-Vostè va descobrir la fossa comuna de Paterna quan feia una investigació econòmica sobre la població dècades enrere. Què n'explica el silenci?
-Cal aclarir que hi havia gent amb coneixement de la seua existència, però que ni personalment com a paterner, ni com a estudiant d'història en tenia constància. En les vegades que havia acudit al cementiri, no havia vist res especial. Des de l'àmbit de la investigació històrica, tampoc s'havia prestat massa atenció. En aquell moment, sí que hi havia recerques sobre aspectes econòmics del franquisme. No debades, vaig topar-me amb la fossa fent una investigació sobre el creixement de la població de Paterna, la qual registrava als anys 50 al voltant de 7.000 habitants i dues dècades més tard tenia més de 60.000 habitants. Va ser un company de facultat, de Llíria, qui va animar-me a investigar sobre una qüestió que no havia estat tractada a la historiografia. La memòria històrica és un assumpte que apareix a finals del segle XX.
-No hi havia consciència, especialment entre la població que n'era coneixedora, de la dimensió de la fossa comuna de Paterna.
-Pel mateix creixement desmesurat de la població, els paterners que sabien de la seua existència eren mínims. Només ho coneixien aquells familiars que acudien al cementiri a col·locar flors a una zona determinada. Com que no havia tingut cap familiar mort durant la Guerra Civil, i tenint en compte que aquest assumpte no havia estat treballat a la universitat, vaig assabentar-me a través d'altres persones que no vivien a Paterna. Val dir, no debades, que la presentació del meu treball d'investigació va causar sorpresa, especialment a l'àmbit de la historiografia per la manca de tractament d'aquestes temàtiques.
-Arran d'aquest treball, vostè s'ha convertit en un especialista en l'àmbit de la repressió franquista al País Valencià. S'ha trobat amb obstacles o limitacions a l'hora d'investigar aquesta qüestió?
-En la meua investigació, he tingut moltíssima sort. La historiografia d'aleshores només analitzava la repressió en el context de la Guerra Civil, però no dintre de la postguerra. Respecte d'aquesta època, només es feien estudis econòmics, s'analitzava el Pla d'Estabilització o la influència que hi van tenir els ministres vinculats a l'Opus Dei. D'aquesta manera, quan vaig acudir al registre civil de Paterna per buscar informació sobre els milers d'assassinats, vaig tenir la sort de trobar-me amb l'entusiasme del mateix jutge, qui va adonar-se de la importància de la documentació que tenia entre les seues mans, facilitant-me un lloc físic on poder treballar sense ser interromput. D'aquesta manera, vaig tenir l'oportunitat d'elaborar un llistat dels executats a Paterna. L'operació va repetir-se en la majoria dels ajuntaments del País Valencià als quals vaig acudir. Només en algunes poblacions el secretari o el jutge van posar-hi pals a les rodes. Fins i tot, el president de l'Audiència va donar-me una carta en la qual m'atorgaven permís com a investigador per reclamar la documentació corresponent. Aquesta carta vaig emprar-la poques vegades. Avui en dia, però, seria diferent perquè la temàtica és més coneguda. En aquell moment, la manca d'investigacions va obrir-me amb facilitat les portes dels registres dels ajuntaments.
-La fossa de Paterna és important per albergar la quantitat més gran d'assassinats d'arreu de l'Estat espanyol. Per què la població va convertir-se en el paredó espanyol?
-Paterna va adquirir aquesta condició perquè València va convertir-se en capital de la II República, així com en l'últim baluard d'aquesta. No debades, moltes de les persones que van desplaçar-se a València per la seua condició de capitalitat republicana van ser jutjades i executades al País Valencià en acabar la guerra. A Paterna, d'aquesta manera, no sols va haver-hi execucions de persones del País Valencià, sinó que un elevat percentatge procedeixen d'altres províncies espanyoles, com ara Madrid, Barcelona, Bilbao, Santander o Sevilla. L'exemple paradigmàtic fou Joan Peiró, qui va estar ministre d'Indústria durant el mandat del socialista Francisco Largo Caballero. Peiró va ser detingut a França amb Lluís Companys. En el seu cas, però, va ser traslladat i assassinat a Paterna.
-La condició de València com a última capital de la II República va tenir algun efecte sobre la intensitat de la repressió franquista al País Valencià, és a dir, va haver-hi més virulència respecte d'altres territoris de l'Estat espanyol?
-Quan vaig començar a fer el treball sobre les fosses, va fer-me aquesta impressió. Al llarg del temps, però, s'ha demostrat que en altres llocs, com ara Andalusia, Madrid o Barcelona, la repressió franquista també va ser d'una intensitat notable. Per tant, no m'atreviria a dir que al País Valencià hi va ser més intensa. Ara bé, podem afirmar que va ser concentrada. Al contrari que en altres llocs, com, per exemple, Andalusia, on la repressió va començar ja durant la mateixa contesa, a València va concentrar-se en la postguerra. Recordem que el País Valencià fou l'últim territori d'Espanya en caure en mans del bàndol franquista.
-A l'imaginari col·lectiu, les execucions s'associen a la mateixa Guerra Civil i a la immediata postguerra. En el cas de Paterna, però, vostè n'ha comptabilitzat fins a 1956, a tocar de l'etapa tecnocràtica de la dictadura franquista.
-És cert que les execucions massives es duen a terme en els primers anys de la postguerra. De fet, i a partir dels anys 1943-1944, les víctimes de la repressió franquista no són tan nombroses com ho eren anteriorment. És a dir, s'hi podien comptabilitzar una o dues cada mes o cada any. Es tracta de membres de l'oposició política a la dictadura i, especialment, de maquis.
-Queden foses encara per descobrir al País Valencià?
-Pense que llevat d'alguna que estiga amagada per la muntanya, les fosses estan totes descobertes. Ara bé, queden moltes per exhumar i, tal vegada, no estiguen totes ubicades, ja que, de vegades, les reformes posteriors dels cementiris les tapen. O dit d'una manera: tenim constància de totes les fosses per les nostres investigacions, però, en algunes ocasions, són inaccessibles perquè s'han construït damunt nínxols sense gens de respecte. En tractar-se de fosses comunes, en molts casos de propietat municipal, de soterrars de solemnitat, moltes vegades les remodelacions dels cementeris han acabat amb les restes dels soterrats a l'ossari, o, simplement, cobertes per un altre tipus de soterraments que dificulten qualsevol intent de recuperació.
-A la població, sovint es coneixen l'existència de camps de concentració per part del nazisme, però es desconeix que hi van proliferar durant la postguerra i la mateixa contesa civil. De quina manera s'hi podria fer memòria entre els ciutadans d'aquests camps?
-És necessari que els historiadors tinguem accés a tots els arxius. Cal tenir en compte que molta de la gent que no combregava amb el franquisme va ser internada uns dies en diversos camps, els quals van proliferar per tot arreu. La població hauria de saber que en un determinat lloc va haver-hi un camp de concentració en el qual la gent era classificada com si es tractara d'un ramat d'ovelles. Es tracta de pràctiques impròpies d'un país civilitzat, i que s'han de conèixer a les aules de les escoles, dels instituts i les facultats. L'objectiu ha de ser que la gent conega els edificis que van servir-se per aquesta mena de pràctiques.
-Gràcies a les ajudes de la Diputació de València i, posteriorment, de la Generalitat Valenciana, així com a la lluita inesgotable i, de vegades, solitària dels familiars, s'han pogut trobar les restes de les seues persones estimades. Quines autonomies serien referents per al País Valencià a l'hora d'avançar en la recuperació de la dignitat per a les víctimes del franquisme?
-El País Basc, Catalunya i Navarra van ser de les primeres autonomies a agafar-se seriosament aquestes qüestions, amb una dignificació important d'espais com ara els cementiris. De fet, la llei valenciana està inspirada en la navarresa. Al País Valencià, tanmateix, sí que ha estat cridaner la quantitat d'exhumacions realitzades, especialment per la concentració de les mateixes en diverses fosses, com ara a Paterna.
-Tot i que amb la localització de les restes familiars s'ha reparat progressivament la indignitat, sovint les víctimes d'afusellaments van ser jutjades per delictes falsos. Caldria anul·lar els judicis sumaríssims del franquisme?
-És una qüestió de moral i problemàtica. Si es tractara d'un reconeixement a les víctimes per no comptar amb un judici just, s'hauria d'anul·lar. Ara, tampoc es pot fer tabula rasa a partir de 1939. No hi ha dubte que aquesta mena de judicis sense cap garantia processal, sense un advocat defensor en condicions o una seguretat per als mateixos testimonis de la defensa deixen molt a desitjar. De la mateixa manera que no s'accepta la Llei d'Amnistia de 1977 pel que va comportar per als autors dels crims franquistes, s'hi podria adduir una llei semblant que eliminara expeditivament els assassinats ocorreguts en els anys del conflicte en plena rereguarda, que no van ser pocs.
-L'exhumació del cadàver del dictador Francisco Franco era una assignatura pendent en matèria de memòria democràtica. Quines altres qüestions quedarien pendents, a parer de vostè?
-Hi ha diversos temes pendents, o mal abordats, per exemple, que les restes de Franco continuen depenent de Patrimoni i ocupant un lloc que no li correspon o la pervivència de la Fundació Francisco Franco, que continua exaltant la tasca del cabdill com si no haguera passat res i amb diners públics. Una altra assignatura pendent seria la retirada dels privilegis a les persones que van obtenir-los per la seua tasca repressiva. També caldria convertir l'espai de Cuelgamuros en un espai de reivindicació de memòria democràtica, així com que els fons documentals existents en diverses entitats, com ara la Fundació Francisco Franco, passen a ser custodiats per l'Estat i que estiguen a disposició dels investigadors.
-Seria partidari de crear un delicte d'apologia del feixisme, com va anunciar sense concreció el Govern espanyol integrat per Unides Podem i el PSOE?
-Soc partidari d'eliminar qualsevol delicte d'apologia. Allò que cal fer, però, és fomentar la memòria democràtica i les institucions democràtiques. Dit això, estic a favor, evidentment, de castigar i perseguir qualsevol acte d'apologia del feixisme, d'apropiació de símbols i d'impunitat, encara present en l'actualitat.