En ple auge de Vox, la formació ultradretana que s’ha situat com a tercera força política amb 52 diputats, el Congrés resultant de les eleccions del 10-N mostra l’Espanya menys espanyola que es recorda. Les formacions d’àmbit estatal perden posicions en el seu conjunt mentre la resta de forces han quedat reforçades. Si Pedro Sánchez confiava que la repetició electoral el situaria en una posició més còmoda de cara a aconseguir la seua investidura, el tret li ha eixit per la culata. PSOE i Unides Podem es deixen una desena d’escons, dos dels quals han anat a parar a Més País, cinc a la dreta i tres a grups bascos i catalans. D’això se’n diu embolicar la troca.
El panorama podria haver sigut més enrevessat encara si no fora perquè la desmobilització no és patrimoni exclusiu de l’esquerra. La dreta també sap posar-la en pràctica: els 10.395.920 vots sumats per PP, Vox, Ciutadans i Navarra Suma s’han quedat 930.000 per sota dels 11.325.029 que havien obtingut tots quatre el proppassat 28 d’abril, mentre que l’esquerra a penes ha patit un abstencionisme lleugerament superior: entre els 11.438.108 sufragis que el 28A van reunir el PSOE, Unides Podem i Compromís i els 10.427.223 que ara han rebut tots tres i Més País, la pèrdua global ha estat d’1.010.885 paperetes. Tot plegat, és clar, a falta del recompte del vot dels residents a l’estranger, que encara es dilatarà uns dies.
Sánchez ha salvat el match ball que ell mateix va autoimposar-se, però l’aritmètica resultant li ho posa encara més complicat. Ni tan sols una eventual abstenció triple del PP, Ciutadans i Navarra Suma li garantiria la investidura, sinó que hauria d’atreure, també, el vot afirmatiu dels tres parlamentaris de Més País-Més Compromís, els dos de Coalició Canària-Nova Canàries (CC-NC) i l’únic del Partit Regionalista de Cantàbria (PRC). Amb 126 vots a favor, 100 abstencions i 124 vots en contra, Sánchez podria posar en marxa la legislatura més inestable que es recorda. Després li quedaria el suplici d’aprovar cada Pressupost. Pujar a l’Aconcagua sense oxigen sembla una opció més assequible.
La via alternativa no resulta menys asfixiant: es tractaria d’explorar un acord estable amb Unides Podem, que ara es negaria a acceptar el vet a Pablo Iglesias com a vicepresident o com a ministre, i atreure, alhora, el suport del PNB, Més País-Més Compromís, CC-NC i PRC a aquest hipotètic govern de coalició, amb els peròs i els condicionants que de segur hi posarien tots ells. En total, aquesta fórmula teòrica multipartida reuniria 168 vots, a vuit de la majoria absoluta, raó per la qual l’abstenció dels 13 parlamentaris d’ERC i de l’únic de què disposen Teruel Existe o el BNG —formacions que irrompen a la Cambra baixa— seria determinant. Tampoc no els ho posaran senzill.
En qualsevol dels casos, el mandat de Sánchez estarà plagat de mines. El PP, amb Vox com a ànima bessona i ja no com a simple escissió, no pot badar gens ni mica. Si Pablo Casado li aplanara el camí a Sánchez, això li aplanaria el discurs a Santiago Abascal. L’altra jugada, al seu torn, fa entrar en joc alguns partits que precisament no s’ubiquen a l’esquerra del tauler polític, com ara el nacionalisme basc moderat, el nacionalisme canari o el regionalisme càntabre. I en una legislatura fortament marcada per l’economia, cap d’ells no li posaria una catifa roja a Sánchez i Iglesias perquè tire endavant les mesures de despesa pública i de caràcter fiscal més controvertides.
Evidentment, la majoria absoluta d’esquerres que sumen PSOE (120), Unides Podem (35), ERC (13), EH Bildu (que, amb 5 escons, per primera vegada tindrà grup parlamentari propi), Més País-Més Compromís (3) i BNG (1) és numèricament factible i realment utòpica. No caldria ni afegir-hi la CUP, que fa la seua primera aparició al Congrés (amb 2 representants) però ja ha deixat clar que només té la intenció de dificultar la governabilitat. No debades, la posició bel·ligerant dels cupaires col·loca Esquerra en una conjuntura perillosa: amb unes eleccions catalanes a la cantonada, siguen quan siguen, qualsevol gest de Gabriel Rufián per possibilitar la investidura de Sánchez se li pot girar en contra al seu partit. I ara mateix, com és lògic, l’objectiu primordial d’Esquerra és la presidència de la Generalitat.
Entre el centre i la perifèria
De fet, Esquerra ja ha perdut pistonada amb relació a les eleccions del 28A. S’hi ha deixat 150.000 vots i les dues actes de diputat que emigren a la CUP, mentre Junts per Catalunya en guanyava més de 25.000 i un escó nou. Al País Basc, el PNB, amb 13.000 paperetes menys, obté un diputat més gràcies al descens d’Unides Podem i l’efecte de la llei D’Hondt. EH Bildu, com ha quedat dit, s’anota cinc congressistes i el primer grup de la història de l’esquerra abertzale, i a Galícia el BNG s’ha endut l’escó que es disputava amb Vox a la circumscripció de la Corunya. En conjunt, aquestes sis forces reuneixen 36 diputats, quatre més que no tenien abans.
Així doncs, Sánchez, que va exhibir en campanya electoral el seu vessant més refractari al diàleg amb Catalunya, s’ha trobat amb uns resultats que no sols afermen l’independentisme català (7.000 vots més), sinó també el basc (16.000 vots més) i el gallec (25.000 més). I, per l’altre extrem, una ultradreta cavernícola que, havent superat els 50 escons i havent atret un milió més de sufragis, tindrà la capacitat de presentar recursos d’inconstitucionalitat contra qualsevol llei autonòmica que aproven governs d’esquerres com ara el valencià o el balear. I, no cal dir-ho, el català i el basc. La connexió Vox-TC promet i molt.
Per si no n’hi havia prou, els maldecaps ja no sols se circumscriuen al Congrés. La majoria absoluta abassegadora de què gaudia el PSOE al Senat s’ha evaporat per complet. El paper de les forces catalanes, basques i valencianes cobrarà una importància especial si, tal com sembla, el PP no s’avé a facilitar-li les coses a Sánchez.
Tot plegat demostra la realitat de l’Estat espanyol, la mateixa que al líder socialista i bona part del seu partit li costa tant de pair: Catalunya i el País Basc voten molt diferent a la resta d’autonomies i, pel seu pes demogràfic i electoral, són capaces de blocar la situació. Dels 66 diputats que escullen catalans i bascos, únicament 6 han anat a raure a mans de la dreta espanyola. Al País Basc, 0 de 18, i a Catalunya, 6 de 48. Es podria dir doncs, que PP, Vox i Ciutadans juguen unes eleccions a 284 diputats i no a 350. És, si fa no fa, com jugar un partit de bàsquet amb un braç lligat al cos.
Perquè, en efecte, l’ensorrament de Cs ha estat antològic. En la història democràtica espanyola no hi ha notícies d’una força que irrompera amb tant d’estrèpit al Congrés i hi caiguera ràpidament de manera tan abrupta. De 57 diputats a 10, el colp és brutal. De 4.155.000 vots a 1.637.000 en sis mesos, que aviat és dit. Amb tot, aquesta erosió en temps rècord, de 2,5 milions de sufragis, no queda compensada pels guanys del PP (650.000 vots) i Vox (950.000). El PSOE i l’abstenció han estat les altres destinacions dels desencantats amb l’actitud d’Albert Rivera, que va vetar qualsevol entesa amb Sánchez però in extremis, no obstant, va proposar-ne una que avançava el que vindria més tard: el compromís de facilitar la seua investidura després del 10-N.
El discurs de fort contingut territorial de Rivera ha estat durament penalitzat. A qui els podia emocionar, han trobat en Vox una versió més autèntica, i a qui els cansava una mica, han fugit cap al PSOE. La resta ha emprès el camí de tornada al PP, que encara queda lluny de Sánchez però millora, com era previsible, els inaudits 66 diputats del 28A. Ciutadans, que va guanyar les eleccions catalanes del 21 de desembre de 2017, no fa ni dos anys, el 10-N ha quedat en vuitena posició al conjunt de Catalunya. Vuitena posició, fins i tot per darrere de la CUP, que s’estrenava a la Lliga i jugava en camp contrari. A tot l’Estat, Ciutadans només obté representació a les quatre autonomies més poblades: Andalusia, Catalunya, Madrid i el País Valencià.
Les eleccions de diumenge deixen unes altres qüestions a tenir en compte, com ara que Vox siga primera força a Múrcia i s’haja quedat a no res de pispar-li la segona posició andalusa al PP. Un toc d’alerta seriós per a un partit que governa totes dues autonomies, precisament, amb l’ajuda de la ultradreta.
A Galícia, malgrat que el PP ha aconseguit recuperar la primera posició, la suma de les esquerres (788.000 vots) ha quedat novament per davant de les dretes (648.000) de manera nítida. Un altre avís per a Alberto Núñez-Feijóo, que pròximament comunicarà si aspira a un quart mandat o no al capdavant de la Xunta. Els comicis, si no es dissol abans el Parlament, estan previstos pel setembre vinent.
Per últim, al País Valencià, l’aliança de Compromís i Més País no ha servit perquè Joan Baldoví tinga més companyia al Congrés. La llista només progressa 2.000 vots al conjunt del país, on es manté en sisena posició a les estatals i obté el premi de consolació d’haver superat Ciutadans a la circumscripció de València. Els socialistes de Ximo Puig tot just baixen 20.000 vots, el 6% dels que tenia. De totes les federacions socialistes, la valenciana és la tercera que reté més percentatge de vot, només superada per la Rioja i Castella-Lleó. Al final de la classificació, per contra, es troben les Balears i Catalunya, on Francina Armengol i Miquel Iceta s’han deixat el 15% i el 18% dels vots que respectivament havien obtingut sis mesos enrere. Al País Basc, Navarra i Galícia, Sánchez ha perdut entre l’11% i el 13% dels sufragis del 28A. L’Espanya centrípeta que propugnava en campanya ha quedat impugnada a la majoria de territoris bilingües i l’independentisme ha marcat xifres rècord a Catalunya, el País Basc i Navarra. N’ha de prendre bona nota