-La llei d'amnistia pactada pel PSOE amb ERC i Junts per Catalunya s'ha convertit en la qüestió nuclear de l'acord d'investidura i de l'inici d'aquesta legislatura. La dreta i la ultradreta espanyola s'ha tirat al carrer contra una mesura que, segons argumenten, soscava els fonaments de l'estat de dret. És així?
En principi, la llei està prou perfilada perquè supere i passe els diferents controls que existeixen en un estat de dret, incloent-hi els mecanismes de fiscalització judicial i constitucional. A més, el PP i Vox tenen la possibilitat de canviar la normativa, desvirtuar-la o, fins i tot, descafeïnar-la quan es debata parlamentàriament, en cas que aconseguiren les majories oportunes.
-Amb el text redactat pels socialistes i les forces independentistes, està assegurada la constitucionalitat de la mesura?
Aquesta qüestió, a parer meu, cal enfocar-la en dos plànols diferents. D'una banda, està la discussió sobre si la figura de l'amnistia pot encaixar constitucionalment. A mi em sembla que aquest assumpte està salvat. És cert que existeix una discussió sobre si la prohibició dels indults generalitzats afecta la constitucionalitat d'una amnistia, però crec que hi ha suficients arguments per a afirmar que són dues institucions jurídiques diferents. D'una altra banda, però, hi ha el debat sobre si els supòsits que estan presents a la llei són constitucionals. Crec que aquesta discussió és més de detall, on pot haver-hi algun element que es trobe amb algun obstacle. Ara bé, la discussió sobre la constitucionalitat de la mesura crec que està superada. La llei està relativament ben perfilada, ben treballada, i articulada d'una forma prou raonable.
-L'impuls d'aquesta mesura ha generat una reacció pràcticament inèdita amb pronunciaments de diferents sales de tribunals superiors autonòmics, de les associacions de magistrats i de les agrupacions de fiscals. Per què s'ha donat aquesta resposta de la judicatura?
Des de fa temps, el poder judicial o el Tribunal Constitucional han donat bandades cap a una composició més polititzada, com va ocórrer amb la sentència de l'Estatut de Catalunya, amb les resolucions lligades al procés i, fins i tot, amb les relatives a l'estat d'alarma. Hi ha un biaix clar del poder judicial, el qual provoca que, en molts casos, les actuacions judicials puguen llegir-se vinculades a situacions polítiques molt concretes. És cert que aquests comportaments provenen del passat, però en els darrers temps crec que s'han agreujat, fins al punt que hi ha poc pudor d'exterioritzar que clarament estan en una lluita política i no jurídica. S'estan manifestant políticament, ja que estan discutint que hi haja partits que adopten unes determinades decisions per a construir un pacte i no la traducció jurídica que vindrà en un futur.
Aquestes manifestacions preventives, polítiques, públiques i sense cap mena de filtre de jutges o magistrats que posteriorment serien els encarregats d'aplicar la norma, com ara Pablo Llarena o el mateix Tribunal Suprem, em semblen prou atípiques i noves. És un pas més, una escalada envers el que estava passant fins al moment, on aquest biaix estava més latent i només s'intuïa a les resolucions. Ara, han passat a pronunciar-se com a actors que participen del debat polític.
-Amb aquest posicionament, de mostrar la seua oposició a una mesura promocionada pel poder legislatiu, la judicatura no està erosionant la seua imatge de neutralitat? Qualsevol decisió contrària es pot interpretar com a ideològica i no ajustada a uns criteris jurídics.
Els mateixos òrgans judicials que en el seu moment van dir que els claustres de les universitats catalanes no podien fer declaracions en relació amb la sentència del procés amb l'argument que el fet de realitzar-les era faltar al deure de neutralitat, ara es pronuncien, quan, a més, estan subjectes a una normativa que limita les seues intervencions. Fins i tot, ho han fet quan encara no es coneixia ni el text, com va passar amb el Consell General del Poder Judicial. Aquestes manifestacions situen tant al poder judicial com als mateixos òrgans jurisdiccionals alineats amb unes determinades posicions polítiques.
-De fet, quines implicacions té per a la percepció de la imparcialitat de l'administració pública que diferents cossos de l'estat s'hagen manifestat políticament d'aquesta manera? La ciutadania pot entendre que l'estat és de part i no està per a servir als diversos governs.
El degoteig de manifestacions d'associacions representatives d'alts cossos de l'Estat també és prou atípic i, en el fons, traça com dintre de l'Estat hi ha determinades peces que tenen molta importància en el funcionament jurídic de l'administració que actuaran com a contrapesos del poder polític. És a dir, en lloc d'obeir al cap de l'administració, que és el poder polític, posaran pedres en la capacitat del govern per adoptar decisions polítiques i implementar-les, exercint com a una mena de dic per torpedejar mesures polítiques quan l'administració ha de regir-se per criteris jeràrquics. Es tracta d'un fet anòmal, i que resulta significatiu perquè evidència quina és la composició, fonamentalment, del poder central de l'administració. Ací es reflecteix que el poder radicat en les seus madrilenyes dels ministeris i de les altes institucions de l'Estat té un biaix que clarament no és representatiu d'allò que és l'electorat i de la societat espanyola.
-Un dels elements que més malestar ha generat a la judicatura han estat les referències a la guerra jurídica o al lawfare. S'ha produït casos d'aquesta mena a l'Estat espanyol?
Em sembla evident que hi ha hagut casos de jutges capficats en dur als tribunals a polítics o a partits polítics i reiteradament han quedat en res. Encara més, s'han donat exemples de jutges que han acabat, fins i tot, en la presó, com va ser amb la causa que va patir Vicky Rosell. Així mateix, i, per contra, hi ha jutges que de manera reiterada, i de vegades els mateixos que aquells encabotats en jutjar a determinats dirigents o partits, s'han tapat els ulls enfront de qüestions que semblaven d'una evidència palmària. Hi ha una doble vara de mesurar a la justícia. I en tenir aquesta percepció no ajuda que el president del Tribunal Superior de Justícia de Madrid tinguera un sobresou de forma opaca de la Comunitat de Madrid justificat en el fet que feia tasques d'assessorament informàtic. Hi ha unes connexions entre el poder judicial i el poder polític que no són edificants i demostren una falta de neutralitat quan es decideix a qui encausar i a qui no.
-Mentre els diferents cossos de l'administració i la judicatura s'expressaven contra l'amnistia, i criticaven el concepte de lawfare, el magistrat Manuel García Castellón reactivava la investigació a l'Audiència Nacional sobre el Tsunami Democràtic, on imputa a Carles Puigdemont i a Marta Rovira per delictes de terrorisme que, fins i tot, la fiscalia ha qüestionat.
Hi ha assumptes que sembla que es mantenen artificialment de manera interessada i, fins i tot, que es fan interpretacions jurídiques absolutament inèdites, com va produir-se, per exemple, quan va decidir-se que el Tribunal Suprem seria l'encarregat de jutjar els esdeveniments del procés. Fins aquell moment, el sentit comú jurídic apuntava al fet que seria el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i no el Tribunal Suprem qui se'n faria càrrec, però va assumir-ho el Tribunal Suprem per què es pensava que la sentència seria més dura si estava el cas en les seues mans. Açò va ser una violació del dret constitucional al jutge predeterminat per llei. Tots aquests salts al buit que s'han acabat per normalitzar són exemples de com torçar les normes fins a aconseguir unes determinades finalitats polítiques, i evitant que s'aplique el sentit comú que hi havia abans per a la llei.
És evident que les normes són interpretables, i que cada actor jurídic interpretarà la llei amb menor o més gran severitat. Ara bé, una cosa molt diferent és fer salts al buit i interpretar la normativa d'una manera allunyada del sentit comú jurídic, aquell que marca la interpretació habitual d'un determinat precepte o d'una determinada competència judicial.
-La resistència mostrada pels jutges a la mesura de gràcia coincideix, a més, amb el segrest del sector conservador del Consell General del Poder Judicial, l'òrgan de govern de la judicatura. Fins a quin punt s'està violant el mandat constitucional per mantenir una composició caducada des de ja fa un lustre?
L'incompliment del termini constitucional del mandat és un fet inqüestionable, i els seus efectes són clars sobre el funcionament de la justícia: el control de la composició del Tribunal Suprem. Amb aquest òrgan bloquejat i una llei aprovada per evitar que es produïsquen nomenaments per part d'un Consell General del Poder Judicial caducat i de majoria conservadora, l'aturada de la renovació impedeix nous nomenaments sota una majoria més progressista. Hi ha pendents nomenaments a diferents sales del Tribunal Suprem, especialment en la sala penal i en la contenciosa-administrativa, les quals són aquelles determinants per a jutjar la tasca política. Impedir la renovació del Consell General del Poder Judicial és, per tant, evitar que es puguen efectuar els nomenaments al Tribunal Suprem, una manera de controlar aquest tribunal. Aquest bloqueig està afectant, a més, a determinats òrgans jurisdiccionals, els quals compten amb una composició molt precària. Això es tradueix en una tardança més gran de la justícia per a resoldre les diferents causes que li arriben.
-Al pacte firmat entre el PSOE i Junts per Catalunya, la formació independentista demana la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya a partir de l'article 92 de la Constitució espanyola. Seria un mecanisme viable constitucionalment? Podrien votar només els catalans, o s'hauria de convocar per al conjunt de l'Estat espanyol?
Seria viable en cas que hi haguera voluntat política. Per convocar un referèndum, cal l'autorització de l'Estat i les seues característiques es fixen per a cada cas concret. En els últims anys, per exemple, s'han produït consultes parcials, acotades territorialment, per qüestions menors, com ara la fusió d'ajuntaments o el canvi de data d'unes festes patronals. Es podria articular políticament, però la qüestió és si hi ha voluntat política. Les normes i el dret serveix per a resoldre conflictes socials, i el dret hauria de servir per a resoldre el conflicte social i polític que hi ha amb l'articulació territorial de l'Estat espanyol. Això es pot canalitzar jurídicament si hi ha un acord polític.
-Paral·lelament, als tribunals s'està lliurant des de fa temps una batalla amb un resultat desigual sobre la validesa legal de la immersió lingüística, amb els jutges emetent sentències que estan escapçant el model i imposant un determinant percentatge d'ensenyament en castellà sense tenir en compte criteris sociolingüístics. És el resultat de la resolució de l'any 2010 sobre l'estatut per part del Tribunal Constitucional?
En part, sí, és a dir, en el sentit que s'entén que hi ha un context favorable a emprendre retrocessos per la via judicial. És cert, però, que també hi ha una actitud per part del Tribunal Suprem a marcar una jurisprudència lingüística que tradicionalment ha estat més restrictiva envers el Tribunal Constitucional. No debades, va ocórrer en els anys noranta amb les resolucions judicials sobre el requisit lingüístic per a l'accés a l'administració pública. Des de l'any 2015, a més, estem veient com molts tribunals s'estan excedint en les seues funcions en matèria de legislacions que regulen els drets lingüístics. Els tribunals tenen la potestat de declarar il·legal un precepte de rang reglamentari, però no pot dir-li a l'administració com seria legal, ni tampoc com ha d'aplicar la normativa.
L'establiment d'un percentatge és irregular i excedeix el treball jurisdiccional, ja que suposa passar a administrar o a regular. La jurisprudència que ha aplicat habitualment el Tribunal Suprem sobre qüestions de drets lingüístics ha estat un excés de les seues funcions. Tanmateix, els recursos que es presenten per part d'una determinada família contra el model lingüístic d'un centre educatiu no poden mai tenir efectes generals. Han d'afectar només a una aula del centre, i només ha de ser d'aplicació exclusiva a la família que ha presentat el recurs.
La primera sentència històrica del Tribunal Constitucional sobre els drets lingüístics a l'educació, emesa sobre els anys noranta, definia que la llengua vehicular a l'àmbit educatiu és un assumpte d'organització educativa que correspon a l'administració i no mai als pares, qui no tenien dret d'elecció de la llengua. És l'administració, qui a través de criteris pedagògics, l'encarregada de fixar el pes de cada llengua perquè els alumnes siguen competents en ambdós idiomes.
-Per tant, considera que la resolució pendent del Tribunal Constitucional sobre el nou model d'immersió lingüística a Catalunya pot ser favorable als interessos de l'escola catalana?
Els precedents fan que ho pensem. El Tribunal Constitucional, per exemple, va tombar un precepte sobre la llei Wert relacionat amb la immersió lingüística quan el tribunal tenia una composició conservadora. Entenc, en conseqüència, que hi ha una línia de continuïtat de la doctrina del Tribunal Constitucional, tot i que darrerament ha evolucionat cap a postures més restrictives envers els drets lingüístics. Crec que hi ha un fil de continuïtat en aquesta postura, on es considera que el poder judicial no pot definir el model de llengua a l'escola, sinó que això correspon a les administracions autonòmiques, qui són les encarregades d'escollir el sistema que garantirà que els alumnes siguen competents en ambdues llengües cooficials.