A Gabriel Rufián li costaria més d'un quart d’hora arribar a l’escenari de la Universitat Pompeu Fabra en el que havia de ser —i ha estat—, el diumenge 22 de novembre, el míting més important d'ERC a la capital, amb gent vinguda de tot Catalunya. Ple fins a la bandera a pesar d’un esdeveniment esportiu, la Cursa de la Dona, que havia deixat la zona sense autobusos urbans. Tota una mostra de l'expectació del cap de cartell dels republicans a les eleccions espanyoles.
Amb una cançó de Ginestà de fons —«Només viure», que s’ha tornat a reproduir perquè Rufián, Oriol Junqueras i Irene Montero encara no estaven presents a l’escenari—, el candidat d’ERC a Madrid es feia un bany de masses mentre pels altaveus es cantava «viure, només viure i no pensar, / i que quan et trobi sigui perquè ha de passar. / Que sigui perquè ha de passar!». La música es pararia en pic, els crits d'In-de-pen-dèn-cia es generalitzarien, i quan aquests es van aturar, es sentiria al fons, per part d'un 10% de la gent, un remot «Sí se puede».
Obria el míting David Minoves, home de partit veterà, de veu potent i discurs sòlid, un tro per començar la tempesta amb un punt d’eufòria de speaker amb experiència. Minoves es va encarregar de recordar que els republicans tenen 95 anys d’història i són el partit «que ha defensat el país de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». «Quan l’extrema dret pica a la porta, ens posem al capdavant a defensar el país, com sempre hem fet i sempre farem». Com sempre hi serà ERC, afegiria Minoves, «per tenir sous dignes i serveis públics de qualitat i drets lingüístics».
Li prendria el relleu el representant de Jovent Republicà, Àlex Ramon, que ocupa el número set de la llista del partit a Barcelona. Amb una energia semblant a la de Minoves i la motivació extra d’una bona claca que, des del començament, cridava «Jovent, jovent, jovent republicà», Ramon insistiria en la història dels independentistes i apel·laria a l’arrelament: els joves no només volen tindre accés a l’habitatge, els joves volen viure al seu barri, al seu poble i participar directament en la cultura del país, reivindicaria. «La joventut d’aquest partit som a tot arreu: als carrers en defensa de l’habitatge, els drets de les dones, a la universitat i als sindicats, defensant els drets dels treballadors», incidiria.
Ramon donaria pas a les dones que són cap de llista a les circunscripcions de Lleida, Inés Granollers; Girona, Teresa Jordà; i Tarragona, l’ebrenca Norma Pujol, i a la número 2 de Barcelona, Mireia Ingla, de Sant Cugat, al Vallès Occidental. Mireia Ingla seria la primera a parlar, amb crítiques a les rodalies, a l’escassa inversió en infraestructures i al PSOE per no haver fet una bona política d’habitatge durant vuit anys, i als diputats del PSC per no defensar Catalunya: «Entren al Congrés com a diputats del PSC i surten com a diputats del PSOE, i no se’n tornen a recordar de Catalunya».

«Produim els millors aliments del món, però a la pagesia li costa més guanyar-se la vida», intervendria Inés Granollers, que com a bona candidata de les terres de Ponent, va encarregar-se de la defensa dels drets de la pagesia. Acte seguit, afegiria: «Volem que Catalunya torne a fabricar, volem reindustrialitzar Catalunya i volem sous dignes per viure». De la defensa de la pagesia es passaria a una reivindicació del finançament singular per part de Teresa Jordà, qui glossava la feina feta al Congrés, on ha estat diputada l’última legislatura: «Aquesta legislatura hem tancat un sistema de finançament —que no s’ha pogut materialitzar perquè s'han avançat les eleccions—, una anul·lació del FLA i iniciatives a favor del dret a l’habitatge i en contra de l’especulació».
Jordà té la convicció que li arrabassaran al PP el diputat per Girona que espera treure. «Hem vingut a defensar la gent i a fotre-li en l’aire la nit al PP a Girona perquè traurem el segon diputat». I alertaria al PSOE de l’error de jugar amb la por: «Així no es guanya el feixisme. Contra el feixisme, guanyarem fent polítiques d’esquerra per a la bona gent».
Norma Pujol, la candidata de la circunscripció de Tarragona, faria demostració de la variant dialectal ebrenca i de motivació mitinera, revifant la parròquia d’Esquerra, que no parava d’aplaudir. S'engrescaria amb la jove candidata, sobretot quan va defensar «la immersió lingüística» i la llengua davant dels que «imposen la seva catalanofòbia». Va reivindicar els acords amb Compromís al País Valencià i amb Ara Més a les Balears i va donar la raó a Junts quan diuen que «no som d’obediència estríctament catalana» (silenci sepulcral del públic) perquè «la nostra obediència és a la nació sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó» (ovació general).
La «misèria» de PP i Vox
La secretària general dels republicans, Elisenda Alamany, irrompria amb energia. Arrancaria tranquil·la denunciant que cada dia és més difícil arribar a final de mes —«Tot puja menys el sou», va remarcar—, lamentaria el fet que «hem normalitzat viure en crisi amb angoixa i por» per l’habitatge i apujaria el to per recordar el seu compromís antifeixista: «Cap vot d’ERC serà per investir el PP i Vox». I serà ERC, ressaltaria, qui defensarà els drets dels catalans. «Qui se’n recorda dels diputats del PSC elegits fa quatre anys? Ningú, perquè no han fotut res per Catalunya», carregaria contra els socialistes, amb els quals els republicans es disputen diverses franges electorals.

Una ovació anticiparia l'arribada d'Irene Montero, la candidata estatal de Podem, a la tribuna. Començaria fent broma perquè Luis Figo havia criticat Rufián —«Ja sabem que era extrem dret», ironizaria— i enamoraria l’audiència criticant els fons voltor, els expats, «els estrangers rics que diuen I Love Barcelona mentre expulsen famílies i gent jove dels barris on han viscut sempre». Proposaria una llei contra els pisos turístics i la derogació de la Llei Beckham, que els perdona impostos. Encara més, exigiria que els diners que actualment el Govern espanyol dedica a la guerra siguen per a reforçar la sanitat pública. Montero clouria demanant el vot per una coalició que, sostindria, defensa els valors republicans, feministes i antifeixistes.

La líder morada deixaria pas a Oriol Junqueras, president d'ERC. L'exvicepresident català estava en el seu ambient ideal, és a dir, a una seu universitària com la Pompeu Fabra. El dirigent independentista demanaria calma i estendre l’ideari d’Esquerra en una setmana que serà decisiva per covèncer els indecisos. Recordaria que el PSOE és intel·ligent de demanar el vot útil però expressaria que votar-los «és votar ADIF, RENFE i el desastre de rodalies». Acusaria, de fet, els diputats del PSOE «d’arrossegar els peus»: «Tot els fa mandra i s’acomoden i això és el que ha passat amb el model de finançament i amb el FLA: allà hi ha 17.000 milions que són en un despatx d’Hisenda que aviat poden controlar els de PP i Vox».

Aconsellaria als militants que expliquen que PP i Vox són «ruïna i misèria», com ha demostrat l’extrema dreta a Finlàndia —«fins fa poc un exemple de model educatiu» i ara «amb més atur que l’estat espanyol i més deute que Portugal»—; a l’Argentina —«han tancat 335.000 empreses», subratllaria— o als Estats Units d'Amèrica, amb un tipus d’interès de més del 7% que fa impossible la compra de pisos. Junqueras també faria una reivindicació de l’orgull de votar un partit que va ser l’únic, el 1931, en la proclamació de la República catalana i espanyola; el principal en enfrontar-se al feixisme des de Catalunya a partir del cop d’Estat de Franco i altres situacions equiparables.
Companys, Pujol i Anguita
Junqueras va donar entrada a Rufián amb una gran abraçada enmig d’aplaudiments generals. La seua intervenció, un discurs més estructurat que moltes de les seves famoses sentències, no tenia res de superficial. Volia situar ERC i la seva història en la banda de la política que sempre ha estat radicalment antifeixista i per damunt de tot antifeixista. Confessaria que se sorprén que a Catalunya els periodistes li pregunten si és independentista perquè aquest és un punt que no es dubta a fora.
El cap de cartell dels republicans asseguraria que es possibilitats de victòria de PP i Vox són ben reals, que cal desconfiar d’aquells que treuen importància a aquesta opció perquè es poden «carregar el sistema de salut universal, d’educació púbica, de pensions i il·legalitzar partits com la mateixa ERC o EH Bildu». Després recodaria diverses cites històriques que reforcen la seva teoria. La de Lluís Companys als madrilenys assetjats per les forces franquistes el 1937, ple de solidaritat i en castellà; un de Jordi Pujol a favor de la diversitat en un míting de CiU a Nou Barris després d’una actuació de Los Chunguitos (en castellà); un de Josep Lluís Carod-Rovira a favor de la unitat de les esquerres; i un de Julio Anguita a favor de la confluència de les esquerres.

Rufián acabaria recordant la història de Sàlem, un poble americà on, fa segles, «tots es van grillar, van cremar dones per ser bruixes, de la mateixa manera que molrs volen cremar als diferents (ara se’ls crema de maneres diferents)». En aquell context, va recordar Rufián, només un home íntegre de més de vuitanta anys, s’hi va plantar i va criticar l’assassinat de dones innocents. Com era l’únic, explica Rufián, «va ser llançat al terra i amenaçat amb sepultar-lo amb pedres». Els bojos, «els jerarques li deien «assenya-la, sigues un més» mentre que el vell s’hi negava i només cridava «més pes, més pes» perquè li anaren posant més pedres, ben convençut a no traïr els seus principis. «Més pes. Més pes. Aquesta és la gent d’ERC. Mai assenyalarem; sempre estarem al costat de la gent». És el compromís i la crida per la gent i radicalment antifeixista dels republicans.