La càmera de televisió s’havia incrustat al vagó del conductor del metro. A la part esquerra del panell de comandament, un cercle indicava la velocitat del comboi. Quan el maquinista xafava l’accelerador, un sistema ATS evitava que el tren adquirira rumb de creuer. Amb aquella demostració, el conductor exhibia als televidents l’existència d’un mecanisme de seguretat, d’una salvaguarda que qüestionava la versió oficial de l’accident del metro de València del 2006: l’excés de velocitat amb el qual havia emprès aquella corba.
Aquella peça emesa per TVE va encendre totes les alarmes a la Generalitat Valenciana del popular Francisco Camps —van acomiadar el maquinista com a represàlia. La formació de la gavina havia aplicat una estratègia del silenci sobre una negligència ferroviària que va segar 43 vides i va provocar 47 ferits. La versió esbombada per la maquinària propagandística del PP parlava «d’un accident imprevisible i inevitable». I assenyalava al maquinista com a únic causant. Era el cap de turc perquè els conservadors escamparen les responsabilitats de la tragèdia, la qual va tenir lloc, exactament, fa dues dècades.
El Govern valencià del PP feia temps que enllestia la visita de Benet XVI a València. L’estada del pontífex els dies 8 i 9 de juliol era una de les fites d’aquella política populista de grans esdeveniments dels populars al País Valencià. Els conservadors venien il·lusió amb aquells dispendis, esperonats pel creixement econòmic que oferia la bombolla immobiliària. La negligència ferroviària del 3 de juliol podia ser una amenaça per a aquella gran celebració papal i van intentar girar el full a velocitat de creuer.
En aquell clima d’anestèsia social i de bombardeig mediàtic de l’executiu de Camps, la justícia va comprar la teoria oficial. La instructora de la causa judicial, la magistrada Nieves Molina, va convertir-se en un entrebanc en la recerca de justícia, veritat i reparació que perseguien els familiars de les víctimes. Només la persistència de l’Associació Víctimes del Metro 3 de Juliol i l’emissió d’un colpidor programa Salvados va permetre la reobertura de la investigació als tribunals i la condemna d’exdirectius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana. Aquella lluita judicial va marcar el camí a altres damnificats, com ara als afectats per la gran riuada del 2024.
Una instrucció deficient
Les primeres indagacions judicials —com va detallar la periodista Laura Ballester a l’obra Lluitant contra l’oblit (Sembra Llibres, 2014) i a les pàgines de Levante-EMV— van estar farcides d’anomalies. La caixa negra es va llegir en presència d’un agent policial sense coneixements en aquests tipus de successos. Encara més, les dades foren esborrades i només aparegueren en un informe confeccionat per l’empresa responsable de la gestió del metro, Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana.
Aquells nous mesos de recerca judicial van estar marcats per la desaparició del llibre d’avaries del tren —una mena de diari en el qual els conductors donaven part de les incidències als combois— i una custòdia gens rigorosa del vagó descarrilat. De fet, va romandre durant temps i temps a l’aire lliure, sense cap mena de control, ni tampoc de vigilància. Fins i tot, no es van tenir en compte els tres descarrilaments que havia patit la Línia 1.
L’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol va censurar que la instrucció havia partit d’una idea preconcebuda — la teoria oficial promocionada pel Consell del PP— i va lamentar que s’havia arxivat la causa sense emprendre una investigació exhaustiva. No va abordar-se, per exemple, per què la línia afectada per l’incident mancava d’un sistema de frenada automàtic, configurat a través d’una xarxa de balises repartides pel conjunt de les vies ferroviàries.
Aquest mecanisme, com mostrava el maquinista al programa Informe semanal de TVE, permetia aturar la velocitat. Com després publicaria Levante-EMV, una balisa de 3.500 euros col·locada en la revolta cap a l’estació de metro de Jesús —indret de l’accident ferroviari— hauria evitat una de les tragèdies més rellevants del País Valencià al segle XXI. La causa estaria tancada a pany i forrellat durant set anys, fins al punt que es destruiria el vagó de l’accident.
Salvats per la televisió estatal
La perseverança dels familiars de les víctimes del metro, amb les seues concentracions el dia 3 de cada mes a la plaça de la Mare de Déu de València, i la feina de formigueta de periodistes com ara Laura Ballester —o d’altres com ara Vicente Useros, a les pàgines d’El Mundo— tindria el seu impacte en la societat valenciana amb un programa de Salvados, llençat l’any 2013. L’emissió de l’espai comandat per Jordi Évole seria un punt d’inflexió en la lluita dels damnificats: en horari de màxima audiència, es destapaven les mentides de la versió oficial i es retratava l’estratègia del silenci del PP, amb Juan Cotino, expresident de les Corts Valencianes, com a gran protagonista.
Arran d’aquell Salvados, confeccionat amb la participació dels periodistes que havien treballat sobre el terreny, molts valencians es llevarien la bena dels ulls i es manifestarien massivament a la plaça de la Mare de Déu de València. L’arribada de l’esquerra al poder l’any 2015 derivaria en la creació d’una nova comissió d’investigació i en l’elaboració d’un dictamen que recollia totes les irregularitats, deficiències i negligències detectades en el sinistre. Es feia justícia parlamentària envers l’anterior dictamen redactat en l’època del PP, on s’avalava el fals relat oficial.
L’impacte d’aquell programa a escala estatal no sols impactaria en la consciència dels habitants del País Valencià, sinó que empentaria els fiscals Vicente Torres i Sandra Bonet a reobrir la causa. Adoración Cano, especialitzada llavors en sinistralitat al treball, s’encarregaria, al remat, d’assumir el procediment i d’atorgar-li una nova òptica: s’analitzava des de la mirada dels riscs laborals i emparant-se amb les normatives que hi havia en seguretat ferroviària.
La tasca d’aquesta fiscal fou ingent: arran de la instrucció deficient que s’havia desenvolupat anys enrere, va haver de refer-se i, a més, de lluitar contra l’encabotament de la magistrada Molina en arxivar la investigació. La jutgessa continuava ancorada en la versió oficial i només la insistència de les acusacions de les víctimes va forçar l’Audiència Provincial de València a obrir judici oral en 2017. Abans, s’havia lluitat contra tres arxivaments. Un 27 de gener de 2020 la justícia faria honor al seu nom amb les víctimes de la negligència del metro de València.
Un càstig mínim
Amb l’objectiu d’assolir una condemna simbòlica, la Fiscalia i els acusats van pactar les penes. Després d'un acord beneït per les víctimes, es condemnava a un any i deu mesos de presó a l'excap de la Línia 1, Sebastián Argente; l'exresponsable d'Auditoria per a la Seguretat i Circulació, Juan José Gimeno; l'exdirector adjunt d'Explotació, Vicente Contreras, i l'exdirector tècnic, Francisco García. Malgrat admetre la culpa de manera absolutament lacònica, no demanarien perdó als familiars dels afectats presents al judici.
Cap dels condemnats xafaria la presó i, a més, hi hauria acusats, com ara l'exdirectora gerent de l'empresa pública, Marisa Gràcia, que aconseguirien regatejar la maça de la justícia. La sentència, però, tombaria la versió oficial, aquella distribuïda pel PP. Els sentenciats reconegueren l’absència de la col·locació de balises per a frenar automàticament els augments de velocitats dels combois, la formació deficient dels conductors i l’opacitat de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana sobre els descarrilaments de 1992, 1994 i 2003.
«Els acusats, com a integrants del Comitè de Seguretat en la Circulació de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, coneixien o havien de conèixer les deficiències que posaven de manifest uns defectes molt greus de seguretat en la Línia 1, però van ometre la seua obligació», apuntava la sentència, que assenyalava «la inexistent política de prevenció de riscos laborals». Tot i que mínima, la resolució va posar noms i cognoms als responsables judicials del sinistre.
El famós crit de «43 morts, 47 ferits i 0 responsables» s’apagava després d’aquella sentència. El relat dels populars s’ensorrava. S’imposava l’explicació de la falta de mesures de seguretat. Com va mostrar aquell maquinista —acomiadat en 2008 per aquella aparició televisiva— anys abans a TVE.