Els crítics

El llibre que els Mossos encara no tenien

L’expert en seguretat i exdiputat Jaume Bosch (Barcelona, 1953) ha escrit ‘La nostra policia’, un llibre editat per Eumo i prologat pel síndic de greuges, Rafael Ribó. Repassa la història dels Mossos d’Esquadra i analitza les situacions recents que ha afrontat el cos, amb el 17 d’agost i l’1 d’octubre com a dates marcades que serveixen per analitzar el model català de seguretat, totalment contraposat a la visió policial espanyola, de perspectiva militar. Una diferència que ara és castigada.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’últim premi Crims de Tinta va ser per a Joan Miquel Capell, excomissari dels Mossos d’Esquadra, autor de Wad-Ras. Marc Pastor, Rafa Melero, Xavier Álvarez Llaberia o Víctor del Árbol —que ha estat traduït a diverses llengües— són altres mossos que han trobat el seu racó al món de la literatura. La policia catalana té escriptors i ara té també un llibre. La nostra policia és l’assaig amb què Jaume Bosch explica l’origen, l’evolució i l’actualitat dels Mossos i de les policies locals catalanes. També mira al futur, sense perdre de vista els atacs patits pels Mossos per un engranatge d’Estat cada cop més reticent a tot allò que pose en perill el seu anhel d’uniformitat. Més encara quan la diferenciació procedeix del Principat.

Bosch aprofundeix en aquesta distinció amb perspectiva històrica. Explica, a l’inici, que la policia franquista era un element de continuïtat dels cossos espanyols nascuts anteriorment. “Al llarg del segle XIX es crea una estructura autoritària de l’Estat específica que el règim instaurat el 18 de juliol de 1936 va respectar en els esquemes administratius bàsics”, escriu citant Manuel Ballbé i Diego López Garrido. Curiosament, també Bosch destaca que la Guàrdia Civil “va estar a punt de desaparèixer per la seva fidelitat majoritària a la República”. Qui hauria dit això d’un cos que no és civil, sinó militar, “i que encara avui té prohibit el dret a la sindicació”.

Són curiositats que demostren el que  tothom percep: la tradició policial espanyola és d’autoritarisme, s’allunya del consens social. No cal sinó recordar Antonio Moreno, cap de la Policia a València, que en l’escenari de la primavera valenciana (2012) “es va negar a donar informació als periodistes sobre els efectius policials amb l’argument que no era prudent que ‘jo digui a l’enemic quines són les meves forces i les meves febleses’”.

Els Mossos d’Esquadra són un exemple més de la singularitat catalana. Si bé van nàixer fa 299 anys com a instrument de la monarquia borbònica i al XIX van tendir —majoritàriament— a la defensa del carlisme i a perseguir els liberals, el seu augment de competències va ser una de les reivindicacions de les Bases de Manresa (1892). Un punt no massa ben vist per la totalitat del catalanisme, atesos els precedents repressius del cos. L’imaginari es capgira durant la II República, quan els Mossos foren fidels a l’autogovern i s’encarregaren, per exemple, d’acompanyar Lluís Companys a travessar els Pirineus. El franquisme va dissoldre el cos, però “aquesta imatge de fidelitat a les institucions democràtiques va quedar en la memòria”. Una imatge ben personificada en Frederic Escofet.

La nostra policia
Jaume Bosch

Eumo Editorial
Barcelona, 2018
Assaig, 252 pàgines

Jaume Bosch també parla de la proximitat de l’esquerra, en moments determinats, a la gestió de la seguretat, tot i les reticències ideològiques derivades de la tradició antirepressiva d’aquest bàndol. El mateix Bosch formava part del PSUC —després va ser diputat amb Iniciativa, formació que assumiria Interior entre 2006 i 2009 amb Joan Saura— i recorda com Antoni Gutiérrez Díaz, líder del partit extingit, retreia a Jordi Pujol “la manca d’una política d’ordre públic i seguretat ciutadana”. Era el 1982 i els Mossos quedaven lluny de constituir-se tal com ho estan ara. De fet, a mitjan anys noranta començaven el procés de substitució a la policia espanyola en la comarca d’Osona. Un fet que va forçar Margarita Robles, actual ministra de Defensa, a donar explicacions al Congrés quan feia de secretària d’Estat d’Interior. De reticències ja n’hi havia, si bé ara són molt més visibles i viscerals.

Procedeixen del sector autodenominat constitucionalista, que vol acabar amb una policia constitucional. I és que, tal com argumentava en aquest setmanari el catedràtic Javier Pérez Royo, la Constitució de 1978 era un punt de partida per a gran part de l’esquerra. Per la dreta, per contra, era el punt d’arribada. Ara aposta pel retrocés.

Entre les nombroses qüestions que estudia aquest llibre hi ha, evidentment, les virtuts i els defectes de la policia catalana, que no sempre ha desenvolupat l’esperit de mediació inculcat per Jaume Curbet, un dels inspiradors de la nostra policia, a qui Bosch dedica el llibre amb gran admiració. Cal recordar, en canvi, l’etapa de Felip Puig al capdavant d’Interior (2010-2012), qui apostava per anar “allà fins on la llei permeti i una mica més”. Els fets de l’1 d’octubre, però, van demostrar la filosofia diferenciada del cos català. Mentre Diego Pérez de los Cobos, coronel de la Guàrdia Civil, apostava per “lo sustantivo”, complir la llei, i no per “lo adjetivo, las circunstancias que rodean la forma en que haya de hacerlo”, Josep Lluís Trapero feia cas de la interlocutòria emesa pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a cinc dies del referèndum, en què “s’ordenava als cossos policials impedir el referèndum ‘sense afectar la normal convivència ciutadana”. Bosch fa ben fet de recordar que un dels dos ha estat ascendit a general i l’altre és acusat de rebel·lió per la Fiscalia, que demana 11 anys de presó contra ell. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.