“Què diran els llibres d’història?”, pregunta, cap al final deMaleïts malparits (Inglorious Basterds, 2009), el coronel alemany Hans Landa, també conegut a la pel·lícula com “el mata-jueus”. El director Quentin Tarantino gaudeix enviant missatges premonitoris als seus espectadors a través dels diàlegs. En aquest cas suggereix, per boca d’aquest nazi, la seva intenció de capgirar tota la història de la Segona Guerra Mundial tal com la coneixem. Minuts després, un grup de soldats jueus americans —ajudats, inconscientment, per una jueva i un negre— es carregaran, en un cinema de París, uns 350 nazis, entre els quals tota la cúpula del partit: Adolf Hitler, Hermann Goering, Joseph Goebbels i Martin Bormann. Tots morts, el 1944.
La possibilitat de reescriure la història que ja coneixem és un recurs narratiu escassament utilitzat per novel·listes i cineastes. Tarantino ho fa per colpir els espectadors amb un final inesperat —molt més inesperat del que tothom podia preveure.
Quan es va estrenar Inglorious Basterds, el 2009, el director nord-americà ens tenia acostumats a escenes carregades de violència i potència visual, una xerrameca aparentment gratuïta en els diàlegs i moltes oportunitats per casar música i cinema. Però ningú no esperava veure morir Hitler lluny del búnquer de la Cancelleria de mans d’algú altre que no fos ell mateix.
I no és que Tarantino no ho hagués suggerit al començament de la pel·lícula: el primer capítol es titulava “Era i no era (once upon a time) a la França ocupada pels nazis” i, amb aquest començament, ja deixa clar que està explicant una fantasia que pot tenir final de conte.
Tarantino repeteix aquesta operació a la seva última pel·lícula però, en aquest cas, l’inici clàssic dels contes infantils és al mateix títol del film: Érase una vez en... Hollywood (Once upon a time in... Hollywood), es pot llegir a les marquesines dels cines que encara tenen marquesina.
En aquest cas —i ara arriben els espòilers—, Tarantino s’inventa uns veïns de la casa que Roman Polanski tenia al carrer Cielo Drive de Los Angeles, la mateixa casa on la família Manson va assassinar la dona del director americà i polonès, Sharon Tate, i altres quatre persones. Leonardo DiCaprio i Brad Pitt interpreten, respectivament, un actor en decadència i el seu doble en les escenes perilloses que viuen al costat dels Polanski. La seva intervenció, al final de la pel·lícula canviarà la sort de Sharon Tate i els seus convidats. Si a Maleïts malparits Tarantino somniava un món millor; a Érase una vez en... Hollywood somia extirpar el malson més violent de la meca del cinema (l’episodi que, segons alguns crítics, va canviar la forma d’actuar de la gent del cinema en el moment que l’era dels grans estudis se n’anava en orris).
En el món del setè art, les ucronies —les ficcions que reescriuen la història coneguda— acostumen a limitar amb el terreny de la ciència-ficció més agosarada. És el cas de films pràcticament oblidats a casa nostra com Holocausto samurái (Six-striting samurai, 1998), que imagina un altre final a la Guerra Freda: la victòria de l’URSS sobre els EUA, després d’un bombardeig nuclear sobre l’Amèrica del Nord. Aquest territori queda reduït a un desert postapocalíptic on la música esdevé pràcticament eina política que enfronta els amants del heavy-metal amb els del rock-and-roll. El film va guanyar els premis a la millor direcció i millor pel·lícula en el festival Slamdance de cine jove i independent però no va triomfar més enllà.
Però les ucronies també han penetrat en un gènere tan aparentment oposat al de la ciència-ficció com és el cinema documental, amb un trencament de les fronteres clàssiques entre ficció i no-ficció. La més interessant i reeixida va ser C.S.A.: The Confederate States of America (2004), un fals documental que imagina com haurien estat els EUA si els sudistes (els confederats) haguessin guanyat la Guerra de Secessió. L’esclavitud és legal; Abraham Lincoln ha de fugir al Canadà però és detingut; l’Imperi americà s’estén cap al Carib, Amèrica Central i del Sud mentre el Canadà esdevé refugi d’afroamericans que fugen de l’esclavisme. El crac del 29 els afecta igualment i obliga els CSA a aïllar-se. Durant la Segona Guerra Mundial, a pesar de sentir-se més propers a l’Alemanya nazi, es mantindran neutrals i no entraran en conflicte. Alemanya perdrà igualment la guerra però la influència de l’URSS sobre Europa Occidental serà molt més gran, i també sobre el Canadà. Amb aquest país els CSA començaran una Guerra Freda que durarà dècades...
Amb aquesta història-ficció, el director i guionista Kevin Willmott reflexiona també sobre el passat i el present de la política dels EUA. I obre un camí nou per la sàtira política en el cinema que encara pot donar nous fruits.
Literatura ucrònica
Entre la història-ficció i la venjança històrica, potser inspirada per Maleïts malparits, hi ha la novel·la guanyadora del Premi Sant Jordi 2017,Jo soc aquell que va matar Franco, de l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, Rosselló, 1963). La novel·la comença quan Franco, el juny del 1940, decideix entrar en el joc de la Segona Guerra Mundial, i, com a primer pas, els seus avions travessen els Pirineus i bombardegen el camp d’Argelers, on s’amunteguen els refugiats republicans. En aquest cas, l’assassinat de Franco no és, com en el de Tarantino, un recurs per sorprendre, ja que el títol anuncia la ucronia, sinó una estratègia per atreure els lectors.
La ucronia en la literatura pot ser tan antiga com la mateixa reescriptura de la història —que molts escriptors han practicat amb la voluntat conscient d’enganyar— però no ho és tant com a recurs literari.
El concepte d’ucronia el va encunyar un filòsof nascut a Montpeller i mort a la Catalunya Nord, concretament a Prada de Conflent, el 1903: Charles Renouvier. Ell la va definir el 1876 com “la utopia en el temps”. Tretze anys després apareix una obra literària que aplica la ucronia com a recurs —molt probablement sense conèixer encara el terme ucronia: Un ianqui a la cort del Rei Artús (Quaderns Crema, 1999), de Mark Twain, utilitza prematurament la ucronia, tot i que ho fa com a conseqüència d’un viatge en el temps del protagonista al passat. Els canvis que el ianqui introdueix en l’època medieval són l’argument que es fa servir per ubicar entre les ucronies aquesta novel·la i d’altres de viatges en el temps, com els films Retorn al futur, de Robert Zemeckis (Back to the future, 1986) i les seves seqüeles o La màquina del temps, de Simon Wells (The time machine, 2002).
El concepte més pur d’ucronia, en canvi, estaria més ben representat per novel·les que han pogut ser inspiradores dels films anteriorment esmentats: Bring the Jubilee (1953), del nord-americà Ward Moore, recrea uns Estats Units després de la victòria dels confederats en la Guerra de Successió, i Fatherland (1992), del britànic Robert Harris, que imagina una victòria dels nazis i una Europa ocupada (traduïda com a Patria, en castellà, a Ediciones B).
Entre l’una i l’altra, però, es va editar a Catalunya una mostra perfecta d’ucronia per Avel·lí Artís-Gener. Després de 25 anys exiliat a Mèxic, l’escriptor, també conegut com a Tísner, torna a Barcelona i escriu Paraules d’Opòton el Vell (Labutxaca, 2012). Abocant-hi tots els seus coneixements sobre la cultura asteca i fent un exercici d’estil considerable, capgira la història de la conquesta d’Amèrica i fa navegar els asteques fins a la costa gallega abans del 1492, de manera que els conqueridors són ací els conquerits i a l’inrevés.
Una altra ucronia exemplar va guanyar el Premi Josep Pla el 2014. Es tracta d’Els ambaixadors, de l’andorrà Albert Villaró (Destino, 2014), que imagina una Catalunya independent des dels Fets d’Octubre del 1934 i es trasllada després al 1949, quan el país ja ha superat la invasió nazi i ha d’anar molt en compte amb els espies de la dictadura espanyola de Sanjurjo.
La gènesi de la ucronia
Un últim tipus d’ucronia seria aquell que fa una relectura de la història mítica de pobles, cultures o religions. Això valdria igual per als mites clàssics però també per la història sagrada. El més destacat dels escriptors de la Colla de Sabadell, Joan Oliver (Pere Quart), va fer una ucronia sobre la història més coneguda de l’Antic Testament, la d’Adam i Eva al Paradís. A l’obra de teatre Allò que tal vegada s’esdevingué, Oliver reinventa l’assassinat d’Abel per Caïm. Dibuixa el personatge de l’assassí molt més responsable i treballador que Abel o Adam, dos veritables dropos acostumats al dolce far niente de l’Edèn: “El pare —se’n plany el Caïm d’Oliver— no ha agafat una aixada d’ençà que jo en vaig poder alçar una amb les mans. I Abel, l’aviciat de la casa, no ha collit mai una palla de terra”. L’obra d’Oliver és una delícia d’humor irreverent que, segons els estudiosos, critica sense pietat la família burgesa típica.
Joan Oliver va ser, possiblement, el primer que va escriure una ucronia en la literatura catalana amb una altra obra de teatre menys coneguda, El 30 d’abril, escrita abans del 1939 però mai representada fins al 1977. Aquí Oliver imagina que la dinastia catalana no es va perdre mai i que, en els anys trenta del segle XX, un monarca del Casal de Barcelona, un decadent Jaume VIII, és el cap d’un Estat independent que inclou Catalunya i el País Valencià. En el fons és una “peripècia historicoburlesca”, en paraules del mateix autor, que es riu de la monarquia i defensa la república com a forma de govern. Una ucronia que encara està inèdita (literalment).