Mig segle després de la mort del cabdill feixista, precedida de quaranta anys de dictadura, hi ha ferides que no acaben de tancar-se, com ara el destí de moltes de les 150.000 persones executades pel franquisme entre 1936 i 1945, amb Paterna com un dels llocs més terriblement assenyalats de l’horror feixista. Entre 1939 i 1957, 2.238 persones foren afusellades en un paredó que forma part de la història més negra de l'Estat espanyol.
Un espai de memòria democràtica amb el qual la fotoperiodista Eva Máñez porta treballant des del 2016, seguint els treballs d’exhumació i l’esforç titànic de desenes de dones de diferents punts de l’Estat que tenen familiars assassinats en aquest indret per mantenir viva la memòria dels seus familiars. A aquestes dones de diferents generacions, «Les guardianes de la memòria», com diu el subtítol de la mostra, Máñez dedica una sèrie de seixanta retrats que conten històries de resiliència, de constància, de lluita contra traumes personals i col·lectius. Imatges acompanyades dels seus valuosos testimonis de lluites incansables per conèixer la veritat i obtenir justícia i reparació.
Acull aquesta mostra el Centre Cultural de Trobada Abadia Neumünster, un espai especialment sensible a les temàtiques relacionades amb la memòria i els drets humans i que ja havia dedicat el 2016 una mostra dedicada als luxemburguesos que van formar part de les Brigades Internacionals. En la sala 1, el visitant troba, en forma d’un gran acordió de 9 metres, les fotografies de les dones descendents dels afusellats i els seus testimonis. Quinze fotografies dels processos d’exhumació complementen aquesta part de l’exposició, una sèrie d'obres que Máñez ja havia exposat en el Centre Cultural Parque de España de Rosario, Argentina, i la Fototeca Nacional de Cuba, en l’Havana.
La sala 2, un apartat anomenat de manera molt gràfica «Violència», ha estat creat expressament per a aquesta mostra i conté una fotografia de gran format de la tomba de Mingorrubio, on estan actualment les restes del dictador i zona de peregrinació per a nostàlgics del franquisme. Simbòlicament, l’home que apareix en la imatge, braç en alt, està d'esquena, a diferència de les dones retratades, que miren a la càmera. Dues fotografies del Valle de los Caídos, més una vintena d’imatges de lligadures d’afusellats i una trena d’una dona rapada, ajuden a contextualitzar la violència d'un règim que continua sumant partidaris en un procés preocupant d'involució. Un text d’Emilio Silva aborda aquesta anòmala pervivència.
Memòria sense revengisme
La sala 3, la més gran d’una mostra que es va inaugurar dimecres en el context del Dia Internacional dels Drets Humans, amb la presència d’un centenar de persones, aborda la repressió franquista en la Safor. Novament, fotografies de la fosa de Gandia i de més guardianes de la memòria, 35 retrats que parlen de la repressió franquista, l’estraperlo, la fam, la repressió de la sexualitat i la llengua del territori, la violència contra les dones i l’exili. Máñez també ha inclòs sis fotografies d’espais diversos que també ajuden a posar context, llocs de repressió i resistència com les muntanyes —l’hàbitat dels maquis i els estraperlistes—, la temible Secció Femenina o una escola pia on centenars de persones foren empresonades.
En acabant, com s’explica en el catàleg de la mostra, «les memòries individuals, que estaven destinades a desaparèixer amb la generació següent, es transformen en aquesta exposició en una memòria col·lectiva. Records sense nostàlgia, perquè no hi ha nostàlgia possible per als vençuts per la fam, la misèria i la violència». I, no obstant això, «malgrat el dolor i les proves», es tracta d’històries que no apel·len al revengisme, sinó a la restitució, on «totes les memòries són necessàries per complementar la nostra i configurar els marcs socials de convivència».
Un treball amb la memòria que no sols interpel·la les persones directament afectades per la repressió dels seus familiars. «El meu treball parla del concepte de postmemòria, aquesta memòria vicària de les segones i terceres generacions, però també d’una memòria afiliativa, la de les persones que, sense ser descendents directes d’aquells que van estar reprimits i assassinats, se senten obligats a treballar per la dignitat de les víctimes», explica Máñez.
Una mirada, a més, amb perspectiva de gènere: «La història està contada pels vencedors i, sobretot, pels homes que guanyaren; és per això que és important que coneguem les històries d’aquelles dones que van patir repressió», en referència a les violències i humiliacions patides sota el nacionalcatolicisme, en forma de porgues professionals, dependència econòmica, cabells rasurats, ingesta d’oli de ricí i tota mena de repressions, especialment a aquelles que tenien marits, fills o germans «rojos», un crim severament castigat.
Tant aquestes dones que patiren en les seues carns la repressió franquista, com també les descendents que han estat hereves, guardianes i transmissores de memòria, són les grans protagonistes d'una exposició que té la virtut i el sentit de l'oportunitat, més enllà d'efemèrides, de mostrar fora dels límits de l'Estat espanyol l'abast i magnitud de la repressió franquista. En un moment especialment delicat per a la democràcia i les llibertats, de negació de les terribles conseqüències que el feixisme va provocar durant el segle XX.
