Cada dia que pot, José Ramón Merodio Félix s’apropa al cementeri de Paterna (Horta) per seguir, in situ, els treballs d’exhumació dels centenars de cadàvers de represaliats pel franquisme que s’hi duen a terme. Malgrat que el seu avi Ramón Félix Balaguer i el seu oncle Vicente Félix Fortea no consten a la llista de soterrats a les fosses 112 i 128, les que ara s’han obert, no perd l’oportunitat de fer-hi una ullada. Fins i tot aquest dimecres plujós de setembre en què el cel, cobert de núvols, encara incrementa la tristor.
A l’avi el van executar el 8 de novembre de 1939 per ser el president local de la CNT a Sollana. L’oncle, que només tenia 22 anys, fou afusellat l’estiu següent, el 27 d’agost de 1940, coincidint amb la festa del poble.
—Vinc ací regularment des que tenia 9 anys. Hi pose flors i vaig deixar-hi uns versos... No he perdut l’esperança de soterrar-los com cal. No voldria morir sense poder fer-ho.
A la fossa 94, oberta al juny, no hi van trobar les restes del iaio Ramón. Una autèntica gerra d’aigua freda. Està convençut que tampoc no hi són a les dues fosses en què s’excava ara, però de tota manera vol ser-hi present.
—Vaig comprar tots els exemplars d’EL TEMPS que hi havia al quiosc quan vau publicar la llista completa dels 2.238 afusellats a Paterna!
Un estudi ben acurat del professor Vicent Gabarda que incloïa la procedència, l’edat, l’ofici i la data de la mort de cadascuna de les víctimes. Va publicar-se, en forma de dossier, el 25 de novembre de 1985, en companyia del número 75 d’aquest setmanari.
En aquell exemplar, el mateix Gabarda ressenyava breument els “casos més significatius”, com ara el del catedràtic de Medecina de la Universitat de València —de la qual havia estat rector— Joan Peset Aleixandre. Una quinzena de noms entre els quals, precisament, figurava el de Ramón Félix Balaguer:
“De 60 anys, llaurador, resident a Sollana (la Ribera Baixa), fou executat el 8 de novembre de 1939. Líder, profeta i mestre, fou fundador de la Sociedad de Socorros Mutuos, nucli d’origen de la CNT al poble, en els primers anys del segle. Gran aficionat a la lectura, ensenyava a llegir i a escriure a aquells qui no havien arribat a aconseguir-ho. Apuntava al seu diari totes les activitats, els projectes i les esperances de la seua vida i enlairava, com a poeta, la llibertat i l’odi a la violència. D’acord amb la informació facilitada per Enric Pardo Llopis en el seu treball Sollana 1932. Història oral d’una insurrecció, Ramón Félix Balaguer s’oposà als afusellaments que portaren a terme alguns cenetistes amb gent de dreta pel juliol de 1936”.
Als peus de la fossa 112, José Ramón Merodio observa els primers esquelets que l’equip de professionals d’ArqueoAntro —arqueòlegs, antropòlegs, biòlegs...— ha tret a la llum i que ara comença a exhumar. Malgrat la descomposició que presenten els cadàvers, encara es pot distingir clarament la posició d’alguns d’ells i, també, determinats objectes personals. Una pipa de fumar ací, un cinturó allà... Objectes quotidians que acompanyaven les víctimes en el moment que van ser assassinats.
“Espills, ulleres, medalletes religioses, paper de fumar, fulls de diari, sabates, ens hi trobem de tot”, enumera Javier Iglesias, el responsable de l’àrea antropològica d’ArqueoAntro. “I projectils al crani, molts projectils al crani...”, sospira.
Iglesias explica el modus operandi d’extracció dels cossos: “En primer lloc localitzem les mans i els peus i, a partir d’ací, anem traient les parts del cos de les extremitats cap a dins, seguint sempre aquest ordre, fins que ja ho tenim tot i acabem exhumant la columna i el crani”. Cada os exhumat queda reflectit en un inventari i la terra és convenientment garbellada per si de cas encara se’n troba algun de més petit.
Una feina que sembla físicament exigent i que demana molta concentració, però que, segons Iglesias, “resulta força relaxant”. Amb tot, prima el respecte cap a unes persones que “conserven els seus drets, que tenen nom i cognoms, familiars i uns testimonis al darrere que esgarrifen de valent”. “Això no és com excavar un jaciment arqueològic”, puntualitza.
“Fa pocs dies vam exhumar el cos d’un mestre afusellat per ‘inculcar idees revolucionàries als seus alumnes’, s’exterminava qui pensava diferent... Si això no representa un genocidi, què ho és?”, es pregunta Iglesias, un madrileny que comparteix feina amb dues desenes de companys valencians, andalusos, asturians, castellans i de l’altre costat de l’oceà Atlàntic.
Un cop classifiquen els cossos exhumats, són transportats a la Universitat Complutense de Madrid per tal de sotmetre’ls a un estudi antropològic en profunditat. Quan la família rep la confirmació que l’ADN és coincident, la reacció és variada: “Alguns opten per inhumar-los al nínxol familiar, però n’hi ha que s’estimen més que continuen a la fossa —dins de les respectives caixes i coronada per un petit mausoleu, tal com queda un cop tancada de nou— o que directament no volen saber-ne res”. Això, en el millor dels casos, perquè també hi ha ocasions en què resulta impossible de localitzar cap persona de contacte.
En funció de les complicacions que van sorgint, les tasques acaben tard o d’hora. En el cas de la fossa 128, ha costat tres mesos i mig exhumar 72 cadàvers —entre els quals, el de les dues dones que figuraven als llistats— i a cinc metres de profunditat, on han arribat de moment, encara els en resten una trentena. La fossa 112 va obrir-se ara fa dos mesos i hauria d’estar tancada a finals d’octubre, quan caldria haver exhumat el centenar de cossos que s’hi preveu trobar. Quan conclou el procés, ArqueoAntro ha de remetre a la Generalitat Valenciana un estudi detallat de tot allò que s’hi ha trobat.
A la fossa 113, la darrera que s’havia obert amb anterioritat, era previst exhumar 50 cossos i tan sols se’n van trobar 49. La raó? Molt probablement, alguna exhumació clandestina esdevinguda a la dècada dels 40 o dels 50, quan les famílies que s’ho podien permetre pagaven per tal de recuperar el cos del pare o l’avi mort i donar-li sepultura sota un nom fals. En les seues investigacions, Gabarda cita un centenar d’episodis com aquest.
Sense temps a perdre
“No podíem esperar ni un minut més a obrir les fosses de Paterna”, sentencia Rosa Pérez Garijo, vicepresidenta quarta de la Diputació de València, on és titular de l’àrea d’Inclusió Social, Teatres i Memòria Històrica. A més, des de la primavera passada és la coordinadora general d’Esquerra Unida del País Valencià.
Així com la Conselleria de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques no pretenia subvencionar cap exhumació fins un cop no s’haguera s’aprovat la llei de memòria democràtica [octubre de 2017], a la Diputació de València van tenir clar que, efectivament, no hi havia temps a perdre. No van poder destinar-hi diners durant 2015 perquè van heretar el Pressupost dissenyat pel PP i qui n’era el president, Alfonso Rus, però de 2016 a 2018 han invertit més d’1,1 milions d’euros amb aquesta finalitat. D’altra banda, la Diputació també ha esmerçat 225.000 euros en la retirada de plaques i en l’erecció de monòlits i la identificació de llocs relacionats amb la memòria històrica.
Les actuacions més costoses s’han concentrat a Paterna, on la Diputació ha subvencionat les associacions de famílies de cada fossa —cadascuna disposa d’un president i n’hi ha prou que una família ho sol·licite perquè es procedisca a l’exhumació— o els ajuntaments que així ho han requerit. Per exemple, en el cas de la fossa 112, la massiva presència de represaliats de Tavernes de la Valldigna (Safor), entre els quals qui n’era alcalde, ha fet que siga el consistori qui capitanege la petició de l’ajuda corresponent. A Ontinyent (Vall d’Albaida) s’han destinat al voltant de 20.000 euros a la localització, recuperació i identificació de les restes dels 13 afusellats al cementeri municipal.
Fet i fet, ja s’han exhumat més de 300 cadàvers i es preveu que enguany se superen els 400. A Paterna s’han obert les fosses 22, 81, 82, 91, 92, 94, 112, 113, 128 i els nínxols on hi havia soterrats els represaliats de Xiva (Foia de Bunyol) i Xera (Plana d’Utiel). Les següents fosses de Paterna que s’obriran seran la 115 —s’hi preveuen trobar 150 cadàvers— i la 127 —147 cossos—, així com les parts dels cementeris d’Alfarb (Ribera Alta) i Castelló de la Ribera on consta l’existència de dos i vuit assassinats, respectivament. En total, doncs, hi ha la intenció d’exhumar, a curt termini, vora 700 esquelets.
La meta no sols consisteix a donar una sepultura digna als assassinats pel franquisme, sinó a replegar tants testimonis de familiars vius com siga possible per tal de presentar una denúncia conjunta. En determinats casos els familiars de les fosses presenten denúncies que els tribunals arxiven al cap de poques hores, però una denúncia conjunta “per crims de lesa humanitat”, com la presentada a Argentina, podria tenir més èxit.
Així, la Diputació inaugura l’1 d’octubre una oficina d’atenció als familiars dels represaliats que restarà oberta nou mesos i que oferirà assistència a través d’especialistes. Una iniciativa inspirada en l’Ajuntament de Pamplona —on és alcalde Joseba Asiron, de Bildu— adreçada a netejar el sediment de la memòria que se suma a moltes altres d’engegades per la diputada Pérez Garijo en aquests tres anys.
El documental Fills del silenci, l’exposició “No tindreu pau després de la guerra”, el congrés sobre franquisme i repressió celebrat el 2017, el cicle anual de teatre basat en la memòria històrica, la retirada de la presidència honorífica de la Diputació que ostentava Franco o el programa Memòria a la Biblioteca, amb més de 100 poblacions adherides, són alguns dels intents d’esborrar el rastre de l’oblit. •