L'aprovació de la llei d'amnistia, el maig del 2024, va obrir una nova etapa en el conflicte polític i judicial derivat del procés independentista. Després d'anys de causes obertes, condemnes i procediments que havien condicionat la vida de milers de persones, la norma havia de permetre deixar enrere una part d'aquell cicle. Però la seva aplicació ha estat lluny de ser immediata: mentre els tribunals han anat resolent alguns dels casos més coneguts, altres procediments han continuat encallats i moltes persones han hagut d'esperar per saber si també se'n podien beneficiar.
Més enllà dels noms que han protagonitzat el debat polític, hi ha les històries de ciutadans que van sortir al carrer durant les mobilitzacions del 2017 i del 2019 i que van acabar afrontant peticions de presó. Per a alguns, l'amnistia ha significat el final d'una llarga incertesa judicial; per a d'altres, el tancament de la causa no ha estat suficient per recuperar la tranquil·litat ni per deixar enrere les conseqüències personals d'aquells anys. És el cas de Sane i d'un jove que, malgrat haver-se pogut acollir a la llei, encara prefereix mantenir-se en l'anonimat perquè no vol que el seu nom torni a quedar vinculat als fets.
Una aplicació desigual de la llei
La tardor del 2026 ha marcat un punt d'inflexió en l'aplicació de l'amnistia. El 16 de juliol, el TJUE va determinar que el dret europeu no s'oposava a la llei espanyola i va avalar-ne l'aplicació en els casos que havia examinat, entre els quals hi havia el dels activistes dels CDR acusats de terrorisme i el del Tribunal de Comptes. Posteriorment, el Tribunal Constitucional va avalar l'aplicació de la norma al delicte de malversació vinculat a l'1-O, una decisió que va obligar el Tribunal Suprem a revisar la seva interpretació.
Segons les dades d'Alerta Solidària publicades a l'octubre, 189 activistes i manifestants havien estat amnistiats, mentre que a 77 se'ls havia denegat la mesura i 21 continuaven pendents de resolució
Aquest 20 d'octubre, el Suprem va aplicar l'amnistia a l'exvicepresident Oriol Junqueras i els exconsellers Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa, un fet que va comportar l'extinció de les seves responsabilitats penals i de les penes d'inhabilitació. El tribunal, però, va expressar el seu desacord amb els arguments del Constitucional. Dos dies després, l'Audiència Nacional va amnistiar els dotze activistes dels CDR investigats per terrorisme en el marc de l'operació Judes, després d'haver mantingut la causa encallada durant mesos. El 4 de novembre, el Constitucional va arxivar els recursos dels dirigents del procés que ja havien estat amnistiats pel Suprem, i l'endemà l'alt tribunal espanyol va aplicar la llei a l'exconsellera Clara Ponsatí per un delicte de desobediència.
També s'han produït moviments en la causa principal contra l'expresident a l'exili Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Lluís Puig. El 3 de novembre, el jutge instructor Pablo Llarena va deixar sense efecte el processament dels tres dirigents i va donar per tancat el sumari, després de retirar les ordres de detenció. La decisió va permetre el retorn de Comín i Puig a Catalunya, mentre que el líder de Junts per Catalunya espera el seu torn una vegada hagin passat les eleccions espanyoles.
Aquestes resolucions han contribuït a desencallar una part de les causes més conegudes, però no han posat fi a les reclamacions dels manifestants. Segons les dades d'Alerta Solidària publicades a l'octubre, 189 activistes i manifestants havien estat amnistiats, mentre que a 77 se'ls havia denegat la mesura i 21 continuaven pendents de resolució. En el cas dels polítics i càrrecs públics, l'entitat comptabilitzava 80 amnisties concedides i 26 denegades, amb desenes de procediments encara pendents en diferents instàncies. L'organització també assenyalava el contrast amb els agents policials: 158 havien estat amnistiats i només cinc tenien la mesura denegada.
Alerta Solidària ha denunciat que l'aplicació de la llei no ha estat automàtica per als ciutadans encausats i que alguns jutjats han mantingut les causes obertes malgrat els pronunciaments europeus. El portaveu de l'entitat, Martí Majoral, advertia a l'octubre que encara hi havia persones pendents de rebre l'amnistia i que calia evitar que, un cop resoltes les causes dels dirigents més coneguts, la resta quedessin fora del focus públic. La diferència entre els grans procediments polítics i els casos de manifestants anònims continua sent, així, un dels debats sobre l'aplicació efectiva de la norma.
Cinc anys d'incertesa abans de l'amnistia
El 18 d'octubre de 2019, Sane tenia dinou anys i participava en un tall de l'AP-7 a l'altura de Sant Celoni, en el marc de la jornada de vaga general posterior a la sentència del Tribunal Suprem. Enmig de la concentració, una intervenció dels Mossos d'Esquadra va dispersar els manifestants. Segons el seu relat, la van estirar els cabells i la van tirar a terra. «Un home d'uns dos metres em pressionava contra el terra. Jo soc una noia d'1,50 metres, de complexió normal; és evident que no hauria pogut enfrontar-me a aquell home», recorda.
«Un home d'uns dos metres em pressionava contra el terra. Jo soc una noia d'1,50 metres, de complexió normal; és evident que no hauria pogut enfrontar-me a aquell home»
La detenció va donar pas a un procediment judicial que s'allargaria cinc anys i en què va afrontar una petició de tres anys de presó. Durant aquest temps, va tenir dues convocatòries de judici. La primera es va suspendre per un error en el procediment i la segona havia de celebrar-se cinc anys després dels fets. La vigília, però, el seu advocat, David Aranda, li va trucar per comunicar-li que havien presentat un recurs per acollir-se a l'amnistia i que havia estat acceptat. No hi hauria judici.
La notícia no li va provocar l'alleujament que hauria pogut esperar. «Em sentia buida. Tenia la sensació que havia arribat el moment del judici, que tot s'havia de tancar d'alguna manera, però no hi va haver un tancament com a tal». Després d'anys esperant aquell moment, volia poder afrontar el judici i deixar enrere la incertesa, independentment del resultat.
Durant els primers dos o tres anys posteriors a la detenció, Sane va acudir a una psicòloga i va provar diferents activitats per gestionar el malestar. Encara avui necessita mantenir rutines, fer esport i socialitzar. L'amnistia va posar fi a la causa, però no a la por: anar a una manifestació o trobar-se amb agents policials li continua provocant inseguretat. «Tinc la sensació que qualsevol persona em podria agafar pel cap i estampar-me contra terra», diu. Set anys després, considera que ha recuperat una certa rutina, però descriu els darrers temps com una «falsa normalitat».
Quan la causa judicial entra a casa
La repressió judicial també va condicionar la vida de la família del jove que vol mantenir-se en l'anonimat. La seva mare, Victòria, recorda que el 2019 el fill estudiava batxillerat i estava molt interessat en la política. «Li agradava molt el món de la política, en feia molt seguiment i tothom pensava que s'hi acabaria dedicant, perquè tenia perfil: era molt comunicador i molt defensor dels nostres drets i del nostre país», evoca.
La família va participar en les mobilitzacions posteriors a la sentència del procés. Aquella nit eren al passeig de Gràcia de Barcelona, entre persones que s'havien assegut a terra, quan el jove es va separar uns metres dels seus pares. Els Mossos el van agafar i el van introduir en una furgoneta. Després d'identificar-lo, el van deixar marxar. La mare no va donar gaire importància a l'incident. «Pensava que, si ens havíem manifestat pacíficament, no podia passar res més».
Però el procediment va acabar prenent una dimensió que la família no havia previst. En paraules de la Victòria, la declaració policial atribuïa al seu fill un paper d'instigador en els aldarulls i la participació en destrosses i altres accions violentes. La família nega aquests fets. La petició de pena va arribar als vuit anys de presó i, després del judici, el jove va rebre una condemna de quatre anys, el juliol del 2022.
La possibilitat que acabés a la presó va transformar la vida familiar. Victòria va buscar assistència jurídica especialitzada i, finalment, l'advocat Jaume Alonso-Cuevillas va assumir la defensa. La incertesa es va prolongar durant anys, fins al punt que, segons manifesta, els van recomanar tenir una maleta preparada davant la possibilitat que el fill hagués de marxar del país.
Les conseqüències van anar més enllà del procediment. «Tot això el va afectar molt. Va deixar d'estudiar, va deixar de creure en la política i es va enfonsar», explica la mare. Victòria també va començar a sentir-se perseguida i assegura que el desgast d'aquells anys va acabar afectant el negoci tèxtil que tenia al carrer de Mallorca de Barcelona, que finalment va haver de tancar.
«Tot això el va afectar molt. Va deixar d'estudiar, va deixar de creure en la política i es va enfonsar»
El jove recorda que la condemna de quatre anys va ser el moment en què es va enfonsar definitivament. «Vaig patir una depressió molt profunda i no vaig gaudir de tot el que hauria d'haver gaudit durant aquells anys. Han estat set anys de por constant, sobretot els quatre primers», relata. Aquella nit va arribar a plantejar-se seriosament llevar-se la vida.
La causa també va condicionar els estudis i la trajectòria laboral. Va deixar la formació en un segon pla i durant una temporada va tenir dificultats per trobar feina. Ara ha reprès els estudis, treballa i té parella, però considera que ha perdut una part important de la joventut. Continua identificant-se amb l'independentisme, però s'ha distanciat del moviment i ha perdut confiança en els seus dirigents. «Abans era naïf, creia molt en el projecte i pensava que la vida funcionava d'una determinada manera. I, de sobte, reps un cop de realitat», reflexiona.
El final judicial no és una reparació
Per a la família de Victòria, l'amnistia ha permès deixar enrere l'amenaça judicial, però no ha comportat una reconciliació amb el que va passar. El jove considera que les seqüeles continuen presents i que el final de la causa no compensa els anys d'incertesa ni les oportunitats perdudes. També lamenta la distància entre les expectatives que tenia del moviment independentista i la resposta política que, a parer seu, van rebre les persones que van sortir al carrer.
Sane comparteix la sensació que el tancament judicial no ha anat acompanyat d'un debat suficient sobre les conseqüències de la repressió. Durant els cinc anys que va durar el seu procediment, va decidir fer públic el cas per raons polítiques i ètiques. Considerava que una petició de tres anys de presó per haver participat en un tall de carretera era prou greu perquè no caigués en l'oblit. «Avui dia, tinc la sensació que encara ens n'oblidem», manifesta.
L'amnistia era necessària, considera, però no ha resolt tots els efectes. «Com a catalans, no ens mereixíem tot aquell dolor, ni les agressions ni tota la violència que l'Estat va exercir contra nosaltres», afirma. També recorda que moltes persones van patir actuacions policials i que només una part van acabar encausades. Per això, creu que encara falta parlar del que va passar i del dolor que ha quedat.
«Com a catalans, no ens mereixíem tot aquell dolor, ni les agressions ni tota la violència que l'Estat va exercir contra nosaltres»
Les seves experiències coincideixen amb un moment en què l'amnistia avança als tribunals, però continua sent objecte de controvèrsia política i judicial. Les resolucions dels darrers mesos han permès tancar procediments que semblaven encallats, però les dades d'Alerta Solidària indiquen que encara hi ha ciutadans que esperen una resposta. El debat, per tant, no és només si la llei s'aplica als principals dirigents del procés, sinó també si arriba a totes les persones que en poden ser beneficiàries.
Per als qui han hagut de conviure amb una possible pena de presó durant anys, el final judicial no equival necessàriament a recuperar la vida anterior. En el cas de Sane, la por encara reapareix davant d'una manifestació o d'un uniforme policial. En el de la família de Victòria, la causa ha deixat una transformació personal i familiar que encara intenten assumir. L'amnistia pot extingir responsabilitats penals, però no restitueix els anys d'incertesa, les oportunitats perdudes ni les ferides, que continuen obertes.