A Catalunya som vuit milions d’habitants i 118.000 han votat a Sílvia Orriols. Tot i que en xifres absolutes són molts, moltíssims, percentualment no te n’haurien de tocar massa a la vora, sobretot si no vius al Ripollès. Però a la pràctica sembla que n’hi hagi molts més dels que n’hi hauria d’haver, entre els éssers estimats. I si els sumem els partidaris de Vox, acaba sent prou possible que tinguis un votant de l’extrema dreta a taula, aquest diumenge.
Què s’hi pot fer, amb coneguts i estimats que s’han tornat feixistes? Si no és pas clar com s’ha de plantar cara a la ultradreta als parlaments, encara ho és menys com s’ha de fer en una terrassa de bar o a casa de l’àvia.
És probable que els induïts s’hagin empassat hores de fachatubers que han entrat als seus algoritmes. De Tiktoks espanyols, masclistes i racistes, els joves, a publicacions de Facebook o vídeos de YouTube plens de teories conspiratòries independentistes i de declaracions d’odi contra les persones migrants, els grans.
Vetar la política dels espais compartits no és una solució plausible. Com seria un món on no es pogués parlar d’allò que compartim, l’existència comunitària? Més enllà d’esgarrifar-se i de mostrar-se incrèdul a les afirmacions que es posen sobre la taula, val la pena tenir una llista de reaccions possibles. Com que la impotència no em permet pensar-hi en directe, he preguntat a amics i coneguts com s’ho fan, en aquestes situacions.
Hi ha qui té l’energia per discutir. Qui és capaç d’escoltar cada fal·làcia —“per cada un immigrant que treballa n’hi ha cent que viuen del cuento”—, assenyalar la mentida i rebatre-la amb la dada correcta. Sovint, però, no la tenim a mà, la dada correcta. I el dubte per por de fallar-li a la veritat en nom del bé ens fa semblar poc sòlids davant la rigidesa de les afirmacions falses.
A més, algú altre diria que entrar en el debat és legitimar l’interlocutor. Entendre la seva idea com a igual de vàlida que la resta, ometent la trepitjada dels drets humans que suposa. Per això hi ha qui opta per fer un cordó sanitari —si teniu la sort de ser majoria demòcrata, a taula— i donar-los l’esquena. Ignorar les opinions i, com a molt, deixar anar alguna ironia per evidenciar la ridiculesa dels arguments.
Una altra opció és deixar-ho estar del tot. Que és vàlida, també. Aixecar-se de la taula i dir adeu, que vagi bé. Que no és responsabilitat d’un educar la resta i és qüestionable si és gaire agradable tenir a gent així al voltant.
Però si la consciència social no permet deixar-ho anar, o si la relació val massa la pena o és inevitable —la sang, el deute, el compromís—, es pot optar per invocar el seny a través de gestos subtils. Animar-los a consumir productes culturals que els allunyin de la punta de l’espectre. Llibres, pel·lícules, sèries, obres de teatre sobre la Segona Guerra Mundial, sobre el feixisme, sobre tot el que va suposar.
I de fet és aquí que penso que hi ha la clau. En demanar una pausa per pensar. Un cafè, una carta, una conversa sentida, una intervenció a l’americana. Tot i que costi. Sigui com sigui, pregar a aquell estimat que s’escola cap a l’extrema dreta que s’aturi a reflexionar. Un exercici de memòria històrica. Més enllà del que diuen els seus creadors preferits, de les idees que li justifiquen la tria, de l’emoció que li generin algunes afirmacions. Més enllà de tot això, que recordi què ha passat, com s’ha patit, quan el feixisme ha tingut les claus de la ciutat.
