'NAFARROAKO ALDAKETA'

Un canvi a la navarresa

EL TEMPS s'ha desplaçat a Navarra per copsar el canvi polític que va iniciar-se ara fa tres anys. El Govern foral integrat per Geroa Bai, EH Bildu i Izquierda-Ezkerra, amb el suport extern de Podem, és el primer de tall 'abertzale' que ha existit mai.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Políticament, Navarra és un formatge. Sota aquesta teoria gastronòmica va pivotar el llarg domini de la Unitat del Poble Navarrès (UPN). Afavorida pel fet que la porció abertzale mai no excedia el 30%, la formació regionalista en tenia prou de superar els socialistes per retenir el Govern foral. Existia la convicció que els vots dels nacionalistes bascos —Eusko Alkartasuna, Aralar, Batzarre, PNB i les diferents marques de l’antiga Batasuna— no hi comptaven. Hi eren, però no hi comptaven.

Gràcies a això, UPN va controlar Navarra durant prop d’un quart de segle sense la necessitat d’obtenir majoria absoluta. No li calia. Ni tan sols després dels comicis de 2007 —quan els socialistes van tancar un acord amb Nafarroa Bai i IU àmpliament ratificat per les bases— no es va consumar el canvi i Miguel Sanz va poder continuar a la presidència. La direcció federal del PSOE va vetar aquell pacte pel risc electoral que, segons alguns cervells del partit, comportava a la resta de l’Estat.

Quatre anys més tard, en 2011, Ferraz va saludar la coalició de govern amb UPN. Tanmateix, seria efímera. El matrimoni a penes va durar onze mesos i Yolanda Barcina, la successora de Sanz, es veuria forçada a prorrogar els Pressupostos tres anys. Quan EH Bildu i Geroa Bai van registrar una moció de censura, el PSN va abstenir-se. Tot plegat, en un escenari de crisi econòmica galopant i amb la Caixa d’Estalvis de Navarra (CAN), l’entitat de referència, enfonsada. Ara es diu CaixaBank.

En 2015, la suma de Geroa Bai i EH Bildu va tornar a situar-se en el 30,5%, que equivalien a 9 i 8 diputats, respectivament. La porció de costum. En aquesta ocasió, però, hi havia un comensal nou a taula, Podem, que s’enduia el 14% de les paperetes i 7 escons. La coalició formada per IU i Batzarre arribava al 3,7% i obtenia 2 parlamentaris, mentre Ciutadans es quedava a 217 sufragis d’accedir a l’hemicicle. Les crítiques d’Albert Rivera al conveni econòmic navarrès i la divisió interna van permetre l’inici d’una nova era política. Per poc. Per fi.

Perquè, en efecte, 9+8+7+2 era igual a 26, i UPN (15), PSN (7) i PP (2) totalitzaven 24. El vot estrictament “constitucionalista”, que sempre s’havia mogut entre el 60% i el 75%, va caure de manera brusca al 45%. El canvi era possible i no depenia d’una instància madrilenya. Podem n’era la clau i els afiliats navarresos, que eren sobirans, es mostraven proclius a materialitzar-lo. No obstant, van preferir no assumir tasques executives. Com al País Valencià i les illes Balears, doncs, es limiten a condicionar l’acció governamental de fora estant.

El malson d’UPN s’ha fet realitat. Per primera vegada Navarra és un formatge Idiazabal. Elaborat amb llet de les ovelles de raça latxa, que poblen el verd elèctric de les valls i boscos de la zona nord, aquesta varietat té un sabor intens. Tan intens com el govern de Geroa Bai, EH Bildu i Izquierda-Ezkerra.

Òbviament, és a les poblacions bascòfones on les formacions que ostenten el Govern foral van rebre un suport més decidit. Ara bé, la mutació inclou l’àmbit local: cap dels 10 municipis més grans no té un alcalde d’UPN ni del PSN i cap d’aquests 10 municipis no es troba a la zona septentrional, on a penes resideixen el 12% dels navarresos.

‘Lehendakari’ Barkos

Navarra, que sempre havia tingut president o presidenta, ara té una lehendakari. Va estudiar periodisme a la Universitat de Navarra, en mans de l’Opus Dei, i va esdevenir una cara coneguda a Euskal Telebista. A Nafarroa Bai van pensar que podia ser una candidata òptima al Congrés. Amb ella, en 2004, la coalició que aixoplugava Aralar, EA, PNB i Batzarre va aconseguir un escó que renovaria en dues legislatures més. El seu pas per Madrid li va proporcionar encara més popularitat i, sobretot, li va fer guanyar-se l’estima de gent situada en coordenades ideològiques antagòniques. A les enquestes del CIS sempre emergia com la diputada més ben valorada.

Excel·lent comunicadora, avui encapçala Geroa Bai (Sí al Futur), on ja no hi són Aralar ni EA —absorbides per Bildu, que a partir d’aquell moment va passar a dir-se EH Bildu— ni tampoc la minoritària Batzarre, que fa pinya amb IU a Izquierda-Ezkerra. Del projecte iniciàtic de Nafarroa Bai, per tant, amb prou feines sí sobreviu el PNB, molt minoritari a Navarra. De fet, el pal de paller de Geroa Bai és l’agrupació d’independents Zabaltzen (Eixamplant) a què pertany Barkos, d’inspiració progressista, laica i republicanista, nascuda amb la missió de “fer visible l’esquerra, el basquisme i el nacionalisme inclusiu que aspiren a protagonitzar un canvi plural en Navarra”. Un nombre molt elevat dels quadres navarresos d’EA va decidir integrar-se a Geroa Bai a títol personal.

El Govern confegit per Barkos, paritari i eminentment tècnic, està ple d’independents amb dedicació plena, sense responsabilitats orgàniques ni parlamentàries. Cap d’ells no és diputat. Manuel Ayerdi, que va presidir el PNB a Navarra, lidera la vicepresidència econòmica, i Miguel Laparra, un sociòleg de l’òrbita d’Izquierda-Ezkerra expert en temes de pobresa i igualtat, s’ocupa de la segona vicepresidència, de caràcter social. Dels set consellers restants, quatre van ser captats per la pròpia presidenta, un està adscrit a l’ala Izquierda-Ezkerra i les dues restants són de la pota EH Bildu. De les dues se’n destaca María José Beaumont, titular de Presidència, Interior i Justícia, una advocada de prestigi arrelada als moviments cívics que va defensar diversos joves de l’esquerra abertzale que van tractar de sabotejar l’execució de la presa d’Itoiz. Per bé que la policia foral es troba sota el seu comandament, en tres anys no s’ha produït cap daltabaix.

No debades, la bandera del canvi és la de la normalitat. La primera experiència d’un executiu sense la presència d’UPN i el PSN està resultant molt menys traumàtica que no imaginaven alguns. “Ens deien que aquest Govern no duraria ni un embaràs, que seria un caos”, recorda la presidenta del Parlament de Navarra, Ainhoa Aznárez.

Una rara avis dins del PSN-PSOE, obertament basquista i escorada a l’esquerra, Aznárez va emigrar a Podem així que es va fundar. Fruit del pacte de governabilitat —que recull 615 mesures centrades en el vessant social— la presidència de la Cambra va recaure en Podem. Des de la talaia on contempla les sessions plenàries, Aznárez considera que “abans no es governava per a totes les persones, sinó únicament per a les elits”.

Si algú tenia ganes de posar fi a la “partida de ping-pong que UPN i el PSN jugaven a Navarra de feia 30 anys” era ella. Encara parla amb una resignació infinita de l’agostazo, el terme amb què es refereix a la prohibició del PSOE, en ple estiu de 2007, a validar l’acord del PSN amb Nafarroa Bai. En virtut d’aquella entesa, Patxi Zabaleta, el cap de la coalició, li cedia la presidència al socialista Fernando Puras, que hi havia obtingut prop de 4.000 vots menys.

Amb la perspectiva del temps, Ainhoa Aznárez, presidenta del Parlament en representació de Podem, pensa que l'accés de la seua formació al Govern hauria permès “un canvi més profund i a un ritme més accelerat”. / Josu Santesteban

Avui Aznárez és la segona autoritat de la comunitat foral. En part, gràcies a “molts abstencionistes clàssics que van veure una opció real de canvi i van inclinar-se per Podem”. La decisió de no assumir carteres va adoptar-se per una majoria contundent. “Acabàvem de nàixer i no disposàvem d’experiència de gestió, era una responsabilitat excessiva”, explica Aznárez. Vist amb perspectiva, però, apunta que “accedir al Govern hauria potenciat un canvi més profund i a un ritme més accelerat”.

I és que, després de llargs períodes de gestió conservadora, els segments ubicats a l’esquerra de la socialdemocràcia acostumen a mostrar-se més aviat crítics amb els avanços de l’executiu entrant. Va passar amb el bipartit gallec PSdG-BNG de 2005 a 2009, passa actualment amb el Consell valencià i passa, també, amb el gabinet abertzale de Navarra. N’hi ha que fins i tot li retreuen a Barkos un excés de moderació. “Uxue és Uxue, continua sent la mateixa, el seu segell no ha variat gens”, la defensa de seguida Aznárez.

Per contra, Zabaleta, que va pilotar l’escissió pacífica de Batasuna anomenada Aralar —dissolta al si d’EH Bildu— i que ara viu centrat en la seua professió de lletrat, la percep, ras i curt, com una “ostatge del PNB”. “Curiosament, quan EA va proposar-la com a candidata de Nafarroa Bai en 2004, al PNB no li agradava gaire, però va tenir el suport absolut d’Aralar”, subratlla. “Amb Nafarroa Bai vam rescatar del riu el PNB; a ells només els preocupen Àlaba, Biscaia i Guipúscoa”, afegeix Zabaleta amb un regust amarg.

Bandera i llengua

“És un govern que vol acabar amb el propi govern, una cosa inèdita a tot Espanya”, sosté Carlos García Adanero, diputat de trajectòria fecunda a UPN, on va arribar a ser secretari general. “Uxue Barkos ha deixat molt clar que desitja l’annexió de Navarra al País Basc, la seua actuació política va incardinada en aquesta direcció”, alerta, “és conscient que això no és possible ara, però està posant les bases per tal fer-ho viable en un futur no tan llunyà”. Segons García Adanero, tant el foment de l’èuscar, “un element clau per a la construcció nacional basca”, com la supressió de la llei de símbols, que “ha donat ales a la ikurriña”, s’insereixen en aquesta estratègia. “Després de la llengua i la bandera, posaran damunt la taula el debat sobre el territori”, pronostica.

“Si algú vol penjar la ikurriña, que la penge dins de sa casa”, afirma Carlos García Adanero, diputat d'UPN que va ser secretari general de la formació regionalista. / Josu Santesteban 

Efectivament, la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola li atorga a Navarra la capacitat d’incorporar-se unilateralment a la comunitat autònoma basca si així ho decideix la majoria dels seus ciutadans en referèndum. En cas que s’imposara el “no”, la carta magna explicita que se’n podrien convocar més referèndums amb una separació mínima, això sí, de cinc anys.

“Vam aprovar la llei de símbols, en 2003, amb la finalitat que no onejaren ikurriñes als ajuntaments navarresos”, recorda García Adanero. “Si algú vol penjar aquesta bandera, que la penge dins de sa casa”, rebla, “volen fer veure que és la bandera d’un ens superior, aspiren a convertir Navarra en la quarta diputació basca”.

Un cop suprimida la llei, tot d’ajuntaments de la zona nord van aprovar mocions per recuperar la ikurriña, però els jutges s’escuden en la legislació espanyola per forçar-ne la retirada. Les sancions imposades —a partir de 6.000 euros— ha aconseguit esborrar-les de les balconades dels consistoris. Alguns alcaldes han optat per no penjar-ne cap, uns altres les pengen enrotllades i n’hi ha que col·loquen la de Navarra sense la corona del regne que sí que figura a la bandera oficial.

En aquesta lluita, UPN i PSN tornen a anar de la mà. A les institucions i al carrer, on els uns i els altres es manifesten conjuntament. La secretària general dels socialistes navarresos, María Chivite, insisteix en els plans semiocults de Barkos: “La presidenta ha reconegut que, en un hipotètic referèndum, votaria sí a l’annexió”, exposa, “PNB i Bildu tracten d’alterar la majoria social aprofitant una majoria política conjuntural”. “Aquest no és un Govern d’esquerres, sinó nacionalista”, continua Chivite. “Evidentment que no és tan nacionalista com el de Catalunya, però Podem i IU no hi exerceixen la seua influència”, es plany. Portaveu socialista fugaç al Senat a la legislatura anterior i una de les persones que sempre va mantenir-se fidel a Pedro Sánchez, la sociòloga Chivite s’autodenomina “ciutadana del món”, una teoria que desenvolupa de manera planera: “Retornar de Madrid i escoltar ací els discursos de boina de sempre ha sigut molt decebedor, tant de bo alguns viatjaren una mica, perquè viatjar ho cura tot”.

El tractament de xoc a la capital d’Espanya, però, no li va servir de res a Uxue Barkos. Al cap de set anys de diputada al Congrés, va regressar igual d’abertzale. Chivite fins i tot diria que, en el cas de l’actual presidenta, el viatge a la Villa y Corte va exercir una influència negativa. “Allà tenia una imatge molt més progre, mentre que ací és al capdavant d’un Govern nacionalista, i als nacionalistes no se’ls pot posar en un eix esquerra-dreta: per damunt de tot, són nacionalistes”, expressa.

Segons la secretària general del PSN i portaveu del seu partit al Parlament, María Chivite, “als nacionalistes no se’ls pot posar en un eix esquerra-dreta: per damunt de tot, són nacionalistes”. / Josu Santesteban

Malgrat tot, Chivite es mostra satisfeta amb la gestió de les àrees econòmiques i de salut del nou Govern de Navarra, i també salva la consellera de desenvolupament rural, Isabel Elizalde, situada a l’espectre d’EH Bildu, on veu més notícies positives: “A banda del meu, el grup parlamentari més solvent és el de Bildu, disposen d’uns grandíssims parlamentaris i són molt feiners, però mantenen el dèficit ètic de negar-se a condemnar nítidament el terrorisme, mai no passen de l’abstenció”.

“Vam dir que venia el coco i el coco ja és entre nosaltres, delerós de construir la seua anhelada Euskal Herria”, comenta apenada Ana Beltrán, presidenta i diputada del PP navarrès, un partit que només posseeix dos escons al Parlament, al qual va retornar en 2011 després de 20 anys sense presentar-se com a conseqüència de l’aliança tàctica amb UPN. “Des del primer minut del seu mandat no han amagat les seues cartes: el primer dia van convocar un ple monogràfic sobre l’estatus juridicopolític de Navarra”, s’enerva. “Qui va votar Geroa Bai perquè aquesta senyora [Uxue Barkos] era molt maca, ja s’ha adonat de com és, en realitat”.

Beltrán està patint de valent. Diu que ara els documents de l’administració són bilingües, igual com les comunicacions del Govern i la cartelleria pública. “I posen per davant l’èuscar!”, exclama tan indignada com van fer-ho al seu dia els joves del moviment 15M. Un dels casos més greus, al seu parer, és el del full de matriculació escolar, que també és bilingüe: “Els pares de la Ribera no són capaços d’omplir-lo”, assegura alhora que mostra un exemplar com a prova inquisitòria. A més, denuncia les “facilitats” que troben els progenitors que inscriuen els seus fills al model D —en èuscar— a les zones no bascòfones i l’obligació d’implantar plans d’èuscar que contrauen les empreses contractistes del Govern foral.

La presidenta del PP navarrès, Ana Beltrán, que també és diputada foral, opina que la renda garantida aprovada pel Govern del canvi és “una mena de subsidi que ha provocat un efecte crida pel qual Navarra és la comunitat on darrerament ha crescut més l’arribada d’immigrants”. / Josu Santesteban

“UPN i PSN van obrir ikastoles i Euskaltegis [centres d’ensenyament de l’èuscar adreçats a la població adulta], però tot allò no va incrementar l’interès per l’èuscar, que tan sols parla de manera habitual el 7% dels navarresos”, observa la presidenta dels populars. “No ens poden imposar una llengua que no és oficial”, conclou.

“La política lingüística és molt tímida, no s’han fet les passes necessàries cap a la normalització”, contradiu Zabaleta des de l’altre pol ideològic. “La ridícula i dramàtica llei de zonificació de l’èuscar aprovada els anys 80, en temps del PSN, ha conduït a una situació kafkiana per la qual el major nombre de bascoparlants, ubicats a la conca de Pamplona [considerada mixta], gaudeixen d’uns drets inferiors als de les comarques bascòfones”. Fet i fet, l’únic jutjat que hi havia al nord, el d’Elizondo, va desaparèixer en entrar en vigor aquella norma. La declaració de l’èuscar com a llengua oficial de tot Navarra resoldria aquests desequilibris, però el Govern no té una posició unitària sobre això.

Els avanços s’han concentrat en animar el pas d’ajuntaments de la zona no bascòfona a la zona mixta i de la zona mixta a la bascòfona amb la promesa de subvencions per a l’estudi i promoció de l’idioma. Una quarantena de municipis s’han adherit a la iniciativa davant les crítiques furibundes de l’oposició.

Mentrestant, UPN, PSN i PP ixen al carrer “en defensa de la bandera de Navarra” i en contra d’una “imposició lingüística” que disfressen d’“igualtat” sota l’argument d’un requisit lingüístic que no és tal. Amb el nou executiu es valora el coneixement de l’èuscar a l’hora d’accedir a segons quines places de la funció pública que fins ara valoraven l’anglès o el francès, però no aquest idioma. UPN prediu l’arribada massiva de guipuscoans per tal de copar aquestes places.

El 3 de juny de 2017, unes 15.000 persones van manifestar-se pel centre de Pamplona contra la derogació de la llei de símbols. El proppassat 2 de juny, tot just un any després, unes 25.000 han secundat la marxa euscofòbica.

Manifestació del 3 de juny de l'any passat “en defensa de la bandera de Navarra”, on van eixir al carrer unes 15.000 persones. El 2 de juny d'enguany, unes 25.000 van aplegar-se de nou a Pamplona contra la “imposició” de l'èuscar. / EFE

“Val a dir que la societat navarresa es mobilitza fàcilment, els últims anys hem vist manifestacions tan o més multitudinàries contra la violència masclista o en defensa dels joves d’Alsasua”, matisa Joseba Santamaría, director de Diario de Noticias, propietat del grup editor de Deia, Diario de Noticias de Álava y Noticias de Guipúzcoa. Santamaría li posa un “notable alt” al nou Govern.

“El mèrit de l’èuscar únicament atorga 0,73 punts en aquelles places en què el funcionari haja d’estar en contacte amb bascoparlants i a penes 145 famílies de la zona no bascòfona han decidit inscriure’s al model D, una xifra que tampoc no permet parlar d’imposició lingüística”, precisa Santamaría. “En 1994, UPN va aprovar un decret que tractava de normalitzar la llengua a l’administració, però van derogar-lo en 2000, el mateix any en què Miguel Sanz va treure Navarra de l’euroregió compartida amb Nova Aquitània i el País Basc, a la qual hem reingressat ara”. El regionalista Juan Cruz Alli, president foral de 1991 a 1995, va capitanejar una escissió anomenada Centre Democràtic de Navarra (CDN), que apostava per una política més afectuosa envers els navarresos del nord. Sense ell, UPN va involucionar en paral·lel al Govern de José María Aznar.

“A penes 145 famílies de la zona no bascòfona han decidit inscriure’s al model D, una xifra que tampoc no permet parlar d’imposició lingüística”, observa Joseba Santamaría, director de Diario de Noticias. / Josu Santesteban

Santamaría opina que “encara som per sota d’aquell decret d’UPN, resulta increïble que només l’1% dels funcionaris coneguen una llengua que parlen 90.000 ciutadans i estudien 40.000 més”. A Navarra viuen prop de 650.000 persones. A més, troba que el vet dels tribunals a la ikurriña és “una demostració de la injustícia subjacent a l’entramat legal espanyol”. Segons afirma, “penjar-la dels ajuntaments no atempta contra la bandera de Navarra, durant la lluita antifranquista va convertir-se en un símbol de llibertats i milers de famílies la senten com a pròpia”.

Ainhoa Aznárez, la presidenta del Parlament, no acaba de pair que els socialistes secunden aquestes protestes. “Ixen al carrer per a defensar una retallada de drets, una cosa inaudita, mentre els seus companys de Balears van afanyar-se a derogar la llei de símbols que impedia la col·locació de senyeres i pancartes en defensa de l’educació i la sanitat públiques... Haurien de prendre’n nota”. Pel que fa a l’idioma, Aznárez es posa en la pell de la població envellida del nord de Navarra que “parla castellà amb moltes dificultats” i es pregunta si “reclamar que el personal sanitari puga atendre’ls en èuscar és demanar massa”. “UPN i PP odien l’èuscar, haurien de fixar-se una mica en el PP gallec i el PP català, que utilitzen les dues llengües oficials als seus respectius parlaments, cosa que ací no passa”. “Ací no hi ha llibertat lingüística, els bascoparlants som en inferioritat de condicions”, etziba a mode d’epíleg Patxi Zabaleta.

Més diners i menys aturats

La crisi va sepultar UPN. Projectes faraònics com el pavelló Navarra Arena i el circuit del motor de Los Arcos van costar 56 i 62 milions d’euros respectivament, però no han tingut cap utilitat. El nou Govern és a punt d’estrenar el primer recinte per tal d’acollir dues finals de pilota basca —el setembre i el novembre d’enguany— i un espectacle del Cirque du Soleil que s’ha programat per a febrer de 2019. La construcció del museu de Sant Fermí va quedar aturada quan s’hi havien invertit tres milions. Aquell espai ha estat reconvertit en un pipican. Arrencada de bou i parada de gosset. 

La publicació de les dietes sucosíssimes que Sanz i Barcina percebien per l’assistència a reunions de la desapareguda CAN que a penes sí duraven uns minuts va molestar, i de quina manera, una ciutadania que patia els efectes de la crisi. Ara Navarra lidera el rànquing de confiança empresarial i és l’autonomia amb una taxa de desocupats inferior. Ni Geroa Bai ni EH Bildu ni IU no generen tanta por al món dels diners.

De fet, han consensuat sense excessius problemes tres pressupostos amb un Podem que es dessagna internament a causa de les lluites intestines: l’ex-secretària general, Laura Pérez, ha estat expulsada del partit en no acceptar la seua derrota a l’assemblea on va renovar-se la direcció, però manté l’acta de diputada, igual com Rubén Velasco, que ha demanat la baixa i explora la possibilitat de crear un altre partit. Els crítics amb l’actual direcció de Podem Navarra, quatre, són majoria al grup parlamentari, però de moment preval la sensació de no desestabilitzar la tasca de l’executiu. Al capdavall, no és una disputa ideològica, sinó personalista. La direcció ha reclamat l’acta als díscols però aquests s’han negat a cedir-la. Des de Madrid, la diputada navarresa Ione Belarra s’ho mira amb distància i ni de bon tros no té previst desembarcar a Pamplona per encapçalar la llista de 2019.

Malgrat els entrebancs, el quadripartit ha estat capaç d’aprovar una reforma fiscal que EH Bildu, Podem i Izquierda-Ezkerra consideren poregosa. S’ha incrementat la pressió fiscal —ni que siga mínimament— de les rendes superiors a 19.800 euros, mentre que algunes famílies amb ingressos inferiors a 22.000 euros són receptores d’ajudes socials. “Un contrasentit”, en paraules de la socialista María Chivite, que mira cap a la dreta, a l’Aragó, on el socialista Javier Lambán ha apujat els impostos a partir dels 50.000 euros. En tot cas, Ainhoa Aznárez recorda que “l’anterior reforma fiscal, acordada per UPN i PSN, va suposar la pèrdua de 100 milions d’euros, mentre que ara s’han contractat 15 inspectors d’hisenda que han ajudat a aflorar 200 milions d’euros”.

“Paguem els impostos més elevats de tota Espanya, però el Govern no inverteix en obra pública”, censura Carlos García Adanero en nom d’UPN. “Malgrat que el règim foral podria resultar suggerent, ben poques de les 3.000 empreses catalanes que han traslladat la seu social s’han establert ací”.

L’entrada en vigor de la renda garantida aprovada per l’executiu de Barkos desagrada profundament la popular Ana Beltrán. “S’ha convertit en una mena de subsidi que ha provocat un efecte crida pel qual Navarra és la comunitat on darrerament ha crescut més l’arribada d’immigrants”, diu. Amb tot, Beltrán proclama que “aquest no és el Govern del rescat ciutadà, tal com havia promès, sinó que exclusivament es dedica a defensar les qüestions identitàries”. En aquesta línia, es mostra preocupada per “l’augment de la representació dels sindicats abertzales, que són especialment agressius”.

“La sanitat i l’educació públiques s’han beneficiat del canvi polític, s’ha reforçat la protecció social i s’han sanejat els comptes”, valora Joseba Santamaría, que no jutja com a decisiva la caiguda de la CAN, a l’hora de raonar el tomb a les urnes: “Diria que no va ser suficient per decantar els vots, però sí que va significar un cop anímic important, ja que era un dels pilars del nostre autogovern, allò que ens permetia de controlar els recursos propis, i de la nit al dia ens en vam quedar sense”. Els tribunals de justícia no han determinat encara que es cometera cap delicte i una comissió d’investigació al Parlament tracta d’esclarir per què va morir arruïnada. De moment, amb no gaires respostes.

El TAV que ha d’unir Navarra amb l’Y basca i alleugerir l’eixida de les mercaderies cap a França i el port de Bilbao és un altre element de disputa tant dins com fora del Govern. L’Estat estudia dues possibles connexions: la del nord, a través d’Ezkio-Itxaso (Guipúscoa), que resultaria molt més costosa —caldria construir un túnel llarguíssim— però bastant més curta, i la del sud, a través d’Àlaba. El Ministeri de Foment aposta per la segona opció i els socis de Geroa Bai rebutgen totes dues, en considerar que es tracta d’una obra faraònica i poc rendible. De la seua banda, Uxue Barkos anhela un tren d’altes prestacions amb ample de via europeu per a passatgers i mercaderies que rellance la situació estratègica de Navarra entre l’eix cantàbric i el mediterrani. I que mire cap al nord.

“Del TAV fa més de 30 anys que se’n parla i no crec que arribe a veure’l mai”, es resigna Santamaría. “Els 14 quilòmetres que s’han construït va pagar-los Navarra ja fa alguns anys”, somriu. “És una obra caríssima que no interessa el PSOE ni el PP, perquè el nostre pes a la política estatal és nul, tan sols escollim 5 diputats de 350”.

Del canvi a l’estabilitat

La “trilogia del Baztan”, de Dolores Redondo, no és l’únic best-seller made in Navarra. Iván Giménez, autor d’El corralito foral, ja ha vist com Pamiela publica sis edicions del seu llibre en tres anys. El subtítol és concloent: Las tripas del navarrismo: un ecosistema al servicio del capital. Experiodista de Diario de Noticias, ara és el cap de comunicació del sindicat sobiranista ELA. El llibre desmunta tot l’imaginari del navarrisme —com ara les javieradas, un pelegrinatge lúdic que va nàixer com un homenatge dels carlistes a sant Xavier per haver-los ajudat en la guerra del 36, o el chupinazo, que no va començar a disparar-se en 1940 sinó a començaments de la dècada dels 30, quan va llançar-lo Juanito Etxepare, per bé que el franquisme se’l va apropiar— a excepció de la festa de Sant Fermí i de l’Osasuna, que considera “intocables”. Sintetitza l’expressió corralito foral com “el sistema que van inventar els caps dels nostres pares perquè els seus fills continuaren sent els nostres caps”. Inclou el regal de terrenys de titularitat pública a empreses privades, un accionariat de Diario de Navarra molt conservador que es manté concentrat en unes poques mans —només poden entrar-ne a formar part els familiars directes—, marcant el pas a la dreta i coartant l’esquerra.

Iván Giménez, autor d'El corralito foral, lamenta que l'actual executiu “haja deixat de parlar del canvi i ara es limite a parlar d’estabilitat”. / Josu Santesteban

El seu discurs sobre l’actual Govern navarrès, per això, desprèn la flaire del desencís. “Han deixat de parlar del canvi, ara es limiten a parlar d’estabilitat”, es queixa amargament. “Aquest llibre és un llistat de tasques a fer, la majoria de les quals continuen pendents”, remarca, i remet a Max Weber, qui va definir la política com “l’art d’allò possible” i va recordar que “allò que ha sigut possible es va poder aconseguir perquè es va intentar aconseguir allò que semblava impossible”.

La “nòmina de tresmileuristes” que van perdre el seu lloc de treball a la CAN va despertar una onada de malestar contra el Govern que l’associació cívica Kontuz va fer retronar als carrers. La fi d’ETA també va contribuir a normalitzar la vida política, fins al punt que EH Bildu n’és ara un actor principal. Qui no ha perdut la seua posició de privilegi és l’Opus Dei. El nou executiu ha retallat sensiblement les beques que concedia al seu alumnat i ha suprimit el pagament de l’atenció mèdica als treballadors de la Universitat de Navarra i de la Clínica Universitària de Navarra, que s’oferia en aquesta mateixa clínica però sufragava el Servei Navarrès de Salut. Aquesta decisió va generar la fricció més important amb l’Opus.

“L’Opus és un dels principals obstacles que hi ha perquè Navarra siga una altra cosa”, exposa Giménez. “La bona sintonia de la patronal navarresa amb la presidenta i el vicepresident econòmic és evident”, afegeix a continuació. “El Govern navarrès hauria d’haver estat capaç de confrontar amb l’Estat: no es poden tenir 250 milions d’euros de superàvit i no lluitar a fons per poder-los invertir, per exemple, en polítiques d’habitatge”, opina. Les directrius emanades del Ministeri d’Hisenda com a conseqüència del pacte d’estabilitat insten a destinar aquests diners a amortitzar deute o a ajudar a retardar el pagament de l’IVA a les empreses. “No hi ha una autonomia de facto, la tenim intervinguda”, sospira Giménez.

Des del seu despatx de presidenta de la Cambra, Aznárez està convençuda de les bondats de l’“onada de canvi” i diu que l’alternativa és “retornar al Parlament de cartó pedra d’abans, a l’endeutament desaforat i la censura de tot allò que no agradava al poder”.

Joseba Santamaría deixa surant en l’aire tot d’enigmes: “La societat no està per un retorn a un passat conflictiu, agressiu, però tot dependrà de com isquen els comptes, perquè hi haurà nous actors com Ciutadans, alguns dels que hi ha ara es trobaran més febles i uns altres n’eixiran enfortits, caldrà veure quin paper vol jugar el PSN...”. Per a l’últim, però, disposa d’una resposta plausible: “Els socialistes navarresos, com ara fa el PSC, sempre anteposen les qüestions d’Estat a les pròpies”.

La socialista Chivite fa saber que el seu partit tindrà “dues línies roges”: EH Bildu i el PP. I, també, que no permetrà que “Geroa Bai busque l’annexió del País Basc” en un hipotètica coalició amb ells. “Governem amb Geroa alguns ajuntaments, però no consentiríem que ens imposaren la seua agenda identitària”. Chivite no dubta que els militants del PSN “de cap manera no referendarien un govern amb president d’UPN”, però seria diferent si la presidenta acordada fora ella, encara que tinguera menys escons, com és previsible que succeesca.

Un escenari obert, molt obert, que sembla primar la identitat en una autonomia molt poc espanyola. Segons els successius estudis del CIS, únicament el 2% dels navarresos es consideren exclusivament espanyols. Un percentatge irrisori, fins i tot inferior al 6% de Catalunya i el País Basc. Sobretot preval el sentiment navarrès, una certesa que guia l’actuació cauta del Govern d’Uxue Barkos. Geroa Bai, EH Bildu i Izquierda-Ezkerra no han fet soroll. No s’escolta gaire soroll provinent de Navarra. I és que, perquè el formatge continue sent de la varietat Idiazabal, cal anar molt amb compte amb la sal.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.