És el nazi més desconegut. Es deia Hjalmar Schacht. Fou ministre d’Economia de Hitler i l’home que dissenyà un pla per convertir Alemanya en una potència mundial a base de tenir altres països submisos. L’Espanya controlada per Franco —en plena Guerra Civil— va ser el primer escenari en que posà a prova l’estratègia. Al contrari del que defensava la cúpula del Partit Nazi, Schacht no volia assolir l’objectiu mitjançant la invasió. Creia que bastaria l’amenaça del fabulós exèrcit que la seva gestió estava permetent crear. L’enorme despesa militar es convertí en el motor de la recuperació econòmica del país.
Schacht no va ser un simple col·laborador de Hitler. Fou una peça clau perquè accedís al poder i s’hi consolidés. Tanmateix, el personatge ha estat ignorat fins fa molt poc, quan han aparegut alguns llibres i reportatges de televisió sobre ell. És el cas de La sombra de Hitler. El imperio económico nazi y la Guerra Civil española (2015) del jove especialista en història econòmica —reconegut internacionalment— Pierpaolo Barbieri (Buenos Aires, 1987), una de les obres que més palesen la gran importància que tingué el nazi més desconegut.
L’ascens al poder
Horace Greely Hjalmar Schacht ( 1877 - 1970), el banquer de Hitler, cursà estudis financers. Després de graduar-se, destacà ben aviat. El 1908, quan només tenia 31 anys, fou nomenat sotsdirector del Dredsner Bank, amb seu a Frankfurt, una de les entitats financeres més rellevants —encara ho és— d’Alemanya. L’èxit professional el catapultà a la política. El Govern de Berlín es fixà en el prestigiós economista quan esclatà la Primera Guerra Mundial (1914-1918): el nomenà assessor financer de l’autoritat d’ocupació de Bèlgica entre 1914 i 1915. Càrrec del qual hagué de dimitir, forçat pels caps militars de la zona, per sospites de corrupció que no arribaren als tribunals ni foren publicades, de tal manera que els seus prestigi i honor no es veren afectats.
Amb la derrota militar, Alemanya hagué d’acceptar un tractat de pau amb els aliats que provocà el caos en el país. El Segon Imperi va desaparèixer el 9 de novembre de 1918 i fou substituït per una república que es va constituir a la ciutat de Weimar. La República de Weimar va ser el règim polític d’Alemanya fins a l’ascens al poder d’Adolf Hitler. A més del traumàtic canvi polític, amb tensions de tota mena, inclosos enfrontaments en els carrers entre grups rivals, el país caigué en una brutal crisi econòmica, amb una hiperinflació que deixà el marc sense gairebé valor i milions i milions d’alemanys sense feina i en la pobresa. El 1923, el Govern, desesperat, sense que cap política econòmica funcionés, es fixà en el prestigiós economista i banquer i nomenà Schacht comissari d’afers monetaris i, al cap de pocs mesos, governador del Banc d’Alemanya, el Reichsbank.
Les mesures que va prendre per lluitar contra la hiperinflació tingueren èxit. Cada cop més se’l veia com una gran esperança política per al futur d’Alemanya. El Govern li consultava tota la política econòmica. L’ ascendència que arribà a tenir sobre l’executiu fou tan intensa que quan, en 1929, s’hagueren de renegociar les reparacions econòmiques de guerra, fruit del tractat de pau de 1919 , no hi hagué dubte sobre qui posar al capdavant de la delegació alemanya: Schacht. Es tractava d’una mostra de la confiança que tenia amb ell no sols el poder executiu de Berlín sinó —es podria dir— tota l’estructura de l’Estat, tota la República. Una confiança, però, que s’acabà amb aquella negociació.
El pla que presentaren els aliats per renegociar les reparacions de guerra va ser rebutjat per Schacht. El moviment no va ser ben pensat pel banquer. La república no tenia la fortalesa política, econòmica ni, encara menys, militar per oposar-se a les imposicions dels guanyadors de la guerra. El gener de 1930 el Govern de Berlín acceptà les noves reparacions. A pesar que en part s’havien suavitzat, tal com ell volia, Schacht ho va considerar una humiliació. Era un home molt superb, acostumat al triomf i al reconeixement públic de la seva vàlua. Estava segur de tenir un futur immediat de gran èxit polític i de sobte una decisió tan important, de gran transcendència per a tot el país, havia estat esmenada per uns polítics que menyspreava ja que considerava que no estaven, ni per remota aproximació, a la seva altura. La reacció no es va fer esperar. Dimití aquell mateix any el càrrec de governador del Reichsbank. No obstant, mantenia incòlume l’ambició política de sempre. Així que l’únic que havia de fer era trobar un altre camí per arribar a tenir el poder que tant desitjava.
Els contactes i les amistats que havia conreat entre l’elit del gran capitalisme industrial internacional li permeteren ser nomenat el mateix any 1930 codirector —amb el governador del Banc d’Anglaterra, Montagu Norman— del misteriós Banc de Pagaments Internacionals, una entitat fora de tot control polític —encara ara existeix, no respon davant ningú, és propietat dels bancs centrals d’una seixantena d’Estats capitalistes europeus, americans i asiàtics— creada aquell any per fer front a la crisi global de 1929.
En aquells moments els carrers de les principals localitats alemanyes vivien enfrontaments continus entre els militants del Partit Nacionalsocialista i el Partit Comunista, amb una policia que sovint deixava fer i no en poques ocasions no podia dissimular les simpaties que tenia pels nazis. I els partits moderats que governaven la república es veien incapaços de redreçar la situació econòmica. En aquest context de creixent tensió i violència política, Schacht apostà pels de la creu gammada. No es coneix amb detall com s’inicià la relació entre l’economista i Adolf Hitler, però no és massa agosarat suposar que algun contacte del banquer —que aleshores ja era un home ric, per cert— entre l’elit bancària i empresarial els presentà. Fos com fos, al cap de pocs mesos era un dels homes de confiança del futur dictador. Es convertí en el responsable de trobar finançament per al Partit Nazi. A vegades s’ha assegurat —sempre des de posicions ideològiques esquerranes— que el banc que codirigia Schacht fou l’instrument del gran capitalisme internacional per canalitzar diners cap als nazis perquè poguessin arribar al poder. No està provat que fos així, però és indubtable que amb Schacht entraren en el consell d’administració del Banc de Pagaments Internacionals un grapat de persones reconegudament nazis o simpatitzants de la causa hitleriana, com era el cas de Walther Funk, Oswald Pohl, Herman Schmitz i el baró Von Schröder, propietari del J.H. Stein Bank, en el qual la Gestapo tenia els comptes. Val a dir que aleshores una part important de les més grans empreses multinacionals, especialment les nord-americanes com Coca-Cola, IBM, Ford..., veien Hitler amb bons ulls, com una alternativa o, si es vol, un mal menor, enfront de l’amenaça comunista. D’aquí la suposició que el càrrec en el misteriós banc internacional permetés a Schacht aconseguir importants fons econòmics per al Partit Nazi.
No va ser, però, només l’encarregat de les finances del partit de la creu gammada. També assumí importants missions estrictament polítiques. Com, per exemple, quan a principis de 1931 va ser una de les peces clau en el procés que conduí a la formació del Front de Harzburg o aliança dretana entre el Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany de Hitler, el Partit Nacional Popular Alemany i el seu grup paramilitar anomenat Stahlhelm, Bund der Frontsoldaten —o Casc de ferro, Lliga de Soldats del Front, una societat de veterans de guerra ultranacionalistes, que posteriorment acabaren integrats en les forces d’assalt del Partit Nazi—, i dues formacions ultradretanes més, la Lliga Rural i la Unió Pangermànica. Tot aquest univers va ser el trampolí electoral de Hitler per concórrer a les eleccions a la presidència de la República, el 1931. I perdé, però la coalició va ser clau perquè més tard, el 1933, el Partit Nazi guanyés els comicis legislatius i, com a conseqüència, Hitler arribés al poder constitucional, des del qual instaurà la dictadura.
Satisfet i agraït per la feina que havia fet el seu col·laborador, Hitler, un cop al poder, nomenà Hjalmar Schacht nou governador del Reichsbank. Recuperava així el seu antic càrrec, que quatre anys abans abandonà. Però no li bastava. L’any següent aconseguí que Hitler el convertís en el ministre d’Economia del Tercer Reich.
Tenia 56 anys, i havia fet el cim.
Estrella nazi
Hjalmar Schacht no va militar al Partit Nazi. O almenys no consta enlloc que en tingués carnet. Per això l’historiador abans referit, Pierpaolo Barbieri, assegura que “no era nazi” sinó que “era un banquer obsessionat pel poder, era un malalt de poder que es va voler aprofitar dels nazis per assolir el poder”. Aquesta visió del banquer l’han compartida altres historiadors. No pareix gaire rellevant, però, que tingués o no carnet del Partit Nazi, perquè la veritat és que actuava com un nazi. Per exemple, es va inventar, essent ministre, la llei que castigava amb pena de mort qualsevol persona que transferís propietats alemanyes a l’estranger o no repatriés a Alemanya les propietats que pogués tenir a l’estranger. Es tractava d’una mesura bàsica de l’Estat nazi per controlar-ho absolutament tot, i sobretot les propietats dels jueus. Tanmateix, el fet de no tenir carnet del Partit Nazi ha fet que s’hagi presentat a vegades Schacht gairebé com un ingenu que col·laborà amb el règim hitlerià sense ser del tot conscient del que feia. Barbieri, tot i acceptar que no era nazi de carnet, rebutja aquesta interpretació: “Ell va triar, com tants d’altres conservadors alemanys, estar a la banda dels dolents”. Això sí, se sentia tan superior que menyspreava tothom i potser per això no trobava que necessités tenir el carnet nazi: “Es vantava de ser el més intel·ligent del Govern”, el dictador inclòs, assegura l’historiador.
Fos per convicció ideològica, per interès professional i personal o per tot alhora, es convertí en governador del Reichsbank i ministre d’Economia d’Adolf Hitler. I ben aviat brillà a l’univers nacionalsocialista. Les mesures que posà en pràctica permeteren el ràpid i espectacular redreçament econòmic del país. Explica Barbieri que “va dirigir el miracle alemany entre 1934 i 1937” i que “en part tingué sort, és cert, perquè quan els nazis arribaren al poder el cicle econòmic començava a canviar, la crisi havia tocat fons, i això els beneficià”, però no es pot negar que “els estímuls monetaris i fiscals” que imposà el nou ministre d’Economia, “ajudaren força” a l’espectacular recuperació. Recorda l’historiador que “quan Hitler va dir als alemanys ‘doneu-me quatre anys i refaré Alemanya’, qui ho va fer possible [complir la promesa] va ser Schacht”.
Com ho assolí? El ministre dissenyà una política econòmica basada en un rearmament de l’exèrcit com mai no s’havia vist. I tot finançat per l’Estat, que es convertí així en el motor econòmic més important del país. En aquesta nova estratègia econòmica, l’objectiu últim de Schacht era convertir Alemanya en una potència mundial al voltant de la qual pivotarien altres països que li subministrarien tot el que necessités. El primer objectiu fou Espanya, on havia esclatat la guerra entre el bàndol feixista revoltat i la República legal i democràtica. El suport que Hitler donà a Franco no fou tant per solidaritat ideològica com per interès econòmic, segons Barbieri: “Es tractava de posar en marxa la doctrina [seguida per Schacht] que és millor controlar que dominar”, a l’estil del que “està fent ara Xina a Àfrica i Hispanoamèrica”. A Espanya “hi havia importants riqueses per a Alemanya”, conta l’historiador, com ara “blat, ferro, pirita, wolframi”. Com que Franco necessitava l’ajuda nazi, el futur dictador espanyol feia tot el que el Führer volia: “Alemanya deia i Espanya complia, Franco acceptà condicions inimaginables en qualsevol altra circumstància”, diu Barbieri.
El problema de la política de Schacht consistia en el fet que no podia mantenir indefinidament el creixement basat en la despesa militar. Així, doncs, al cap de quatre anys, el ministre considerà que havia arribat l’hora de canviar de locomotora econòmica i d’intensificar l’estratègia de buscar altres països que proveïssin Alemanya de tot el que necessitava, com ho començava a fer l’Espanya controlada per Franco. Seguint el que conta Barbieri, “després de quatre anys d’èxit, Schacht li digué a Hitler: ‘ja no tenim crisi i estem en una situació de plena ocupació, però ens dirigim de bell de nou a un escenari d’alta inflació. Alemanya està prou armada. Ha arribat l’hora d’impulsar altres indústries. La tèxtil, per exemple’, suggerí”.
La caiguda
En aquell moment, 1937, Hitler es debatia entre els consells de dos assessors directes. Un, el ministre d’Economia, que volia consolidar Alemanya com la gran potència econòmica d’Europa i una de les més rellevants del món, però sense forçar conflictes bèl·lics. L’altre, Herman Göring i la resta de furibunds militaristes que dirigien el Partit Nazi i que volien convertir el país en el més poderós del món a través de les victòries militars.
L’historiador argentí explica què decidí el Führer: “Göring tenia el sentit econòmic d’un pirata: arribar a un lloc, prendre’n el botí i destruir-ho tot”, així que la cosa més lògica hauria estat fer cas a les tesis del ministre d’Economia, “però Schacht li deia a Hitler les veritats que no volia sentir. I Hitler ja s’havia enamorat de la seva pròpia imatge, els aduladors li havien arribat a l’ànima i finalment optà per la guerra”. És a dir, per fer més cas a Göring que no a l’economista.
Dolgut, Schachtdimití de ministre d’Economia. Però conservà el càrrec de governador del Reichsbank i el Führer el nomenà ministre sense cartera, perquè no volia prescindir dels seus consells. No parà d’insistir a Hitler que era una equivocació molt greu —era l’única persona que s’atrevia no sols a contradir-lo sinó fins i tot a aixecar-li la veu— confiar en les tesis de Göring. En una tensa reunió entre ambdós, el 2 de gener de 1939, el governador del banc central nazi explicà al dictador que la política econòmica de despesa pública creixent estava esgotada i que si seguien igual anaven directes al desastre: “Només hi ha dues coses que poden posar fi al Govern nacionalsocialista i són una guerra o la inflació”, li digué el banquer al Führer. El 20 de gener Hitler el destituí com a governador del Reichsbank, si bé el va mantenir en el Govern com a ministre sense cartera.
En els cinc anys següents —en plena Segona Guerra Mundial— Schacht s’enemistà cada cop més amb Göring i la resta de jerarques del partit que no es fiaven gens ni mica d’ell. Fruit d’aquestes tensions internes, finalment Hitler el va fer fora del govern el 1943.
Aleshores, sota l’aixopluc d’importants i poderosos amics banquers, l’exministre continuà fent negocis i engrandint la seva fortuna. Fins que el 1944 fou acusat d’haver participat en l’intent d’assassinat i de cop d’Estat contra Hitler —la famosa Operació Valquíria— i va ser tancat al camp de concentració de Dachau. Era un home de 67 anys i tot i que semblava destinat a morir en aquell infern —degut als maltractaments habituals, assassinat o per esgotament per mor dels treballs forçats— aconseguí sobreviure fins a l’alliberament del camp pels aliats, al cap d’un any.
En ser reconegut per les autoritats d’ocupació, va ser empresonat i jutjat a Nuremberg per crims de guerra. Fou absolt. Però, tot seguit, se l’acusà de delictes menys greus pels quals altre cop va ser jutjat, ara per un tribunal de desnazificació. Quasi tres anys després, el 1948, i havent passat per diverses presons aliades, finalment assolí la llibertat.
Tenia 71 anys i estava arruïnat. No li quedava res de la gran fortuna generada sota el nazisme, ja que l’havia guardada en bancs que quedaren el 1945 en el territori ocupat per la Unió Soviètica, mentre que ell estava a la zona de domini dels aliats. Així i tot es va refer molt ràpidament —gràcies als seus contactes entre l’elit del capitalisme mundial— i es convertí en un reputat assessor econòmic i financer dels bancs centrals —no se sap, però és versemblant que fos així, per intermediació del Banc de Pagaments Internacionals— de països com Síria, Egipte i llatinoamericans, on, curiosament, hi havia colònies de nazis que havien fugit de la repressió aliada.
Va morir el 3 de juny de 1970, als 93 anys, a Munic. Mai va mostrar cap signe de penediment per haver estat el banquer de Hitler.