“Digueu-me Ismael. Uns anys enrere —no cal precisar quants—, tenia pocs diners, o cap ni un, a la bossa, i no hi havia res de particular que m’interessés en terra, i vaig pensar d’anar-me’n a navegar una mica per veure la part líquida del món”. El començament de Moby Dick —aquí en traducció de Maria Antònia Oliver per a Edicions 62— és un dels més recordats i citats pels amants de la literatura, a pesar de ser una obra densa, monumental i aclaparadora per a lectors poc avesats. Els capítols d’acció s’alternen amb lliçons de cetologia, descripcions de tots els tipus de balena possibles i fins al mínim detall dels tipus d’arpons, embarcacions i tècniques de la caça de balenes. Són exercicis d’estil interpretats, per la majoria d’experts melvillians, com un intent de donar versemblança a la resta de la narració sobre el capità Ahab. Uns contrapunts assagístics que provoquen la desesperació entre els lectors acostumats al best-seller del fast-book però que conserven l’estil enlluernador de Melville i poden ser interpretats com els antecedents, en la literatura, dels capítols descriptius d’El raïm de la irade John Steinbeck o, en la nostra literatura, els textos aparentment científics dedicats a botànica que apareixen en Les històries naturals de Joan Perucho (per posar només dos exemples).
Aquests capítols afegeixen complexitat a una obra que Melville ja va fer prou sofisticada. Ho suggeria Vicenç Pagès en el seu De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil(Proa, 2006): “Les referències a l’Antic Testament, a la mitologia grecoromana, a ciutats i obres d’art de tot el món són constants. La sintaxi és ampul·losa i bíblica. Siguem francs: és improbable que un lector, ni que sigui adult, arribi a ‘entendre’ tot el llibre”.
L’ambició de Melville a l’hora d’enfrontar-se a aquest llibre és tan immensa com la del seu protagonista a l’hora d’empaitar la balena blanca. Moby Dickté tantes lectures, intrahistòries i referències que esdevé una novel·la de novel·les. És tanta la seva capacitat d’encabir milers de coses que un referent de la crítica internacional, Harold Bloom, va decidir excloure-la del seu llibre de Novel·les i novel·listes. El cànon de la novel·la(editat en castellà per Páginas de espuma)i situar-la en el volum dedicat aL’èpica: “Obres d’estructura colossal, com l’Ulisses de Joyce o la vasta narrativa de Proust —explicava Bloom a la introducció—, han estat excloses i destinades al volum consagrat a l’èpica. El mateix ha passat, de manera inevitable, ambMoby Dick, de Melville”.
Una obra èpica que Bloom situa en paral·lel a obres cabdals de la literatura universal com A la recerca del temps perdutoUlisses, però que no va ser sempre ben entesa: el valor de Moby Dick no va ser reconegut per la crítica del seu temps, que la va arraconar durant dècades.
L’autor, Herman Melville, es va veure sentenciat a una vida gris, de funcionari de duanes, a pesar d’haver estat mariner en un vaixell balener i d’haver tingut força èxit com a escriptor amb la seva primera novel·la, Typee, sobre les seves aventures reals amb els nadius —presumptament caníbals— de les illes Marqueses. Cinc anys abans de publicar Moby Dick, aquella Typeeque ara resta semioblidada va triomfar en vendes i en crítica com una de les primeres novel·les d’aventures de l’època.
De balenes i puces
L’obsessió de Melville era fer una obra “colossal” sobre un animal “poderós”. Al capítol 104 de Moby Dick, com recorda Pagès, Melville sentenciava: “Per a escriure un llibre poderós, cal triar un tema poderós. No es pot escriure mai un volum gran i permanent sobre una puça, per bé que n’hi hagi hagut molts que ho han intentat”.
La crítica no va entendre les dimensions de la seva aposta. Ni tan sols va reconèixer, posteriorment, les virtuts d’un conte llarg amb el qual Melville demostrava precisament el contrari del que havia defensat sobre els llibres poderosos (que al pot petit hi pot haver la bona confitura): amb Bartleby, l’escrivent, Melville va fer una història colpidora, a llarg termini reconeguda com a obra mestra de la literatura universal tot i ser una proposta de dimensions i abast molt menys ambiciós.
I tan famosa com la frase inicial de Moby Dick és l’educada resposta amb la qual Bartleby rebutja invariablement les feines que li encarrega el seu cap: “Preferiria no fer-ho” (“I would prefer no to”).
La rehabilitació de Moby Dick arribaria cap als anys vint del segle XX, setanta anys després de la seva publicació i trenta anys després de la mort de Melville. Per a molts crítics i historiadors és el “suprem clàssic de la literatura nord-americana”, com el defineix José Maria Valverde a la seva Historia Universal de la Literatura. Però aquesta història del mar sempre s’ha de barallar per aquest podi literari amb una novel·la fluvial, Les aventures de Huckleberry Finn, escrita per Mark Twain el 1884. Fins i tot el mateix José Maria Valverde escrivia que “Si haguéssim d’elegir una sola novel·la d’aquella època ‘daurada’, potser se’ns permetria preferir Huckleberry Finn de Mark Twain”.
La predilecció per Huckleberry Finnés, fins a cert punt, lògica. Ernest Hemingway va dir que “tota la literatura nord-americana moderna prové d’un llibre de Mark Twain, anomenat Les aventures de Huckleberry Finn”. I l’esmentat Harold Bloom fa una selecció de les millors 18 novel·les d’autors dels EUA —entre les quals, és clar, Moby Dick— per acabar triant Twain: “Considerant en conjunt aquests divuit llibres, si hagués d’endur-me un de sol a la celebèrrima illa deserta, optaria per Les aventures de Huckleberry Finn”.
Riu avall
L’obra de Mark Twain —en català, editat per La Magrana amb traducció de Joan Fontcuberta— és una delícia des de l’”Avís” carregat d’humor que precedeix al text: “Les persones que intentin trobar un motiu en aquesta narració seran perseguides. Les persones que intentin trobar una moral a la història seran desterrades. Les persones que intentin trobar-hi un argument seran afusellades”. Des del primer moment s’endevina l’humor però ni de lluny s’arriba a preveure com pot arribar a corprendre la història de l’amic de Tom Sawyer que fuig pel Mississipí amb un rai en companyia de l’esclau Jim.
Hi ha un clar avantatge de Huckleberry sobre Moby Dick per a un lector actual: Twain escriu com ho faria un autor que hagués nascut fa trenta anys. Melville té alguna cosa del segle XIX que pot espantar alguns lectors, amb els seus excursus i certa actitud transcendental.
Però res no és tan senzill en la literatura. L’obra de Twain va més enllà, segons Bloom: “Huckleberry Finn és un llibre massa sorprenent, està massa a prop a l’èpica de la consciència estatunidenca, al costat de Fulles d’herba i Moby Dick, perquè el veiem com l’únic que busca ser: una bonica història”.
Huck no és només una bonica història i Moby Dick no és només una novel·la. Melville trenca els límits del gènere. I sembla que a l’autor, en certa mesura, la història se li’n va de les mans. Els estudiosos indiquen que les primeres quaranta pàgines semblen avançar una història d’amistat entre Ismael i Queequeg que després es deixa de banda per centrar-se en una al·legoria, un símbol. Cada lector dirà quin simbolisme interpreta perquè hi ha teories per a tots els gustos.
El novel·lista E.M. Forster (1879-1970), autor de Howard’s End i Passatge a l’Índia, insistia que Moby Dick és una lluita. Però tampoc aclareix si és un lluita “entre el bé i el mal o entre mals irreconciliables”, com assenyala Valverde. Forster opina que “el seu cant profètic flueix paral·lelament a l’acció i a l’ensenyança superficial, com un corrent submergit. Queda al marge de les paraules. Res no pot afirmar-se sobre Moby Dick sinó que és una competició. La resta és cant”.
Curiosament també Huckleberry Finn sembla una novel·la que supera les expectatives de l’autor. A Mark Twain també se li’n va de les mans la història de Huck. El llibre havia de ser la segona part de Tom Sawyer, un llibre juvenil, i el seu començament indicava que podia ser simplement això: “Segur que no heu sentit parlar de mi, si no heu llegit un llibre que es diu Les aventures de Tom Sawyer, però no té cap importància. El llibre va ser escrit pel senyor Mark Twain i, en essència, deia la veritat. Hi ha coses que ell va inflar però en conjunt deia la veritat”.
Però, al sisè capítol, Huck decideix fugir dels maltractaments del seu pare i fa cap al riu Mississipí, on troba en Jim que també vol escapar de l’esclavatge. El poeta i dramaturg T.S. Eliot (1888-1965) va escriure que en Huckleberry Finn els personatges són els mateixos que en Tom Sawyer “però aquí és Tom qui té el paper secundari”. I argumenta que “l’autor probablement no era conscient d’això, quan va escriure els dos primers capítols: Huckleberry Finn no és el tipus d’història en què l’autor sap, des del principi, què passarà. (...) Tom té la imaginació d’un nen animat que ha llegit molt de la ficció romàntica: es pot convertir, per descomptat, en un escriptor; pot convertir-se en Mark Twain. (...) Huck no té imaginació, en el sentit en què Tom en té: té, en canvi, visió. Veu el món real; i no el jutja, li permet jutjar-se a si mateix”. T.S. Elliot situa Huckleberry Finn entre els personatges literaris universals, com l’Ulisses, el Quixot o Faust.
Una altra semblança entre la novel·la de Twain i la de Melville és que Huckleberrytampoc va agradar als crítics de l’època, que la van menystenir com qualsevol obra dirigida a un públic juvenil. “El mateix autor —recorda Valverde— no va pensar que aquella obra pogués ser pròpiament literatura, ni encara menys gran literatura: cosa curiosa, perquè, alhora que tenia un sentit crític sobre la bona i mala escriptura no distingia entre els esforços sense valor i els encerts, en el conjunt de la seva obra”.
Ara, dos segles després del naixement de Melville i 109 després de la mort de Twain, totes dues obres estan a l’Olimp de la literatura universal i al podi de les novel·les dels EUA.
I és que Huckleberry ha rebut les lloances esmentades de Hemingway, Harold Bloom, o T.S. Elliot, però Moby Dickno es queda curta. El novel·lista nord-americà indubtablement més reputat i influent del segle XX, William Faulkner, va dir que el llibre que ell hauria volgut escriure és Moby Dick.
Sobre la influència de les dues novel·les en la narrativa del segle XX, i sense sortir dels Estats Units, n’hi ha proves incontestables. Sobretot, els elogis dels mateixos novel·listes i crítics. Als noms de Hemingway, Faulkner o E.M. Forster i T.S. Eliot cal afegir-ne molts altres, entre els quals Rudyard Kipling.
“L’autèntic precursor i heroi literari de Kipling —recorda Harold Bloom— va ser Mark Twain, i Huckleberry Finn i Tom Sawyer apareixen inel·ludiblement reflectits en Kim, que sens dubte és la màxima fita aconseguida per Kipling”.
L’autor d’El llibre de la selva, efectivament, sentia tanta admiració per Twain que va enregistrar dues hores d’entrevista amb ell, una conversa que començava amb aquesta frase de Twain: “Bé, vostè es pensa que està en deute amb mi i ha vingut a dir-m’ho. Això és el que jo anomeno saldar bellament un deute”.
Tota una altra cosa és que crítics i autors coincideixin en la influència de Twain o Melville sobre ells mateixos. A pesar de les paraules de Hemingway sobre Huckleberry, Harold Bloom creu que “Kim, de Kipling, està molt més a prop de Huckleberry Finn en el seu estil i la seva forma que qualsevol text que hagi escrit Hemingway”.
Pel que fa a Faulkner, Bloom afirma que la seva novel·la més deutora de Moby Dick “és Absalom, Absalom!, el protagonista obsedit del qual, Thomas Sutpen, podria ser considerat l’Ahab de Faulkner”.
En el compte a favor de Moby Dick, Bloom afegeix cinc obres més en el seu assaig Com llegir i per què (Anagrama/ Empúries, 2000): “Senyoreta Corsolitari de Nathanael West, The crying of lot 49 de Thomas Pynchon, Blood Meridian de Cormac McCarthy, Invisible man de Ralph Ellison i The song of Solomon de Toni Morrison”.
Huckleberry, en canvi, sumaria influències sobre els esmentats Hemingway i Kipling, sobre John Steinbeck —sens dubte— i, segons Bloom, sobre Walker Percy (1916-1990) i la seva The movigoer (El cinèfil, 1961) i, més recentment, Don de Lillo, especialment amb White noise (Soroll de fons, 1997).
El que es fa evident, amb perspectiva, és que totes dues novel·les comencen dos camins diferents en la tradició narrativa americana posterior. L’un, marcat per Melville, cercaria l’èpica, les respostes a les grans preguntes i aquesta obsessió tan nord-americana per escriure “la gran novel·la americana” —amb tota la transcendència que això implica. L’altre segueix el corrent del riu de Huckleberry i retrata l’americà —un individu deslliurat del passat, com els EUA ho estan d’Anglaterra— en un viatge de formació a la recerca de la llibertat, sigui cap a l’oest, l’espai o, simplement, el futur. Tal com marquen les frases finals deMoby Dick (“Després tot es va enfonsar, i la gran mortalla de la mar va continuar gronxant-se com feia cinc mil anys que es gronxava”) i Huckleberry Finn (“Em temo que hauré de sortir disparat cap al territori indi abans que els altres, perquè la tia Sally em vol adoptar i em vol civilitzar, i això jo no ho puc suportar. Ja he passat per aquest tràngol abans”).