Si sou cinèfils de curiositat ociosa i dit xafarder, haureu comprovat que el catàleg de Netflix és capaç del millor i del pitjor, literalment. La descompensació entre l’interessant i l’aberració és a l’ordre del dia, especialment pel que fa a les pel·lícules de producció pròpia, on la bipolaritat arriba a cotes d’alta incomprensió, amb la convivència de films menors, ínfims, ridículs i aberrants —la tirallonga d’infrafilms sobre el Nadal o Sant Valentí és per llogar-hi cadires—, al costat d’obres mestres incontestables, que treballen a pols la idea de l’assalt somiat als Oscar —l’any passat van ser-hi a tocar, amb l’esplèndida Roma, primer títol de “video on demand” a ser candidata, i enguany tenien les màximes favorites, repartides entre gèneres i glòria diversa: The irishman (L’irlandès), Marriage storyi The Two Popes. Totes elles, obres que serveixen per prestigiar la plataforma en el marc de la revolució que ha canviat la manera de veure cinema, amb un camí que s’inicia amb Okja —de Bong Joon-ho, el nom de moda gràcies a Paràsits— i el seu polèmic pas pel Festival de Canes, l’any 2017, amb escridassada inclosa.
Uncut Gems
Direcció: Ben Safdie i Joshua Safdie
Títol estrena: Diamantes en bruto
Estats Units, 2019
Durada: 135 minuts
Guió: Ronald Bronstein, Ben Safdie i Joshua Safdie
Fotografia: Darius Khondji
Música: Daniel Lopatin
Repartiment: Adam Sandler, Julia Fox, Kevin Garnett, Idina Menzel, Keith Stanfield, Eric Bogosian
Gènere: Thriller
Centrats en la matèria primera —i mai millor dit, pel que fa al cas—, és en aquest mateix grup de joies selectes on hem d’incloure Uncut gems (Diamantes en bruto), un desconcertant thriller que atordeix fins al final —quin final!—, que no ens deixa apartar-nos de la pantalla, que es mou perfectament en les textures brutes i en les misèries amagades a la rerebotiga de la cobdícia. La història, perfectament filada pels germans Ben i Joshua Safdie, se centra en Howard Ratner, el propietari d’una joieria exclusiva per a rics i celebritats, situada al barri de diamants ubicat en un tram del carrer 47 de Nova York, i que haurà de pagar un deute, superar un robatori inesperat o gestionar un matrimoni que fa aigües i una amant molt més jove.
La imatge inicial, convenientment lligada a la fi, a mode de cercle conclusiu i vital, és la línia que marca una colonoscòpia, budells endins en pla detall. Una progressió vers l’abisme, les profunditats, les grutes internes que ens regiren, fins que tot queda enllaçat amb la brillantor d’una pedra preciosa acabada de trobar, en una presentació de personatge magistral. La brutor de la bellesa, el pes recòndit del seu propi valor. De les mines i el conflicte, als carrers de Nova York: voreres plenes de vides entrellaçades, amb la picaresca de qui vol sobreviure o mantenir la convicció social d’un estatus, amb una veracitat que traspassa la pantalla, amb bona part d’exteriors rodats sense permisos, cosa que es nota, i a fi de bé, en les reaccions dels ciutadans i que s’agraeix, entre tant de producte virtual i falsejat.
Entre tot el paisatge, sobresurt Howard, en el que possiblement sigui el millor paper d’Adam Sandler, qui crea un personatge desmesurat, inaguantable i irritant, constructor de falòrnies, que malviu de tripijocs i que és capaç d’encadenar deutes —quo vadis, capitalisme?— per una aposta esportiva. Howard sempre va endavant, com si la vida fos un joc de plataformes, salva esculls pels pèls, arriba a les monedes i passa de nivell, amb un convidat de luxe com el jugador de bàsquet Kevin Garnett, que fa d’ell mateix. En aquest sentit, la banda sonora de Daniel Lopatin és magistral, una baula més d’un engranatge quasi perfecte. L’inesperat últim diamant de la factoria Netflix, arribat just després d’haver estat a punt de tot als Oscar, i que marca un camí que arribarà a l'objectiu més d’hora que tard. No en tingueu cap dubte.