El dia comença ben d'hora a l'estació de Sants. Són les 5:45 i hi ha gent que compra bitllets per anar a Tarragona. "No, aquí no los vendemos, tiene que ir a la màquina", diu la noia de la taquilla. A les màquines, una parella de mitjana edat, d'uns 60 anys, no s'aclareix amb la màquina expenedora. Els ajudo a treure els bitllets. 6:03 Tarragona, via 9. El tren va en silenci i resulta fàcil identificar els qui s'uniran a la Marxa per la Llibertat, ja que porten tot l'equipament necessari: màrfegues i sacs de dormir penjats de les motxilles alguns, botes de caminar d'altres o algun element identificatiu d'aquests dies: xapes, estelades, gorres, pins.
La Concepció Capdevila té 72 anys i està jubilada i ha pujat a Torredembarra, acompanyada de tres persones més, també jubilades. "No ens quedem a dormir i només farem el tram Tarragona-Torredembarra, ja que hem de dosificar els esforços. El dilluns vam anar a l'aeroport, ahir vam descansar i avui sant tornem-hi". Han deixat el cotxe a l'estació i demà volen fer el tram des de Vilafranca fins a Sant Sadurní. El tercer dia, els agradaria arribar a Barcelona.
Les imatges de les càrregues policials viscudes a les capitals catalanes, sobretot a Barcelona, és molt recent i tot sembla operar en una mena de continu del qual sembla difícil escapar. Des de dilluns, les hores se succeeixen a batzegades, entre missatges que arriben per Telegram i trobades improvisades. Catalunya a l'espera. La calma tensa de la setmana passada ha passat a millor vida i ara hi ha un esclat d'energia, un crit que se sap d'on surt però no sap cap a on va. "Jo avui he rebut una foto on es veia un Guàrdia Civil atiant el foc, enmig del Passeig de Gràcia. Sabem que sempre hi ha infiltrats, el dia de l'aeroport se'n van veure dos claríssimament: es mantenien en silenci total i només observaven", assegura la Concepció.
Una altra tònica d'aquests dies són els missatges borrosos i confusos, les informacions esbiaixades, carregades d'opinió o que no se sap ben bé d'on venen. "La pregunta és: en Buch controla realment els Mossos d'Esquadra? No els controla ell. Ho saben però no ho diuen. A hores d'ara ja ho haurien de dir". La Concepció demana que apagui la gravadora i m'esbronca, després de dir-li que la violència policial és exercida tant per Mossos com per Policia Nacional i que els primers són controlats pel Departament d'Interior. "Si fas de periodista, no pots donar la teva opinió", em diu. Sense voler entrar en polèmica li comento a la Concepció que el fet que els Mossos són controlats pel Departament d'Interior no és una opinió, sinó una realitat. Un fact, que en diuen en anglès. "Són controlats per Marlaska, i després, per en Buch", reitera.
Arribem a Tarragona i encara és de nit. La Concepció i els seus acompanyants entren al primer bar que troben obert a demanar un cafè. A pocs metres, l'ANCTarragona comença a donar les primeres instruccions: "qui es quedi a dormir i porti motxilles, que les deixi a l'autobús. En tot moment ens acompanyarà per si algú està cansat o no pot continuar". Algú de l'organització destaca que aquestes marxes han estat ideades pels CDRs i coordinades per l'Assemblea Nacional i es dona les gràcies a tots els assistents. Carles Gómez, membre del secretariat nacional de l'ANC acaba de donar les instruccions. "Recordeu que els de l'armilla verda són els nostres voluntaris. Primera etapa, Torredembarra; segona, El Vendrell; tercera, Vilafranca; i la quarta... La independència!". La gent aplaudeix.
El cel rogent dona pas a un nou dia i un quartet de gralles comença a tocar els segadors. Tothom s'hi uneix i la solemnitat s'apodera del moment, amb el Mediterrani, aquell que tantes vides s'emporta, de fons.
En Martí Sabaté té 16 anys i és estudiant de cicle. Camina acompanyat per dos amics (un estudiant de l'ESO i un estudiant de segon d'infermeria) i per les seves mares respectives. Tots vénen de Móra d'Ebre. És un noi determinat i sembla que té les coses clares. "La gent jove ens hem de posar al capdavant de tota aquesta lluita. Pel que fa a les càrregues policials de la nit anterior, he de dir que vaig sentir por. Aquesta és la gent que se suposa que ens ha de protegir en un futur. A mi em crea inseguretat (...) El govern d'Espanya hauria de deixar que es refredés i fomentar el diàleg i el govern català hauria de fer un pas endavant".
La primera parada (no massa oficial, perquè la marxa segueix el seu ritme) es fa en una benzinera, on els manifestants aprofiten per demanar cafès i treure els entrepans. Els més despistats, o aquells a qui no ha donat temps de preparar res, compren un croissant o una ensaïmada al bar. Demanar un entrepà és arriscat. I si es perd el ritme de la marxa? "Va dóna't pressa, que els perdem", diu una dona al seu marit. Ell es veu el tallat de glop.
En silenci i en ruta una altra vegada, és interessant adonar-se del contrast de les imatges de la nit anterior a Barcelona i el que es respira en aquesta carretera. Per un moment, sembla que es tracti de dues causes diferents, sense res a veure. Els perfils de gent són diferents dels que dimarts van anar a la manifestació davant la Delegació del govern. Aquí no es respira la por, perquè no n'hi ha. Aquí, els Mossos són uns aliats que treballen, de manera amable i efectiva, perquè la marxa surti bé.
Altafulla, rebuda i txalaparta improvisada
A l'arribada a Altafulla, hi ha gent esperant al carrer. Aplaudeixen al pas i alguns se sumen a la marxa. Dues persones han improvisat una txalaparta i la toquen. Es criden algunes consignes i alguns cotxes fan sonar la botzina. Hi ha qui baixa del cotxe, estelada en mà i dóna ànims als participants de la marxa. Recorda al Tour. Els companys de RNE, TV3 i RAC1 van amunt i avall, identificats amb braçal o armilla.
L'Amèlia empeny un carret. A dins hi ha el fill de la Maria, de tan sols uns mesos. Al costat d'elles dues, també camina l'Eva, que tragina un nadó també molt petit. S'han unit a la marxa a Altafulla. L'Eva i la Maria estan de baixa per maternitat l'Amèlia, que treballa a la Universitat Rovira i Virgili, té vaga. No es quedaran a dormir: els nadons són massa petits. Les tres ho tenen clar: aposten per una marxa perllongada en el temps, que duri setmanes, per tal que hi hagi una afectació econòmica. "I continuar així fins que algú mogui fitxa. Com el diàleg amb Espanya no el tindrem, l'únic que podem fer és que en l'àmbit internacional es comencin a posicionar i comencin a pressionar l'Estat espanyol. És difícil, perquè històricament ja ens hem adonat que no ens recolzen, però si fem una pressió conjunta i paralitzem el país, podem arribar a tenir alguna resposta europea", diu convençuda l'Amèlia, qui creu que el poble català hauria de seguir l'exemple dels armilles grogues de França.
També la Maria aposta per la perseverança: "el govern català ha de resistir i insistir amb els líders europeus". L'Eva, amb el nadó en braços, que dorm tranquil aliè a tot el que passa al seu voltant, assegura que "hem de ser pacients i mantenir-nos tranquils perquè això és una lluita que va per a llarg. No s'acaba aquí".
Galetes, aigua, Mauri i a seguir!
La marxa arriba a Torredembarra i, sense saber d'on ha sortit, una multitud espera amb gralles i pancartes amb les cares dels presos i els exiliats. També hi són les persones acusades de terrorisme per pertànyer a un CDR. Sona el Bella Ciao i l'himne intergeneracional català per excel·lència, La presó del rei de França, de la companyia Elèctrica Dharma. I Els Segadors. Sempre Els Segadors.
Es produeixen els primers relleus. "Jo ja tinc una edat, 20 kilòmetres els puc fer, 40 ja no", diu un dels manifestants, mentre treu un bitllet de tornada cap a Tarragona. En una taula improvisada, membres de l'organització reparteixen galetes i reomplen les cantimplores d'aigua i, a tan sols uns metres, els mitjans de comunicació envolten en Marcel Mauri, vicepresident d'Òmnium Cultural. "Vam dir que ho tornaríem a fer i ho estem tornant a fer, i farem tot el que faci falta per defensar els drets fonamentals. No hi ha cap vicepresidenta del govern ni cap jutge que pugui negar-nos el nostre dret a sortir al carrer i a exigir llibertat i respecte pels drets fonamentals d'aquest país, com tampoc ens poden negar el dret a exigir el dret a l'autodeterminació de Catalunya".
Fa calor i comencen a aparèixer els primers símptomes de cansament. La gent aprofita per anar al lavabo, refrescar-se i reprendre les forces. Alguns repeteixen de cafè. S'han recorregut els primers 20 kilòmetres, però fins a El Vendrell, encara en queden 20 més. Un cop arribin a destí, els tocarà dormir a terra, amb la màrfega i el sac, en un dels poliesportius que s'han habilitat. No els fa res. Creuen en el que fan i estan convençuts i determinats. La marxa, arrenca de nou. La gent riu i fa broma, parla de la feina, de temes personals. Camina tranquil·la i sense por, com hauria de ser sempre.