Bong Joon-ho és un dels cineastes més adorats per la crítica, malgrat que encara no és prou conegut per un públic no prou subterrani. Si fem una repassada a la seva filmografia ens adonem de la magnitud d’un talent que sempre sap trobar la fórmula exacta per desviar-se, justament, de les fórmules preestablertes, sent imprevisible en el continent, en com modela el discurs i ens fa navegar de la desolació a la frivolitat, de la rialla inoportuna a la gravetat del substrat, de la faula al terror.
Del desconcertant thrillerMemories of Murder (2003) —Concha de Plata al Millor director al festival de Sant Sebastià— a la imprevisible The Host (2006) —un film amb monstre i de culte, a l’instant, premiada a Sitges amb els millors efectes especials—, i sense oblidar artefactes de precisió hipnòtica com Snowpiercer (2013) —ideal per fer créixer la seva aura un cop acabada la projecció—, la intriga laberíntica tirant-a-follia de Mother (2009) o d’Okja(2017), a mig camí de la faula ecològica i l’al·legoria simbòlica que ens fa pensar en quina mena de rumb agafa la humanitat, com si fos innat a la seva existència.
Gisaengchung (Parasite)
Direcció: Bong Joon-ho
Títol estrena: Parásitos
Corea del Sud, 2019
Durada: 132 minuts
Guió: Kim Dae-hwan, Bong Joon-ho i Jin Won Han
Música: Jaeil Jung
Fotografia: Kyung-Pyo Hong
Repartiment: Song Kang-ho, Lee Seon-gyun, Jang Hye-jin, Cho Yeo-jeong, Choi Woo-sik, Park So-dam
Gènere: Comèdia negra. Drama familiar
Ara, Joon-ho rubrica una filmografia espectacular, d’una singularitat que mai no deixa de ressonar, única i nova, amb Parasite (Parásitos), guardonada amb la Palma d’Or a Canes. Estrenada al festival el mateix dia que Once Upon a time... in Hollywood, això la va fer passar desapercebuda als ulls del fandom fins que el jurat presidit per Alejandro González Iñárritu la va fer emergir com el que és: una obra descomunal. Potser la seva millor pel·lícula: no hi ha res que hi sobri, tot ajustat en la mesura idònia, creant una intriga inquietant i difícilment explicable, que ens fa empatitzar amb cadascun dels protagonistes des de l’inici, en aquest acompanyament que fem a una família que viu enclaustrada en la pobresa. Fins que al final tot esclata, sense saber ben bé com hem pogut arribar al desenllaç, malgrat que, al mateix temps, era impossible que anéssim a parar a una altra banda.
Gi Taek (Song Kang Ho) i la seva família no tenen feina. Pare, mare i els seus dos fills malviuen enclaustrats en un soterrani insalubre, practicant l’economia submergida —més escaient que mai, pel que fa al cas i a l’acció que sobrevindrà al llarg de més de dues hores—, fins que el fill gran, Gi Woo (Choi Woo Shik), comença a fer de professor particular d’anglès en una casa benestant. Aleshores comença una relació imprevisible entre les dues famílies i tots els seus membres, i això fa difícil de traçar el marc per on haurem de filtrar allò que passa en escena. Viatgem de manera sibil·lina per un desconcertant toc de comèdia negra, emergint des de la picaresca fins a transitar zones obscures i tan poc confortables com el pes del desequilibri social. Allò que genera la nostra infelicitat de cada dia.
Valent-se d’una pluja incessant, el cineasta coreà ens plantifica al davant una fractura insostenible, fent de la lluita de classes una tensió imprevisible i perversa. Sense manierismes, ni moralines. Parásitos podria entendre’s com una versió cruel de la sèrie A dalt i a baix, però sobretot com un inquietant díptic amb Us, de Jordan Peele, amb qui comparteix més que una dèria per l’espai com a claustre de creació i infàmia, i per les escales que pugen... o bé baixen. Fins a fer que el detonant sigui una olor. Concretament, l’olor que fa la pobresa.