Memòria històrica

Al rescat de la memòria històrica

Al País Valencià resten més de 350 fosses comunes per exhumar. En els dos últims anys, les subvencions de la Diputació de València han permès l’obertura d’unes quantes. L’entrada en vigor de la llei valenciana de memòria històrica hauria de donar l’empenta definitiva a aquesta tasca. És una qüestió de dignificació dels represaliats, però també de justícia amb el passat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

 

A la banda esquerra de la porta d’entrada del cementiri de Paterna, els versos de “Vora el barranc de Carraixet”, de Vicent Andrés Estellés, ressonen amb força metàl·lica: “Vora el barranc del Carraixet,
els morts de fredes matinades,/ els morts de les nits tenebroses,/ els assassinats de la terra”. El mestre de Burjassot va escriure aquelles paraules en homenatge a Joan Baptista Peset, president d’Acció Republicana, i cap de cartell del Front Popular a València a les eleccions de 1936. Qui va ser també rector de la Universitat de València fou afusellat en aquest cementiri el 24 de maig de 1941. Fou una de les 2.237 persones que ací foren assassinades pels feixistes. Dues mil dues-centes trenta-set, no és poca cosa. Persones vinculades a la República, però també persones sense cap filiació política que van tenir la mala sort de ser catalogades de “rojos comunistes”. Els seus cossos foren dipositats en fosses comunes. I aquelles despulles, sepultades amb la terra de la desmemòria col·lectiva.

A Fernando Tarín Verdú, que havia estat regidor d’Alzira durant l’etapa republicana, el llançaren a la fossa 113, junt amb una cinquantena de persones. La seua dona encara va apropar-se al cementiri per demanar, per favor, poder-se endur el cos per soterrar-lo amb dignitat. “Li van dir que aquell dia la saca havia estat molt gran i que, o estava entre els cossos de més amunt, o no el traurien. No estava entre els de més amunt i se’n tornà a casa sense el cos del seu home”, explica Nuria Cubero, la seua néta. Nuria ha retornat avui al cementiri de Paterna, des de Xàtiva, on viu, perquè hi ha un acte en commemoració de les víctimes. Hi ha gent de tot arreu. L’historiador Vicent Gavarda va documentar que el gruix dels assassinats a Paterna, un 94%, eren valencians. La majoria procedien de l’Horta, però també n’hi havia de la Ribera Alta, la Ribera Baixa, la Safor, la Vall d’Albaida i la Costera. El més jove tenia 16 anys; el més vell, un secretari del jutjat municipal de la Iessa, comptava 83 anys.

Fa dos anys els descendents dels assassinats en la fossa 113 van començar a unir-se. Alguns es coneixien perquè coincidien en el cementiri cada u de novembre. La primavera passada es procedí a obrir la fossa. Entre maig i juliol de l’any passat l’associació ArqueoAntro n’exhumà 50 cossos. Les restes estan ara a l’Institut Anatòmic Forense de la Universitat Complutense de Madrid, per ser identificades.

 

Desenterrar l’amnèsia

Del cost de l’exhumació (120.000 euros) se’n va fer càrrec la Diputació de València. Des de 2016 aquest organisme ha destinat 746.000 euros a tasques d’exhumació de fosses comunes. Cent divuit cossos han pogut ser rescatats. “Vivim en una anomalia democràtica que provoca que 42 anys després de la mort de Franco encara hi haja famílies que no han pogut recuperar els cossos dels seus familiars. Som el segon país, per darrere de Cambotja, el segon país del món amb més desapareguts”, es lamenta Rosa Pérez Garijo, vicepresidenta quarta de la Diputació i responsable de memòria històrica en aquesta institució.

La Diputació de València és, de fet, l’únic organisme públic valencià que ha habilitat línies de finançament per a l’exhumació de fosses. El Consell del Botànic ho farà en els pròxims mesos, quan comence a desplegar la llei valenciana de memòria històrica, que va entrar en vigor el passat desembre. Hi ha una partida pressupostària prevista de 790.000 euros. Si no s’han habilitat línies abans ha estat, afirma Ferran Puchades, secretari autonòmic de Justícia, per “una qüestió de prioritats”, postura que desagrada a algunes associacions memorialistes, per a les quals era necessària més celeritat.

“Per a nosaltres fer les exhumacions era urgent —replica Rosa Pérez—. Per una qüestió de dignitat, però també perquè els descendents directes són molt grans”. No és un detall intranscendent. La probabilitat de trobar llaços genètics disminueix a mesura que es descendeix genealògicament. Emparentar l’ADN d’un pare i un fill és molt més senzill que fer-ho entre un pare i una néta, per exemple. La llei valenciana de memòria històrica contempla la creació d’un banc d’ADN, de manera que es puguen bescanviar dades, també amb la resta de bancs que diverses autonomies han anat creant. No es pot perdre de vista que el País Valencià fou un dels territoris que més temps va romandre lleial a la República i que les línies de combat s’hi anaren atansant, arrossegant combatents de la resta de l’Estat.

Siga com siga, la qüestió de la recuperació de la memòria històrica al País Valencià ha fet un gir important en els darrers anys. Per a la història queda l’episodi en què l’exalcaldessa Rita Barberà s’entestà a construir nínxols sobre una de les fosses comunes del cementiri de València. O aquell altre de quan aquest mateix consistori va posar tot d’entrebancs administratius per poder recuperar les despulles del republicà Teófilo Alcorisa. Durant molt de temps el rescat d’aquell període fosc ha quedat en mans del voluntarisme d’associacions que, en molts casos, van treballar sense el suport, quan no a la contra, de les institucions valencianes. La precarietat de recursos per investigar era la tònica general. Ara, per primera volta, els familiars de desapareguts poden acudir a les institucions valencianes per sufragar la recuperació dels cossos dels assassinats pel feixisme. Assistim, diu Miguel Mauri, representant de la Comissió Cívica per a la Recuperació de la Memòria Històrica d’Alacant, a la “institucionalització de la memòria”. “Disposem d’instruments administratius per al reconeixement de les víctimes. La memòria històrica té tres pilars: la justícia, la veritat i la reparació. Cal restituir la dignitat de les persones i la dels seus familiars”, argumenta Mauri.

La feina que resta per fer és ingent. A tot el País Valencià hi ha disperses, almenys, més de 350 fosses. Setanta-set a Alacant, 80 a Castelló i unes 200 a València. Aquestes són les localitzades, però podrien haver-n’hi moltes més. “A Castelló podrien arribar a duplicar-se perquè cal tenir en compte que allí hi havia la línia XYZ del front republicà”, explica Ferran Puchades. La intenció de la Conselleria de Justícia és confeccionar un mapa de fosses “temporalment definitiu” i que a poc a poc es vagen obrint. En els últims dos anys Paterna, gràcies a les subvencions de la Diputació, és el cementiri on més intensament s’ha treballat.

 

Reparar el passat

“Aquesta és una feina delicada perquè treballem amb material molt sensible”. Qui així parla és Miguel Mezquita i la frase té sentit literal i metafòric. Miguel, historiador i especialista en arqueologia forense, és un dels socis d’ArqueAntro, una associació que es dedica a l’exhumació de fosses comunes. L’equip el conformen arqueòlegs i antropòlegs i compten amb l’ajuda de voluntaris. L’any passat, a Paterna, foren els encarregats de traure a la llum les fosses 91, 92, 81, 82 i 113. Si no hi ha impediments judicials —i pot haver-n’hi, com va passar la setmana passada amb la fossa 22, quan la jutgessa va tardar una setmana a enviar-los el preceptiu forense— inverteixen una mitjana de dos mesos a obrir cada fossa. La seua és una tasca minuciosa. De primer lleven les primeres capes de terra i quan totes les restes ja estan a la vista, dibuixen una mena de croquis d’esquelets. Cada individu rep un número i a partir d’ací comença l’extracció de les despulles. A l’educció de cada cos es dediquen dos treballadors: un fa les tasques principals i l’altre l’assisteix in situ. Mans i peus són especialment delicats perquè es trenquen amb molta facilitat. Cada peça és dipositada en una bossa individual i és convenientment catalogada. Els cossos que hi ha a sobre solen presentar un millor estat de conservació, però no sempre. Hi ha mil factors que hi poden intervindre: la humitat, un moviment de terres pròxim, la forma com es van dipositar els morts. En ocasions, les restes són inidentificables. Són, tanmateix, una minoria de casos. Les despulles de cadascun dels represaliats es dipositen en una caixa, que va a parar al laboratori, on s’acaben de netejar. I d’ací, a l’Escola de Medicina Legal de l’Institut Anatòmic Forense de la Universitat Politècnica de Madrid. La identificació final sol tardar una mitjana d’un any.

Aquesta és, tanmateix, només una part del procés, una de les cares. Paral·lelament cal traure les mostres d’ADN dels familiars, perquè del que es tracta, en última instància, és d’establir llaços de parentiu. Cal, en definitiva, encaixar un trencaclosques amb moltes peces en què s’entrecreuen genètica i esperances familiars. D’aquesta fase també s’encarreguen a ArqueoAntro. “En les entrevistes que fem als familiars els preguntem coses com ara si el seu familiar havia patit algun accident, si duien ulleres... Són detalls que, al marge de l’ADN, poden facilitar la identificació. A la fossa 113, per exemple, saber que un home havia caigut del cavall va ser fonamental”, explica Eloy Ariza, membre d’aquesta associació. “Són entrevistes que has de fer amb tacte. Hi ha famílies que t’ho conten amb molta facilitat. A altres, en canvi, els costa més recuperar aquells records”, explica. L’equip d’Arqueoantro ja ha passat a arreplegar històries i ADN a Tavernes de la Valldigna o Oliva.

 

Un trencaclosques genètic i sentimental

Entre els qui s’acostaren, en aquest darrer municipi, a deixar les seues mostres de saliva hi havia els descendents de Félix Valdecillo. Natural de Jaén, fou alcalde d’Oliva durant la guerra. Quan el van detindre tenia 23 anys i un fill de pocs mesos. En acabar la contesa bèl·lica fou engarjolat a la presó model de València. En una de les ocasions en què la seua dona va anar a visitar-lo li digueren: “N o cal que tornes. El teu home s’ha pres alguna cosa i ens l’hem trobat mort”. Era el 19 de desembre de 1939, nou mesos després del final de la Guerra Civil. Amb aquella versió oficial, la seua esposa se’n tornà cap a casa a criar un fill ella sola. Durant anys, a aquell plançó, a Oliva, el conegueren com “el fill del roig”. “El cos de Félix està en la fossa 115, on hi ha uns 80 cossos, d’entre els quals quasi una vintena són de veïns d’Oliva”, explica José Vicente Valdecillo, nét de Félix. Les famílies ja treballen per procedir a obrir-les en els pròxims anys. “El meu pare té ara vora 80 anys. En realitat no va arribar a conèixer el seu pare, però per a ell seria un descans poder deixar les restes del seu pare al costat de les de la seua mare, al cementiri d’Oliva”, explica. “A més, ens agradaria que se’n trobara el cos per poder determinar la causa de la mort. A casa sempre s’ha dit, o ens van voler donar a entendre, que s’havia suïcidat, veient la proximitat d’una execució assegurada. Però, i si resulta que no fou així? Voldríem saber què és el que de veritat li va passar”, relata José Vicente. Al cementiri de Paterna encara resta molta feina per fer. En aquests tres anys de legislatura 106 cossos han estat exhumats gràcies a les subvencions de la Diputació. En els pròxims mesos algunes famílies començaran a ser informades de si recuperen les despulles dels seus avantpassat. “És una arma de doble tall. Imagina’t que ara resulta que les restes no estan ací, on sempre hem vingut a honorar el meu avi”, diu amb certa expectativa i preocupació Nuria Cabero. I si no informaren correctament la seua mare d’on havia anat a parar el seu avi? I si per una d’aquelles la fossa era plena i es diposità en una altra? El procés d’identificació i acarament no sempre ix com els familiars desitjarien. De fet, poc més del 10% dels cossos acaben sent identificats i entregats. Siga com siga, “poder-lo soterrar seria un descans”, assegura Nuria. Seria, també, un primer pas per a la reparació i la dignificació dels represaliats, perquè, com diu Rosa Pérez Garijo: “Les polítiques de desmemòria han provocat la impunitat”. •

 

-------------------------------

En el límit de la legislatura

El passat desembre va entrar en vigor la llei de memòria democràtica i per a la convivència, l’anomenada llei valenciana de memòria històrica. Aquesta legislació contempla la creació, en els pròxims mesos, de l’Institut Valencià de la Memòria Democràtica, els Drets Humans i les Llibertats Públiques, amb seu a Alacant, a través del qual es vehicularan totes les polítiques en aquesta matèria. “Hem volgut fer una llei integral, que abaste totes les competències que podem desenvolupar, com són els arxius documentals, la creació d’un cens de víctimes, la localització, obertura, exhumació de cadàvers i identificació i la creació dels llocs i itineraris de la memòria —explica Ferran Puchades, secretari autonòmic de Justícia—. A més, s’introduirà en el currículum educatiu un mòdul sobre memòria democràtica en primària i secundària i en les escoles d’adults”. La llei contempla la creació d’un banc d’ADN per tal de facilitar l’acarament de les dades dels represaliats i els seus familiars.
La nova legislació ha estat ben rebuda per les entitats memorialístiques del País Valencià. “Millora substancialment la llei de Zapatero de l’any 2007 —expliquen des del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló—: reivindica el dret internacional i els drets humans per  a la investigació dels crims de la Guerra Civil i el franquisme; en matèria de fosses contempla la iniciativa per part de la mateixa administració; en matèria de nomenclatura i simbologia estableix un règim sancionador per als incompliments de la llei; es reconeix a la víctima en un concepte més ampli i de més supòsits amb més drets garantits per a elles, com per exemple els guerrillers o els nens perduts; fa un tractament especial de la repressió exercida sobre la dona; i amplia els espais temporals d’aplicació de la llei”. En tot cas, afegeixen, l’efectivitat del text dependrà “del desenvolupament de les normatives i del paper que tinga l’Institut de la Memòria”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.