Literatura

La Colla de Sabadell: literatura amb humor afegit

Els escriptors Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols (Joan Prat) van ser els caps visibles d’un grup d’agitació cultural que va intentar sacsejar la societat de Sabadell entre 1919 i 1936. La Colla de Sabadell va introduir l’humor en una literatura catalana carregada de tremendisme i transcendència i va introduir les avantguardes sense trencar amb el Noucentisme.

 

 

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Quan jo vaig fer 21 anys —li deia l’escriptor Pere Calders a Joan Oliver al llibre Diàlegs a Barcelona—, tu en tenies 34 i disposaves ja d’un prestigi. Jo era jovenet, un passerell desconegut, però l’efecte que em va fer l’aparició de la teva obra de teatre Allò que tal vegada s’esdevingué o el recull de poesia Les decapitacions, va ser com si s’obrís una finestra als escriptors de la meva generació. Però no una finestra perquè ens hi llancéssim daltabaix, sinó perquè hi respiréssim un aire de llibertat (...) Era el que després anomenaríem Escola de Sabadell”.

La Colla de Sabadell, que Calders eleva —amablement i raonadament— a Escola, va nàixer, d’una manera més o menys espontània a la cocapital del Vallès Occidental ara fa cent anys, quan els seus principals impulsors, els escriptors Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols, se’n van anar amb d’altra gent a la font del Saüc, un paratge proper a Sant Llorenç del Munt.

Contravenint les normes de l’alta burgesia a la qual pertanyien van organitzar una mena de happening que el poeta i dramaturg Joan Oliver considerà posteriorment la pedra fundacional de la Colla.

El 1919 ha estat declarat per la Generalitat Any de la Colla de Sabadell, una commemoració impulsada inicialment des de Sabadell (Ajuntament) que ara compta amb suport decidit del Govern a través de la Institució de les Lletres Catalanes, i n’és comissari el periodista i col·laborador d’EL TEMPS Joan Safont. Ell descriu la importància d’aquell moment: “Ja es coneixien de feia temps però la primera vegada que actuen com a grup és quan van a la font del Saüc i fan una estada allà en un campament —cosa que escandalitza la bona gent de Sabadell, perquè era una cosa d’arreplegats i no lligava amb les seves classes socials”.

Era la primera acció d’un grup que volia, precisament, provocar sobretot els burgesos —épater les bourgeois— i criticar la grisor cultural del Sabadell de les fàbriques que havien creat els seus pares, amb una Acadèmia de Belles Arts massa conservadora, musicalment pobra i impermeable a la modernitat.

D’aquella visita a la font del Saüc ve una de les imatges icòniques de la Colla, la d’un pa travessat per un bastó. Recentment, amb motiu de l’Any de la Colla, s’ha actualitzat el símbol barrejant-hi un paraigua —és el paraigua i el pa que lluïa el president de la Generalitat Quim Torra en una commemoració de la Colla.

Oliver, Trabal i Obiols havien coincidit abans als escolapis. Els dos primers, al mateix curs; Joan Prat (àlies Armand Obiols), uns anys més tard, ja que era cinc anys més jove. “De fet —recorda Safont—, el seu pseudònim va sortir de cercar semblances amb el nom d’un escolapi, ‘l’hermano Viola’: Armand Obiols”. I tots tres coincidirien després en l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, que més tard passaria a ser la diana dels seus dards, per massa tancada, gens avantguardista i reiteradament acadèmica.

Joan Oliver, també conegut com Pere Quart

A l’Acadèmia degueren conèixer també el pintor Antoni Vila Arrufat (1894-1989), que coincidia en la seva crítica a l’Acadèmia i l’atac als progenitors —el seu pare, Joan Vila i Cinca, n’era fundador— i de fora de l’Acadèmia se’ls afegí el pintor Ricard Marlet —que era autodidacte—. A més els acompanyaven el periodista Lluís Parcerisa, el pensador Miquel Carreras, l’advocat Josep M. Trabal i el farmacèutic Joan Garriga.

El que Oliver va batejar “càmping a la font del Saüc” no va ser l’únic happening de la Colla de Sabadell. Ell mateix explica una altra acció de tota la Colla a Tossa de Mar: “Anys després, ja més alliçonats, acampàrem durant vuit dies a Cala Pola. Hi anàrem amb un camió, un turisme i una moto amb side-car: nois i noies. Plantàrem una magnífica tenda al bosquet que hi ha —o hi havia— prop de la platja. Entre la porta del nostre habitacle i la sorra estenguérem una llarga catifa de les de passadís, provinent de les golfes de casa meva i que havia estat adquirida pel meu besavi quan hagué d’estatjar per una nit el rei Amadeu de Savoia. Ens banyàvem arran de mar en una banyera de zenc. Davant la tenda improvisàrem un monument al Dr. Robert, coronat per un bust de grandària natural d’aquest pròcer; la peça era de guix policromat i havia pertangut a un cert centre polític de no sé quina barriada de Barcelona. Entràvem al mar, els homes encabits en vells fracs familiars i cofats amb barrets forts; les noies amb vestits de bany històrics”.

Més endavant, com recorda Safont, “vengueren romanços amb un paraigua obert; van anunciar el llançament d’un llibre d’en Trabal que va acabar sent llançat literalment des d’un balcó i van fundar el Casino dels Senyors, una paròdia del Círculo Sabadellés, que era on realment es reunia la burgesia: el Casino dels Senyors estava tot ple d’andròmines i tenia penjat el cartell ‘estem voltats de pocavergonyes’”.

Els happenings de la Colla haurien pogut quedar com les bogeries d’uns brètols però ni els de la Colla eren uns inconsistents ni feien tan poc soroll com ells pensaven. Joan Oliver, a Francesc Trabal, recordat, escrivia sobre aquell temps: “Totes aquestes facècies poden semblar manifestacions singulars d’una joventut benestant i ociosa, vagament intel·lectualitzada. Però no hi ha dubte —i ara ho veig més clar que no ho veia en cometre-les— que contenien una actitud de mofa i de denúncia contra els convencionalismes, les rutines, el xaronisme i la inconsciència d’una societat estancada i curta de vista, cegament satisfeta. Però llur caràcter restringit i gairebé subreptici o massa subtil els treien transcendència; eren poc didàctiques, i de mal entendre”. Això últim tampoc va ser del tot veritat. Els de Sabadell feien molt soroll i la remor va arribar a Barcelona i més enllà: Carles Riba i Josep Carner van decidir fer-los costat i, quan la Colla va fer una editorial, La Mirada, tots dos hi publicarien. I també Josep Pla, i Guerau de Liost i Carles Soldevila.

Armand Obiols (Joan Prat) amb la Mercè Rodoreda.

El 1925, l’editorial La Mirada va començar el seu camí: “El títol que obrí la col·lecció —recordava després Joan Oliver— fou L’any que ve, breu recull d’acudits de Trabal, il·lustrats per ell mateix i per diversos components del nostre grup. El llibret va produir indignada sorpresa, sobretot a la nostra estimada ciutat, un indret tan fabril com febril, sobretot per a nosaltres que encara teníem la sort de considerar el treball com un art i com un joc”.

La Colla de Sabadell no tindria res d’irrellevant. La fundació de l’Associació Musical de Sabadell donaria el tret de sortida a la fundació de moltes associacions semblants arreu de Catalunya. La Mirada, els millors autors. I la producció literària de la Colla aniria creixent. El 1928 Joan Oliver publicava Una tragèdia a Lil·liput prologada per Carles Riba; el 1929, Trabal publicava L’home que es va perdre. En tots dos casos, l’humor entrava en la literatura catalana amb força. Carner els batejava la Confraria de l’Humor Suprasensible i les generacions joves —com la de Pere Calders— s’hi reconeixien en un llenguatge més proper i uns temes menys rurals i tremendistes.

“En Trabal —escrivia Oliver el 1984— torna a tenir una certa vigència i han reeditat Judita i L’home que es va perdre. La mecànica de les seves novel·les era molt curiosa. Ell tenia una cultura mitjana. Treballava de procurador, una feina senzilla i desagradable com de missatger entre el client i l’advocat. Se’n defensava prou. Per contagi amb l’Obiols i amb mi, que sempre parlàvem de literatura, va decidir de ficar-s’hi. Escrivia amb molta facilitat, de vegades dictava articles directament al linotipista, però eren peces d’interès estrictament sabadellenc”.

Després vindrien dues obres clau. Una ja l’assenyalava Calders: Allò que tal vegada s’esdevingué (1936), de Joan Oliver, una deliciosa comèdia amb un toc lleugerament irreverent: Adam, Eva i els seus fills Caïm, Abel i Nara han estat expulsats del Paradís i viuen de la suor del seu front, sobretot del de Caïm, que se’n plany a l’àngel Querub: “El pare —diu Caïm— no ha agafat una aixada d’ençà que jo en vaig poder alçar una amb les mans. I Abel, l’aviciat de la casa, no ha collit mai una palla de terra. Oidà! Jo també faria de pastor (...) El ramat, el vigila el gos d’atura”.

Francesc Trabal

L’altra obra clau de la Colla és de Trabal, va guanyar el Premi Crexells el 1936 i també la destacava Pere Calders: “La vostra Escola de Sabadell —li deia Pere Calders a Oliver—, ara ha esdevingut gairebé un mite. Mereixia de ser així. La proposta que ens vau fer als més joves va ser primer de tot de convocar-nos. Fins aleshores, la paraula intel·lectual s’escrivia en majúscula i amb una mena de respecte reverencial. Vosaltres ens vau desintoxicar. Francesc Trabal té un llibre que m’entusiasma, és Vals”.

Joan Oliver li respondria a Calders en la mateixa conversa, transcrita per Xavier Febrés a Diàlegs a Barcelona: “S’ha dit que Vals d’en Trabal té algunes influències del Contrapunt de Huxley. No és cert. Ell no havia llegit mai Aldous Huxley. Algú també ha parlat de la influència de Bontempelli, però en Trabal tampoc no el coneixia”.

Sigui com sigui, el 1936 la Colla de Sabadell havia superat a bastament els límits municipals on havia nascut amb voluntat provocativa; havia aconseguit efectivament trencar esquemes, donar una aire nou a la literatura i barrejar noucentisme i avantguardes sobretot en pintura.

La Guerra Civil truncaria aquell mateix any la història de la Colla, que aplicarien tot el seu activisme a construir estructures que el 1939 s’evidenciarien imprescindibles. “Quan esclati la Guerra Civil —explica Joan Safont a EL TEMPS—, ells seran els agents culturals que es posaran al capdavant, a dirigir el món cultural: es posaran al capdavant del PEN, fundaran la Institució de les Lletres Catalanes, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), el bibliobús de les biblioteques al front, etc.”. Moltes d’aquestes institucions van ser bàsiques a l’hora de facilitar l’exili dels escriptors aquell 1939.

L’exili afectaria cadascú de manera diferent. Armand Obiols es quedà a França, a casa de la seva esposa; en Trabal marxa a Xile i mor a Santiago el 1957 i Joan Oliver/Pere Quart tornà a Barcelona el 1948, per bastir la carrera literària més brillant i extensa. El pensador Miquel Carreras morí a la guerra i els pintors Antoni Vila Arrufat i Ricard Marlet van fer pintura religiosa després.

Safont, al capdavant de la commemoració, anuncia que estan buscant la complicitat de “tots els agents possibles per estendre els actes per tot Catalunya”. Es preveu un acte central, encara per concretar, una exposició, un documental, un simposi sobre la Colla de Sabadell (a l’octubre al Casal Pere Quart de Sabadell) i la promoció de recerques universitàries sobre els membres de la Colla. Per tal d’impulsar novetats bibliogràfiques, Safont treballa amb el departament d’Educació, vol difondre a les aules la Colla aprofitant que l’obra Vall Robat, de Joan Oliver serà obligatòria en Literatura catalana. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.