Memòria històrica

La collita de la memòria

El documental Les llavors que van creixent. Fossa 22 de Sergi Tarín i Óskar Navarro repassa el procés d’exhumació de les víctimes de la fossa 22 de Paterna, en la que el paper de les dones ha sigut essencial en la lluita contra el silenci i la desmemòria.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Abraçades còmplices i somriures esperançadors a les portes del Centre de la Beneficència de València. Converses entre les dones i filles d’aquells que van ser afusellats pel franquisme. És el que es viu moments previs a la presentació del Les llavors que van creixent. Fossa 22, un documental sobre el procés d’exhumació de les víctimes de la Fossa 22 del cementiri de Paterna. El títol el deu a la cançó “Los maestros”, de Barricada: “Allò que soterren no són ossos / són les llavors que van creixent”. Una cançó que ressona en el metratge gràcies a la col·laboració d’Enrique Villarreal, “El Drogas”, que ha contribuït a que els desapareguts durant el franquisme no caiguen en l’oblit col·lectiu.

El documental és un projecte d’Óskar Navarro, membre de l’Ateneu Republicà de Paterna, i Sergi Tarín, periodista, documentalista i columnista d'El Temps. Ambdós van emprendre aquest projecte de recuperació de la memòria història fa aproximadament una dècada arran de les investigacions de l’historiador Vicent Gabarda. Uns treballs que posen en evidència les 2.238 persones que estan soterrades en les 65 fosses del poble de Paterna. Ara, aquesta peça documental repassa les històries de les víctimes de la fossa 22 a partir dels testimonis dels seus familiars. També s'endinsa en els esforços de l’equip d’ArqueoAntro per exhumar i recuperar els 38 cossos.

“Ara ja es coneix la història i hem contribuït a afegir llum sobre el que es desconeixia”, explica Sergi Tarín. Aquesta és la continuació dels dos documentals previs que emprenen els dos directors i guionistes, El terrer, un poble emmudit (2012) i Dones de novembre. Les fosses clandestines del franquisme (2015). Un projecte que ha sigut produït per l’àrea de Memòria Històrica de la Diputació de València. “Un país que no coneix la seua història tendeix a repetir els seus errors”, sosté Rosa Pérez Garijo, diputada de Memòria Històrica. “Esperem que d’ací un any puguem dir que se segueixen fent polítiques de memòria democràtica”, conclou la diputada, en referència a la perillosa assignació de Vox a la comissió de Memòria Històrica d’Andalusia.

“La memòria de les fosses s’ha traslladat i ha transitat per les dones, filles i netes”, puntualitza Tarín. La preservació del record de les víctimes per part de les dones és una tendència que ja havien percebut en els seus anteriors treballs i que s'ha consolidat en Les llavors que van creixent. Elles són les autèntiques protagonistes, les que guarden els records i la força per desentranyar les ombres del passat, les que iniciaren el procés quan fins i tot les institucions no estaven del seu costat. També hi havia homes entre els afectats -menys nombrosos-, però elles eren les portadores del llegat familiar. En març de 2018, eren elles les que s’apropaven disposades a “donar una sepultura digna als familiars”, segons Amelia Hernández, presidenta de l’Associació de Memòria Històrica de Carlet (Ribera Alta). En aquella ocasió, la mateix Amelia buscava donar sepultura al seu iaio, de qui guarda els trossos de tela, dibuixos i una carta. Relíquies que han passat de generació en generació i que ella ara conserva com un autèntic tresor.

Tarín i Navarro assenyalen, al seu torn, que les experiències són molt similars amb casos d’altres fosses. La mecànica, de fet, passava perquè un familiar desapareixia per la denúncia d’algun veí. A continuació, era traslladat a la presó model i acabava, anònim, en un forat en el cementiri de Paterna, de dimensions reduïdes i recobert de calç. “Sobta que en un espai tan xicotet hi hagen tantes persones”, assenyala Miquel Mezquida, el director d’ArqueoAntro, en el documental. 

En maig, després de dos mesos de treball meticulós, els membres d’ArqueoAntro acaben els treballs a la fossa 22. A les dones, se’ls demana mostres de saliva; restes d’ADN que puguen coincidir amb les dels seus familiars. També que relaten qualsevol anècdota sobre ells: si duia una pròtesi dental, si patien alguna lesió, si vestien un tipus de roba concret. El detall més insignificant pot resultar clau per a la identificació de les víctimes. Amb tot, hauran d’esperar si fa no fa un any perquè concloguen les proves forenses i la identificació dels cossos.

Ara, però, comença una nova exhumació, la de la fossa 128. Les famílies mantenen esperança als ulls, a la que s’aferren després de tants anys d’exhausta lluita. Elles representen la constància i la batalla contra la desmemòria i el silenci; les teixidores de xarxes de solidaritat per la veritat, la justícia i la reparació. Les llavors que comencen a donar els seus fruits, sempre que no ho evite la pesta ultradretana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.