Drets civils

L'espurna del moviment valencià LGTBI

Aquest dissabte els carrers i les places del País Valencià es tenyiran dels colors de l'arc de Sant Martí amb l'objectiu de clamar orgullosos pels drets LGTBI. Una reivindicació, apadrinada a València pel col·lectiu Lambda, que va restar invisible per a bona part de l'esquerra valenciana durant la Transició. A partir del capítol elaborat per l'historiador Pau López-Clavel al llibre Tombar l'Estaca (Tigre de Paper, 2018), EL TEMPS narra la lluita dels moviments homosexuals valencians durant els primers anys de la represa democràtica a l'Estat espanyol.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les bombes, les agressions feixistes i els insults permanents intentaven silenciar els clams de llibertat, drets i autogovern. A cada passa que les forces democràtiques i progressistes feien per recuperar l'autonomia, la ultradreta blavera reaccionava amb el mecanisme de la violència emparada pel marc mental propagat per la dreta autòctona. La transició valenciana, marcada per la mal denominada Batalla de València, es recorda, de fet, per les reivindicacions laborals, per un retorn de la Generalitat Valenciana amputat des de la capital espanyola i, en menor mesura, per un terrorisme de baixa intensitat, com ho han definit diversos historiadors, que buscava votar amb les armes i no introduint paperetes.

En aquella època d'efervescència política, d'alliberament progressiu dels valors imposats per la dictadura franquista i d'agitació social, van proliferar diverses lluites a les quals els llibres d'història no han donat entitat. Clams pels drets civils que han sigut invisibilitzats, relegats a l'anecdotari de la memòria col·lectiva, malgrat ser l'espurna de moviments socials actuals que omplin carrers i places, com ho farà aquest diumenge els col·lectius LGTBI amb motiu de la celebració de l'orgull. A València, per exemple, la manifestació multicolor, de reivindicació de la diversitat en majúscules, estarà organitzada per Lambda, creada l'any 1986.

Abans d'aquell naixement, però, va haver-hi altres intents per bastir un moviment aleshores només de gais i lesbianes. Segons recull l'historiador i investigador del teixit associatiu LGTBI durant la transició valenciana Pau López-Clavel al llibre Tombar l'Estaca. Indentitats, sexualitats i violències durant la transició (Tigre de Paper, 2018), la data de fundació de la primera organització homosexual al País Valencià va produir-se en abril de 1976. Fou arran del I Congrés de Marginalitat Social que va tenir lloc a Burjassot, una població de la comarca de l'Horta a tocar de la capital valenciana.

A imatge i semblança del Front d'Alliberament Gai de Catalunya, el qual va participar en el conclave de Burjassot i va influir en l'emergència del moviment valencià, un grup d'activistes va decidir impulsar el Front d'Alliberament Homosexual del País Valencià. «Serà el primer intent per crear un moviment polític a favor dels drets i les llibertats de les persones homosexuals al País Valencià, ja que, tot i que a València existia el grup Fraternidad Cristiana de la Amistad, de caràcter cristià i homòfil, no acomplia una tasca política i pública, sinó que era més aviat un espai de trobada i suport econòmic de caire religiós», apunta l'historiador al seu capítol Matisos roses a la transició. El naixement del moviment gai i lesbià al País Valencià.

Aquest col·lectiu tindria l'honor, a més, de convertir-se en el segon moviment gai més antic d'arreu de l'Estat espanyol. Encara més, el Col·lectiu de Lesbianes integrant al front s'erigiria com a la primera associació explícitament lèsbica. Amb activistes doblant militància entre el feminisme i els clams homosexuals, l'organització gaudia d'autonomia, malgrat formar part de l'organització comuna.

Al llibre Tombra l'Estaca. Indentitats, sexualitats i violències durant la transició (Tigre de Paper, 2018), hi ha un capítol de l'histriador Pau López-Clavel que desgrana la història del moviment de gais i lesbianes durant la transició valenciana| Tigre de Paper

«El Front d'Alliberament Homosexual del País Valencià localitzarà la seua lluita política directa contra les tres grans institucions repressives de l'homosexualitat -la família, l'església i la nació espanyola-, i es posicionarà en contra d'una identitat homosexual essencial, per interpretar-la com a una forma de control social», explica López-Clavel a l'obra mencionada. De fet, la principal demanda serà la derogació de la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social franquista, instrument repressor de l'homosexualitat que va substitut la coneguda normativa de persecució de «ganduls i malfactors». Als objectius de desmuntar les institucions opressives i el sistema normatiu de gènere i sexualitat, s'hi suma el propòsit del front de combatre el capitalisme. Una lluita argumentada pel fet de considerar «la marginació homosexual com a producte d'una visió de la sexualitat reproductiva intrínseca al sistema capitalista».

Després d'un any i un mes de la creació del moviment, el Front d'Alliberament Homosexual del País Valencià faria pública la seua existència. Fou el tret d'inici d'una activitat reivindicativa basada a impartir conferències, fer pintades contra el sexisme i el masclisme, donar suport a les mobilitzacions de la Coordinadora de Dones del País Valencià, fer festes temàtiques i, per descomptat, participar dels crits de llibertat, amnistia i estatut d'autonomia que hi havia a les successives manifestacions al territori. Malgrat impulsar aquestes activitats i alinear-se amb la resta de moviments socials de l'època, «la seua presència seria limitada», com indica l'historiador. La manca d'interès de l'esquerra valenciana per la qüestió homosexual motivaren la seua autodissolució.

«Poc després, però, el moviment valencià seria rellançat en un context diferent», s'assenyala al llibre. L'existència de més organitzacions homosexuals a la resta de l'Estat i el sorgiment de centres d'oci específicament per aquestes tendències sexuals -singularment a València i Elx (Baix Vinalopó)- possibilitarien el naixement l'octubre de 1978 del Moviment d'Alliberament Sexual del País Valencià. L'organització seria impulsada per activistes amb carrera política a l'esquerra revolucionària i radical. Aquest col·lectiu, tanmateix, «presentaria una particularitat política-ideològica interessant, com és la negació extrema de la identitat homosexual i la concepció de l'alliberament gai com a part de l'alliberament sexual en general, cosa minoritària en altres indrets d'Espanya». «Van optar per concebre l'alliberament sexual no com a forma individual sinó col·lectiva, per eixir del gueto homosexual», detalla l'investigador i historiador.

El Moviment d'Alliberament Sexual del País Valencià va compaginar, a més, la reivindicació per abolir la llei que criminalitzava les persones homosexuals amb accions locals, com ara manifestacions contra els acomiadaments de treballadores per raó d'orientació sexual a l'Institut València d'Oncologia i a l'Eliana (Horta). També posaren en marxa la revista satírica Plomàs, expressarien el suport al valencianisme i al feminisme i organitzaren la manifestació de l'orgull de l'any 1979. Amb el lema «Per l'alliberament sexual i contra la marginació homosexual», va comptar amb la presència de col·lectius ecologistes, feministes, sindicals, forces polítiques valencianistes i progressistes, així com d'associacions veïnals. La mobilització, com ocorria aleshores, va topar-se amb la intolerància de l'extrema dreta.

L'expansió a Alacant mesos després i la celebració del seu primer congrés semblaven albirar una maduració organitzativa del moviment. Però res més allunyat de la realitat. Al conclave intern, i amb la participació de col·lectius homosexuals d'altres indrets de l'Estat i de forces sindicals i polítiques, va mostrar-se la divisió que habitava al seu interior. «El Moviment d'Alliberament Sexual del País Valencià era una raresa en el sentit que negava a l'extrema la identitat i defensava l'alliberament sexual ampli. Això, però, no sols xocava amb les tendències imperants a la immensa part de l'Estat, sinó també amb gran part de la militància del mateix front, que, com que hi havia una opressió específica sobre gais i lesbianes, pensava que calia prioritzar aquesta lluita», explica l'autor.

Manifestació del col·lectiu Lambda. Abans d'aquesta organització, el moviment LGBTI va estar representat per diverses associacions| Lambda

De la divisió d'estratègies i corrents filosòfics sobre com encarar la lluita sexual, naixerien dues organitzacions. L'hereva de la tradició de pensament més minoritari que representava el front seran els anomenats Col·lectius per l'Alliberament Sexual del País Valencià, integrat al Front d'Esquerra Nacionalista. D'altra banda, es crea el Moviment d'Alliberament Gai del País Valencià, el qual s'erigiria en l'organització referencial en defensa dels drets dels gais i lesbianes al territori. No debades, gaudirà de nuclis a Alacant, Castelló de la Plana, València, Elx, Altea (Marina Baixa) i Vall d'Uixó (Plana Baixa). «Tot i les crisis constants i l'escassesa de militància, serà, en certa manera, el moviment més organitzat, estable, coherent i implantat del període 1976-1982», exposa al llibre Tombar l'Estaca l'investigador a la matèria Pau López-Clavel.

«Encertarà, en bona manera, i des del punt de vista de mirar de consolidar-se com a portaveu del col·lectiu gai-lesbià de València, pel fet d'utilitzar una estratègia que barreja reivindicació política amb la realització d'activitats d'oci i socialització enfocades a gais i lesbianes», afirma. La publicació del butlletí Papers Gais, el suport al grup cultural Ploma 2 o l'oferiment de serveis específics a la població no heterosexual foren accions força rellevants. Com també rellançar el Col·lectiu de Lesbianes, el qual organitzaria amb l'Assemblea de Dones de València, la II Trobada de Lesbianes de l'Estat espanyol. Fins i tot, trencaria la manca d'implicació per defensar les persones transsexuals i transvestides de les agressions i els abusos de les forces de seguretat.

Tota aquesta embranzida, com ocorreria amb els seus predecessors, s'apagaria a poc a poc. Ni la seua legalització el juny de 1983 evitaria el seu autodesmantellament. Tres anys més tard -i en una altra etapa social-, naixeria a València Lambda, l'actual organització de referència del món LGTBI al territori i, especialment, a la capital del País Valencià. Una lluita amb gran visibilització, tot i les expressions reaccionàries de la ultradreta espanyola, que va tenir el seu tret d'inici durant la transició. Quan aquest moviment, aleshores minoritari, defensava els seus drets malgrat la indiferència, fins i tot, d'aquelles forces denominades progressistes. L'espurna del clam multicolor actual.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.