Ençà i enllà

No-violència, una sortida per a Catalunya?

En la cruïlla estratègica en la qual sembla haver quedat l’independentisme des del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, veus del moviment pacifista criden a aprofundir en la lluita no-violenta. Analitzem els llegats i contorns d’aquesta tàctica, així com la possibilitat d’aplicar-la al cas català. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El llirisme està en qüestió entre l’independentisme. L’estratègia pacifista i cívica, de tietes i somriures, de protestes al carrer amb el lliri a la mà i la independència de la llei a la llei va entrar en fase d’esgotament el mateix dia 1 d’octubre de 2017. Des de llavors, sovint sembla que el moviment no sap a quina paret tocar. Ha passat a les institucions, sí, però també al moviment popular organitzat.

Fins ara, la denúncia i el diàleg, les principals vies de pressió per les quals ha transcorregut l’estratègia sobiranista per trencar amb l’Estat espanyol, no han donat fruit. La situació segueix enrocada. I això és degut al fet que, els darrers temps, el debat sobre la necessitat de canviar els mitjans de confrontació ha començat a guanyar terreny. Més enllà de si cal guanyar o no més adeptes, una altra de les qüestions que es posen sobre la taula és la necessitat d’una  contundència més gran.

Tanmateix, si gairebé per unanimitat es descarta la via de la violència, quins marges queden per recórrer? Altre cop, l’1 d’octubre posa sobre la taula una de les possibles sortides. Així ho denoten diversos activistes per la pau i ho insinua la mateixa Assemblea Nacional Catalana al seu darrer full de ruta, el del curs 2018-2019: “Potenciar la cultura de la resistència pacífica i de desobediència civil”.

En una línia similar, el passat mes de juny, el conseller a l’exili Toni Comín assenyalava en una entrevista a EL TEMPS que l’independentisme “ha de créixer en intensitat. Per més que siguem un 60%, si no som capaços de crear les condicions materials i psicològiques per fer mobilitzacions igualment pacífiques però més intenses, tampoc ho aconseguirem”.

Les dues frases, doncs, remeten clarament a una tradició política arrelada a Catalunya, com a mínim des dels anys del tardofranquisme: la no-violència. Amb Mahatma Ghandi —per mitjà sobretot del seu deixeble Lanza del Vasto—, Rosa Parks o Martin Luther King com a exemples internacionals i figures com ara Lluís Maria Xirinacs o el moviment d’insubmissió contra el servei militar —ara que fa 30 anys del seu inici— com a referents del país.

Conceptes en disputa

Tot i el bagatge, però, el terme no-violència i l’estratègia de lluita que planteja sovint ha estat equiparat al pacifisme del lliri a la mà, assimilació que els activistes no-violents rebutgen de ple. D’altra banda, alguns s’han afanyat a considerar violentes algunes accions clàssiques del repertori no-violent. En paraules del mateix Xirinacs, recollides per Lluís Busquets al llibre Xirinacs, el profetisme radical i noviolent (sic), “la no-violència no pot ser una cobertura del sistema violent dominador ni una mordassa del poble contra la violència del poder”.

Així doncs, què és la no-violència? Tècnicament, el Diccionari de l’IEC la defineix com una “actitud que, sense renunciar a l’ús de la força, refusa d’emprar la violència i de tornar mal per mal”. Montserrat Cervera, membre de la xarxa Dones de negre contra les guerres, exposa que, al seu entendre, es tracta del convenciment del fet que “la vida humana i del planeta hauria de ser el centre de totes les polítiques i la seva preservació passa fonamentalment per no fer mal, per no destruir-la i, per tant, organitzar aquest món que volem i necessitem just, lliure i solidari a través del diàleg i la cooperació”.

Encara una tercera definició, la que fa Fèlix Saltor, activista d’Artesans per la Pau (col·lectiu que, des de fa 37 anys, cada dijous fa mitja hora de silenci per la pau a la plaça Sant Jaume de Barcelona). Per a ell, es tracta “d’una forma d’actuar que deriva d’una forma de ser. No és una tàctica, és més profund. Deriva de l’interior de la persona i es manifesta cap a l’exterior. Si la violència és trencar l’harmonia que hi hauria d’haver a la natura, la no-violència és intentar restarar-la”. Sens dubte, es tracta d’una visió molt més espiritual que lliga amb el que expressa el teòleg Raimon Pannikar al pròleg del llibre Filosofia i pràctica de la noviolència (sic) de Xirinacs, on diu que “la pau és més que una absència de conflicte. Si no hi ha pau a dins nostre, no hi pot haver pau al nostre voltant. La manca de pau interior origina competicions que desemboquen en derrotes que desencadenen venjances de tota mena”.

Com queda palès, el ventall de lectures és ampli. No obstant això, l’activista per la pau i exdiputada de la CUP Gabriela Serra estableix dues categories genèriques per comprendre la no-violència. Una primera més holística, a l’estil ghandià, consistent “a no admetre cap mena de violència i practicar la no-violència en la teva vida quotidiana”. La segona, més pragmàtica, beu dels plantejaments del filòsof Gene Sharp i, en paraules de Serra, consisteix en el fet que “en un món de violència, on qualsevol dissidència pot ser castigada, optem per fer un tipus d’acció no-violenta perquè ens permet no respondre amb la mateixa eina que respon el poder, ens permet aglutinar més gent i mantenir una actitud més ètica”.

En aquesta segona perspectiva, i tal com explica Pepe Beúnza a l’entrevista que poden llegir tot seguit, hi ha diferents categories d’acció no-violenta que,  gradualment, van del diàleg i la denúncia a la no-cooperació i la desobediència civil, acabant en l’intent de viure en coherència amb allò que es reivindica, encara que no estigui recollit a la llei.
Accions que poden anar de manifestacions i estones de silenci a boicots, sabotatges, rebuig a pagar certs impostos o negatives a participar del servei militar. Una manera de fer que, a més, segons Montserrat Cervera, està estretament lligada a la del feminisme: “Les dones sempre l’hem practicat contra les lleis injustes, en el sufragisme, per l’avortament i la sexualitat lliure i sobretot en la nostra crítica radical contra la violència perpetrada contra les dones per mantenir la submissió. El fet de posar el cos, l’experiència de cura de la vida, ens porta a la necessitat d’explorar accions no-violentes que ens permetin construir comunitat”.

Tot just comença

En el judici que s’està vivint aquests dies al Tribunal Suprem, Raül Romeva va exposar la consigna “davant la repressió, no-violència”, i explicà que aquest era el seu “mandat”. Mentre això succeïa, el periodista Marc Font exposava en un tuit la contradicció que per a ell suposava que un activista de dilatada trajectòria en entitats de promoció de la cultura de la pau estigués declarant acusat per rebel·lió i que entre els acusadors hi hagués un exmilitar com el secretari general de Vox, Javier Ortega Smith. Aquesta trajectòria de Romeva queda palesa també al llibre Esperança i llibertat (Ara llibres, 2019), escrit des de la presó, on cita l’obra de Gene Sharp. Allà explica també que “l’aposta que alguns fem per la no-violència no respon només a una qüestió de principis, sinó també a raons pragmàtiques”, i detalla que, segons un estudi d’Erica Chenoweth i Maria J.Stephan, el 26% dels conflictes en què es prenen les armes resulten victoriosos, en contra del 53% que resulten victoriosos quan es practiquen els principis de la no-violència.

L’aposta per aquesta via és la que relaten també alguns dels activistes. “Aquesta acció directa d’enfrontament amb l’Estat per reclamar uns drets nacionals està claríssim que s’està mostrant des d’una estratègia no-violenta”, exposa Jordi Muñoz, portaveu de Desmilitaritzem l’educació i un dels objectors de consciència més primerencs. El portaveu de l’organització pacifista Novact, Martí Olivella, ofereix alguns matisos a aquesta visió. Així, exposa que, a excepció de l’1 d’octubre, l’independentisme havia transitat no tant per la no-violència com sí que ho havia fet per la via pacífica. “Després de l’1-O, algú va decidir que no volia assumir la responsabilitat [dels actes violents que pogués fer l’adversari]. La no-violència va més enllà de la lluita pacífica i té com a conclusió assumir les conseqüències de la teva lluita no-violenta”, relata l’activista.

Una de les coses que s’ha evidenciat el darrer any i escaig és que, un cop passat el referèndum, els òrgans de direcció política i social de l’independentisme no tenien preparat el camí per implementar-ne un possible resultat favorable als seus interessos. “La lluita no-violenta estava fora de l’estratègia pacifista. Com que no s’havia organitzat res per defensar la República amb lluita no-violenta, hi ha una aturada del procés”, verbalitza Olivella.

Al seu torn, l’activista Gabriela Serra, que va viure ben de prop i de dins el procés polític, manifesta que el que va passar l’1 d’octubre i el que s’ha anat succeint amb les vagues i mobilitzacions dels mesos següents és només un principi. Exposa, doncs, que caldrà “engrandir les accions no-violentes”. Com a exemple posa el fet que “una manifestació d’un milió de persones és una acció pacífica que va molt bé, però imagina aquest milió ocupant centres neuràlgics de Catalunya o paralitzant el Principat”. Conclou, doncs, que hi ha encara “molta desobediència per fer. Fins que fefm col·lapsar la capacitat de fàcil resposta de l’Estat”.

En aquesta missió, Olivella aporta una manera d’actuar que per a ell és la clau de tot plegat: “La reivindicació ha d’anar concretant accions que siguin un atzucac per a l’altre”. Com a exemple posa la Marxa de la Sal que va promoure Ghandi entre març i abril de 1930, animant la població a produir sal i trencar amb el monopoli que fins al moment tenien els seus colons. Aleshores, explica l’activista, “si el Govern britànic ho reprimia, sortia perdent, però, si no ho feia, també”.

Segons Olivella, l’1 d’octubre, malgrat que la resposta de la gent va ser espontània, tenia un caràcter estratègic similar a l’acció ghandiana que cal replicar en més ocasions. No obstant això, reconeix que aquest canvi estratègic no és “fàcil de fer. No és dir només paraules, es tracta d’assumir unes actituds que tenen un grau de risc elevat”.

Arribats a aquest punt, Fèlix Saltor pensa que l’octubre de 2017 “la gent, probablement, no estava preparada”. Una qüestió que en l’actualitat, malgrat que hi veu millora, encara ha de ser treballada. “Així com els militars es preparen durant anys per fer la guerra, interessaria que el màxim nombre de gent possible estigués formada en la no-violència per saber reaccionar, fins i tot, davant la força militar”, detalla el membre d’Artesans per la Pau. Valora positivament, alhora, que s’estan fent petits passos, com per exemple a partir de la tasca de l’entitat En Peu de Pau.

Sobre la taula queda, doncs, una proposta de llarga tradició a casa nostra que conjuga ètica i estratègia, rebuig a la violència i acció contundent. Qui sap si pot esdevenir un punt de trobada entre els diferents sectors independentistes. Falta  saber si s’hi voldran trobar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.