Literatura

Joan-Lluís Lluís: 'Aquest llibre és un acte de venjança'

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, Rosselló, 1963) ha guanyat el premi Sant Jordi amb la novel·la ‘Jo soc aquell que va matar Franco’ (Edicions Proa), una ucronia, una manipulació de la història tan ben narrada que, sorprenentment, la versemblança no en surt alterada.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

S’ha de ser molt valent per atrevir-se amb una ucronia tan flagrant com l’entrada de Franco a la II Guerra Mundial i la seva mort el 1945. Ho tenia tot en contra per aconseguir una història creïble, perquè el lector sap positivament que és falsa.

No ho he plantejat en termes de valentia. Feia molt de temps que em rondava pel cap, com a ciutadà, què hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats. Possiblement, que Franco hauria mort el 1944 o 1945, que el franquisme s’hauria extingit; que Espanya hauria tingut, probablement, democràcia i que Catalunya vés a saber si no hauria estat independent als anys quaranta. Això no va ser possible perquè, primer, van deixar guanyar a Franco i després van deixar que governés. Llavors em vaig plantejar fer literatura al voltant d’aquesta hipòtesi amb el desig molt clar de fer un acte de venjança. Aquest llibre és un acte de venjança. Això no vol dir que no sigui de venjança literària...

Ho és.

Cada vegada que he tingut diverses opcions narratives, una més literària que una altra, sempre he triat la més literària. Cada vegada que he tingut dues opcions —una que recordés la realitat i una altra que no—, he escollit la que no. No volia fer un llibre que pogués ser interpretat en clau d’actualitat i que la gent fes paral·lelismes (aquest és aquest, aquell és aquell...). Hi ha un punt que és inevitable i hi ha un punt que és inconscient també. Però he mirat d’evitar-ho. No crec que hagi estat valent. He mirat de ser coherent.

No era un repte?

No, no. El plantejament era: si vull que Franco mori abans de la seva mort real —trenta anys abans, per estalviar aquests trenta anys de patiment a milions de persones—, com ho he de fer? Des de l’omnipotència de l’autor. Després aquesta omnipotència és inútil, sobretot perquè no té relació amb la realitat, amb el passat. Però la intenció era aquesta: com ho puc fer de manera coherent? Vaig intentar bastir dos guions: un del personatge protagonista i l’altre de la ucronia...

Però s’inventa el personatge després de decidir que farà una ucronia?

En general, les meues novel·les són el fruit de l’encreuament de diverses idees o diverses carpetes on tinc apuntades coses. Quan decideixo fer una ucronia en la qual mataré Franco, em pregunto sobre el context o els personatges que hi haurà, penso en aquell jove filòleg enamorat dels diccionaris que no toca de peus a terra i viu en les rondalles d’en Verdaguer i les novel·les de Folch i Torres —qui menys toca de peus a terra de la literatura catalana. Com ho faria jo per fer que ell fos qui es trobés en el moment donat davant de Franco?

Veu com estava fent un “més difícil encara”?

I després hi havia la coherència de la ucronia històrica, com fer una història-ficció que fos creïble i després ajuntar les dues coses.

Li preguntava sobre el protagonista perquè, precisament, la seva història —que és, al començament, una novel·la d’aprenentatge— és el que farà creïble després la ucronia. El lector ja està preocupat per la vida del protagonista i no li fa res que la història no sigui la que tots coneixem.

La idea era aquesta, que tota la part ucrònica semblés natural a l’interior de la ficció. Encara que el lector pugui identificar que això no és la història real, que la frueixi el màxim possible.

Després aprofiteu l’estada del protagonista a la Catalunya Nord per fer sovint comparacions entre la consideració que els parlants tenen sobre la seva llengua a banda i banda de la frontera. Volia fer evident que, en aquell moment, a la Catalunya Nord l’ús social de la llengua ja havia canviat molt?

Sí. Hi ha molt poca documentació sobre l’estat de la llengua, en aquella època i en èpoques anteriors. Per tant és difícil saber gaire cosa sobre l’estat i sobre la percepció que la gent tenia sobre la llengua, a banda i banda de la frontera, perquè era un tema que interessava poc. Però pel que jo he entès, la població de la Catalunya Nord, fins a mitjan segle XIX, era molt semblant a la del Principat: en termes de mentalitat, d’elecció davant del poder de la capital. A mitjan segle XIX, la Catalunya Nord es comença a adherir al projecte francès, amb molta acceleració a partir de 1880 —amb l’escola obligatòria— i després, amb la Primera Guerra Mundial. Llavors, arriba un moment que les mentalitats han divergit sobre què és la identitat catalana. Són qüestions completament diferents a banda i banda de la frontera. Tenia ganes d’ensenyar això, també per dir que aquesta idea diferent del que és ser català no implica ser menys català. A la Catalunya Nord la gent se sent catalana d’una manera estranya...

Si ho compara amb la identitat catalana al sud?

Sí. A mi sovint em xoca, m’entristeix o em cansa, però és la que és i no per això som menys catalans. Per això poso una parella de vells pagesos del Vallespir, en Mateu i la Caterina Vilaseca, que són profundament catalans però senten que la seva part francesa és més important que la catalana. Mateu ha fet la I Guerra Mundial, ha patit per França i això vol dir que França valia la pena. Aquest és el raonament inconscient.

La gent de la Catalunya Nord sempre dieu que aquella I Guerra Mundial va ser un punt d’inflexió a partir del qual va canviar tant la percepció de la identitat com l’ús de la llengua.

Sí, potser més la identitat, però també la llengua: com que els soldats anaven barrejats, havien d’utilitzar el francès coma a llengua franca. Encara que entre ells parlessin català, ràpidament es van haver d’acostumar a canviar de llengua. I va ser una guerra molt llarga, molt dura...

I va provocar molts morts de la Catalunya Nord.

Molts. A la Catalunya Nord hi ha el municipi de França on va haver-hi més gran nombre de morts amb relació a la població del municipi, Orellà (Conflent): 30 per cent de la població total del municipi va morir a la I Guerra Mundial.

El Mateu Vilaseca explica que, a l’escola, al que parlava català —dins o fora de l’aula— se li penjava una medalla de fusta fins que, al final del dia, rebia una bufetada. Només se’n podia desfer si es creuava amb algú altre que parlés català a l’escola. És certa aquesta història?

És veritat, sí. I en certs municipis va funcionar fins a començament dels anys seixanta. No va deixar d’existir perquè s’adonessin que pedagògicament era un desastre o perquè era un horror moral castigar amb humiliacions constants sinó perquè ja ningú no parlava català a l’escola.

Ja no calia.

Ja no calia.

Vostè no ho va conèixer?

No. A la meva escola ja ningú parlava català.

I a casa?

A casa meva, sí, però perquè teníem l’especificitat de ser una família amb origen al sud, en part. Però jo fins als 20 anys només vaig parlar català amb el meu pare.

A Perpinyà?

Al Voló. Quan jo era petit, es devia parlar català a l’interior de les cases; a l’exterior molt menys. Els que parlaven català pel carrer, quan jo era petit, ja era gent de cinquanta anys per amunt. Però sentia parlar català cada dia. Avui, quan sento parlar català en un poble, si és amb accent d’allà —que no són turistes del sud— em giro per veure si els conec, qui són, com parlen... És excepcional i d’aquí a uns anys ja no existirà més.

És irreversible?

És irreversible com a llengua d’ús social. Es pot salvar com a llengua d’ús individual: algú que decideix, per motius d’identitat o sentimentals, que vol recuperar la llengua i usar-la. Però com a llengua d’ús social per poder comprar el pa en català, crec que s’ha extingit. Amb un matís: l’efecte positiu enorme i evident que tindria la independència de Catalunya sobre les mentalitats d’allà.

En quin sentit?

Sovint s’entén més bé amb la bandera: la gent que va als partits de rugbi, a Perpinyà, amb la bandera catalana, el dia que vegin que aquella bandera onegi a la seu de Nacions Unides tindrà una idea molt diferent del que representa aquesta bandera; i tindrà una idea molt diferent del que és ell mateix, la seva identitat. Tindria efectes molt positius sense cap mena de dubte. Que la llengua oficial del país veí sigui el català a tots els efectes, tindrà efectes molt positius. Tot i que no crec que siguin tan positius com per canviar la llengua d’ús social.

També fa una denúncia contra el diari de Perpinyà L’Independant, en aquell moment parlava bé de Franco.

Sí, és una altra de les petites venjances que hi ha al llibre —de les quals no me n’havia adonat fins avui. L’Independant va ser un diari molt antirefugiats; no era antirepublicà com a tal però feia campanya contra els refugiats. I va ser un diari que va col·laborar amb el règim de Vichy i amb l’ocupació alemanya, però va continuar publicant-se després de la II Guerra Mundial. En principi l’haurien hagut de prohibir per aquesta col·laboració, però no ho van fer perquè el seu director, per raons que es desconeixen, va ser deportat i va morir. Gràcies a això, L’Independant va poder seguir publicant tot i haver estat col·laboracionista. És una anomalia històrica. A banda d’això, L’independant era històricament un diari jacobí i contrari al català. És el diari més antic de França, del 1846...

També el diari degà de l’àmbit lingüístic català, doncs.

Sí. Saps que, en aquella època, els venedors de diaris cridaven?

Sí...

Doncs el primer director ja els va prohibir parlar en català. En un moment que tothom parlava català!

També barreja la ucronia amb fets reals. Parla d’un diluvi al Vallespir i, efectivament, es tracta de l’històric aiguat de l’octubre de 1940.

Sí. L’aiguat va tenir unes dimensions tan enormes que considero que se n’havia de parlar. Va devastar tot de Perpinyà a Girona. El riu Tec baixava tan crescut que es va endur pràcticament tots els ponts. Diuen que portava un cabal d’aigua més gran que el Roine, que és el riu més gros de França. No es pot ni imaginar. I hi va haver molts morts. També al sud de la frontera. Jo no parava de pensar què devia pensar la gent, des de l’Empordà fins al Gironès, gent que acabava de sortir d’un conflicte militar i que havia vist instaurar-se un règim feixista, quan veuen arribar un desastre natural enorme l’endemà mateix que hagin afusellat el president del seu país: el 15 d’octubre van matar Lluís Companys i l’endemà començà l’aiguat. Per això volia posar els aiguats, a banda que narrativament és molt potent. Les descripcions són dantesques.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.