Oriol Junqueras
Qui era vicepresident del Govern català durant la tardor de 2017, Oriol Junqueras i Vies, ha estat condemnat per delictes de sedició i malversació. És el pres polític contra qui més anys de presó cauran: 13 anys d’encarcerament i altres 13 d’inhabilitació. Si compleix la pena íntegra, abandonaria la presó a l’edat de 61 anys.
Segons el Suprem, hi ha «abundant prova documental» emparada, diuen, per la seua declaració al Suprem. «Va admetre la realitat dels fets, tot i que va reivindicar la legitimitat de la seua actuació i l’absència de qualsevol responsabilitat criminal».
Diuen els jutges de l’alt tribunal que Junqueras va protagonitzar un «paper destacat en el procés que finalment va conduir a la no observació de les lleis i al contumaç menyspreu a les resolucions del Tribunal Constitucional i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya». Els jutges també l’assenyalen pel seu «lideratge reconegut en els testimonis d’alguns dels processats i testimonis, lideratge fruit de la seua doble condició de vicepresident del Govern i de president d’Esquerra Republicana de Catalunya».
Segons la sala segona del Suprem, ell mateix acredita que va dominar «el procés que va desembocar en els actes multitudinaris del 20 de setembre de 2017 -que van impedir el compliment de les resolucions judicials- i de l’1 d’octubre de 2017». A més, «va promoure i participar activament en l’aprovació» de les lleis de desconnexió aprovades al Parlament els dies 6 i 7 de setembre, malgrat els advertiments del TC.
Alhora, el Suprem també fa servir la reunió promoguda per la cúpula dels Mossos d’Esquadra del 28 de setembre de 2017 amb els principals responsables del Govern català -el president Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller d’Interior Joaquim Forn-, amb la qual la policia catalana mirava «d’informar els membres de l’executiu de l’important risc per a la seguretat que podia derivar-se de la constatada presència de col·lectius radicals i de la mobilització d’una xifra de persones propera a la de dos milions. L’alta probabilitat d’enfrontament amb les forces policials encarregades de complir el mandat judicial feia aconsellable, segons el criteri dels caps policial, la suspensió de la votació prevista per a l’1 d’octubre». La interlocutòria incideix que, malgrat això, «la decisió dels membres del Govern presents en aquella reunió va ser la de tirar endavant amb el referèndum». L’escrit, alhora, titlla Puigdemont com «el procesado rebelde», i dona importància al fet que va manifestar als presents que «si l’1 d’octubre hi havia violència declararia la independència», fet que no es va produir els dies posteriors i que es va donar 26 dies més tard després d’intents múltiples d’establir una taula de diàleg amb l’Estat espanyol. La declaració, a més, no va tindre cap efecte jurídic ni legal.
L’alt tribunal conclou que «la voluntat sediciosa del acusat Junqueras i la representació d’aquestsgreus incidents s’infereix amb facilitat, no ja dels termes en què es va desenvolupar aquesta reunió, sinó del fet objectiu que el dia anterior el TSJC havia dictat una interlocutòria en què es va abordar prohibir la realització del referèndum i ordenar a les forces i cossos de seguretat que requisaren el material, tancaren els col·legis i impediren la votació».
Raül Romeva
Era conseller d’Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència durant la tardor de 2017. Raül Romeva i Rueda ha estat condemnat per sedició i malversació a 12 anys de presó i els mateix d’inhabilitació. Si compleix la pena íntegra, abandonaria la presó a l’edat de 58 anys.
Segons el Suprem, Romeva és responsable «d’assumir l’estratègia exterior del Govern per legitimar internacionalment el referèndum». L’acusen de «conèixer el fet que s’estava promovent la creació d’una legalitat paral·lela i que, a través de la mobilització ciutadana i el suport internacional, es podria neutralitzar la capacitat de les autoritats governamentals i judicials per exercir les funcions constitucionals que en són pròpies». Curiosament, és acusat d’haver afirmat públicament el 28 de setembre que «si es guanyava el referèndum es declararia la independència 48 hores més tard que es fera oficial el recompte», cosa que mai no es va produir. No són les úniques declaracions per les quals Romeva és condemnat, tal com manifesta el resum de la interlocutòria que ha emès el mateix alt tribunal, que assegura que l’exconseller «va intentar convèncer de la viabilitat de la construcció d’una república catalana, va relativitzar les dificultats logístiques per a la celebració de la consulta popular i va arribar a acusar les institucions europees que perdrien la credibilitat si no es donava suport al referèndum».
Carme Forcadell
Era la presidenta del Parlament durant els fets d’octubre de 2017. Està condemnada per sedició, tot i que no formava part del Govern. Castigada a 11 anys i sis mesos de presó i al mateix temps d’inhabilitació, si compleix tota la pena, Carme Forcadell i Lluís abandonarà la presó amb 74 anys d’edat.
El Tribunal Suprem argumenta que Forcadell «va fer possible, des de la seua privilegiada posició de presidenta del Parlament, la creació d’una legalitat paral·lela mancada de validesa que va determinar una encadenada successió de recursos i impugnacions del Govern de l’Estat davant el Tribunal Constitucional. Les impugnacions, per imperatiu legal, implicaven l’immediata suspensió de la norma davant la qual s’havia presentat recurs, i va ser clarament desatesa per l’acusada». Asseguren els jutges que Forcadell, «en el desenvolupament del concert delictiu de què n’era partícip, va arribar a entorpir amb gravetat el treball de l’autoritat pública».
Diuen també els jutges que Forcadell va fer servir la consigna de «defensar les nostres institucions» per «alenar, organitzar i protagonitzar actuacions multitudinàries que van entorpir la tasca judicial i que van generar importants enfrontaments entre ciutadans i membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat». Curiosament, els testimonis policials que van participar en el judici contra els promotors de l’1 d’octubre van acusar Forcadell «d’agitar la massa» amb el braç aixecat des d’un cotxe que transitava per davant del Departament d’Economia i Hisenda el 20 de setembre, quan aquell carrer estava totalment tallat a la circulació. La secretària judicial, Montserrat del Toro, també va dir que li va «semblar sentir la veu» de l’expresidenta del Parlament parlant per un megàfon aquell dia. Arguments que, tot i ser inversemblants o inexactes, serveixen per nodrir la condemna.
L’expresidenta del Parlament també és acusada de «projectar la seua activitat pública més enllà de l’àmbit parlamentari» donant suport a les mobilitzacions i «desbordant els contorns de la posició institucional que ostentava i trencant el deure de neutralitat inherent a la cambra». Un argument sorprenent en tant que mai no s’ha condemnat un president o presidenta d’un Parlament per falta de neutralitat.
Jordi Turull
Era conseller de Presidència i portaveu del Govern durant els fets d’octubre de 2017. Condemnat per sedició i malversació a 12 anys de presó i inhabilitació. Si compleix tota la condemna, Jordi Turull i Negre abandonarà la presó amb 63 anys.
Turull és acusat «d’intervenir activament en la concertada actuació sediciosa» i de «participar en distints reunions que definien l’estratègia a seguir» tant com a parlamentari i president del grup Junts pel Sí -que liderava amb Marta Rovira- per «intervenir activament en la creació i posada en marxa del Pacte Nacional pel Referèndum que instava el Govern a la convocatòria d’un referèndum».
Alhora, l’exconseller també és acusat per desatendre els requeriments del TC, tal com ell mateix va reconèixer durant el judici. El Suprem l’alliçona amb aquest argument: Turull «havia de preveure que si l’acció imputada no es limitava a una conducta d’omissió de rebuig al mandat, sinó que incloïa la creació d’una legalitat paral·lela per promoure la no observació de les lleis i, a més, la celebració d’un referèndum prohibit que es pretén fer realitat mitjançant una tumultuària mobilització ciutadana per rebutjar el compliment de les resolucions judicials, el títol d’imputació s’agreujava».
Curiosament, l’alt tribunal es refereix també a la roda de premsa en què Turull, amb Raül Romeva, va presentar les urnes que havien de ser utilitzades en el referèndum de l’1 d’octubre. També al fet que «va anunciar el sistema de cens universal per permetre el vot dels ciutadans en qualsevol col·legi electoral».
Josep Rull
Era conseller de Territori i Sostenibilitat durant els fets d’octubre de 2017. Condemnat per sedició a 10 anys i mig de presó i inhabilitació. Si compleix tota la condemna, Josep Rull i Andreu abandonarà la presó amb 61 anys.
El Suprem justifica la condemna contra l’exconseller del territori per fet que «era conscient de la no observació de la legalitat i dels mandats del TC, en tant que coneixia els requeriments i no observava». També l’acusa d’haver «posat les bases que van propiciar les condicions de la mobilització ciutadana» i «va impedir així el normal funcionament de l’Estat que actua en defensa de la legalitat». A banda, l’alt tribunal també esmenta dos fets que van tindre transcendència durant el judici: «la seua intervenció per impedir l’arribada d’un vaixell al Port de Palamós, dependent de l’administració autonòmica, que havia de servir d’allotjament temporal als integrants del desplegament policial destacat per assegurar el compliment de la legalitat» i el fet d’estar «posat a disposició del referèndum prohibit» cedint «locals que corresponen al Departament de Territori i Sostenibilitat de què era responsable».
Dolors Bassa
Era consellera d’Afers Socials, Afers Socials i Famílies durant els fets d’octubre de 2017. Condemnada per sedició i malversació a 12 anys de presó i inhabilitació. Si compleix tota la condemna, Dolors Bassa i Coll abandonarà la presó a l’edat de 70 anys.
«Com a consellera, va adoptar dins de la seua àrea d’influència les decisions executives necessàries per procurar la celebració del referèndum», diuen els jutges del Suprem, que asseguren que va «cedir l’ús de centres cívics com a locals per a la votació de l’1 d’octubre i per a la jornada d’Escoles Obertes» que es va celebrar durant els dies previs. Segons l’alt tribunal, Bassa «va tindre una intervenció decisiva de cara a garantir la seua disponibilitat per al referèndum, blindant els locals davant una eventual negativa dels seus directors a l’obertura». I a més, l’exconsellera hauria «assumit la competència dels directors responsables dels centres afectats» tot just al dia següent que la magistrada instructora del TSJC dictara la interlocutòria que va ordenar el tancament dels col·legis electorals l’1 d’octubre».
Joaquim Forn
Era conseller d’Interior durant els fets de la tardor de 2017. Condemnat a 10 anys i mig d’empresonament i inhabilitació per sedició. Si compleix tota la condemna, Joaquim Forn i Chiarello abandonarà la presó a 65 anys d’edat.
El Tribunal Suprem acusa l’exconseller d’haver «entrat en l’equip de govern de la Generalitat assumint el gir tàctic, almenys, del Govern, que aspirava a assolir que el Govern de l’Estat acceptara un diàleg a partir de la decisió unilateral de dur a terme aquesta votació convocada per a l’1 d’octubre». Forn, de fet, va accedir al càrrec de conseller d’Interior el juny de 2017 substituint Jordi Jané, que va abandonar l’executiu.
Asseguren des de l’alt tribunal que Forn tenia coneixement de la «mobilització tumultuària del 20 de setembre» i que «va autoritzar-ne la realització». A més, també l’acusen d’haver autoritzat atorgar a Jordi Sànchez «facultats mediadores» durant aquell dia.
Alhora, «Forn va reconduir la interpretació dels mandats del TC, del titular del jutjat 13 de Barcelona, del Fiscal en cap del TSJC i de la Magistrada de la Sala del Civil i Penal d’aquest mateix tribunal a un sentit i abast que permetera simular el seu aparent compliment amb el decidit propòsit de fer inefectives tals legítimes ordres jurisdiccionals i del Fiscal Superior».
El Suprem se serveix del testimoni de Diego Pérez de los Cobos, coordinador policial de les forces espanyoles l’1 d’octubre. «Tal com van ressaltar alguns dels testimonis, l’assignació dels denominats binomis de Mossos a cada centre de votació, sense discriminar aquells que rebrien una gran afluència de persones per votar, respecte d’aquells altres previsiblement poc significatius, va suposar una neutralització de la capacitat operativa» de la policia catalana. Segons el Suprem, aquell modus operandi va ser una coartada per permetre la votació, però el cert és que els Mossos van tancar més col·legis que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, sempre sense fer servir la violència i que, en cas d’haver actuat d’una altra manera -amb més violència però tancant menys col·legis-, el Suprem també podria haver acusat Forn d’ineficàcia en la gestió i organització policial durant l’1 d’octubre.
Fins i tot, diu l’alt tribunal que «la presència dels Mossos no només va mancar d’activitat alguna adreçada al desallotjament dels centres, sinó que va servir per informar de l’estratègia policial que seria seguida. D’ací la decisió dels mobilitzats per formar grups que impossibilitaren l’actuació policial».
Jordi Sànchez
Era el president de l’Assemblea Nacional Catalana durant la tardor de 2017. Condemnat per sedició a nou anys de presó i inhabilitació. Si compleix la pena íntegra, Jordi Sànchez Picanyol abandonarà la presó als 62 anys.
El condemnen, fonamentalment, per promoure la protesta ciutadana davant l’escorcoll policial al Departament de Vicepresidència, Economia i Hisenda el 20 de setembre de 2017. «La convocatòria va ser realitzada per l’associació que presidia -ANC-, canalitzant el que s’havia iniciat com una concentració espontània sense uns específics, exclusius i concrets convocants en els primers del matí. La seua actitud en el desenvolupament dels esdeveniments, coherent amb la seua estratègia sediciosa, no era altra que dificultar i bloquejar l’actuació policial», diu l’escrit. «Sens dubte, Sànchez apostava per dificultar l’actuació policial, per posar-hi traves, fustigar, desprestigiar davant la ciutadania tant l’exercici de la funció jurisdiccional com la tasca dels agents de la Guàrdia Civil».
Els jutges, de fet, l’acusen d’haver-se negat a obrir «espais més amplis» quan els voluntaris de l’ANC van ser els qui van establir un passadís per permetre el pas de la comitiva judicial. Sànchez, en aquest sentit, hauria promogut el treball policial de l’escorcoll del 20 de setembre de 2017, però no com els jutges voldrien. A més, diuen els magistrats, «ha quedat acreditat que no era possible una retirada parcial dels concentrats i que va recórrer a un to incendiari en alguns dels missatges», tot citant que l’expresident de l’ANC va assegurar que «els havien declarat la guerra» per criminalitzar-lo.
Així, «l’actuació de l’acusat, com a líder de l’ANC, va ser absolutament necessària per a l’execució dels plans sediciosos» i «la seua contribució, per descomptat, no es va limitar al lideratge en les mobilitzacions multitudinàries». L’alt tribunal reconeix que, com que Jordi Sànchez no era membre del Govern ni diputat, «va ser aliè al procés legislatiu que va culminar amb l’aprovació de les lleis de transitorietat i referèndum», però «la concertació amb la resta de condemnats és una evidència». Sànchez és condemnat per «haver intentar demostrar que els jutges i magistrats que exercien funcions constitucionals a Catalunya havien perdut la capacitat».
Jordi Cuixart
Era -i és- el president d’Òmnium Cultural durant la tardor de 2017. Condemnat per sedició a nou anys de presó i inhabilitació. Si compleix la pena íntegra, Jordi Cuixart Navarro abandonarà la presó als 51 anys.
És condemnat, específicament, per liderar una actuació noviolenta de la societat catalana durant la tardor dels fets. Així, la interlocutòria assegura que «en l’actuació de Cuixart hi ha un progressiu in crescendo que el durà a fer el salt des de les crides a la protesta, a les manifestacions, a la mobilització legítima -tot això sense rellevància penal- a fer una empenta a la ciutadania simpatitzant amb el moviment secessionista a la resistència activa, a l’oposició per vies de fet al compliment d’ordres judicials o de qualsevol decisió de les autoritats en contradicció al propòsit ferm de realitzar un referèndum».
Cuixart és assenyalat i condemnat per «proclames que podrien considerar-se fruit de l’enardiment d’uns discursos encesos i d’una retòrica de masses apassionada, que evidencia que no es tractava de simbolisme o metàfores, sinó que s’oposava materialment a l’execució d’aquests eventuals mandats judicials». Mandats que es van poder realitzar.
Per justificar el càstig a aquesta actitud, el Suprem assegura que «el que va succeir l’1 d’octubre no va ser només una manifestació o un acte massiu de protesta ciutadana. Si haguera estat això no hi hauria reacció penal: va ser un alçament tumultuari alenat per l’acusat entre moltes altres persones per convertir en paper mullat decisions judicials». El Suprem, a més, retreu a Cuixart el fet de «no dissimular ni amagar» aquesta voluntat, i cita la seua proclama: «ho tornarem a fer».