, les Illes Balears van accedir per la via lenta a l'autonomia, malgrat que des de l'esquerra va apostar-se per la fórmula més ràpida. Fou un procés complex, ja que l'Eivissa dominada pel cacic Abel Matutes va aturar la configuració de l'estatut per com calcular els representants que cada illa enviava al parlament. La llengua, en aquest cas, no va ser un obstacle. Malgrat l'oposició d'Aliança Popular, la Unió de Centre Democràtic, va apostar per denominar català a la llengua pròpia», ha contat. I ha expressat: «La dreta, de fet, ha impulsat mesures de normalització lingüística. Hi havia consens a la matèria».
Un pacte entre les diferents formacions de les Illes Balears que va dinamitar-se amb l'arribada del popular José Ramón Bauzà a la presidència del Govern balear. «La seua política extremadament agressiva contra el català va aplanar, entre altres factors, el triomf folgat de l'esquerra en 2015. Tanmateix, va suposar la desaparició del consens lingüístic que hi havia a dreta i esquerra del tauler polític illenc. Aquesta actitud de la dreta ha provocat, a parer meu, una certa oscil·lació de l'electorat balear cap a l'esquerra, com s'ha demostrat a les dues convocatòries espanyoles. S'ha passat d'un territori tradicionalment governat per una dreta, la qual acceptava el consens lingüístic, a restar en mans de forces progressistes per viratge dels partits conservadors. Forma part de la tendència dels territoris amb identitats menys espanyoles, que descrivia el sociòleg Ignacio Sánchez-Cuenca», ha reflexionat, així com ha defensat la «vigència cultural» dels Països Catalans.
La indefinició valenciana
«Fou Joan Fuster qui va assenyalar fa anys que la presència del País Valencià a les obres d'assaig sobre Espanya era escassíssima, inexistent», ha començat la seua intervenció l'historiador Archilés. «Som el buit de l'Espanya establerta», ha dictaminat parafrasejant, de nou, el pensador de referència del nacionalisme valenciana. Una manca d'influència a l'Estat espanyol que s'ha donat, segons el professor d'Història a la Universitat de València, «perquè els sectors burgesos valencians del segle XIX no necessitaven influir a Madrid com sí que ocorria amb els catalans». «La política que necessitaven ja la tenien: els ajuntaments i les poderoses diputacions provincials», ha reforçat.
Arran d'aquesta manca de necessitat reivindicativa dels sectors burgesos, el País Valencià ha experimentat des del segle XIX «una forta construcció d'identitat regional (i provincial, i local) del tot compatible amb la identitat espanyola que neix amb la revolució liberal». «La política valenciana fou, com esquematitzava no sense gràcia Fuster, una lluita de carlins i republicans, on uns i altres es bateren per un projecte espanyol, per una idea d'Espanya, en la qual cabia un fortíssim anticentralisme», ha lamentat. I ha afegit: «Una anticentralisme present en l'actualitat que no és només que un desfogament, fins i tot si es vesteix de lluita pel finançament».
En els anys de la transició, marcada per la Batalla de València, «la política valenciana va fixar com a horitzó autoctonista l'autonomia i no cap demanda de construcció nacional», ha recordat com a causa de l'escassa consciència nacional del País Valencià. «Més de tres dècades d'autonomia han reforçat el vell marc històric de la identitat regional. Li ha donat també un marc d'autogovern inèdit. Autogovern, això sí, bien entendido», ha radiografiat de manera àcida.
L'altra Espanya
«En aquesta taula, s'han exposat les històries de territoris amb identitats pròpies que no formen part dels relats de la historiografia hegemònica a l'Estat espanyola. La concentració del poder editorial, acadèmica i mediàtica de Madrid és al·lucinant, i això ha condicionat la manera homogènia en la qual s'ha escrit la història d'Espanya», ha censurat l'historiador. «Forma part de l'ofensiva que va llençar el PP contra el sistema autonòmic amb un terrible ànim recentralitzador i que darrerament s'ha concentrat en atacar el nacionalisme català i basc. Una estratègia que, al seu torn, evidència que l'espanyolisme no compta amb cap projecte per a Espanya», ha afegit Saz.
A manera de reivindicació escèptica del terme «nació de nacions» com a primer pas per definir l'Estat espanyol i per una via federal que puga recollir els diferents territoris, Villares s'ha lamentat per la manca «d'una visió plural i integradora d'Espanya». «Cal recuperar la política, teixir consensos per buscar un encaix a la realitat plurinacional d'Espanya», ha instigat, mentre defensava com a exemple la figura de l'expresident republicà i excap d'Estat, Manuel Azaña. «Espanya no és homogènia, és indiscutiblement plural i diversa», ha insistit Archiles, qui ha tancat l'acte parafrasejant una altra vegada a l'assagista de Sueca (Ribera Baixa). «Espanya serà asimètrica, o no serà», ha clausurat.