Amb la mirada posada en els comicis del pròxim 5 d’abril, el president del Partit Popular de Galícia, Alberto Núñez Feijoo, marca distàncies amb Gènova i amb la deriva estratègica de Pablo Casado. Feijoo fuig, d’una banda, del gir ultradretà del PP després de la pujada de Vox que, cal dir, té una força irrellevant a Galícia. D’altra banda, el president gallec evita l’entesa entre Casado i Inés Arrimadas per consolidar una aliança electoral que, amb Catalunya al punt de mira, s’ha consumat a Euskadi tot cobrant-se una víctima, Alfonso Alonso. A Galícia, però, l’estratègia no té futur. El trencament de Feijoo amb els designis de Casado, qui ha comprès que, almenys de moment, no li convé enfrontar-se amb el president gallec, s’ha vist complementat amb la consagració del galleguisme com a eix vertebrador del discurs d’un partit que, a nivell estatal, s’erigeix com a garantia de la unitat i de la homogeneïtat d’Espanya.
“Galicia é moito”. Galícia és molt. És el lema d’una campanya que s’inicia en clau de país, multiplicant missatges i símbols de la nació de Breogán, amb la imatge de marca del PP imperceptible i avançant-se, imponent, la figura de Feijoo, referent de la comunió entre el seu partit -que no el de Casado- i els gallecs. El president de la Xunta és clau per explicar el misteri de la no existència d’un gran partit nacionalista gallec de dretes que aglutine els interessos de la burgesia autòctona, tal com el PNB a Euskadi o, en el seu dia, Convergència a Catalunya. Perquè, tot i que sense etiqueta diferenciada, diluït en l’interior del PP galec, el galleguisme és una constant en aquest espai. Tant és així que fins i tot Manuel Fraga va haver d’atraure els sectors nacionalistes i utilitzar les seues premisses per connectar amb tot el seu ampli i plural electorat.
Breviari nacionalista gallec
L’escàs pes de les ciutats gallegues durant el segle XIX i bona part del XX, amb l’absència d’un centre hegemònic clau en el desenvolupament urbà i en la centralització de l’intercanvi comercial, va aprofundir el desmembrament territorial i va propiciar la base del control del caciquisme com a forma endèmica del clientelisme polític. Aquest retard dels processos de modernització, industrialització i urbanització provocaria que, pel que fa a la formació social perifèrica del capitalisme espanyol, i a diferència de Catalunya i Euskadi, Galícia no només no rebera immigració, sinó que es convertirà en un país amb altes dosis de gent que marxava. La pèrdua de part de la població més jove i activa, la potenciació del fatalisme i el comportament individualista front a la mobilització col·lectiva interna n’eren les conseqüències.
En aquest context, el nacionalisme sorgeix en la Galícia del XIX amb el Rexurdimento cultural. Es tracta d’una etapa molt marcada pel regionalisme liberal, pel tradicionalisme i pel republicanisme federalista. No és fins el 1916, amb l’aparició de las Irmandades da Fala, i el 1918, amb la celebració de la primera Assemblea Nacionalista a Lugo, que la concreció nacional no esdevé una realitat. Una altra fita va ser la creació, el 1931, del Partido Galeguista, on convivien figures de la dreta com ara Vicente Risco, amb referents de l'esquerra com ara Daniel Alfonso Castelao i Alexandre Bóveda. Referent del nacionalisme gallec durant la Segona República, els esdeveniments van empènyer el PG a sumar-se al Front Popular, quan es van accentuar les tensions internes que van provocar l’escissió del bàndol dretà del partit. Mesos abans de la rebel·lió militar del 1936 es va crear Dereita Galeguista, que conciliava el nacionalisme gallec amb el conservadorisme.
La repressió franquista va respectar els dirigents nacionalistes de tradició catòlica de DG, que es van acomodar a un nou règim que sí que va perseguir els líders progressistes del galleguisme. Els que no foren assassinats es van veure abocats a l’exili, i a l’interior del país desapareixerien, quasi en la seua totalitat, els referents del nacionalisme gallec. Alguns refugiats van mantenir la flama ideològica a l’Amèrica del Sud. El franquisme, per tant, va implicar la ruptura del nacionalisme gallec a tots els nivells. Els nacionalistes de l’interior van abandonar el treball polític, el PG es dissoldria i, sota l’impuls de Ramón Piñeiro, els esforços es concentrarien en l’acció cultural per recuperar la memòria històrica i transmetre el capital ideològic del galleguisme a les noves generacions, mirant de connectar la generació republicana amb la del franquisme. El treball cultural intentava substituir el nacionalisme polític. S’abandonava la idea de reconstruir un partit nacionalista d’àmplia base. L’objectiu, ara, era la galleguització de la societat perquè, un dia, tots els partits pogueren assumir, des de les seues pròpies perspectives ideològiques, un llegat galleguista comú.
Ja avançada la dictadura, es va superar, en certa manera, el piñeirisme. Es perfilaven tres corrents nacionalistes: el socialista, el d’extrema esquerra i el democristià. EL 1963 es fundava el Partit Socialista Gallec, defensor del federalisme republicà com a alternativa al nacionalisme, que acabaria integrant el PSOE. El 1964 naixia la Unión do Pobo Galego, embrió del Bloque Nacionalista Galego, que fins temps recents era l’únic referent de l’esquerra nacionalista. A la dreta hi va haver diversos intents però mai no es va consolidar un partit hegemònic. El 1977, José Luís Meilán Gil fundava el Partido Galego Independiente, que acabaria integrant-se en la UCD d’Adolfo Suárez. A principis dels vuitanta sorgia la Coalición Galega, partit nacionalista de centredreta que pretenia capitalitzar els vots de l’electorat rural-conservador identificat amb els marcs interpretatius del nacionalisme. En les eleccions gallegues de 1985, CG seria la tercera força, però no va aconseguir sobreviure a les guerres intestines i a la capacitat absorbidora del PP.
De Fraga a ‘don Manuel’
A finals dels vuitanta i primers dels noranta, quan la dreta a Galícia era una suma eterna de sigles, es va gestar l’última gran confluència del PP gallec, que va posar inaugurar el fraguisme. En el seu últim mandat a la Xunta, Gerardo Fernández Albor va iniciar la legislatura del 1985 al capdavant de la Coalició Popular, el resultat de la suma d’Aliança Popular, Partit Demòcrata Popular, Partit Liberal i Centristes de Galícia. Les tensions internes acabarien propiciant la implosió de la coalició, amb episodis de transfuguisme com el de Xosé Luís Barreiro Rivas cap a CG, clau en la conformació del tripartit amb el PSOE i el BNG que va impulsar a la presidència el socialista Fernando González Laxe. Al final d’aquella convulsa legislatura, el fundador, d’Aliança Popular, Manuel Fraga Iribarne, emprenia l’arribada a la seua terra d’origen i iniciava la definitiva concentració de la dreta a Galícia. Era el moment en què naixia el PP, sigles sota les que Fraga va optar per primera vegada a presidir la Xunta.
El PP va concórrer en solitari a A Coruña, Lugo i Pontevedra. Però a Ourense va anar de bracet amb Centristes de Galícia, partit liderat per Victorino Núñez des de la seua fundació el 1985. L’objecitu, evidentment, era unir el vot i, sobretot, fer-se amb el control d’una província en què el poder institucional de la dreta, tant a la Diputació com a la majoria d’ajuntaments, escapava de les mans del PP. La divisió era letal per als interessos de Fraga, que no volia arriscar-se a una derrota, i per això, qui fora ministre amb el dictador Francisco Franco, qui s’oposara a la Constitució de 1978 i es mostrara contrari a l’Espanya de les autonomies, arraconava les seues conviccions i apel·lava a “l’orgull nacional” gallec, sense cap problema per aliar-se amb una formació que assumia el nacionalisme gallec com a pedra angular del seu ideari. A la candidatura de la coalició a Ourense es podien trobar figures que en els anys posteriors es convertirien en responsables i referents del PP de Galícia, com ara Aurelio Miras Portugal o Victorino Núñez.
El fraguisme s’inicia gràcies a aquella majoria absoluta ajustada del 17 de desembre de 1989 gràcies a l’aliança amb Centristes de Galícia. Una entesa clau en la història recent del país. El PP, que ja incloïa elements galleguistes en diferents dosis, assumia al seu si un partit nacionalista de centredreta imprescindible per assegurar el seu èxit en les urnes. Victorino Núñez seria nomenat president del Parlament, deixant lliure la presidència de la Diputació d’Ourense, que va passar a ocupar José Luis Baltar i que actualment assumeix el seu fill, José Manuel Baltar. Els Centristes de Galícia es diluirien en el PP, però la seua influència encara ressorgeix de tant en tant, com ara en dates recents, quan la Xunta va tancar la sala de parts de Verín i els quadres d’Ourense del partit van pressionar Feijoo, que es va veure obligat a fer marxa enrere. No és per casualitat que Ourense fora la ciutat triada perquè Feijoo faça el seu primer míting de precampanya, al qual van assistir Pablo Casado i Mariano Rajoy. Tot sota els auspicis del clan Baltar.
El PP gallec i el simbolisme nacionalista
El 2004, el president de la Xunta i del PP gallec, Manuel Fraga, es va enfrontar a la major crisi de la seua formació des dels anys vuitanta. El president de la Diputació d’Ourense i del PP en aquesta província, l’esmentat José Luis Baltar, anunciava la decisió d’abandonar el partit i portar-se amb ell una desena de diputats del Parlament gallec, deixant així Fraga amb minoria. La maniobra va obligar el president de la Xunta a forçar una trobada d’urgència per atendre les demandes de Baltar, evidenciant així el pes de l’anomenat “sector de la boina”, format pel nucli més galleguista i populista del partit, oposat a l’anomenat “sector del birret”, integrat per universitaris més connectats amb Madrid. El sector de la boina havia vist disminuir la seua influència des de l’any anterior amb la destitució del seu líder, Xosé Cuíña, conseller d’Obres Públiques entre 1990 i 2003. En la reforma de Govern, Fraga no va prendre en consideració les exigències d’aquest sector i va abraçar-se amb els del birret, situant com a vicepresident Alberto Núñez Feijoo, un polític ben pròxim a Mariano Rajoy, que ja liderava el PP a nivell estatal.
Tot i que Fraga havia intentat la conciliació amb Baltar, els d’Ourense no n’estaven satisfets. Dubtaven de l’autonomia del president. Consideraven que la ingerència de Rajoy des de Madrid era tan forta que Fraga no podria complir amb els seus compromisos. L’única alternativa era l’escissió. El clan d’Ourense amenaçava amb deixar el PP gallec i formar un nou partit de cara a les autonòmiques del 2005, recuperant les sigles de Centristes de Galícia i confiant en el seu poder al seu territori, Ourense, província amb més de seixanta ajuntaments, i sense descartar la incorporació de polítics d’altres províncies, com ara el mateix Cuíña, connectat amb A Coruña i Pontevedra; o Francisco Cacharro Pardo, llavors president de la Diputació de Lugo. Si aquesta opció reeixia, el PP de Galícia tindria escasses opcions de renovar la seua majoria absoluta. A Fraga, per tant, no li va quedar cap altra opció que cedir. Tal com Feijó va deixar patent en la presentació de la seua candidatura, la capacitat d’influència i mobilització del sector de la boina, del nacionalisme de centredreta al si del PP, encara és ben imprescindible per garantir la victòria electoral del partit. D’ací la multiplicació de gestos de proximitat amb aquest corrent i el seu electorat potencial.
La desaparició de l’espai públic del nacionalisme de centredreta va en paral·lel a l’ocupació d’aquest espai per part del PP gallec, que accentua els elements de galleguisme en el seu discurs, tal com demostren les propostes per aprofundir l’autogovern, l’autoidentificació o la defensa de reformes per federalitzar el Senat, com també les demandes a favor d’una representació diplomàtica pròpia a Europa i d’una política econòmica i comercial gallega a nivell internacional, o la promoció d’una Euroregió amb Galícia i el nord de Portugal, superant així els límits de l’Estat espanyol. Sota el lideratge de Fraga es va consolidar una organització d’àmbit gallec provisionalment pacificada i autònoma del PP espanyol. Aquest model encara sobreviu i es reforça, fins i tot, durant l’etapa de Feijoo. L’exitosa assumpció simbòlica per la dreta gallega no està exempta, però, de contradiccions. El discurs no està aparellat amb l’acció política, tal com evidencia la davallada de l’idioma gallec durant la presidència de Feijoo, que va reduir la presència de la llengua del país en el sistema educatiu, cosa que alimenta el debat sobre l’incompliment del mandat estatutari de protegir-la i sobre la conveniència d’augmentar-ne l’ús, una necessitat admesa per Fraga quan acabava la seua etapa de govern.
El sentiment patriòtic de Galícia existeix i no només s’expressa a través del discurs de la minoria nacionalista: impregna el conjunt del sistema polític i es generen situacions paradoxals, com ara la de l’escàndol que provoca en alguns mitjans de Madrid escoltar el mateix Feijoo marcant distàncies amb la seua formació i referint-se a Galícia com a país. El 2010, l’Institut d’Estudis Polítics i Socials, que depèn de la Xunta, publicava un manifest que proclamava el 25 de juliol com el “Dia nacional de Galícia”. No va ser l’última vegada que el PP gallec reivindicava Galícia com a nació i el 2017, el portaveu del partit al Parlament gallec, Pedro Puy Fraga, nebot de l’històric fundador d’Aliança Popular, afirmava que “Galícia és objectivament una nació si se li dona un significat cultural, encara que no hi siga de facto” jurídicament, i afegia que a Galícia “li va bé compartir la sobirania amb la resta d’Espanya i Europa”. Feijoo no només no va desautoritzar el seu portaveu, sinó que es mostrava totalment d’acord amb les seues paraules. A cap gallec li sorprèn que Feijoo s’opose a qualsevol reconducció de la deriva antiautonòmica i que s’apunte a les mateixes reivindicacions en matèria de competències que el PNB i, en el seu dia, el nacionalisme català.