Publicitat

Sentència

Nits que duraran anys

La vaga general se celebra amb un èxit sense precedents i és succeïda per nous aldarulls a Barcelona i altres ciutats catalanes. A la capital, tal com sol passar, es concentren els incidents amb el resultat de 180 de ferits, mig centenar de detencions i tota mena d’aldarulls.

Per Pasqual Espí

Manifestant als avalots de la nit de divendres a Barcelona. Europa Press
Manifestant als avalots de la nit de divendres a Barcelona | Europa Press

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Desenes de milers de persones conflueixen a Barcelona. Procedeixen de cinc punts distints del Principat i hi arriben després d’una marxa de 100 quilòmetres. L’arribada és alegre, feliç. Alleugeridora, després de tres dies de total intensitat. L’ambient, com sempre a dins de l’independentisme, és positiu, pacífic i desenfadat. També en aquestes circumstàncies d’adversitat, amb una condemna dura, de 100 anys repartida entre nou persones. La sedició ha fet mal. La injustícia és latent. Però res no canvia l’essència de les mobilitzacions dels darrer deu anys.

Les nits anteriors, però, alguna cosa ha canviat. Hi ha que parla d’incontrolats. Hi ha qui assenyala infiltrats. Hi ha també qui justifica segons quines actituds. Massa ràbia continguda, al cap i a la fi. Difícil de gestionar tanta arbitrarietat. El camí ja no té eixida. El procés ha caducat, pensen alguns, a cop de martell judicial. Cal trobar una solució, i qui sap si el caos, present en tots els conflictes de la història quan se supera un determinat grau d’intensitat, pot obrir noves vies.

No és el pensament majoritari, però. Els veïns que pateixen aldarulls als seus carrers repiquen les cassoles amb força. No troben altra manera de protestar. Fa no res, aquests instruments de cuina servien per rebutjar la sentència judicial, els encarceraments o la repressió policial. Ara, també, serveixen per criticar els seus. Alguna cosa no funciona bé.

Han estat tres nits de conflicte a Barcelona i a la resta de capitals de demarcació catalanes. Com sempre, el cap i casal és el centre de les mirades. Divendres hi coincidiran les cinc Marxes per la Llibertat amb els qui van a la capital gràcies al transport públic o privat per sumar-se a la manifestació que posarà fi a la vaga general. Intersindical guanya múscul. Després de molts anys trobant a faltar un sindicat nacional en un territori dominat pels gegants d’àmbit estatal, el sindicat independentista ha sabut traure rèdits del procés. Les vagues independentistes tenen el seu segell i l’última, diuen ells mateixos, ha superat la mobilització del 3 d’octubre de 2017, tres dies més tard del referèndum. Potser exageren. Totes les entitats acostumen a engreixar xifres per interès propi. Amb exageració o sense, la vaga ha estat un gran èxit.

La vaga general, però, duia implícita una concentració de gent que podia desembocar en escenes anhelades per alguns, rebutjades per altres. Al migdia, David Bonvehí, líder del PDeCAT, diferenciava la “Catalunya real”, la de les marxes del matí, d’una Catalunya distinta, segons ell. La de les darreres nits. Han estat moltes les crides dels dirigents polítics catalans a aturar els aldarulls. Però els missatges no han servit de res. Ni tan sols semblen haver-los escoltat els dirigents espanyols, que compareixen de manera extraordinària amb més freqüència des que els carrers a Catalunya van començar a bullir. En cada aparició pública, ministres i president demanen als governants catalans “una condemna explícita” que ja va arribar fa temps i es continua escoltant cada dia. Els governants espanyols, però, alguna cosa han de dir.

Entre més coses, perquè s’apropen eleccions i cal ser encertats amb el llenguatge, encara que siga simbòlic. Aplicar un 155? Potser alleugeriria bona part de la població espanyola, però aquesta decisió no solucionaria, ni de bon tros, els problemes viscuts al carrer. Usurpar les institucions no desanima els qui protesten, més bé al contrari. Decidir-ho respondria, únicament, a un moviment estratègic en clau electoral. A convèncer l’opinió pública. El nerviosisme és tal que un ministre, Fernando Grande-Marlaska, responsable d’Interior, adverteix que “aplicaran el Codi Penal amb tota contundència contra l’independentisme violent i contra l’independentisme que actue fora de la llei”. La inquietud davant la incertesa i la necessitat de donar un missatge d’aparença contundent genera una forta contradicció en Marlaska. Des de quan els governants apliquen el Codi Penal? Ells mateixos defensen la separació de poders. I aquests dies, per raons òbvies, més que mai, per bé que sovint fan semblar tot el contrari.

Però tornem a Barcelona. La manifestació central de la vaga general conclou cap a les 18.45. Tothom es dispersa i es preveu acampada a Gran Via amb passeig de Gràcia convocada pels CDR. L’anuncien com a indefinida i alguns joves munten tenda a primera hora de la vesprada. Un, ben jove, acompanyat d’amics, assegura que es quedaran fins que calga. No se’l veu preocupat, i potser aquesta és la principal arma dels qui es concentren. Semblen no tindre por ni res a perdre i se saben, d’alguna manera, determinats i capaços. Una previsió poc meditada convidava a intuir que l’acampada seria l’origen de nous avalots a la nit. Però no.

La gent de les marxes començava a acumular-se a plaça Catalunya. No semblen tindre cap propòsit concret, però hi ha massa gent. Des de fa bona estona, fins i tot des de ben abans de la concentració unitària, la Via Laietana és el punt més conflictiu de la ciutat. Poc més tard se sumaria l’adjacent plaça Urquinaona. Els treballadors portuaris havien estat els primers a tallar la Laietana.

I després, el que calia esperar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per primera vegada, fins i tot, els Mossos feien servir el camió d’aigua –“la balena”, en argot popular per dissuadir manifestants en aquesta zona.

Urquinaona, ronda de Sant Pere i altres carrers adjacents no es quedaven curts. Destacava especialment una detenció, la del fotògraf d’El PaísAlbert Garcia, que enregistrava una detenció violenta amb la seua càmera, segons testimonis. I és que els descontrolats no només estan a un bàndol.

 

 

 

 

 

 

La policia feia servir, fins i tot, els terrats per llançar gas lacrimogen contra els manifestants.

 

Al voltant de tot, el comentari polític. Pedro Sánchez s’esforça a assenyalar els governants catalans. “No hi haurà espai per la impunitat”, adverteix després d’assegurar que Quim Torra “banalitza la violència”. Casado, en el seu gir pragmàtic i / o moderat, demanda “coordinar cossos i forces de seguretat de l’Estat”. Què hauria dit, abans del 28 d’abril, quan competia amb Vox i Ciutadans amb un discurs incendiari? Albert Rivera no canvia el discurs: morirà amb els principis intactes. 155 i res més a parlar.

I mentrestant, Catalunya, amb els màxims referents polítics i socials condemnats per sedició, supera una nova nit -ja en van quatre- d’aldarulls amb el dubte si l’última serà prompte o, per contra, el sarau ha arribat per quedar-se amb la banda sonora de l’helicòpter, que divendres semblava volar més a prop del terra que mai abans. A la resta del Principat hi ha qui resisteix a la frontera amb la Catalunya Nord. Hi ha qui continua tallant carreteres i hi ha, també, qui demana recanvis per mantenir la tensió. L’atenció, però, se continuarà centrant en la capital.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.