Era una de les mesures més destacades del programa electoral d’En Comú Podem per a les eleccions generals del 28 d’abril. El seu candidat al Congrés —integrat al grup d’Unides Podem—, Jaume Asens, proposava aquesta solució per trobar una solució a la situació dels presos i per aturar “la deriva antigarantista que està vivint l’Estat en els darrers anys”, segons deia en campanya. Tot i pensar que en els fets de la tardor de 2017 no hi va haver delictes, aquesta reforma seria clau per restringir les interpretacions jurídiques sobre la rebel·lió. Per fer-ho, Asens proposa que el delicte només puga ser imputat si es fan servir armes. Així, si ara el Codi penal defineix la rebel·lió com un “alçament públic i violent” per assolir una sèrie de finalitats polítiques, amb el canvi de tipificació caldria que aquest alçament, a més de públic i violent, es fera de forma armada.
En general, aquesta solució és ben vista, si bé molts en desconfien. Principalment, perquè amb el Codi penal a la mà, les defenses consideren que no es va cometre cap delicte. “El Codi penal defineix claríssimament el delicte de rebel·lió, i s’ha emprat un tipus penal que no correspon”, diu Isabel Elbal, qui lidera, amb Gonzalo Boye, el seu despatx d’advocats. Del mateix parer és Jaume Alonso-Cuevillas. El catedràtic de Dret Processal no es cansa de dir que, “Codi penal vigent en mà, el que pertocaria és l’absolució, perquè no hi ha rebel·lió, ni sedició ni malversació”. Admet, però, que si la sentència és contrària a aquesta tesi, la modificació del Codi penal “podria ser una solució”. Cuevillas insisteix que s’estan jutjant fets que no mereixen retret penal. Recorda l’any 2005, “quan es va llevar el delicte de convocatòria de referèndum il·legal”. Llavors “ja hi va haver veus al debat parlamentari que advertien que, si algun dia un parlament proclamava de forma pacífica la independència, l’Estat no tindria armes penals. Per tant, des de l’òptica de l’Estat espanyol, tindria cert sentit que intentés blindar-se contra una declaració pacífica d’independència. El que no té sentit”, conclou Cuevillas, “és que hagin derogat aquest delicte, que anava de dos a cinc anys, i que la conseqüència sigui recórrer a un altre delicte que pot arribar fins a trenta”.
És aquesta la raó de la desconfiança que molts juristes tenen envers un possible canvi del Codi penal: si ara no hi ha delicte i la sentència condemnatòria molts la consideren previsible, aquest escenari no necessàriament hauria de canviar amb una reforma. “Una cosa és que es modifique la redacció del Codi penal i l’altra és que la rebel·lió haja de resultar impune”, diu José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem. Davant la hipòtesi d’una sentència condemnatòria per rebel·lió, un canvi de tipificació del delicte beneficiaria els condemnats, perquè l’aplicació funcionaria de manera retroactiva.
“Mentre ells surtin de la presó, tot serà bo”, diu un dels advocats implicats en el judici. En canvi, la reforma del Codi penal tindria un perill, que seria “apel·lar al poder legislatiu perquè blanquegi una decisió judicial”, diu en referència a la majoria necessària al Congrés per canviar la tipificació del delicte de rebel·lió. “Això acabaria satisfactòriament per a les persones preses, però seria una trampa que blanquejaria una aplicació desproporcionada del Codi penal”.