Barcelona queda desbordada per la manifestació central de la vaga general

Banderes sindicals i batucades desfilen per sobre les marques de les barricades cremades les nits passades a passeig de Gràcia. Però sobretot gent, molta gent, en dimensions similars a la manifestació de l’11 de setembre de 2017, omplia a vessar l’artèria barcelonina. També un tram important de la Diagonal i amb una concentració molt menor per alguns dels carrers adjacents. La manifestació de la vaga general convocada per la Intersindical CSC i la IAC ha estat el punt àlgid d’una setmana de mobilització continuada contra la sentència dels presos polítics independentistes condemnats a d’entre 9 i 13 anys de presó.

Una munió arribada, especialment, des de les Marxes per la Llibertat, que feia tres dies que avançaven des de diferents indrets del Principat per confluir a la capital catalana on, segons la Guàrdia Urbana, s’hi han aplegat 525.000 persones clamant pels drets socials i nacionals. Els crits de “Independència” i “llibertat presos polítics” convivien amb els de “vaga, vaga, vaga general”, en la tònica de tota la jornada.

Malgrat la multitud i el to similar als onze de setembres anteriors, els ànims estaven molt mes encesos que en les darreres mobilitzacions massives prèvies a la sentència. Així quan Elisenda Paluzie, des de l’escenari exclamava, en referència a les Marxes, que s’havia “omplert el país de dignitat col·lectiva i mobilització popular”, els aplaudiments eren unànims i entusiastes.

En general, la sensació era que les persones que arribaven a la concentració, després d’hores de caminar colze a colze o d’una setmana sencera als carrers, se sentien més endins les reivindicacions. La presidenta de l’ANC exposava que “els cinc camins són la metàfora de la nostra lluita per la independència: popular, pacífica i democràtica”.

Llançava també un missatge general que tenia molt d’encàrrec als partits polítics. “Qui estigui cansat que s’aturi, un altre li prendrà el relleu, però col·lectivament no ens podem aturar. Ens vam aturar el 28 d’octubre i què n’hem tret? Repressió i més repressió”, etzibava Paluzie. A més, assegurava que els catalans tenen “una autonomia paralitzada per la por i l’autocensura, com hem vist aquests dies amb una actuació desmesurada dels Mossos”. Els xiulets omplien el Passeig de Gràcia. Cal recordar que aquesta setmana des de l’Assemblea s’ha demanat la dimissió del Conseller d’Interior Miquel Buch arran de les contundents actuacions dels Mossos d’Esquadra.

La líder de l’ANC exposava també que darrerament els partits al Parlament “han aprovat una resolució on demanen autodeterminació i amnistia. Tant de bo tinguéssim un Estat que respongués a aquest clam, un Estat democràtic”. L’helicòpter de la Policia Nacional espanyola sobrevolava Passeig de Gràcia i l’escridassada era tant eixordadora que obligava Paluzie a aturar-se abans d’exigir als partits que si la resposta de l’Estat no arribava, “prepareu-vos per poder, en el moment que sigui precís, defensar i sostenir una declaració d’independència. La gent hi serem per defensar-la”.

Darrere seu, Marcel Mauri feia exultar el públic quan afirmava que “per manifestacions com les que hem fet avui, hi ha dos homes bons tancats a la presó durant 9 anys. Vergonya!”. El vicepresident d’Òmnium Cultural reprenia el discurs per llegir una carta de Jordi Cuixart on el president de l’entitat sobiranista on reivindicava que “avui hem aturat el país i no ens aturarem fins a aconseguir la llibertat”.

En la missiva, Cuixart argumentava que “els presos polítics no són la visualització de cap derrota, sinó un pas més cap a la victòria”, i afegia que “avui hem après que l’amenaça de la presó o la repressió mai més no serà un topall per a les aspiracions democràtiques de la societat catalana”. La carta acabava animant els assistents a la proclama: “el poble unit mai més serà oprimit”.

Els discursos clourien amb les intervencions dels representants sindicals, començant per Carles Sastre, portaveu de la I_CSC que afirmava que “la participació supera les dades del 3 d’octubre de 2017” i, reivindicant la importància de la vaga, exposava que “ens mantindrem alçats i alçades per exigir tots els drets i les llibertats”. Darrere seu intervenien alguns representants sectorials i finalment ho feia Assumpta Barbens, portaveu de la IAC, que animava els manifestants al crit de “vaga, vaga, vaga general” i reivindicava que “la revolució només pot ser de classe treballadora”.

Els Segadors posaven fi a una convocatòria que després de més de mitja hora de donar-se per acabada encara omplia el passeig de Gràcia. Mentrestant, entre els edificis, es deixaven veure les columnes de fum de les barricades alçades a Via Laietana, que feien intuir una possible nova nit de disturbis als carrers de la capital catalana. Mentrestant, les primeres acampades dels CDR al mateix passeig feien acte de presència. El col·lectiu independentista començava així una acampada de temps indefinit. La vaga termina, però la protesta continua.