La foscor va apoderar-se del túnel quan les agulles del rellotge van aturar-se a les 13:03. El vagó del metro descarrilaria només entrar en la revolta prèvia a l’estació de Jesús, a València. 43 persones perdien la seua vida i altres 47 quedaren ferides en un sinistre causat per la negligent gestió de les autoritats ferroviàries valencianes. Una balisa de només 3.500 euros hauria impedit la tragèdia.
La Generalitat Valenciana de Francisco Camps intentaria tapar aquella jornada funesta perquè res podia invisibilitzar la festa de la visita del papa Benet XVI, però els familiars de les víctimes resistiren a anys i anys de menyspreu institucional, social i judicial. Ho farien fins a aconseguir que hi haguera responsables polítiques i penals; quan l’esquerra havia desnonat als conservadors de gran part de les institucions del país i els valencians s’havien llevat la bena de l’il·lusionisme del PP.
Aquest divendres, quan fa dues dècades d’aquell sinistre, els familiars de les víctimes han recordat a les 43 vides que es van apagar i a les 47 que van quedar tocades durant tota la seua trajectòria vital per aquella jornada funesta. Tanmateix, no ho han fet assoles, com durant molt temps es van manifestar el dia 3 de cada mes. Han estat acompanyades de les afectades per la dana. Perquè, segons han denunciat, ambdós han patit fil per randa el mateix manual del silenci i del menyspreu per part dels populars, d’un Govern valencià tacat de blau.
Dues tragèdies evitables
«Avui, ens retrobem envoltades d’amics i amigues, d’aquells que ens acompanyareu a les concentracions, en aquella llarga i dolorosa lluita. Ens reunim vells i nous companys de viatge», ha engegat Rosa Garrote, presidenta de l’Associació Víctimes del Metro 3 de Juliol de València, en referència a les damnificades per la dana. «Ens entristeix», ha lamentat des d’un faristol col·locat al costat del monument dedicat a les víctimes del metro de València, «que 20 anys després, aquestes associacions es troben en una situació similar a la que nosaltres vam viure».
Els aplaudiments, la ràbia i el dolor brollaven als seus rostres. «Ambdós tenim la necessitat de saber per què van morir els nostres familiars. Perquè eren tragèdies inevitables. En el nostre cas, amb una balisa; i amb la dana, enviant un missatge amb temps», ha denunciat sota la mirada de circumstàncies de càrrecs del PP, com ara el vicepresident tercer i conseller de Medi Ambient, Infraestructures, Territori i Recuperació, Vicente Martínez Mus. Alfonso Novo, gerent de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, l’acompanyava. María José San Segundo i José Luis Moreno, regidors a l’Ajuntament de València, completaven la nòmina de càrrecs del PP.
«Hem patit els insults i la indiferència dels governants. Ens han dit que estàvem polititzats, que teníem interessos ocults. I tot, per intentar saber la veritat», ha retret abans de deixar pas a tres minuts de silenci i l’ofrena floral, efectuada de manera conjunta entre els membres de l’associació de víctimes de la dana i l’Associació de Víctimes de la DANA 29 d’Octubre de 2024, l’Associació de Víctimes Mortals Dana 29-O i l’Associació de Víctimes i Damnificats per la DANA de l’Horta Sud. També ha participat l’associació veïnal del barri de Patraix.
Els plors es mesclaven amb la indignació, com mostrava la samarreta de Rosa Álvarez, una de les veus de les associacions de víctimes de la dana. «No són morts, són assassinats» era el lema que tenia estampat, un clam combatiu que unia ambdós col·lectius. L’emotiu violí de Laura Navarro i els acords i la veu insubornable de Pau Alabajos acabarien d’embastar ambdós dolors, ambdues tragèdies, ambdues lluites amb la interpretació de la nova versió de «Línia 1».
«La nostra associació va néixer per esclarir les causes d’un accident previsible i evitable», ha remarcat, amb presència de l’exvicepresidenta valenciana i referent valencianista, Mónica Oltra; la ministra de Ciència i Universitats, la socialista Diana Morant; la delegada del Govern espanyol, Pilar Bernabé, del PSPV; els diputats estatals de Compromís, Àgueda Micó i Alberto Ibáñez; Pere Fuset, Papi Robles, Giuseppe Grezzi o Glòria Tello, regidors de la coalició valencianista a l’Ajuntament de València. El síndic del PSPV a les Corts Valencianes, José Muñoz, o Jesús Ros, exalcalde de Torrent (Horta Sud), també han estat de la partida.
La veu del col·lectiu de les víctimes del metro repassava la seua lluita fins a aturar-se a l’estació de destinació, quan els tribunals van deixar de donar l’esquena als familiars i van condemnar a quatre exdirectius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana. «Amb aquella sentència, es canviava la veritat oficial establerta pels dirigents del PP: el mateix dia 3 de juliol ja deien que l'accident havia estat inevitable i imprevisible, que l'únic responsable era el conductor. Tant la comissió d’investigació de 2016 com la sentència del 2020 van donar validesa a la nostra lluita. Catorze anys després, la sentència del 27 de gener de 2020 ens va donar la raó», ha exposat.
Tanmateix, el seu rostre estava impregnat per la frustració: «Pensàvem — que ingenus!— que cap col·lectiu patiria, de nou, el maltractament institucional». «Ens hauria agradat que cap associació de víctimes se sentira menyspreada pel Govern valencià. Ens dol que la nostra lluita i dolor no haja servit per a evitar aquest maltractament», ha censurat, en al·lusió a les víctimes de la dana. «Així i tot, marxem amb la consciència tranquil·la, d'haver fet tot el que podem i amb la satisfacció d'haver posat tota la nostra obstinació i esforç per construir una societat millor», ha reivindicat.
«Sempre ens tindreu al vostre costat», ha proclamat, reforçant els lligams entre unes víctimes i altres, entre dos col·lectius que han experimentat l’ofensiva del menyspreu dels populars. «Avui, és un bon moment per a mirar enrere i recordar que les víctimes del metro, després d'una llarga travessia en el desert, han derrotat la versió oficial, que qualificava l'accident d’imprevisible i inevitable», ha agregat Beatriz Garrote, portaveu de l’associació de les víctimes del metro, davant dels micròfons, les càmeres i les gravadores dels mitjans. «Vam demostrar totes les deficiències que hi havia en matèria de seguretat», ha ressaltat.
Un mirall pels afectats de la riuada
Si la veu dels familiars del metro ha recordat com van mostrar «el tracte tan indecent que va tenir del Govern valencià de Francisco Camps i d’Alberto Fabra», els damnificats per la barrancada han generat un déjà-vu: «Tant el Consell de Carlos Mazón com l’executiu valencià de Juanfran Pérez Llorca han insultat a les víctimes i han intentat esborrar qualsevol rastre de responsabilitat», ha apuntat Mariló Gradolí, de l’Associació Víctimes de la Dana 29 d'Octubre 2024. «Els únics que no han après res de l’accident del metro i de la lluita dels seus damnificats han estat els responsables del Consell, amb la seua gestió criminal i el posterior maltractament», ha completat Álvarez.
«Les persones tenen dos camins quan passa una negligència com aquesta: o quedar-se a casa i veure què succeeix o eixir al carrer i que et siga igual tot el que digen de tu. I aquesta és la nostra manera d'actuar. Tenim clar que hi ha uns responsables i que ho pagaran», ha assenyalat. «Les associacions no hauríem d'existir», ha expressat Álex Caraval, president de l'Associació de Damnificats Dana de l’Horta Sud. La seua lluita s’albira necessària per a evitar l’oblit i la manipulació governamental. Com van assolir després d’anys de lluita gairebé solitària les víctimes del metro. El seu exemple il·lumina a les afectades per la barrancada.