—Després de gairebé nou anys de judicialització del procés, quin balanç fa de les causes contra els principals dirigents independentistes? Podem parlar d'una correcció dels excessos judicials?
—El dret és un mecanisme per resoldre conflictes, però té una dimensió coercitiva que, en aquest cas, s'ha utilitzat de manera esbiaixada per reprimir la dissidència política. No s'ha fet un ús normal del dret, sinó que se n'ha fet, al meu entendre, un ús pervers. Sempre he sostingut que els fets pels quals van ser condemnats els dirigents independentistes no eren constitutius de rebel·lió, ni de sedició, ni tan sols de desobediència. La malversació requereix una anàlisi diferent, però també considero que la condemna va ser injusta.
Hi ha un element que convida a reflexionar-hi: per uns fets substancialment similars, l'Audiència Nacional va absoldre el major Josep Lluís Trapero i la cúpula d'Interior, mentre que el Tribunal Suprem va condemnar els dirigents independentistes. Si s'apliquessin els arguments d'una sentència a l'altra, el resultat podria haver estat diferent.
A més, dos dels tres magistrats de l'Audiència Nacional van optar per l'absolució. Això demostra fins a quin punt la composició d'un tribunal i la interpretació jurídica dels fets poden condicionar el resultat. Continuo considerant que la sentència del Suprem va ser profundament injusta, tot i que encara hi ha qüestions pendents de resolució en l'àmbit del Tribunal Europeu de Drets Humans.
—Sovint s'ha parlat d'una resistència de sectors conservadors de la judicatura a aplicar l'amnistia. Com es pot distingir una discrepància jurídica legítima d'una actuació motivada per criteris polítics?
—La justícia es representa tradicionalment amb una dona amb una bena als ulls perquè no ha de mirar qui té al davant. Ha d'examinar els fets objectivament i determinar si encaixen en la norma penal. En el cas del procés, considero que això no ha estat així. Alguns tribunals s'han situat en la posició de víctimes del delicte i han fet una interpretació esbiaixada del dret. Recordo que el jutge Pablo Llarena es va referir al procés independentista com un procediment que «venimos padeciendo». Quan un jutge es presenta com a víctima dels fets que ha de jutjar, es compromet l'aparença d'imparcialitat necessària per exercir aquesta funció.
—El Tribunal Constitucional ha qüestionat la interpretació que el Suprem havia fet de la malversació en l'aplicació de l'amnistia. Què representa aquest episodi?
La llei d'amnistia era molt clara quant a la seva finalitat i a les persones a les quals s'havia d'aplicar. No calia ser jurista per entendre per què s'havia aprovat i quin era el seu objectiu. Qualsevol interpretació que s'allunyés d'aquesta finalitat era, segons el meu criteri, irracional. En la meva intervenció davant del Suprem en el recurs contra la denegació de l'amnistia, vaig defensar que la resolució era injusta i vaig exposar els elements que, a parer meu, podien qüestionar-ne la fonamentació jurídica. No vaig acusar ningú de prevaricació, però sí que vaig assenyalar la gravetat d'una interpretació que considerava contrària al sentit de la llei.
La resolució del Constitucional sobre el cas de Dolors Bassa ha estat molt contundent i espero que aquest criteri s'acabi aplicant a la resta de dirigents afectats. També cal recordar que la interpretació del delicte de desobediència va experimentar un canvi important arran de les causes relacionades amb la consulta del 9-N. Al meu entendre, es va ampliar de manera discutible l'abast penal d'una conducta que fins aleshores no s'havia tractat de la mateixa manera.
—En el cas de Carles Puigdemont, què falta perquè pugui tornar a Catalunya amb garanties jurídiques?
El que encara falta és que el jutge Llarena es pronunciï expressament sobre l'aplicació de l'amnistia i acordi el sobreseïment lliure de la causa. Aquesta resolució equivaldria, a efectes pràctics, a tancar el procediment penal respecte dels fets afectats. Fins ara, el que s'ha fet és deixar sense efecte l'ordre nacional de detenció, però això no és exactament el mateix que aplicar definitivament l'amnistia. Tècnicament, encara es podria denegar, tot i que considero que, després de la resolució del Constitucional, hi ha molt poc marge jurídic per fer-ho.
Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín continuen formalment vinculats al procediment mentre no es resolgui definitivament la qüestió. Per això, entenc que Puigdemont vulgui esperar que la resolució sigui ferma i que s'hagin esgotat les vies de recurs abans de tornar. També hi ha consideracions polítiques, com ara el moment més convenient per fer-ho, però aquestes són diferents de les garanties jurídiques.
—La investigació del Tsunami Democràtic ha estat molt controvertida, especialment per la qualificació dels fets com a terrorisme. Quins són, al seu parer, els principals problemes jurídics de la causa?
Tornem a la idea inicial: considero que hi ha hagut un ús esbiaixat del dret per reprimir la dissidència política, forçant la interpretació dels tipus penals per intentar-hi encaixar determinades conductes. En aquest cas, però, també hi ha una qüestió processal important. Tant la causa del Tsunami Democràtic com la coneguda com a trama russa —el cas Volhov— han quedat afectades per l'article 324 de la Llei d'enjudiciament criminal, que regula els terminis de les investigacions judicials. Aquesta regulació és coneguda informalment com la «llei Cuevillas», perquè vaig impulsar-ne la reforma quan era diputat al Congrés.
El 2015, el Partit Popular havia introduït un sistema de terminis d'instrucció de sis mesos, ampliables a divuit en les causes complexes. Durant la legislatura en què vaig ser diputat, es va plantejar derogar aquesta regulació i tornar al sistema anterior, que permetia prolongar les investigacions sense un límit temporal equivalent. Jo m'hi vaig oposar perquè considero que una persona no pot estar sotmesa indefinidament a un procediment penal: el mateix procés ja constitueix una càrrega i un estigma. La regulació que es va aprovar estableix un termini inicial d'un any per a les investigacions, amb pròrrogues de sis mesos que poden sol·licitar les parts acusadores. Si no s'acorden les pròrrogues dins dels terminis legals, la instrucció no pot continuar en els mateixos termes. Això ha afectat diverses causes en què els jutjats no s'havien adaptat adequadament als terminis processals.
—I sobre la suposada trama russa vinculada al procés? Hi ha indicis prou sòlids per sostenir les hipòtesis que s'han plantejat públicament?
Em sembla un disbarat absolut. Pel que conec, tot parteix de comunicacions entre persones de l'entorn de Puigdemont i un ciutadà rus, en un context en què hi havia qüestions relacionades amb la traducció d'un llibre. A partir d'aquí, s'han formulat hipòtesis sobre una suposada intervenció russa que considero desproporcionades respecte dels elements que s'han fet públics. Quan he explicat aquesta qüestió a col·legues d'altres països, la reacció ha estat de sorpresa. Em sembla un exemple més de com es poden estirar determinades interpretacions per construir un relat polític.
En canvi, el cas Pegasus em sembla d'una gravetat extraordinària. S'han investigat polítics i advocats, inclosos professionals vinculats a la defensa jurídica. Això afecta directament el dret de defensa i la privacitat de les comunicacions entre advocat i client. En qualsevol país democràtic, un cas d'aquesta magnitud hauria de provocar una resposta institucional molt contundent.
—Quin impacte han tingut aquests episodis sobre la confiança ciutadana en la justícia espanyola?
L'impacte ha estat enorme, tot i que la credibilitat de la justícia espanyola ja partia d'una posició baixa. En un llibre que vaig publicar el 2015 sobre l'eficiència i la transparència del sistema judicial espanyol, ja recollia dades comparatives europees que situaven Espanya entre els estats amb menys confiança ciutadana en l'administració de justícia. El problema és que el conflicte no s'ha limitat al poder judicial. Al meu entendre, hi han intervingut diferents poders de l'Estat.
El legislatiu va aprovar reformes legals que van tenir conseqüències en el context del procés; l'executiu va intervenir en àmbits com la diplomàcia i l'actuació policial, i també hi ha hagut qüestions relacionades amb els serveis d'intel·ligència i l'anomenada operació Catalunya. Per això considero que ha estat una operació d'Estat en un sentit ampli, amb ramificacions polítiques, econòmiques i mediàtiques. També hi incloc les decisions judicials que han afectat qüestions com la llengua i l'escola. Tot plegat ha perjudicat la credibilitat de les institucions i la confiança en l'estat de dret.
—Després de tots aquests anys, qui ha guanyat el pols entre l'independentisme i la dreta judicial espanyola?
El pols encara no s'ha acabat, però crec que ara es tancarà una batalla molt important: la de la repressió judicial. Aquesta batalla l'haurà acabada guanyant l'independentisme, encara que amb un cost terrible. Hi ha persones que han passat nou anys fora de casa, que han perdut familiars sense poder ser-hi presents i que han hagut de suportar una càrrega personal enorme. I, més enllà dels dirigents polítics, hi ha centenars de persones represaliades.
Penso especialment en joves detinguts després de les mobilitzacions d'Urquinaona. En alguns casos, els procediments penals els han situat davant la possibilitat d'afrontar penes de presó molt elevades. Davant d'aquest risc, alguns han acabat acceptant conformitats per evitar entrar a la presó, fins i tot en situacions en què sostenien que no havien comès els fets que se'ls imputaven. Per a una persona de dinou o vint-i-tres anys, afrontar una condemna de quatre o sis anys de presó pot destrossar-li la vida. Per això, quan parlo de repressió, no em refereixo únicament als polítics més coneguts, sinó també a totes aquestes persones que han patit les conseqüències del conflicte judicial.