La tristesa s'havia convertit en ràbia i el dol havia mutat a poc a poc en cabreig. Només havien passat cinc dies d'ençà d'aquella dana que va desbordar el barranc per inundar de mort i desolació els carrers de Paiporta, ubicada a la comarca maltractada de l'Horta Sud. Les voreres, farcides de fang, eren un aparador de records destrossats, mobles consumits per l'aigua torrencial i, fins i tot, d'estalvis invertits en cotxes ja inservibles. Tothom vagava com ànima en pena, sense rumb, desproveïts d'una brúixola pública que ordenara el caos de la catàstrofe.
A la via pública hi havia una exhibició creixent de tots els colors del verd. Els uniformes començaven a visualitzar-se després de tres dies d'una presència massa escassa. La Generalitat Valenciana, encapçalada pel popular Carlos Mazón, havia passat de la inconsciència de la fatídica jornada del 29 d'octubre a restar sobrepassada per la magnitud del desastre. Les peticions perquè es desplegaren a la màxima potència els diferents cossos públics havien estat tardanes. «Si no és pels voluntaris, ens morim de fam», es queixava una veïna de Catarroja, una altra de les poblacions més colpejades per la devastació d'aquest temporal.
L'Administració havia estat pràcticament absent. «On està l'exèrcit?», es preguntaven diversos habitants de Paiporta. «On estan els serveis de l'Ajuntament de València?», llançaven les xarxes veïnals des de les pedanies de la capital valenciana, la tercera urbs amb més recursos del conjunt de l'Estat espanyol. «Ni el consistori ni l'Administració autonòmica han estat capaços d'organitzar-se per proveir-nos de les necessitats més bàsiques», apuntava un treballador d'un camp marcat per una destrucció de factura milionària. Els llauradors, amb els seus tractors, havien desenvolupat una tasca d'assistència crucial per retirar cotxes encastats en cases i carrers.
L'abastiment d'aigua i menjar havia estat proporcionat pels voluntaris. «Necessites res?», era la frase que pronunciava una parella provinent de València i que xafava portal a portal de Paiporta per proveir de medicaments. «Qui està repartint l'aigua? Qui ho està fent?», interrompia un veí per mostrar el seu enuig. L'expressió «ens sentim abandonats» dominava les converses, fins i tot quan havien transcorregut dues setmanes des de la desfeta i les clarianes de l'asfalt il·lustraven el camí cap a una preuada normalitat que encara trigarà a arribar. Aquest sentiment de greuge brolla des de la xicoteta població de Sot de Xera, a la comarca dels Serrans, fins a la castigada Algemesí, a la Ribera Alta.
Desafecció per incompareixença
Quan la ferida del malestar i l'abandonament institucional estava en carn viva, va irrompre a Paiporta el monarca espanyol Felip VI. Ho va fer acompanyat del president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, i del cap del Consell, el popular Carlos Mazón. Tot i que l'extrema dreta va buscar la instrumentalització de la protesta, el fang llençat a les autoritats durant aquella jornada tenia un rerefons d'empipament real, de fartera per la desatenció. Un record inesborrable per a milers de persones que es van veure desemparades durant els dies posteriors a la terrible catàstrofe.
«L'Estat ha fallat i el risc d'una reacció antipolítica, de desafecció cap a les institucions i les administracions és potencialment elevat», expressa Marcelo Guillén, professor de ciències polítiques de la Universitat de València. «Hi ha molta desafecció política a les comarques afectades i aquest malestar cap a l'Administració i els dirigents polítics està fonamentat en el fet objectiu que l'Estat, tant a escala autonòmica com estatal, ha fallat. Els únics que han fet el que han pogut són els ajuntaments. No s'ha donat la sensació d'un Estat que actua diligentment», coincideix Guillermo López, analista polític i catedràtic de periodisme a la Universitat de València.
Enfront de la tímida resposta de les institucions durant els dies immediats a la tragèdia, van emergir els voluntaris, gran part sense superar la quarantena d'espelmes d'aniversaris bufades. «S'ha vist com l'Estat ha tardat a reaccionar i eren els voluntaris els encarregats d'ajudar la gent. Ha estat molt bonic i ha sigut un acte elogiable de solidaritat, però no és acceptable que les administracions, especialment l'autonòmica, no actuara diligentment. S'ha evidenciat la inoperància del Govern valencià del PP. No debades ha passat un mes i setmanes de la dana i encara hi ha problemes que són incomprensibles», analitza aquest expert en comunicació política.
«Ningú podia preveure que la reacció de l'Estat, entenent-lo com el conjunt de les administracions, fora tan dèbil. I aquesta resposta és la que genera un caldo de cultiu favorable a expressions antipolítiques. No és una qüestió vinculada a la desinformació i la propaganda, sinó el resultat d'una política que ha fallat, almenys per part dels partits que ocupen responsabilitats institucionals», reflexiona. «Encara estem en la fase d'enuig i dolor, quan tot ho domina la part emocional. Si les ajudes comencen a arribar, la sensació de presència dels poders públics s'incrementarà», matisa Aida Vizcaíno, professora de sociologia de la Universitat de València.
Arran de l'onada de solidaritat que va produir-se en aquells primers dies de tragèdia, es va popularitzar el lema «Sols el poble salva el poble». «És una arma de doble fil. Per un costat, compta amb un caliu popular, de reforçar el sentiment de pertinença, de crear comunitat i xarxes socials enfront de la lògica individualista. Seria, de fet, una interpretació que podria canalitzar una esquerra de perfil més populista. En canvi, també es pot llegir des d'una desafecció a l'Estat, com a ineficiència de les administracions. Seria una visió que podria beneficiar la nova dreta radical i populista», assenyala Guillén.
«S'ha d'anar amb compte amb la qüestió de l'antipolítica, perquè forma part d'una estratègia per canviar el focus sobre un problema de presa de decisions del partit que gestiona i dirigeix la Generalitat Valenciana, és a dir, del PP. Es volen escampar les responsabilitats de l'actuació de la dana a tothom, apuntant que el poble salva el poble, és a dir, que les institucions no serveixen, quan estem davant un assumpte, hi insistisc, de mala praxi de l'executiu valencià», medita Vizcaíno. «Aquests discursos beneficien les opcions conservadores i d'extrema dreta perquè generen caos i distorsionen les peticions de rendició de comptes», adverteix.
El risc d'auge ultra
La desafecció política visible a les converses de les comarques afectades pel temporal compta amb el risc de beneficiar formacions ultres. «No estem en un moment populista com després de la crisi econòmica del 2008, sinó en un escenari d'ascens de l'extrema dreta, d'avanç reaccionari. I, per tant, Vox i, especialment, la formació que encapçala Alvise Pérez podrien canalitzar aquest sentiment d'antipolítica. No debades sol vehicular-se cap a la dreta radical identificada amb una ideologia contrària al poder de l'Estat i als discursos nativistes. Ara bé, no tinc clar que Vox puga capitalitzar aquests sentiments», exposa Guillén.
«És cert que l'esquerra podria aprofitar-se'n, però no hi ha una oferta partidista que puga aixoplugar aquest descontentament. Compromís, a parer meu, ha fet una tasca d'oposició i fiscalització al PP, i no ha actuat tant per captar aquest malestar», opina. «Les enquestes que s'han publicat fins ara a l'àmbit valencià apunten que serien Vox i Compromís els beneficiaris electorals d'aquesta situació», indica López, que subratlla: «Hi ha al risc, a més, que es busquen altres solucions fora del sistema de partits. És un risc promocionat pel mateix Govern valencià amb l'elecció d'un tinent general al seu gabinet. Mostra, de fet, quin és l'ambient social».
Malgrat que València ha acollit dues manifestacions massives contra la gestió del president Mazón, la traducció electoral del malestar encara és una incògnita, així com és un interrogant si la ferida d'aquells primers dies de desemparament administratiu tindrà una reacció cap a discursos i formacions que juguen a l'antipolítica. Hi ha enquestes que assenyalen un possible tomb polític a la Generalitat Valenciana. Ara bé, sembla molt d'hora per comprovar si aquesta catàstrofe solidificarà a les urnes en un canvi polític. «La qüestió és qui pot canalitzar el descontentament. Dubte, per exemple, que Vox ho puga fer, perquè no té aquest caràcter popular», observa Guillén.
Tot depèn, però, de l'evolució de les zones devastades per la dana. «Si d’aquí a un mes continuem en aquesta situació, hi haurà més i més gent que pense que l'Estat no dona solucions als seus problemes. Si la reconstrucció no funciona, el malestar podria vehicular-se a través de l'abstenció o votant formacions que siguen percebudes com a antisistema. Vox, en estar fora dels governs, té la finestra d'oportunitat per capitalitzar aquest malestar. Ara bé, l'escenari més normal seria que la reconstrucció funcione cada vegada millor i que els recursos mobilitzats siguen capaços de treure la gent del desastre en el qual es troben», argumenta López.
«En el cas del Govern valencià, les perspectives no són bones. Al llarg d'aquesta crisi, han demostrat la seua incompetència absoluta. Han estat incapaços de gestionar l'emergència i l'exemple ha estat l’impuls d’una llei perquè es puga construir més a prop de la costa», critica. I agrega: «La desafecció també pot aparèixer perquè tant la Generalitat Valenciana com el Govern espanyol han concebut i han llegit aquesta situació des d'un punt de vista d'interès electoral».
Pedagogia i la força pública
Un exemple que contrastaria amb el joc electoral descrit seria Óscar Puente, ministre de Transport i Mobilitat Sostenible, que ha passat de jugar a ser una mena de dòberman a les xarxes socials del PSOE a vestir-se com a gestor d'un departament estatal amb potència de foc. «Encara que puga contenir un punt de demagògia, Puente ha desenvolupat una tasca comunicativa important. No debades ha mostrat la capacitat de l'Administració pública per donar respostes efectives i tangibles al desastre, així com ha promocionat la capacitat d'interlocució per esclarir les preocupacions de la gent. És increïble que ningú pensara que s'havia de fer això», sosté aquest analista polític.
«Cal molta pedagogia i discursos que s'allunyen del soroll que poden incrementar els missatges de l'antipolítica. Una mostra n'ha estat Puente, que va practicar una molt bona política comunicativa durant setmanes, encara que recentment ha tornat a la diatriba parlamentària», comparteix Vizcaíno, que agafa el subratllador per encerclar en roig: «Si amb les seues declaracions públiques els dirigents polítics fugen de la pedagogia, estan acceptant un escenari d'inestabilitat que interessa a una banda i a l'altra de l'espectre polític, però em sembla que no en la mateixa proporció. El soroll antipolític beneficia l'estratègia dels conservadors i l'extrema dreta».
Al tractament de la pedagogia, se sumaria un relaxant muscular que reduïsca la inflamació de la desafecció política i cap a les institucions pels primers dies de certa incompareixença de la potència d'intervenció pública: les ajudes de l'Administració. «L'ajuda pública, de moment, arriba com arriba i la sensació de pèrdua no és compensada ara per ara, i no sabem si amb el temps, ho compensarà. S'ha de fer molta pedagogia, explicar les coses, no amagar-les i deixar-se d'usos partidistes. Ara bé, si l'ajuda acaba arribant, encara que no siga de manera ràpida, es poden reconstruir alguns afectes. La gran ferramenta per evitar la desafecció és la política pública», raona.
«La reconstrucció ha de ser efectiva. És fonamental que s'encerte en els treballs de la recuperació de les zones afectades. Si s'aconsegueix implementar polítiques públiques de reconstrucció eficients, la sensació serà que l'Estat no va estar en els primers moments, però després sí que hi va ser present. El pitjor escenari seria que es tinga la sensació que ni de primeres ni en la reconstrucció les administracions han estat a l'altura que requereix la revitalització dels municipis castigats per la dana», avisa. Seria com llençar un misto a un espai empastifat de benzina.