De manera infatigable, constant i puntual, la pancarta de les víctimes del metro de València se situava a les portes de la Reial Basílica de la Nostra Senyora dels Desemparats, ubicada a la cèntrica plaça de la Verge. A manera de ritual contestatari, els afectats pel sinistre ferroviari guardaven religiosament un minut de silenci. Una protesta que els damnificats efectuaven pràcticament cada dia 3 de tots els mesos d'ençà del sinistre. Com es desprenia dels seus crits caiguts en la incomprensió i la indiferència absoluta durant anys, reclamaven conèixer la veritat i evitar que no hi haguera responsables polítics i judicials de la tragèdia. Apuntaven, de fet, contra l'aleshores president de la Generalitat Valenciana, el posteriorment imputat a diversos escàndols de corrupcióFrancisco Camps, qui mai va reunir-se amb els colpejats pel succés.
Les víctimes exigien justícia a la plaça de la Verge. Però, en aquell moment, gran part de la societat valenciana callava, mirava cap a un altre costat. Les concentracions de l'Associació de Víctimes del Metro 3 de juliol eren ignorades sistemàticament pel Consell i pels ciutadans. Els vianants que passaven per la plaça observaven la protesta mensual amb menyspreu. En un exercici d'amnèsia col·lectiva, la societat havia passat pàgina. Encara que la versió oficial que havia difós el Govern valencià, els mitjans afins i el seu principal òrgan de propaganda, Canal 9, tinguera uns fonaments de fang.
El 3 de juliol de 2006, pocs dies abans de l'arribada del papa Benet XVI a València, una unitat del tren de la línia va descarrilar. El succés va deixar 43 morts i 47 ferits. Una ombra massa gran per a un govern que esperava devotament el pontífex a la capital del País Valencià. Era el punt àlgid d'una política populista basada en els grans esdeveniments, els megaprojectes i l'urbanisme desmesurat. I l'accident d'aquells dies trastocava la imatge que volia vendre el Consell de cara a l'exterior i també a dintre de la societat valenciana arran dels comicis valencians de l'any següent. A conseqüència d'això, va imposar-sa la denominada estratègia del silenci.
Per configurar aquella tàctica basada a fomentar l'oblit, el PP va propagar una teoria sobre les causes de l'accident del metro que adjudicava la responsabilitat al conductor. Assenyalaven que l'excés de velocitat havia estat l'únic factor del sinistre. Fins i tot, van cuinar una comissió d'investigació a les Corts Valencianes en la qual va aprovar-se el dictamen proposat pels conservadors, qui aleshores ostentaven majoria absoluta. A l'informe parlamentari, s'afirmava que l'accident era inevitable després d'escoltar les compareixences dels tècnics de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana. Aquests funcionaris havien estat alliçonats per la consultora H&M Sanchis, que havia estat contractada (a través de treballs fraccionats) per mantenir la versió oficial.
La lluita de les víctimes del metro i les revelacions de mitjans com ara El Mundo i, especialment, Levante-EMV a través de la periodista Laura Ballester van erosionar la teoria llençada des del palau de la Generalitat Valenciana. El Consell, de fet, va intentar comprar el silenci de les víctimes. Juan Cotino, un dels factòtums del PP, exconseller, expresident de la cambra valenciana, exdirector de la policia espanyola i imputat en diverses causes judicials fou l'encarregat d'intentar emmordassar els damnificats oferint-los feina, tal com van denunciar les mateixes víctimes del sinistre.
Tot i les informacions a la premsa valenciana, la televisió fou l'encarregada de colpejar amb efectivitat les consciències dels valencians. La Sexta, amb el programa Salvados dirigit per Jordi Évole, va donar veu a les víctimes en horari de màxima audiència, on tècnics ferroviaris i els periodistes que havien investigat a fons el tema van desmuntar un per un els raonaments del Govern valencià. Al remat, es va concloure que la instal·lació d'una simple balisa de 3.000 euros hauria estat suficient per evitar la mort de 43 persones.
El programa de televisió va obrir els ulls de milers de valencians que van acudir a la concentració mensual de les víctimes de metro, celebrada el 3 de maig de 2013. Aquella protesta massiva a la plaça la Verge va suposar el fi de l'oblit per als damnificats. Dos anys més tard, i gràcies al tomb polític a les eleccions valencianes que va possibilitar la conformació d'un govern progressista a la Generalitat Valenciana, el president Ximo Puig demanaria perdó als afectats en nom del Consell i de l'administració valenciana. No debades, el primer gest de l'aleshores nou cap de l'executiu valencià fou cap a les víctimes. El 9 d'octubre del 2015, a més, reberen l'alta distinció de la Generalitat Valenciana.
En 2016, i amb la firma de PSPV, Podem, Compromís i Ciutadans, una nova comissió d'investigació sobre l'accident del metro de València va concloure que la línia 1 del transport ferroviari metropolità era insegura, així com va assenyalar com a responsables polítics de la tragèdia l'expresident Camps; els exconsellers Cotino, Serafín Castellano i José Ramón Garcia Abad; l'exvicepresident del Consell Vicente Campos; l'exdirector de RTVV i imputat al cas GürtelPedro García, i l'exdirector d'informatius de la radiotelevisió valenciana Lluís Motes. Les conclusions parlamentàries també indicaren la responsabilitat tècnica de l'exdirectora gerent de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, Marisa Garcia, i dels aleshores directius de l'empresa pública Dionisio García, Vicente Contreras, Manuel Sansano, Francisco García i Luis Miguel Domingo.
«Esperem que el dictamen de la comissió parlamentària servisca per al jutjat», va manifestar Beatriz Garrote, portaveu de l'Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol. Paral·lelament a les seues exigències sobre la via parlamentària, els afectats havien denunciat als tribunals les nombroses irregularitats i la «negligent» gestió que havia causat el sinistre ferroviari. Els damnificats volien respostes respecte de l'esborrat de la caixa negra després del bolcat de la informació per part d'un policia sense coneixement en la matèria i la desaparició del llibre d'avaries la mateixa nit de l'accident a pesar de custodiar-lo els tècnics de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana. També desitjaven saber per què el vagó que més víctimes va causar incomplia la normativa vigent en seguretat.
Els afectats, però, van topar-se amb la negativa persistent de la magistrada Nieves Molina, qui va arxivar la investigació durant quatre vegades. Els recursos de l'associació, tanmateix, evitaren el tancament en fals de la instrucció judicial. No debades, l'Audiència Provincial de València reobriria la causa i ordenaria l'inici del judici una vegada la togada havia decretat el quart arxiu del procediment. Aquest dilluns la vista oral acabava amb un pacte entre els exdirectius acusats de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana i la Fiscalia.
Després d'un acord que ha sigut beneït pels damnificats, el jutjat penal número 6 de València ha condemnat a un any i deu mesos de presó a l'excap de la Línia 1, Sebastián Argente; l'exresponsable d'Auditoria per a la Seguretat i Circulació, Juan José Gimeno; l'exdirector adjunt d'Explotació, Vicente Contreras; i l'exdirector tècnic, Francisco García. Malgrat admetre la culpa de manera absolutament lacònica, no han demanat perdó als familiars de les víctimes presents al judici.
Tots els sentenciats, però, eviten entrar entre reixes, així com altres acusats s'han alliberat de la condemna judicial en retirar el Ministeri Públic la seua qualificació per al judici. Es tracta de l'exdirectora gerent de la mercantil pública Marisa Gràcia, l'antic director d'Operacions, Manuel Sansano, l'excap de Tallers de València Sud, Luis Miguel Domingo Alepuz, i l'exresponsable d'estudis i projectes, Francisco Orts.
«Vostès eren funcionaris públics, cobraven de tots nosaltres i no van complir amb l'objectiu pels quals us pagaven. El retret en l'àmbit de la imprudència ha de ser intens, per aquest motiu vam demanar de manera inicial quatre anys de presó, atès el mal i els retrets. Però com que l'Associació de Víctimes mai ha volgut venjança, sinó que s'investigara i es fera justícia, després d'un període llarguíssim, ens obliga a entendre que la pena no pot ser de quatre anys», ha explicat a la vista un dels advocats dels damnificats, Vicente Baeza. «Les víctimes volien la veritat, no venjança ni la pena», ha iniciat.
Una recerca de justícia, veritat i reparació que 14 anys després de l'accident s'aconsegueix gràcies a una lluita als jutjats i als carrers que va començar amb aquelles protestes solidàries. Afortunadament per a les víctimes aquell crit de «zero responsables» ha quedat caducat. No debades, tant les Corts Valencianes com ara els jutjats han assenyalat els responsables polítics i judicials de la principal tragèdia ferroviària de l'Estat espanyol i la quinta d'Europa.