En quin moment Núñez Feijóo va deixar de ser Alberto i va passar a ser Galícia? Quan va concloure que ja no era una persona com qualsevol altra, sinó un país en persona?
Els enigmes que envolten la superposició Feijóo-Galícia suren a l’atmosfera preelectoral gallega. I és que, el 5 d’abril, el president de la Xunta opta a la seua tercera reelecció. En cas d’aconseguir-la i d’esgotar els quatre anys de mandat, igualarà el temps que Manuel Fraga va encapçalar la institució. L’un, de 1990 a 2005, i l’altre, de 2009 a 2024.
L’esquerra autòctona, la més atomitzada i caïnita de l’Estat, malda per impedir-ho. Les enquestes no auguren un canvi polític, però l’any 2019 els ha deixat un sabor de boca sensacional. Als comicis estatals del 28 d’abril, els europeus i municipals del 26 de maig i la segona volta al Congrés del 10 de novembre, la suma de PSOE, BNG, Unides Podem, Anova i Marees de signe divers va superar, de llarg, els vots que PP, Ciutadans i Vox van recollir en conjunt. L’extrapolació del resultat d’aquelles cites a unes eleccions gallegues —la tanca electoral és el 5% provincial— es tradueix en tres victòries còmodes de l’esquerra, que en tots els casos hauria quedat clarament per damunt dels 38 escons que atorguen la majoria absoluta: 40 diputats el 28A, 44 el 26M i 42 el 10N.
El principal problema de l’oposició a Feijóo és que els gallecs no voten igual a cada urna i, sobretot, que determinats electors visiten o no el col·legi en funció de la jornada electoral. És dels territoris de l’Estat amb un índex de participació més baix; d’una banda, per la seua taxa elevadíssima d’emigrats, molts dels quals no voten a distància, i de l’altra, perquè a les forces progressistes els costa de persuadir els seus electors potencials de la necessitat de foragitar el PP de la Xunta. A 2012 i 2016, les dues ocasions en què Feijóo va ser reelegit, la xifra d’abstencionistes va superar el 45%. I l’any 2005, quan l’esquerra va ser capaç de desallotjar Fraga, l’abstencionisme va situar-se en el 35%, si bé la victòria del PSdeG i el BNG va anar d’un pèl.
A Galícia, partit i institució semblen conformar un ens indissoluble. PP és sinònim de Xunta. Malgrat la davallada enorme al Congrés i les autonomies que van celebrar eleccions l’any passat, els populars conserven intactes les opcions de repetir majoria absoluta a l’Hórreo, el Parlament gallec.
Amb tot, Feijóo s’erigeix com el candidat de Galícia, no del PP. És conscient de l’erosió de la marca i se’n posa per sobre. “Després de tants anys, soc més de Galícia que no del PP”, ha arribat a dir. “No seré ostatge de cap partit, ni tan sols del meu, perquè soc el servidor de tots els gallecs”, ha assenyalat també. Així, s’ha autodefinit com “el candidat de govern per governar” i no “el candidat d’un partit o d’un conjunt de partits”. Quan el 18 de juny de 2018 va fer públic que no optaria a rellevar Mariano Rajoy com a president del PP, va fer-ho amb llàgrimes als ulls, visiblement emocionat, assegurant que presidir Galícia era la seua “ambició política major” i que, per aquesta raó, no hi podia marxar: “Si fallara als gallecs, em fallaria a mi mateix”.
El ben cert és que Feijóo no ha confirmat que aspira a un quart mandat al capdavant de la Xunta fins després del 8 de febrer, quan va anunciar la convocatòria electoral. Durant alguns mesos, va especular-se amb la seua retirada de la política, una hipòtesi que mai no va descartar en públic, però en dissoldre el Parlament i cridar els ciutadans a les urnes, va provar de calmar, molt a la gallega, els seus companys de partit: “Faça el que faça, serà allò que voleu que faça”. És a dir, que fora de nou el seu candidat a Galícia.
Igual com després de la moció de censura a Rajoy les mirades se centraven en ell i ningú no va decidir a postular-se abans que Feijóo renunciara a succeir-lo, la desfeta del PP el 28A a penes no va fer sonar el seu nom com a possible rencanvi de Pablo Casado. El seu “no” a la política estatal era rotund i definitiu.
De Casado, no obstant, l’hi separen diferències sensibles. Feijóo presumeix de perfil moderat i de tenir una visió de l’Estat més plural, per bé que ambdós s’esforcen a no exterioritzar gaire aquestes desavinences. Han arribat a una mena de pax que concedeix força autonomia als populars gallecs a l’hora de marcar la línia política i d’establir les aliances, de la mateixa manera que Feijóo sempre es mostra contingut —gairebé esquiu— a l’hora de referir-se a la gestió de Casado. La negativa a concórrer als comicis gallecs de bracet de Ciutadans —tal com anhelava la direcció estatal del PP— evidencia el nivell d’autonomia de què gaudeix el president de la Xunta. Ni la trucada desesperada d’Inés Arrimadas no va entendrir-lo prou.
Tripartit a la gallega?
Feijóo no ha volgut comptar amb ningú al costat en aquesta batalla, però al davant té un rival de tres caps que amenaça de decapitar-lo. El fugaç bipartit gallec de 2005 a 2009 podria esdevenir ara un tripartit com el que Catalunya tenia aquells anys, amb president socialista, un partit sobiranista a l’alça com a segona força i un grup a l’esquerra dels socialistes, de tall ecosocialista i rivets federalistes, com a tercera pota. Del trident PSC-ERC-ICV a un de constituït per PSdeG, BNG i Galícia en Comú.
Com a secretari general i candidat del PSdeG hi ha Gonzalo Caballero, professor d’Economia Aplicada a la Universitat de Vigo, enfrontat políticament al seu oncle Abel, l’inefable alcalde de la ciutat. Perquè, en efecte, així com el nebot és un sanchista de pedra picada, l’oncle és un dels principals detractors de Sánchez. “Vull creure que a ningú no se li ha acudit l’eventualitat d’un pacte, ni que siga gràcies a una abstenció, amb els nacionalistes secessionistes”, va afirmar en referència a ERC i el PDeCAT quan Pedro Sánchez, l’any 2016, no va tancar la porta a un possible acord amb aquestes formacions per tal d’arribar a La Moncloa.
Amb una BNG en ascens de la mà de la portaveu nacional i candidata a la Xunta, Ana Pontón, l’altra peça que calia per tal d’encaixar el puzle era la de l’espai en què orbiten Podem, Esquerda Unida, Anova —amb el seu alma mater, Xosé Manuel Beiras— i les marees locals adscrites a les grans ciutats. Després de molts estira-i-arronses, amb més pragmatisme que entusiasme, tot aquest espai es presentarà unit sota la denominació de Galícia en Comú, que ja han fet servir als comicis estatals. El candidat, de fet, és el diputat al Congrés i secretari general de Podem a Galícia, Antón Gómez-Reino. A la campanya es farà molt present la ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, que pertany a la branca d’Esquerda Unida.
Només n’ha restat fora En Marea, el partit de nova planta creat pel magistrat Luis Villares, que l’any 2016 va ser candidat de la llista que duia aquest nom i que aixoplugava tot l’espai esquerrà al marge del PSdeG i el BNG. Aquell grup parlamentari es va migpartir i la nova marca no ha tingut recorregut. Els pèssims resultats als comicis estatals del 28A i els europeus del 26M —als quals va presentar-se amb la coalició Compromís— van conduir a la no compareixença en el 10N i al retorn de Villares al Tribunal Superior de Justícia gallec.
Feijóo no és el PP
“L’acord in extremis de Galícia en Comú posa en perill la majoria absoluta del PP”, sosté Carlos Cigarrán, director de l’empresa demoscòpica Sondaxe, la de referència a Galícia. Al seu parer, les eleccions del 5 d’abril són un “plebiscit sobre Feijóo”. L’enquesta publicada per aquesta empresa a La Voz de Galícia a finals de gener atorgava als populars 38 diputats, una majoria absoluta ajustadíssima. “I tant que hi ha partit, pot passar qualsevol cosa”, comenta Cigarrán, qui, no obstant, s’afanya a detallar algunes particularitats de l’electorat gallec.
“Si fa no fa, el 15% dels votants del PSOE a les generals s’inclina pel PP a les autonòmiques”, avisa, “el PSOE va obtenir un gran resultat a Galícia el 28A i el 10N, però Feijóo no és el PP”. Quins factors permeten aquesta dualitat, segons Cigarrán? “A més de la fama de bon gestor i persona moderada que atresora Feijóo, els rivals que ha tingut aquests anys no donaven la talla, cosa que encara ha engrandit més la seua figura”.
Sondaxe pronostica un creixement notable del BNG, propiciat pel seu retorn al Congrés i el paper destacat que ha tingut en la investidura de Sánchez. “Els nostres estudis indiquen que, de setembre a gener, els socialistes baixen de 20 escons a 18, mentre que ells pugen de 9 a 11”, prop del doble dels 6 que els nacionalistes gallecs van anotar-se en 2016. “L’acord final de Galícia en Comú li impedirà de créixer més, però el BNG serà el partit que guanye més escons el dia 5”.
El grau de coneixement del candidat socialista és elevat, del 80%, però Cigarrán remarca el seu caràcter “distant” en comparació amb Feijóo. “No és un candidat engrescador, li perjudiquen els seus lligams familiars amb l’alcalde de Vigo i el fet de ser percebut com l’home de Sánchez a Galícia”, subratlla. Mentre que el president gallec ha comunicat que reclamarà per via judicial els 200 milions d’euros de l’IVA que l’Estat encara no ha transferit a la Xunta, Caballero adopta una postura contemporitzadora, a mig camí entre la dels alcaldes del PSdeG de Lugo i Santiago, que es mostren neguitosos per l’impagament, i la que manté el primer edil de Vigo, el qual ha declarat: “A mi, les comunitats autònomes no m’importen gens ni mica”.
A ulls de Cigarrán, al PP gallec no li interessava unir-se a Ciutadans, “un partit residual a Galícia”. Una aliança amb Cs que s’haguera traduït en 38 o 39 diputats hauria significat un “risc” per a Feijóo, i durant la pròxima legislatura hauria restat en mans dels dos o tres noms que la formació taronja hauria incorporat als llocs d’eixida.
Pel que fa a Vox, Cigarrán tampoc no li dona expectativa de vida: “A les nostres enquestes no supera el 2,2% i a les més unflades que he llegit tampoc no va més enllà del 4%”. Els motius d’aquesta feblesa cal buscar-los, segons ell, en la “immigració escassa” que hi ha a Galícia i en el fet que “el gallec no representa un problema”. A més, Vox ja ha deixat clar que, si depén dels seus diputats, el PP continuarà a la Xunta. “En un escenari de Feijóo sí o no, de Feijóo o tripartit, el vot a Vox encara resulta menys estimulant.”
Cigarrán preveu una participació baixa pel “cansament” de tantes eleccions, però precisa que “a partir del 67%, les opcions de l’esquerra es multiplicarien”. Amb una població envellida —un de cada quatre habitants té més de 65 anys— això passa, sobretot, perquè els joves acudisquen massivament a les urnes.
El politòleg Xaime Subiela, exdegà del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Galícia, incideix en aquest aspecte: “El repte de Galícia en Comú ha de ser activar tot aquest vot”. Ell considera que hi ha “opcions reals” de canvi, perquè el PP, que es movia pels volts dels 800.000 vots una dècada enrere, n’ha aconseguits menys de 480.000 el 28A i el 10N. “Des de 2015, el vot a l’esquerra és clarament majoritari a Galícia”, apunta, “les enquestes publicades fins ara no preveien l’acord entre Podem, Esquerda Unida, Anova i les marees locals”.
No debades, opina que la divisió que ha exhibit aquest espai no serà tan penalitzada, atès que “s’ha reconfigurat un espai de bell nou, i compta amb la demostració del Govern estable, de cooperació, existent a l’Estat”. Subiela qualifica Caballero de candidat “correcte”, amb “un punt galleguista”, i afegeix que “no sols s’ha de captivar el vot dels menors de 25 anys, sinó també el de la gent del baby boom, els que en tenen de 40 a 50”. La mobilització a les set grans ciutats —en general, a la “ciutat difusa” que va de Vigo fins a El Ferrol— en serà l’altra clau. El PP no governa cap dels set principals consistoris gallecs.
“Si el PP encara pot retenir Galícia és perquè es presenta Feijóo; no hi tenien una alternativa clara”, remata Xaime Subiela. Feijóo i Galícia. Galícia i Feijóo. És una fet constatable o es tracta d’una llegenda que no va més enllà de l’esfera mitològica? El 5 d’abril sabrem si el país, efectivament, s’ha superposat a l’home.