L'accés a l'habitatge s'ha consolidat com una de les principals preocupacions socials a Catalunya. Després d'anys d'augment dels preus del lloguer, dificultats d'emancipació juvenil i escassetat d'habitatge assequible, la qüestió ha passat a ocupar un lloc central en l'agenda política. La Generalitat de Catalunya ha convertit l'habitatge en una de les seves prioritats. Amb tot, una part important de la batalla es lliura als municipis.
Són els ajuntaments els qui reben les queixes dels veïns que no troben pis, dels joves obligats a marxar del seu municipi o dels propietaris que denuncien la complexitat administrativa per impulsar noves promocions. Tot i això, els governs locals sovint denuncien que disposen de poques eines per intervenir sobre un mercat condicionat per decisions que depenen de la Generalitat de Catalunya, de l'Estat o, fins i tot, de dinàmiques econòmiques globals.
La crisi residencial tampoc és ja un fenomen limitat a Barcelona i la seva àrea metropolitana. En els darrers anys, ciutats mitjanes com ara Terrassa (Vallés Occidental), Reus (Baix Camp) o Girona han experimentat increments sostinguts dels preus del lloguer, mentre que nombrosos municipis turístics han vist com l'augment dels allotjaments vacacionals i de les segones residències reduïa l'oferta disponible per als residents habituals.
Per a Carme Trilla, una de les principals expertes en polítiques d'habitatge del país, el fenomen respon a una manca de planificació acumulada durant dècades. «No s’ha compassat les necessitats d’habitatge amb l’evolució demogràfica», explica. La presidenta de la Fundació Hàbitat3 sosté que el creixement de la població catalana, sumat a nous fenòmens vinculats a la globalització i a la mobilitat residencial, ha generat una demanda que ha acabat desbordant la capacitat de resposta del sistema residencial català.
Aquest escenari ha situat els alcaldes davant d'un dels principals reptes polítics. Amb recursos limitats i competències restringides, els consistoris es veuen obligats a donar resposta a una demanda ciutadana creixent. Tant l'Associació Catalana de Municipis com la Federació de Municipis de Catalunya han reclamat reiteradament més finançament i més eines per afrontar aquesta bomba de rellotgeria social.
Diferents municipis, diferents receptes
La diversitat territorial de Catalunya fa que la crisi de l'habitatge adopti formes molt diferents segons el municipi. Per aquest motiu, les respostes impulsades pels ajuntaments també són diverses. Barcelona, per exemple, continua sent el principal laboratori de polítiques d'habitatge del país.
La capital catalana ha apostat en els darrers anys per limitar l'expansió dels pisos turístics, ampliar el parc públic i impulsar mecanismes de regulació del mercat. El debat sobre l'impacte del turisme en l'accés a l'habitatge ha estat especialment intens. Diversos col·lectius veïnals i el Sindicat de Llogateres sostenen que la pressió turística contribueix a expulsar residents de determinats barris, mentre que altres veus assenyalen que el problema principal és la insuficient oferta residencial acumulada durant anys.
En aquest sentit, Trilla considera que la regulació per si sola té un recorregut limitat. «Els preus només es podran millorar o baixar si hi ha una oferta suficient d'habitatge», determina. Segons la seva anàlisi, la manca de construcció d'habitatge assequible i protegit és un dels principals factors que expliquen l'actual tensió del mercat.
L’escenari és diferent en una ciutat mitjana com Terrassa. La proximitat amb Barcelona i la recerca d'alternatives més assequibles han convertit aquests municipis en receptors d'una part de la demanda residencial expulsada dels mercats amb més tensió. D’acord amb l'economista Mariona Segú, aquesta dinàmica és una conseqüència directa de la incapacitat de Barcelona per absorbir tota la demanda existent. «Aquestes persones es veuen obligades a buscar habitatge a zones cada vegada més lluny de la capital catalana», alerta.
Davant d'aquesta realitat, diversos ajuntaments han apostat per impulsar habitatge protegit, reservar sòl per a futures promocions o ampliar les seves borses de lloguer assequible. Terrassa, per exemple, ha anunciat nous objectius per incrementar el pes de les polítiques socials d'habitatge dins del parc residencial municipal.
El contrast és encara més evident als municipis turístics. Localitats com Begur (Baix Empordà) o Sitges (Garraf) afronten una problemàtica marcada per la competència entre l'ús residencial i l'ús turístic dels habitatges. En molts casos, treballadors de sectors essencials tenen dificultats creixents per trobar allotjament al municipi on treballen.
Per a Segú, una de les prioritats hauria de ser garantir que el parc existent compleixi una funció residencial. «Cal intentar que el nombre més gran d'habitatges s'utilitzen com a primera residència», defensa. Això implica, segons l'economista, reduir progressivament altres usos com les segones residències, els pisos turístics o els habitatges buits.
Carme Trilla coincideix que els consistoris disposen d'eines per intervenir en aquest àmbit. «Determinar si volen tenir habitatges d'ús turístic o no és una competència municipal», recorda. La decisió de Barcelona de posar fi a les llicències vigents de pisos turístics abans del 2028 s'ha convertit en el principal exemple d'aquesta capacitat d'actuació local. Tanmateix, alimenta un debat que es repeteix arreu del territori: fins a quin punt la regulació pot contenir la crisi sense un augment significatiu de l'oferta residencial?
Quines eines tenen realment els ajuntaments?
Tot i el protagonisme creixent dels municipis en el debat sobre l'habitatge, la seva capacitat d'actuació continua sent limitada. Els ajuntaments disposen de competències urbanístiques rellevants, poden reservar sòl, impulsar promocions públiques i gestionar programes socials d'habitatge. Però bona part dels instruments reguladors continuen depenent de la Generalitat de Catalunya i de l'Estat.
«La principal eina dels municipis és l'urbanisme», indica Trilla. Els plans urbanístics determinen quin creixement residencial vol assumir cada municipi, quina part del sòl es destina a habitatge protegit i quines reserves es fan per a futurs desenvolupaments. Amb tot, la regulació dels lloguers, la legislació hipotecària o el marc fiscal escapen del control municipal. «Les competències estan principalment entre les comunitats autònomes i l'Estat», recorda Mariona Segú, qui explica que els municipis poden contribuir a ampliar el parc social, però els seus marges d'actuació són molt desiguals segons la dimensió i els recursos de cada consistori.
Les dues expertes coincideixen que no existeix una solució única. Trilla defensa que la producció d'habitatge assequible és imprescindible per reduir les tensions de preus a llarg termini. Segú, en canvi, subratlla que l'ampliació de l'oferta és necessària però lenta, i que cal combinar-la amb mesures capaces de tenir efectes més immediats sobre el mercat residencial.
També comparteixen una altra idea: el parc públic català continua sent insuficient. Tot i això, Segú adverteix que ampliar-lo requerirà dècades d'inversió sostinguda: «Ara estem al voltant del 2% i arribar a nivells comparables als d'altres països europeus és un objectiu de molt llarg termini». Per això, el debat continua obert entre dues grans estratègies. D'una banda, els qui aposten per reforçar la regulació i ampliar la protecció dels llogaters. De l'altra, els qui consideren prioritari incrementar l'oferta mitjançant la construcció de nous habitatges, especialment de promoció pública o assequible.
Sigui quina sigui la fórmula, una idea sembla generar consens: la crisi de l'habitatge s'ha convertit en una prova de foc per al municipalisme català. Els ajuntaments són avui la primera trinxera d'un conflicte que afecta una part creixent de la població. Però també són conscients que la solució difícilment arribarà només des de l'àmbit local. Sense coordinació institucional i sense una estratègia compartida entre municipis, Generalitat i Estat, la principal preocupació social dels catalans continuarà estant a la carpeta dels grans reptes pendents.