Itàlia

La política xenòfoba de Roma reforça els neofeixistes

El país es desequilibra: trets a estrangers, atacs grossers contra minories i concentracions de neofeixistes. Quanta culpa en té el nou Govern?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Així que baixa de l’avió comença a parlar. Promulgaré lleis que posin fi als seus tripijocs, als dels refugiats, “que violen, furten i trafiquen”, amenaça Matteo Salvini al final d’un viatge per Àfrica; Itàlia ja té prou immigrants que “no fugen de guerres, sinó que porten la guerra al nostre país”.

No passa cap dia  que Salvini no faci un desafiament. Ministre de l’Interior des de l’1 de juny, el cap del partit de dretes, la Lega, s’ha animat a ser el portaveu del Govern de Giuseppe Conte. El lema de Salvini és simple, “els italians primer”, però la forma de parlar és més violenta. Ja se’n viuen  les conseqüències.

Una vegada a uns transeünts de color els van disparar en ple dia; una altra, de nit, un marroquí va ser perseguit fins a la mort a Aprilia, a la regió de Laci; i uns homes de Mali van ser tirotejats a Casera, més al nord. Els munts denúncies d’estiu i tardor de 2018 sobre actes violents no només han provocat horror a Itàlia. Hi ha atestats almenys 70 successos racistes entre juny i octubre.

El president de la República, Sergio Mattarella, alerta d’una “autojustícia” i d’una “mentalitat del Salvatge Oest”. La institució d’ajuda als refugiats ACNUR lamenta un “nombre cada vegada més alt d’atacs a immigrants, sol·licitants d’asil, refugiats i italians d’origen estranger”. La Conferència Episcopal italiana constata que hi ha un “clima de desconfiança, menyspreu i ràbia”.

És com si en tot el país els neofeixistes i radicals de dretes se sentissin reforçats, com si la xenofòbia s’hagués fet acceptable. Gad Lerner, guionista d’una sèrie de televisió sobre racisme, parla d’un “magnetisme feixistoide del qual es víctima el nostre país”. Però, a algú com Salvini, les crítiques li interessen ben poc. Assegut davant del seu escriptori del Ministeri de l’Interior, enfront d’un quadre que representa el nen Jesús entre la verge Maria i l’àvia Anna, sembla algú que no es deixa intimidar per res ni per ningú.

Matteo Salvini

Al final ha fet tancar els ports del país a vaixells que transporten refugiats, ha reduït a una quinta part el nombre dels qui poden entrar-hi i ha aconseguit una llei que preveu accelerar els procediments d’asil i les expulsions.

Racisme? És “completament de bojos”. No ha estat “ferida” cap noieta romaní, diu Salvini, poc després que fos disparessin  a un bebè de 12 mesos amb un rifle d’aire comprimit en la columna vertebral. El bebè era d’una de les barriades de barraques que Salvini va visitar abans de ser ministre de l’Interior, i de la qual va dir que treuria del mig utilitzant una “excavadora”.

L’adreça de la barriada dels afores, a l’est de la capital romana: Via Salone, 323.

Vigilat durant les 24 hores del dia per patrulles de policia, darrere d’un mur de formigó de dos metres d’alçària s’obri el camí cap al “campament nòmada”, com diuen molts romans.

Hi viuen 614 persones, la meitat nens, en contenidors de mercaderies i caravanes provisionals. La canalització és defectuosa, quan plou es formen un munt de llacs junts. A les vores s’amuntonen escombraries fins a la cintura. Fa olor de latrina. La barriada de barraques aïllada del món exterior, poblada principalment per immigrants d’Europa del sud-est, recorda els barris pobres de Mumbai o Nairobi, però en aquest cas  a només 15 quilòmetres de la Fontana di Trevi.

Un de cada set romanís que viuen a Itàlia ho fa en campaments amb les mateixes condicions. La Comissió Europea investiga Itàlia des del 2012 amb fonaments ètics, però no sols per aquesta forma d’aïllament. Ara el pla de Salvini té un objectiu clar: desallotjar els campaments. Tanmateix, primer vol fer un cens dels residents.

El ministre de l’Interior pot comptar amb l’aprovació de la majoria d’habitants, fins i tot dels voltants de la Via Salone. I no només des que dos romanís d’origen bosnià van emmanillar i violar dues noies del veïnat, sinó també i sobretot perquè el campament romaní temporalment semblava una planta incineradora de residus a l’aire lliure.

S’hi transportaven ferralla de caravanes i restes de plàstic, dels italians que volien eliminar les seves escombraries il·legalment i de franc amb l’ajuda dels romanís. De nit, les columnes de fum negre encara posen de manifest els negocis pròspers. Al barri residencial limítrof de Case Rosse de tant en tant es mesuren els nivells de substàncies nocives, com en un abocador de residus tòxics.

“És impossible saber qui ho crema”, diu ingènuament un dels portaveus del campament romaní: “sempre ho fan de nit”. Al costat de l’entrada els habitants havien col·locat un cartell: “Prou de foc. Voleu guerra? Hi estem disposats”.

Però qui és capaç de disparar a una petita noia romaní que estava en un parc infantil agafada de la mà de sa mare sense fer res de dolent? Un funcionari pensionista del Senat italià, que va disparar a la nena amb un rifle d’aire comprimit modern des del balcó de la setena planta. La noia va arribar a la clínica amb la sospita que tenia paraplegia.

Segons mostren algunes estadístiques, els romanís i zíngars (els anomenats gitanos, encara que a vegades aquest terme s’usa despectivament) no són els únics perseguits des que el nou Govern va entrar en el càrrec. Però Salvini i els seus combatents haurien de respondre per la creixent violència, diu Najo Adzovic: “Aquest Govern ha donat al poble una llicència per odiar”.

Adzovic, amb barret blanc, la camisa desbotonada i una cadeneta d’or al braç, a Roma està entre dos mons. Actua d’intermediari entre les autoritats i la seva pròpia gent, intercedeix entre clans rivals i no nega “que als nostres campaments hi ha delictes menors”. Però li fa por l’ambient caldejat que predomina ara al país.

Per això ha advertit en una carta oberta d’un nou “Holocaust silenciós” i ha anunciat als provocadors de dretes d’Itàlia que resistiran: “Aquesta vegada no deixarem que ens arrossegueu fins a camps d’extermini.”

No hi ha dubte que el “racisme ha augmentat a Itàlia”, diu Luigi Manconi, “així com no hi ha dubte que és perillós, que encara pot ser molt pitjor, però cal fer un cop d’ull a les xifres: a principis dels anys noranta Itàlia tenia 800.000 estrangers al país, ara en som quasi 6 milions”.

Manconi va ser secretari d’Estat i senador, però també s’ha fet un nom com a activista pels drets humans i com a escriptor. Ara, el senyor de cabells blancs presideix al centre de Roma l’Oficina Nacional contra la Discriminació Racial. L’òrgan, per ironia del destí, està subordinat al Ministeri de l’Interior, ara dirigit per Salvini.

El tabú del racisme ha estat a Itàlia durant molt més temps que en altres països europeus, a excepció d’Alemanya, potser, diu Manconi. Té Salvini la culpa de l’augment de la xenofòbia? “És una novetat que aquest país estigui governat amb una mescla d’instints i ressentiment, que el que abans només era una tendència ara sembli ser un programa de govern”.

El que no diu Manconi, però ho sap per experiència pròpia al Senat, és que el racisme amb màscares institucionals no és res de nou a Itàlia. Per exemple, el vicepresident de la cambra alta fins ara en funcions, Roberto Calderoli, una vegada va declarar a la primera ministra de color italiana ­—Cécile Kyenge— “que semblava un orangutan”.

Sempre hi ha hagut sortides de to racistes sense conseqüències, i no sols en la dreta: un aclamat advocat antimàfia va cridar l’atenció després com a ministre en el gabinet d’esquerres de Romano Prodi quan va advertir que, si no es regulava la immigració, en poc de temps Itàlia semblaria el “pixador d’Europa”.

Que 80 anys després que el dictador Benito Mussolini promulgués la llei racial la ideologia radical de dreta torni a ser acceptable entre la societat probablement té molt a veure amb la visió de molts italians de reconciliar-se amb la pròpia història. A pesar de més de vint anys de feixisme, no hi va haver cap tribunal semblant als processos de Nuremberg on s’haguessin provat la culpabilitat o innocència de la nació davant de tothom.

Mussolini, juntament amb els seus còmplices, tenen sobre la seva consciència les vides de dos milions de persones. Aquest tema no es tracta gaire. “Mussolini no va matar ningú”, va bromejar una vegada en nom del poble Silvio Berlusconi: el Duce només va enviar de franc les persones al desterrament.

Per a qui vulgui conèixer neofeixistes romans, el millor és pujar al metro a la basílica de Sant Joan del Laterà, en direcció est. En la parada de Santa Maria del Soccorso ens espera Marco Continisio: 28 anys, amb barba, responsable local de CasaPound, el partit dels autodenominats “feixistes del tercer mil·lenni”.

El moviment, anomenat així pel poeta nord-americà i admirador de Mussolini, Ezra Pound, fundat el 2003, compta amb més de cent seus de partit arreu del món i 20.000 afiliats. A Roma, sobretot a la part est de la ciutat, els neofeixistes són una força molt important. Perquè en el dia a dia ofereixen ajuda als necessitats, perquè donen un cop de mà i també es deixen veure allà on l’Estat ha desistit.

Marco Continisio puja al seu Hyundai i comença a patrullar per la zona: una àrea enorme de blocs de pisos que han anat a menys, fàbriques abandonades, coberts caiguts. Al principi l’ajuntament va intentar ubicar refugiats en el sector industrial i allotjar-los en edificis desocupats. Ara, els activistes de CasaPound ho estan impedint amb un èxit cada vegada més gran.

Continisio assenyala la residència d’immigrants de la Creu Roja a la Via Frantoio, davant la qual van protestar ell i els seus amics fins que  va ser desallotjada. En surt per anar a les muntanyes d’escombraries al voltant del campament de romanís de la Via Salone, on CasaPound dona suport a la protesta dels veïns. Continisio afirma que “els romanís són animals, sense cultura i sense intenció d’integrar-se”.

Via Salone. Barriada dels afores, a l’est de la capital romana, on viuen 614 persones, la meitat nens, en contenidors de mercaderies i caravanes provisionals.

Amb una estratègia clara, els neofeixistes s’instal·len en el subsòl social de la capital. Assumeixen el comandament en comitès de barri que abans estaven dominats per l’esquerra, reparteixen menjar a necessitats, patrullen de nit en zones poc segures i arriben en formació a qualsevol lloc tan prompte com han de ser desocupats italians allotjats il·legalment, en favor d’inquilins estrangers legals.

CasaPound disputa amb l’Estat el monopoli del poder, sovint amb el consentiment mateix de l’Estat. “Pels interessos dels italians perjudicats estem disposats a tot”, diu l’extremista Continisio: “som un moviment radical”. Els neofeixistes senten que amb Salvini els bufa un vent a favor? “Quant al contingut som propers, el seu lema, ‘els italians primer’, el defensem des de fa 15 anys. Pel que fa a l’organització, abans n’érem més, però estem oberts a col·laborar”.

Marco Continisio, mentre li ho permeti el seu treball al supermercat, vol fer quasi tot el que el partit demani. CasaPound exigeix als afiliats disponibilitat en tots els àmbits de la vida: en la lluita als carrers o a l’estudi d’arts marcials, en llibreries afins al partit o al bar.

Els càrrecs més alts del partit es poden veure a la nit al Cutty Sark, un pub al barri Monti, de Roma, on els “feixistes del tercer mil·lenni” estan quasi com en família. A l’esquerra de la barra penja un retrat del president de Síria, Baixar al-Assad, al costat d’unes bufandes on es pot llegir “a les armes, som feixistes”.

També hi ha el líder de CasaPound, Gianluca Iannone, un home imponent amb pantalons pels genolls i un tatuatge a la nuca en horitzontal d’una frase de Mussolini. Sobre el règim del Duce, Iannone, condemnat a quatre anys de presó en primera instància perquè va apallissar un carrabiner, diu que representa “l’experiència més bonica en la història d’Itàlia”.

Ell i els seus neofeixistes estan molt organitzats, tenen una xarxa internacional ben connectada i es mouen molt bé per Facebook. Tot es controla des de la seu del partit a la Via Napoleone III, al centre de la capital. Allí hi ha un edifici de set plantes que els activistes de CasaPound mantenen ocupat il·legalment des del 2003; milers de metres quadrats sense pagar lloguer en la millor zona.

Actualment té molts més afers urgents a fer abans que desallotjar aquest palau, declara el ministre de l’Interior Salvini; el 2015 el seu partit, la Lega, encara estava vinculat a CasaPound per la plataforma política conjunta Sobirania.

Marxar per separat, colpejar junts: sota aquest lema guanya terreny l’extrema dreta a Itàlia. Tots els partits de dretes entenen que han de despertar la necessitat del poble de construir-se un enemic i després cridar per un líder, com escriu Umberto Eco. Tots, des de la Lega de Salvini, passant pel Fratelli d’Itàlia postfeixista fins als neofeixistes de CasaPound.

Té raó Liliana Segre quan constata que a vegades a Itàlia “torna a sentir-se el mateix to d’abans”? La supervivent d’Auschwitz, de 88 anys, senadora vitalícia, va atreure l’atenció al juny davant de la cambra alta quan va recordar la complicitat de feixistes italians en els crims dels nazis i va exigir “aixecar la guàrdia”.

Complicitat? “I ara, les lleis racials de Mussolini eren una concessió a Adolf Hitler”, diu Ernesto Moroni al seu despatx adornat amb cascs d’acer, punyals i retrats del Duce. Moroni presideix l’associació Azione Frontale de Roma i sobre els jueus afirma que “eren els financers de Hitler i van provocar així la seva pròpia desgràcia, tot sabent-ho”. Un poble que s’encamina cap a la mort quasi voluntàriament?, preguntem. “Per què no? Abraham estava disposat a sacrificar el seu propi fill”.

Moroni, un home armari calb amb ulls blaus, de família encantadora i negocis pròspers, s’ha fet famós en les comunitats jueves d’arreu del món com l’home que el 2014 va enviar caps de porc a la sinagoga i a l’ambaixada israeliana de Roma. Juntament amb els seus companys de l’Azione Frontale lluita pel “feixisme pur que uneix totes les classes socials i no deixa de banda els més dèbils”. Dues vegades a la setmana, a la tarda, reparteixen menjar de franc. Aleshores, els necessitats s’amuntonen al voltant de safates amb pasta i entre relíquies de Mussolini.

Quan es fa de nit, Moroni i els altres fan la seva “ronda”: patrullen, desarmats, però en grups d’entre sis i vuit homes. Els feixistes mostren la seva presència en un barri que té la mala fama de ser un baluard dels crims. Per fora apeguen adhesius a fanals o missatges en carnisseries i perruqueries d’estrangers: “Dona suport a les botigues dels italians”. Reclamen actes de resistència contra “la invasió a la qual ens veiem exposats”.

Què pensa de Salvini? “Per a nosaltres, els feixistes, no és el salvador de la pàtria”, diu Moroni. Llavors marxa per passar un temps amb simpatitzants a Predappio i als voltants, el lloc de naixement de Mussolini, on l’alcalde exerceix les seves funcions des de l’antic dormitori dels nens del dictador. Fins a Predappio viatgen alguns neofeixistes tres vegades  l’any: per l’aniversari de Mussolini, pel de la seva mort i pel de la marxa sobre Roma. Van en pelegrinatge pel poble, on en botigues de records es venen porres amb el lema de Mussolini (“creure, obeir, combatre”) per cinc euros, i arribem a temps a la missa al jardí de la Villa Carpena, a l’antic domicili del Duce.

Seguidors de Mussolini fan marxa al seu poble natal, Predappio

Els camarades es saluden amb un “a noi”, “per nosaltres”, i s’agafen de l’avantbraç. Un descendent d’un dels llinatges més antics d’Itàlia es presenta: “No soc antisemita, però els jueus van matar el fill de Déu, i això no es pot canviar.”

Llavors, el Pare Giulio Tam, un eclesiàstic excomunicat, agafa vi de missa i un calze del seu Opel Vivaro. Ja pot començar la missa en honor a Mussolini.

Uns amics li acaben de regalar un rosari de cinc quilos en què es balancegen casquets de bala del calibre 38 entrecreuats. El Pare comença a predicar: qui vulgui combatre “la invasió islàmica” ha de despertar. “Cal conèixer l’enemic que es vol derrotar”.

Hores després, durant el dinar, amb tortel·linis farcits de bacó rostit, Ernesto Moroni reparteix lletres de cançons i els companys comencen a cantar “Giovinezza”, l’himne de la Itàlia feixista. Cada vegada que es menciona Mussolini, Giulio Tam, vestit amb una túnica negra, aixeca el braç dret, la salutació feixista. Després segueix, a plena veu i abans de les postres, l’anomenada “cançó del dimoni”, la “Marxa a territori enemic”, en la traducció a l’italià.

Quan els neofeixistes estan fins als nassos, marxen i protesten davant d’algun edifici on estan refugiats els més pobres dels pobres, les persones que viuen en un esquelet de formigó contaminat d’asbest a la Via Tiburtina de Roma. L’antiga fàbrica de penicil·lina serveix de quarter per als immigrants més pobres: sense finestres, amb molt de corrent i el terra ple de medicaments i deixalles de plàstic.

Un gran nombre d’ancianes, mares amb bebès lactants, però sobretot joves de l’oest d’Àfrica viuen en aquesta ruïna. Més de 600 persones han trobat refugi en la “penicil·lina”, presos en una espiral infernal: sense domicili fix no hi ha permís de residència ni accés al sistema social.

Sense l’ajuda de Mustapha Drammeh els forasters no tenen cap camí per entrar al món en ruïnes. Mustapha té 25 anys, és fill d’una família amb 12 nens procedent de Gàmbia, un home llest amb una cua de rastes. Ell mateix carrega als muscles una odissea: pel desert cap a Líbia, amb el vaixell cap a Lampedusa i per Calàbria finalment fins a Roma.

Al baix ventre té cicatrius de maltractes a Líbia i és cec de l’ull dret, des que, segons ens conta, uns policies italians el van colpejar durant una ràtzia. I, tanmateix, Mustapha va tenir més sort que altres: uns ajudants de Metges sense Fronteres el van arreplegar d’un campament, entre altres raons perquè parla cinc idiomes africans. Ara ajuda com a intèrpret, també quan una vegada a la setmana els equips de metges s’atreveixen a anar a la fàbrica de penicil·lina en els seus uniformes blancs.

A dins, en una tanca, penja des de juny una nota on es pot llegir que la policia declara el terreny “inhabitable”. Fa poc Matteo Salvini li va demanar la paraula en persona. Va remarcar que per a ell la ruïna de l’antiga fàbrica de penicil·lina és un símbol del que ha d’anar d’una altra manera en el tractament amb immigrants. En ells, “les drogues, l’alcohol i l’abandonament” estan a l’ordre del dia, va declarar Salvini.

No obstant això, ja no queda gaire: “Aviat es desallotjarà,  posarem fi al caos, recuperarem l’ordre i la calma”.

Traducció de Mar Sanfèlix

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.