FRANQUISME

Exhumant la llarga nit

L’inici del procés d’exhumació del general Franco ha coincidit amb el muntatge d’una exposició en què el Museu Valencià d’Etnologia es capbussa en el dia a dia del règim. No debades la dictadura no sols es palpava als carrers, sinó que es colava a cada racó de cada casa. Aquesta mostra, petita però densa, fa un tast de la llarga nit del franquisme mitjançant objectes que a alguns resultaran molt familiars i a alguns altres, del tot inversemblants.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 7 de desembre de 1933, en temps de la Segona República, José Antonio Primo de Rivera va dibuixar en una sola frase les línies mestres de la dictadura que el general Francisco Franco imposaria pocs anys després: “La interpretación católica de la vida es, en primer lugar, la verdadera; pero es, además, históricamente, la española. Toda reconstrucción de España ha de tener un sentido católico”. A diferència del feixisme italià i del nazisme alemany, que no tenien un component religiós, el règim franquista va pivotar sobre l’ultracatolicisme. Tot feia olor d’encens. 

A la sala del Museu Valencià d’Etnologia que fins al 6 de gener de 2019 alberga la mostra “Prietas las filas: vida quotidiana i franquisme” copsem el pes tan considerable que va tenir el catolicisme en aquella època que va allargar-se prop de 40 anys. Els cànons morals religiosos impregnen cada expositor, cada panell, cada paret. Els xiquets i les dones de qualsevol edat n’eren l’objectiu principal. “No educaven ciutadans, sinó súbdits”, proclama José María Candela, un dels comissaris d’una exposició que, en la primera setmana que ha estat oberta al públic, ja ha rebut més de 1.000 visitants.

L’altra comissària és Andrea Moreno. Tots dos van nàixer després de la mort del dictador, però sentien la necessitat d’explicar el franquisme des d’una perspectiva nova. En lloc de centrar-se en els fets, volien exhibir-ne els objectes quotidians. Uns elements que, tal com afirmen, “parlen per ells mateixos”. Igual com els lemes elaborats pel règim que encapçalen cadascun dels diversos blocs de l’exposició. “Ens hem limitat a posar el franquisme davant l’espill”, comenta Moreno. I té raó. L’espai que acull la mostra és reduït, però la densitat del material exposat —provinent del fons del museu mateix i de diverses col·leccions privades— és molt elevada.

La coincidència del muntatge de l’exposició amb l’inici del procediment d’exhumació del dictador dut a terme pel Govern de l’Estat és casual. Els primers treballs de recopilació d’informació es remunten a l’any 2016, després que Andrea Moreno, com a gestora de patrimoni de l’Ajuntament de Quart de Poblet, ja haguera organitzat una mostra similar —bé que més modesta— en aquesta població.

El Museu Valencià d’Etnologia, que dirigeix Francesc Tamarit i depèn de la Diputació, de seguida s’hi va interessar. “No ens proposàvem una mirada historicista basada en la guerra i la repressió posterior, sinó una de purament etnològica”, subratlla ell, “pensàvem que era una bona manera de transmetre com és el dia a dia en un règim totalitari”. L’original cartell que presideix la retrospectiva —i que encapçala aquest reportatge— és obra de les dissenyadores Rosa Bou i Kumi Furió

“El gran èxit del franquisme consistí a crear un conjunt de símbols que acabaren monopolitzant el discurs oficial”, apunta Candela, que lamenta la pervivència, encara avui, d’un “franquisme sociològic” en certa mesura inevitable. I és que van ser quatre dècades de pensament únic, en què la censura operava amb absoluta naturalitat i en què la Falange Española i l’Església catòlica marcaven la pauta. “La dictadura impregnava cada racó de la vida de les persones”, emfasitza Moreno. Cada porus de la pell, es podria arribar a dir. “Van ser 14.000 dies sota el franquisme, fins l’any 1975 molts no havien conegut res més que això”, rebla.

A Candela li crida especialment l’atenció la severitat del règim en els anys 40 i la primera meitat dels 50: “En un viatge a Espanya, [Heinrich] Himmler va quedar impressionat del nivell de repressió exercit per Franco i va copiar algunes coses a Alemanya”. Més endavant, a partir dels 60 i en paral·lel al desarrollismo, quan les dictadures alemanya i italiana ja eren història, va produir-se un “maquillatge cap a l’exterior” basat en ítems com el Seat 600, la moda ye-ye o la compra de pisos per part de parelles joves. Els diners circulaven amb fluïdesa i el franquisme s’esforçava a “vendre les potencialitats de la dictadura”, segons evoca Andrea Moreno.

Les set vides del franquisme

La portada del diari Avance de l’endemà del final de la Guerra Civil ens dona la benvinguda a l’exposició, i la portada de Levante posterior a la mort de Franco i que lloa el seu llegat, ens diu adéu. Entre l’una i l’altra hi ha 36 anys i mig de diferència. Una eternitat. Semblava que el règim no haguera de morir mai o que tinguera set vides com els gats. L’exposició, precisament, consta de set apartats ben diferenciats entre si i que en la majoria dels casos porten com a títol algun dels lemes de la dictadura.

Al primer, “Una Patria, un Estado, un Caudillo”, podem observar un seguit de pamflets propagandístics que es felicitaven per l’increment en construccions d’escoles, la puixança de la indústria espanyola, la concentració creixent de població a les principals ciutats o la difusió de l’idioma espanyol al món, així com unes estampetes inspirades en aquells símbols de la història espanyola —per exemple, els Reis Catòlics— que el règim feia seus per tal d’autolegitimar-se. També podem llegir un paperet amb la lletra de l’himne espanyol—no la que ara ha compost Marta Sánchez, sinó la d’aquell moment— i una compilació dels “Forjadores del Imperio” en què apareixen els homes forts de Franco. La cirereta del pastís és una litografia emmarcada i dedicada que representa el trasllat del cos sense vida de Primo de Rivera des d’Alacant fins a Madrid, que va fer-se en processó victoriosa l’any 1939. El taüt amb les seues restes —transportat per falangistes que s’alternaven cada 10 quilòmetres— va durar 12 dies, durant els quals es va decretar “luto nacional”.

Mural amb els "Forjadores del imperio", en què apareixen els homes forts del general Francisco Franco.

El segon apartat, “Franco manda, España obedece”, ens mostra diversos elements característics de la vida quotidiana, com ara butlletes de loteria il·lustrades amb festes populars variades o “emblemes d’auxili social” que glossaven el passat imperial, el catolicisme o joies patrimonials com la Dama d’Elx. Aquests emblemes, la recaptació dels quals s’adreçava a causes benefactores, eren un distintiu que demostrava haver pagat l’entrada a un espectacle o acte determinat. A més, als aparadors es veuen cupons de racionament fets a mà, escenes del NO-DO, una denúncia per estraperlo, un manual de “defensa contra fraus” o un conjunt de segells sempre protagonitzats per Franco. Es veuen, igualment, exemplars de “novel·la patriòtica” com ara La tiranía roja o Un héroe en el Alcázar. Hi ha un salconduit i rebuts de quotes abonades al sindicat únic vertical. I un passaport vàlid per a tot el planeta excepte per als següents països, segons s’explicita a la primera pàgina: Albània, Mongòlia, URSS, Vietnam i Corea. Amén.

A la tercera part de la mostra, dedicada a l’educació, prenem consciència de l’adoctrinament extrem del règim. Llibres que expliquen les bondats del franquisme en els quals el general és presentat com un heroi salvador de la pàtria, l’obligació de fer la salutació franquista a l’escola, l’omnipresència de la religió i de la Immaculada Concepció com a exponent espanyolíssim... Hi havia lectures per a totes les edats i tots els gustos: des de volums amb reminiscències nazis que parlaven de La nueva España, Símbolos de España o Así quiero ser fins a còmics o contes de l’estil de Marcelino pan y vino o Flechas y Pelayos. I les manualitats, com és natural, servien perquè els xiquets retallaren figures de militars, i les xiquetes, vestits que després posaven a personatges coneguts com l’actriu i cantant nord-americana Shirley Temple.

En quart lloc observem la repressió mental exercida sobre les dones, entre les quals hi havia dues divinitats: Carmen Polo de Franco i Pilar Primo de Rivera, qui va ser líder de la Secció Femenina de Falange. La submissió de la dona és total: havia de ser “hija, esposa y madre”. Res més. La mostra exhibeix diversos llibres d’eclesiàstics en el paper de guies espirituals de les dones. També es recuperen documents notarials d’homes concedint a la seua esposa el permís per fer alguna cosa. “Mujeres para Dios, para la Patria y para el Hogar”, com deia el règim.

No debades la religió, com ha quedat dit, ho cobria tot. Franco anava sota pal·li i els ciutadans s’empassaven manuals d’“urbanitat cristiana”. La mostra, en el seu cinquè apartat, presenta un aixovar casolà farcit de medalles, creus i imatges religioses. També s’hi veuen escapularis.

La repressió té cabuda, només de passada, al següent bloc de la mostra, que se centra en la política del terror. S’han recuperat alguns objectes personals extrets de la fossa 113 del cementeri de Paterna (Horta), els esquelets de la qual ja han estat exhumats. Hi ha cinturons, una cullera, una llapissera, una pipa, una sola de sabata, una petaca, uns botons i, lògicament, els projectils que els provocaven la mort a trets al Terrer, el paredó que hi havia al llindar del cementeri. El pati enorme del monestir de Sant Miquel dels Reis ple de represaliats fent la salutació franquista és una altra de les fotografies que impacta bastant.

Per últim, per tal de comprovar el pas del temps sota la dictadura, els comissaris han volgut comparar alguns elements que eren quotidians a la dècada dels 40 i uns altres que van ser-ho a partir dels 60. Del molinet de cafè al Nescafé Oro. De la marraixa d’aigua a l’ampolla de Fanta. Del foguer a l’olla a pressió. De la ràdio de fusta gegant a la televisió en blanc i negre. I és que el món evolucionava mentre el règim dictatorial ho feia a pas de tortuga. Quantes vides encotillades pels paràmetres ferris del franquisme... Quanta vida perduda.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.