Què passa quan es desfà un matrimoni? Quan la passió muta en la rutina de la convivència i aquesta convivència passa a ser un catàleg de retrets i d’ocasions perdudes? Què passa quan l’amor es desmembra entre dues persones que s’estimen i es respecten, però saben —plenament conscients— que han arribat a la seva fi com a parella? Això és el que captura Noah Baumbach, amb una cruesa esfereïdora, a Historia de un matrimonio(Marriage Story, 2019), el seu millor film, el més tallant, vigorós i precís, amb escenes que tenen sempre un sentit i una càrrega que polaritza els factors, amb la commoció permanent d’una veritat que ens atrapa, des de la primera escena.
Marriage Story
Direcció i guió: Noah Baumbach
Títol estrena: Historia de un matrimonio
Estats Units, 2019
Durada: 136 minuts
Fotografia: Robbie Ryan
Música: Randy Newman
Repartiment: Scarlett Johansson, Adam Driver, Laura Dern, Azhy Robertson, Alan Alda, Julie Hagerty, Merritt Wever, Mary Hollis Inboden, Amir Talai, Ray Liotta.
Gènere: Drama
Potser perquè és molt infreqüent explicar aquesta desfeta de manera tan diàfana, tan commovedora sense caure en maniqueismes, que veure Historia de un matrimonioés devastador, tant si tens parella estable i consolidada, com si et trobes en el mateix procés que els protagonistes; tant si encara has de malmetre allò més preuat que tens, com si ets sabedor d’haver perdut el temps; tant si t’estimes com si t’odies. És devastadora, no li busqueu cap altra sortida, perquè us abraçarà tan fort fins a ofegar-vos, perquè us ferirà, per molt que us poseu la cuirassa de mirar-s’ho de lluny.
Els mèrits són compartits. En primer lloc, corresponen a un director i guionista que des de Frances Ha(2012) porta penjada la llufa de ser el nou Woody Allen —guanyada a pols pel vestit intel·lectual que embolcalla les seves històries, per un toc d’humor que t’electritza quan més dramàtic sembla l’assumpte, pel retrat sistemàtic de l’ofici artístic i per convertir Nova York en una escenografia on dansen traumes, desenganys, èxits, fílies i fòbies— i que ja va retratar les obscuritats més extremes de la parella a la molt reivindicable While We’re Young (Mientras seamos jóvenes, 2014). Després de passejar pels conflictes d’una família de membres separats per diverses desavinences a The Meyerowitz Stories(2017), la primera producció feta per a Netflix, ara arriba al moll de l’os emocional amb un KO directe mentre som testimonis del divorci d’un director de teatre i una actriu, còmplices que veuran la seva relació portada al límit, tant professionalment com personalment. Un tot global d’escenes quasi perfectes, de línies de guió cuinades amb pulcritud i talent, d’una planificació exquisidament rodona (principi i fi, en el cor de dues escenes per no oblidar, per somriure i desbocar-se a plors).
En segon lloc, tots els honors possibles —i premis, que en caurà més d’un— per a la parella que s’encarrega de fer tan humanament creïbles els personatges: Scarlett Johansson i Adam Driver, portant-se mútuament al límit fins on seran capaços d’arribar, d’actuar, de ser, de respirar i de desfogar-se. Tot un espectacle que val la pena deglutir fin a la llàgrima final —inevitable, assegurada—, sense oblidar un repartiment de luxe amb actuacions secundàries també memorables (Laura Dern, Merritt Wever, un recuperat Ray Liotta). En tercer lloc (i n’hi hauria més, encara, de raons), per Randy Newman, que fa una partitura perfecta, l’acompanyament ideal per a aquests dies de descomposició i, malgrat tot, esperança. Perquè això, per molt que quedeu devastats —us hem avisat— acaba bé. Acaba com ha d’acabar, amb la tristesa de saber que la vida és així, que el dolor i la glòria van sovint de la mà, que res no pot evitar que sentim, patim, riem, cantem, ens esforcem a ser. Que ens estimem per sempre. I que, com va escriure Sondheim, vivim.