Després d’uns dies de projecció en sales escollides, ja es pot paladejar a fons The Irishman (El irlandés) a Netflix, l’hàbitat de visionat previst per la plataforma que ha finançat el film. Cal seure amb amb ganes de recrear-se, de meravellar-se, de voler que no acabi el mastodòntic metratge. De sucar-hi pa, amb delit. Perquè l’última pel·lícula de Martin Scorsese és un espectacle grandiós, en tants sentits com es vulgui. Tres hores i mitja de gangsterisme il·lustrat, d’art i delectació primordial, de cinema per degustar amb pausa i consciència.
The Irishman
Direcció: Martin Scorsese
Estats Units, 2019
Durada: 209 minuts
Guió: Steven Zaillian
(basat en el llibre de Charles Brandt)
Fotografia: Rodrigo Prieto
Música: Robbie Robertson
Repartiment: Robert De Niro, Al Pacino, Joe Pesci, Stephen Graham, Harvey Keitel, Bobby Cannavale, Anna Paquin
Gènere: Drama. Màfia
Pla a pla, escena a escena, capítol a capítol, de flashback a present, d’incipient voluptuositat violenta a senilitat, anem desgranant les capes del fulgurant ascens de l’irlandès —que no ho és, d’irlandès— del títol, interpretat per Robert De Niro —també productor, còmplice i instigador—. S’ha de dir que té força gràcia que tot comenci en una residència d’avis, amb la reclusió d’uns mites vivents convertits en ancians dependents. Hi veiem el sicari i estafador Frank Sheeran, l’home qui va assegurar al final dels seus dies que ell va ser l’assassí del sindicalista Jimmy Hoffa (Al Pacino), la desaparició del qual és, encara, un dels grans misteris sense resoldre més fascinants i llegendaris de la cultura popular nord-americana.
Un cop activada la maquinària, posem rostre i accions al prodigiós triangle format per De Niro, Al Pacino i Joe Pesci, en una història que no ens deixa escapar mai i que ja ha tingut altres revisions en cinema, com Hoffa (1992), dirigida per Danny De Vito, amb guió de David Mamet i protagonitzada per l’excés histriònic de Jack Nicholson, o sense oblidar el Sylvester Stallone de F.I.S.T. (1978), lliurement inspirada en la vida del líder del sindicat de camioners. Allunyat de precedents, De Niro en rebla el clau: es va enderiar amb el llibre on Sheeran confessa, I heard you paint houses, i no ha parat fins a fer-lo realitat amb la solvència que mereix el mite, la història i la devoció per un tipus de cinema, amb una direcció extremadament precisa, incisiva, detallista i planificadament contemplativa.
Scorsese s’exhibeix, pel que fa a lluïment personal —parlar només de talent no li faria justícia—, però també pel que fa a la glorificació d’una professió i de com s’aborda la matèria. El crim organitzat, la revenja, la creació i manteniment d’imperis, l’essència mateixa del somni americà. Per això reuneix, en l’excels geriàtric d’un film únic, tot el mestratge, llegat i voracitat d’obres pròpies —hi ha Mean streets (1973), Un dels nostres (1990) o Casino (1995)—, però també alienes —Leone, Coppola, De Palma—. I ningú no decep: De Niro, que imposa amb el trilerisme d’una mirada que et deixa sec, capaç encara de mossegar síl·labes de manera atropellada i fer-nos emocionar amb la genialitat (i això, malgrat que ja no té edat per segons quines escenes i puntades de peu, i malgrat maquillatges CGI); un Al Pacino expansiu, primeríssim gall entre galls, carismàtic, sec i groller, verbòlic i ambiciós; i un Pesci animosament decrèpit, implacable i amable, amb el posat de qui et furta l’ànima quan t’afalaga, per rematar-te després, sense remordiment ni dolor.
Un tot, concèntric, en forma de film mil·limètric que ens explica coses sobre la culpa i el penediment, que furga en la memòria i en com acabem, sols, sense cap més complicitat que el temps viscut. Això, sempre que tinguis la sort —i el talent— del teu costat. Com el té Scorsese, en la prova més fefaent del delicte: una obra que sobreviurà anys, desventures i modes.