Judici 1-O – El detall

El passat comprometedor de Diego Pérez de los Cobos i José Antonio Nieto

Les declaracions al Suprem sobre les càrregues policials de l’1 d’octubre van en la mateixa línia: no van existir. I ningú no va ordenar l’actuació policial fins que van irrompre José Antonio Nieto, exsecretari d’Estat de Seguretat; i Diego Pérez de los Cobos, coordinador policial de l’1 d’octubre. Així es defensen els responsables polítics i policials de les imatges més dures de la jornada del referèndum, aquelles que més crítiques van suscitar en la premsa internacional. I així van ser els fets que un dia van comprometre tots dos per qüestions distintes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des que es va iniciar el torn de les declaracions dels testimonis, un dels temes que més interès despertava és el de l’actuació policial del dia del referèndum. Al voltant d’un miler de ferits esperaven la resposta del Govern espanyol, que sempre va assegurar haver garantit la proporcionalitat. La mateixa nit de l’1 d’octubre, en compareixença extraordinària, Mariano Rajoy assegurava dues coses: que el referèndum no s’havia celebrat i que el seu objectiu era el d’emparar la convivència i garantir la concòrdia. A més, denunciava haver vist en els votants de l’1 d’octubre actituds que «repugnen a qualsevol demòcrata». Dos dies més tard, Felip VI reforçaria aquesta tesi amb un discurs dur.

Ja al Suprem, i amb els promotors del referèndum encausats, asseguts darrere dels testimonis, Rajoy evitava parlar de l’existència de càrregues policials. Sí que afirmava, però, que els alcaldes contraris al referèndum havien patit «assetjament». S’emparava en la lectura de mitjans de comunicació. «Dir que no ho van patir és estar cec». Pel que fa a l’actuació policial, Rajoy, que va ser ministre d’Interior (2001-2002) en l’època de José María Aznar, deia no haver pres mai cap decisió sobre un dispositiu judicial. «Això ho fan els qui estan al front dels operatius». També negava haver parlat durant la jornada de l’1 d’octubre amb els qui els dirigien i lamentava les imatges de violència policial. «Si no s’haguera cridat la gent a participar en un referèndum il·legal i si no s’haguera incomplert la llei no hauríem vist les lesions que vam veure».

Amb mig somriure, la seua vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, no va aventurar-se a respondre molt més enllà del «no ho sé». Especialment quan s’enfrontà a l’interrogatori de Xavier Melero, l’advocat de Joaquim Forn, principal inculpat per l’actuació policial dels Mossos d’Esquadra, atès que era conseller d’Interior. Santamaría no va saber dir perquè es van suspendre les reunions de cooperació entre la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra ni si l’enviament d’uns 6.000 agents a Catalunya en aquelles dates responia a la voluntat de reforç dels Mossos o de substitució. En cas de ser la segona opció, sonava estrany que sis milers d’agents pogueren intervenir amb èxit en 2.239 col·legis electorals. Preguntada per la clàusula de la resolució famosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ordenava tancar els col·legis primant la seguretat per sobre de l’eficàcia, Santamaría va dir que aquell clàusula li semblava «de caràcter molt general».

Pel seu compte, Juan Ignacio Zoido, el presumpte gran protagonista dels operatius -era el Ministre espanyol d’Interior- va negar que, «ateses les circumstàncies», les de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil foren actuacions desproporcionades. Va reconèixer també que el dispositiu era totalment insuficient «davant un referèndum il·legal» i va negar haver donat cap ordre als cossos de seguretat espanyols. «Tot ho decidien els operatius».

I els operatius van tindre veu en dos testimonis clau: José Antonio Nieto i Diego Pérez de los Cobos. Nieto va ser el primer càrrec públic a fer-se responsable de l’actuació policial. Va negar l’existència de càrregues, atès que aquest concepte tècnic estaria relacionat amb l’actuació per dissoldre una manifestació o per desallotjar un espai. Un argument que també va emprar Diego Pérez de los Cobos l’endemà. Tots dos van citar episodis de violència sense saber concretar-los. I a diferència d’Enric Millo i Diego Pérez de los Cobos, que tal com va testificar Soraya Sáenz de Santamaria van xifrar els ferits policials en uns noranta, José Antonio Nieto va negar que cap agent fora atès o hospitalitzat.

Més enllà de les contradiccions i de fets dubtosos declarats per tots dos sota jurament, hi ha elements que no incideixen en el judici, però sí que ajuden a conèixer un poc més José Antonio Nieto i Diego Pérez de los Cobos. El primer, nascut a la localitat cordovesa de Guadalcázar el 1970, va ser president del Partit Popular a la seua província i alcalde de Còrdova entre 2011 i 2015. Va ser el segon alcalde popular d’aquesta ciutat que, fins el 2011, exceptuant el període que hi ha entre 1995 i 1999, va tindre alcaldes del Partit Comunista (1979-1987) o d’Esquerra Unida. Actualment fa de portaveu del seu partit al Parlament andalús i amb el Govern Rajoy va exercir de secretari d’Estat de Seguretat entre 2016 i 2018. Per tant, va ser un dels protagonistes de l’actuació policial durant l’1 d’octubre. Tal com ell mateix va assumir al judici.

Durant aquest darrer període, però, també va recaure una sospita sobre ell. Es tractava del cas Lezo, en què s’investiga la gestió de l’empresa pública Canal d’Isabel II -dedicada a gestionar el cicle de l’aigua i l’administració dels recursos hídrics a la Comunitat de Madrid-, des d’on es podrien haver fet desviaments de fons públics que anirien a parar a mans de diversos membres del Govern d’aquesta comunitat. Ignacio González, expresident de la Comunitat, o Eduardo Zaplana són els principals polítics esquitxats. També està investigat Alberto Ruiz Gallardón.

En aquest cas, Nieto era investigat pel fet que la Fiscalia Anticorrupció sospitava que, aprofitant-se del seu càrrec com a número dos d’Interior, hauria avisat Ignacio González. Concretament, la delació l’hauria fet a Pablo González, germà de l’expresident madrileny, alertant-lo presumptament de la investigació. Segons l’informe fiscal, González es va reunir amb un alt càrrec de la Policia Nacional i hauria consultat a persones del Ministeri de Justícia i de la Fiscalia per comprovar-ho, tal com va reconèixer en declaració judicial. Nieto va negar al Congrés haver parlat del cas amb la família de González, però va reconèixer una trobada amb Pablo González «de caràcter protocol·lari», segons informava El País. El juny de 2017, el Congrés reprovaria Nieto per la seua reunió amb Pablo González i demanaria, sense èxit, la seua dimissió.

Pel seu compte, Diego Pérez de los Cobos es veia obligat a parlar del seu passat abans de la seua declaració com a testimoni al judici de l’1 d’octubre. S’havia vist processat, però finalment absolt, va haver de dir a Manuel Marchena, responent a les qüestions prèvies protocol·làries. El motiu, les presumptes tortures al membre d’ETA Kepa Urra el 1992, per les quals van ser condemnats altres tres agents de la benemèrita que posteriorment van ser indultats. Les tortures van alertar Amnistia Internacional i el Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa. Segons referenciava El País l’octubre de 1993, «Kepa Urra va ser trobat pel metge forense que el va assistir als calabossos de Bilbao ‘inconscient, amb ferides a la cara, ulls i canells, sang recent a la faringe, boca i nas que l’impedia respirar amb normalitat». Segons referencia el mateix diari, el llavors ministre d’Interior, José Luis Corcuera, va reiterar pocs dies després al Congrés que «les ferides eren conseqüència de la resistència del presumpte activista quan anava a ser detingut».

I encara més. «El que ni el ministre ni els guàrdies van explicar és l’origen de les noves lesions que el forense va apreciar en Kepa Urra després que aquest haguera estat hospitalitzat a pavelló penitenciari de Basurto (Biscaia). Una pista la va oferir al jutge la infermera Amaya Díez. ‘Vaig sentir cridar a una persona demanant auxili i vaig suposar que es tractava de Kepa Urra, per la qual cosa vaig demanar als agents que obriren immediatament la porta i vaig veure eixir de l’interior de l’habitació a dos homes». El mateix Urra hauria denunciat que tots dos eren tinents de servei d’informació de la Guàrdia Civil, que li haurien interrogat i pegat. Un d’ells, segons va denunciar Urra, era Pérez de los Cobos.

El juliol de 1999, ja amb José María Aznar com a president del Govern espanyol i Jaime Mayor Oreja com a ministre d’Interior, van ser indultats els tres guàrdies civils implicats, que havien estat condemnats a un any de presó i a sis d’inhabilitació pel Tribunal Suprem, que havia rebaixat la pena prèvia de quatre anys de presó i sis d’inhabilitació imposada per l’Audiència de Biscaia. El diari Egin, l’11 de novembre de 1997, publicava la sentència, que relatava com Urra va ser traslladat «fins un lloc no identificat de mont i descampat on el van despullar, el van colpejar amb un objecte no identificat i l’arrossegaren pel terra», segons recull el diari Naiz. Un dels agents condemnats, Manuel Sánchez Corbí, va ser condecorat el 2018 amb la Creu de Plata de la Guàrdia Civil.

A l'historial de Diego Pérez de los Cobos hi ha també el fet que durant l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981 es va presentar com a voluntari a la caserna de la Guàrdia Civil per donar suport al sublevat Tejero. Així ho va desvelar EL TEMPS al número 1521.

La família Pérez de los Cobos també compta amb Francisco, expresident del Tribunal Constitucional que no va ascendir al Tribunal Europeu de Drets Humans pels seus desconeixements en anglès, tot i que els havia acreditat. Militant del Partit Popular quan el van fer president del TC, les simpaties polítiques del seu germà, coordinador policial durant l’1 d’octubre i coronel de la Guàrdia Civil, eren un tant més radicals. A la localitat murciana de Iecla, on va nàixer el 1964, es va presentar el 23 de febrer de 1981 a la caserna de la Guàrdia Civil per posar-se a disposició dels colpistes. El pare de tots dos, de fet, va militar a Fuerza Nueva, la formació nostàlgica impulsada per Blas Piñar un cop va morir el dictador. De fet, va ser el candidat d’aquesta formació per la circumscripció de Múrcia en les eleccions generals de 1977.

Segons van declarar al suprem, Diego Pérez de los Cobos i José Antonio Nieto van ser els màxims responsables de l’actuació policial l’1 d’octubre. Els seus testimonis, centrats també a criticar l’actuació dels Mossos d’Esquadra, seran segurament claus per a la sentència.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.