Ençà i enllà

La Barcelona rebel: avalots, rebomboris, bullangues, vagues i manifestacions

En els últims 250 anys la capital catalana ha bullit amb els moviments socials més actius als carrers, des de l’avalot de les Quintes (1773) fins als complexos dissenys de les manifestacions independentistes s’ha passat pels rebomboris del pa (1789), les bullangues (1835-1842), el conflicte de les selfactines (1854), la Setmana Tràgica (1909), la vaga de la Maquinista (1919), la vaga de tramvies (1950), el moviment okupa (des dels noranta) i l’antiglobalització (2001)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les manifestacions de protesta per la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya han tornat a omplir les portades dels diaris d’imatges de contenidors cremats a Barcelona. Tot i això, les mostres de violència dels manifestants no han estat ni de lluny comparables a les registrades en les protestes dels moviments antiglobalització de 2001 o les derivades del desallotjament de Can Vies el 2014, al barri de Sants. Aquestes són les últimes espurnes del que es va anomenar, a finals del XIX, “la ciutat de les bombes” —després de les bombes del Liceu i l’atemptat del carrer de Canvis Nous contra la processó del Corpus— i, posteriorment, la “Rosa de foc”.

És cert que l’abast d’aquest últim apel·latiu ja va ser força relativitzat pel principal historiador de l’anarquisme, Josep Termes, a EL TEMPS l’1 de febrer de 2005: en un article de Lluís Bonada, Termes apuntava que “ni aquí ni a Europa” no s’havia fet servir el terme “Rosa de foc” fins a 1975. Un llibre d’aquell any citava l’anarquista gallec Antonio Laredo que assegurava que, quan havia estat a l’Argentina, el 1903, anomenaven Barcelona així, Rosa de foc. Josep Termes puntualitzava que “deixant a part aquest cercle anarquista argentí, aquesta expressió no s’ha dit en cap lloc més. Aquí no va arribar mai. Ni a Europa. Els vells anarquistes d’aquí la desconeixien”, assegurava, i per això tampoc no havia sortit en les cròniques de l’època.

El fet és que la ciutat, sobretot a final de segle XIX i començament del XX, es va guanyar la fama de rebel i convulsa i, durant la Guerra Civil, George Orwell, André Malraux o Nikos Kazantzakis reblaran el mite —amb un cert rerefons de realitat.

L’historial de la ciutat de Barcelona acumula un sorprenentment atapeït diccionari de sinònims de moviments populars: avalots, bullangues, rebomboris, motins i revoltes.

Fa gairebé 250 anys ja es va produir l’avalot de les Quintes, per un fet que periòdicament faria aixecar els barcelonins: la crida de l’exèrcit. En aquest cas, de 1773, va ser degut a la voluntat del Govern d’instaurar un sistema de lleves per sorteig, en compte de fer-ho amb voluntaris, com s’havia fet sempre. Uns anys després es produirien els rebomboris del pa o motí del pa, com a protesta per la puja del preu. Com passaria tantes vegades posteriorment, la repressió va ser clarament desproporcionada. El nou capità general, el comte de Lacy, va fer executar cinc homes i una dona.

Però no es pot parlar pròpiament de “grans mobilitzacions populars” fins al segle XIX. I aquí és on Barcelona, per a bé o per a mal, es començarà a distingir. Les raons les explica la historiadora de la Universitat de Barcelona (UB) Teresa Abelló, experta en moviments socials: “Si seguim la comparativa clàssica de Barcelona i Madrid com les dues capitals de l’Estat, a partir del segle XIX, ens trobem que Barcelona és una ciutat industrial i econòmicament potent i Madrid, una ciutat administrativament potent. Els interessos econòmics estaven centrats a Barcelona. Per això les tensions es produeixen, d’una manera natural, a Barcelona”. El signe de les mobilitzacions anirà variant al llarg del temps i, de vegades, en sintonia amb els moviments socials que sorgeixen a nivell internacional.

Les Bullangues

Un cop superat el primer quart de segle, arriben les bullangues, que són, segons Abelló, “mobilitzacions populars que es produeixen com a resposta a un descontent social: com a resposta a les repressions polítiques de principis de segle; com a resposta a les pujades d’impostos; com a resposta a les pujades de preus, que en deien pujades de consum... Aquests descontentaments són els que provoquen les grans bullangues del segle XIX”. Van tenir lloc entre 1835 i 1843. La primera va acabar amb l’assassinat del general Bassa i la de 1840 va fer marxar a França la regent Maria Cristina, que havia traslladat la cort a Barcelona pensant que la capital catalana seria més segura que Madrid.

Cap a la segona meitat del segle XIX i sobretot l’últim quart, hi haurà un canvi en l’organització de les grans mobilitzacions. I és que la convocatòria i èxit ja recauen, segons Abelló, “en les organitzacions obreres, per molt embrionàries que siguin en aquell moment”. La gran mobilització popular ja és obrera.

Tot començarà amb el conflicte de les selfactines (1854). Les selfactines (de self acting en anglès) eren les primeres màquines automàtiques de filar i van aparèixer com les responsables de la reducció de mà d’obra en la indústria tèxtil. El 1854, diversos grups d’obrers van incendiar fàbriques de selfactines de Barcelona i van iniciar un conflicte amb la intenció que fossin prohibides, cosa que es va aconseguir durant un efímer espai de temps.

La segona meitat del XIX continuarà amb la lluita per la legalització de l’associacionisme obrer i, com diu Abelló, “amb les grans manifestacions i protestes amb reivindicacions laborals concretes: per l’assistència sanitària, per l’augment salarial i per la millora de les condicions laborals”.

A finals del XIX “aquestes mobilitzacions tindran —afegeix la historiadora— dues ànimes: una, la que porta intrínseca una retòrica insurreccional i, dos, la que és, d’alguna manera, protesta obrera estrictament, amb un sentit més sindical”. Totes dues aniran juntes, però la primera té més tendència a la violència, exercida sobretot amb bombes d’escassa potència.

Aquesta violència de baixa intensitat no inclou els dos grans atemptats amb bomba que arribaran a finals de segle, la bomba del Liceu —que provocà 20 morts el 1893— i la del carrer de Canvis Nous, que es llança sobre la processó del Corpus de 1895 i en causa 12.

Aquestes dues seran les més mortíferes, les que faran que Barcelona sigui coneguda com “la ciutat de les bombes”, però no les úniques. Abans de la del Liceu i fins a la de Canvis Nous “hi ha desenes i desenes d’atemptats amb bombes”, segons Abelló. “Parlem de bombes de menys intensitat, però que òbviament provoquen problemes i també molts ferits”. Abelló creu que els autors d’aquests atemptats no eren veritables revolucionaris, perquè “els que parlaven seriosament de revolució els trobem dins de les organitzacions obreres” i “aquestes organitzacions no sempre estan en sintonia amb això, perquè són conscients que moltes vegades aquestes accions els perjudiquen: els sindicats tenien molt interès a desmarcar-se de la violència”. D’altra banda, “en un món on la repressió de l’Estat és enorme, uns i altres formaven part del mateix espai deprimit”.

En tot cas, l’atemptat del carrer de Canvis Nous va provocar un canvi radical “pel gran moviment repressor que s’obre després de l’atemptat, amb l’anomenat procés de Montjuïc: la repressió és duríssima, contra tots els susceptibles d’haver-hi participat i contra tot moviment alternatiu; duríssima contra el republicanisme, duríssima contra tot l’associacionisme laic i duríssima contra tot moviment que se surt una mica del sistema. Amb milers de persones empresonades”.

El segle XX començarà amb una altra tongada de bombes però aquesta vegada no seran obra dels anarquistes sinó d’un personatge a mig camí “entre la picaresca, la misèria i el negoci”, segons Abelló: Joan Rull.

“La primera dècada del segle XX —explica la historiadora— hi ha una sèrie d’atemptats que, segons es descobrirà finalment, són obra de la banda de Rull, un personatge relacionat amb els grups violents de l’obrerisme, però que al final es demostrarà confident de la policia: ell posava les bombes, ell feia les denúncies i ell en cobrava la recompensa. Al final la banda va quedar reduïda a la mateixa família Rull”. Ell serà executat el 1908.

La Setmana Tràgica 

La Setmana Tràgica, amb la crema d’edificis religiosos i la posterior execució de cinc persones —entre les quals, Francesc Ferrer i Guàrdia—, arribaria l’any següent. El caràcter popular de la revolta és innegable, però no responia a una reivindicació sindical. “Era dintre d’un altre context”, com assenyala Teresa Abelló: “Va ser un esclat de violència. Bàsicament va néixer com a protesta contra les conseqüències que podia tenir la guerra del Marroc. No explícitament contra el concepte de guerra o, més concretament, contra la guerra del Marroc. La gent sabia quines conseqüències tindria la guerra, perquè només feia deu anys de la de Cuba. I s’estaven emportant al Marroc la gent més jove, la que portava un sou a casa. Les conseqüències feien por. És per això que hi ha un esclat de violència que s’inicia amb les mobilitzacions femenines, bàsicament perquè s’enduien els seus marits i els seus fills al Marroc. No era tant per la guerra en si, sinó per si tornarien o no tornarien i com tornarien”.

Teresa Abelló recorda que les imatges que arribaven de Melilla eren de soldats que desembarcaven ja amb l’uniforme de combat posat. Els soldats i les seves mares, dones o germanes havien vist aquelles fotos i n’eren conscients. Abelló esmenta un article que en Pere Coromines va publicar al cap d’uns anys i on es demanava les raons profundes d’aquell esclat de violència “Com deia Coromines —afirma Abelló— crec que estaven tan segurs que anaven a la mort que van pensar que, entre morir al Marroc o morir a casa, valia més morir-se a casa”.

Els carrers de Barcelona no van deixar de ser un escenari de la conflictivitat laboral després de la Setmana Tràgica. De fet, l’esclat d’aquest conflicte va endarrerir un any la constitució de la CNT, diu Abelló. El sindicat ja estava preparat per néixer però la repressió posterior a la Setmana va entorpir-ne el part.

Manifestació a Plaça Sant Jaume per la vaga de la Canadenca

A partir del 1910, i fins a la fita principal que representa la vaga de La Canadenca, el 1919, les vagues se succeeixen una rere l’altra. La Primera Guerra Mundial va impulsar la indústria catalana, els fabricants guanyaven diners i no mancava la feina, però els sous no pujaven tant com els preus dels productes més bàsics i es repetien revoltes pel carbó o el pa, com la vaga de dones de 1918 (Vegeu EL TEMPS 1.758).

La gran vaga d’aquesta època serà la de La Canadenca, el 1919, que aconseguirà una fita inèdita a nivell internacional: la jornada de vuit hores.

Aquest èxit hagué de conviure, però, amb una intensa guerra secreta entre la patronal i els sindicats. La Primera Guerra Mundial portà a Barcelona molts espies reconvertits en mercenaris. Així començà el pistolerisme, una època que se saldarà amb més de 200 morts, moltes més víctimes de les que havia provocat qualsevol dels aixecaments populars esmentats.

“El pistolerisme enfrontarà els sectors més radicals de la patronal amb l’objectiu d’aniquilar les organitzacions sindicals. Els elements més extremistes de les organitzacions sindicals respondran de la mateixa manera i hi haurà centenars de morts: sindicalistes, empresaris i gent d’empresa, sobretot treballadors d’alt nivell, i molts obrers sindicalistes. Els que moren no són els que porten les pistoles sinó els sindicalistes perquè l’objectiu de les patronals és l’eliminació de les centrals sindicals”.

Aquesta etapa estarà en l’origen de la dictadura de Primo de Rivera.

Menció a banda mereixerien els enfrontaments entre anarquistes i comunistes a Barcelona durant la Guerra Civil. “Una revolució dins de la guerra”, com diu Abelló, que va més enllà de revoltes i manifestacions populars concretes.

Teresa Abelló destaca una de les protestes que Barcelona va protagonitzar durant el franquisme i a pesar del franquisme. “Precisament per la duresa mateixa de les condicions de la dictadura, són molt importants les vagues contra l’augment del preu dels tramvies. Estem davant d’una autèntica mobilització popular. I és emblemàtica perquè és en el moment més dur del franquisme”. El 1951, la vaga de tramvies, o més concretament el boicot contra els seus nous preus, va acabar aconseguint l’anul·lació de la pujada del bitllet.

Les vagues de la Transició ja estaran organitzades principalment per CCOO, que ha pres el relleu a la CNT com a principal sindicat, i afecten tota mena de sectors.

Posteriorment, Barcelona encara viurà les grans manifestacions i reaccions populars de tres moviments socials, dos dels quals sovint estan vinculats. Són el moviment okupa, el moviment antiglobalització i l’independentista.

Els dos primers comparteixen alguns postulats i poden retroalimentar-se periòdicament. El primer va començar el seu moment més popular als anys noranta, amb l’okupació, i posterior desallotjament del Cine Princesa. La maldestra operació policial per desocupar el cinema, el 28 d’octubre de 1996, va convertir la Via Laietana en un escenari de guerrilla i va revifar el moviment, que després va ocupar la Kasa de la Muntanya, la Fàbrica Hamsa o Can Vies — el desallotjament de la qual, el 2014, va encendre els carrers de Sants.

Manifestació antiglobalització del 2001

Aquest moviment va tenir una relació propera amb el Moviment de Resistència Global (MRG) i tots dos van retroalimentar, directament o indirectament, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). L’MRG – Praga 2000 naix aquell any en una reunió al Centre Social Okupat de la Fàbrica Hamsa i, entre d’altres, s’hi unirà l’Ada Colau, després portaveu de la PAH, i actual alcaldessa de Barcelona.

L’acció més important de l’MRG a Barcelona va ser la manifestació del 24 de juny de 2001, una manifestació pacífica i multitudinària que va acabar amb la crema de contenidors i els vidres de 22 comerços del centre. Llavors La Vanguardia ja es va fer ressò de la pràctica policial d’introduir agents de paisà especialment actius entre els manifestants.

Al contrari que tots els exemples exposats, les grans manifestacions independentistes de 2012 ençà han estat exemples de mobilització pacífica. I innovadora si fem cas de la fotogaleria que l’any passat, amb motiu de l’Onze de Setembre, la prestigiosa web Politico publicava amb el títol de The art of catalan protests(L’art de les protestes catalanes) amb tot d’imatges de les diferents performances que s’han dut a terme.

Cap d’aquestes protestes, ni tan sols les de la setmana passada en contra de l’empresonament de Puigdemont, no s’acosta ni de lluny a la violència viscuda en aquelles altres històriques protestes pels carrers de Barcelona.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.