Els crítics

Entre la inversemblança, la irreverència i l'encís

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No fa pas gaire temps, que una pel·lícula no passés pel cinema i arribés directament en vídeo era el pitjor indicador de la viabilitat artística de la peça. O bé era un refregit indigerible, o bé un compendi destinat a un televisionat intempestiu, o bé un desastre de dimensions tan minses que mereixia l’ostracisme cinèfil i passar al mercat de consum domèstic. L’arribada de les plataformes digitals, però, canvia aquest esquema d’apriorismes i ens presenta una realitat que tot just ara comencem a paladejar. Polèmiques al marge —la projecció d’Okja al festival de Canes va quedar enterbolida per discussions en pro del futur del cinema i diverses queixes del gremi—, Netflix és qui més i millor ha sabut jugar les cartes de la producció pròpia, amb un cartell de pel·lícules que estrena directament en línia i que no tenen res a envejar a les novetats que floreixen, en desmesura i rendiment variable, cada cap de setmana a la cartellera. És un pla, és fer bé les apostes i tenir clar com s’ha de consolidar una marca i associar-la a la solvència.

L’aposta pel sisè llargmetratge de Bong Joon-ho és un indicatiu de les ambicions de la companyia, a banda de ser un bon resum del cinema del realitzador: l’aproximació a les pel·lícules comercials americanes sense perdre un ADN singular, sumat al desconcert que crea un punt de vista naïf, l’humor histriònic i el missatge que oculta una realitat vestida de faula. Okja és, en aquest sentit, impecable, una obra familiar que entreté, que diu coses més enllà de la fanfara dels efectes especials —són una delícia—, i que dialoga amb aspectes d’una cultura pop que és, al mateix temps, globalitzada i genuïna, purament coreana, però sense perdre de vista Hollywood. De l’estudi Ghibli i el Totoro de Hayao Miyazaki a l’E.T. de Spielberg, tot passant per la candidesa de Gizmo i el recorregut d’un Babe amb dimensions físiques recautxutades. I així és com seguim el viatge d’Okja, un afable porc transgènic creat per la corporació Mirando que ha passat deu anys a les muntanyes amb la Mija (Ahn Seo-Hyun), amiga òrfena i cuidadora incondicional. L’animal és un dels 23 exemplars que es van repartir a grangers d’arreu del món amb l’objectiu ben publicitat d’eliminar la fam. Fins que la tranquil·litat bucòlica queda estroncada pel pla de la multinacional: la tornada del superporc a Nova York i a la dura realitat de la seva essència de laboratori. 

Pel camí, la Mija es veurà immersa en les accions d’un grup d’alliberament animal liderat per Jay (Paul Dano) que provaran de canviar el destí de l’animal en mans del desequilibrat doctor Wilcox (un Jack Gyllenhaal histriònic i dominat per la infantilisme de l’arquetipus) i de Lucy Mirando (Tilda Swinton). I aquí és on la pel·lícula deixa el missatge ecologista per acabar dibuixant —després de deixar-se enredar per la confusió estilística— una al·legoria a l’Holocaust i a la mà malintencionada de l’home per destruir tot allò que el fa ser humà, saltant-se qualsevol equilibri entre l’harmonia del món i els escrúpols, i sense cap mena de lògica més enllà de l’interès crematístic que l’ajudi a saciar les ganes de ser més, tenir més, viure més. 

Però Okja acaba traçant un camí massa conegut i això li fa perdre pistonada en temps d’ensopiment crònic. Potser no és la millor pel·lícula d’una filmografia on brillen Trencaneu, Mare o L’hoste, però Bong Joon-ho segueix jugant al funambulisme, amb una proposta que viu a mig camí de la inversemblança irreverent i d’un sentit encisador

Okja
Direcció i guió: Bong Joon-ho

Any: 2017
Durada: 118 minuts
Corea del Sud
Repartiment: Ahn Seo-Hyun, Tilda Swinton, Jake Gyllenhaal, Paul Dano, Lily Collins
Cine familiar. Fantàstic. Drama

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.