Europa

Els últims dies de Juncker al capdavant de la Comissió Europea

S’ha buscat un problema per acariciar els cabells d’una companya; va ensopegar durant un sopar de l’OTAN; el populisme d’extrema dreta afronta amb esperança les pròximes eleccions... Li van bé les coses al president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El vol 951 d’United Airlines està llest per sortir. Jean-Claude Juncker és un dels últims en arribar a l’avió. Saluda els periodistes que l’acompanyen en el seu viatge a Washington. «Tot està bé. És només el meu maleït genoll», diu. El president de la Comissió Europea vesteix una camisa blava i uns texans amb un cinturó trenat. Coixeja lleugerament. Durant el vol, guarda tres carpetes blaves al reposabraços del seu seient. Juncker fa petons als reporters de l’avió quan surt del servei.

Uns dies abans, Juncker havia ensopegat amb una catifa blava en la cimera de l’OTAN. El primer ministre holandès, Mark Rutte, i altres dels presents van haver d’agafar-lo dels braços i arrossegar-lo fins fer-lo arribar al sopar de gala. Els polítics de dreta es burlaven del president de la Comissió, presumptament ebri, mentre que a Alemanya, els parlamentaris d’extrema dreta de l’Alternativa (AfD) publicaren immediatament el vídeo en les xarxes socials. El seu portaveu va dir que Juncker havia patit un «dolorós atac de ciàtica». Ell va rebutjar qualsevol rumor que suggerís que l’alcohol havia estat el responsable.

Jean-Claude Juncker té 64 anys. És fill d’una època en què els polítics malalts o els que bevien massa no despertaven l’atenció. Durant molt de temps, només els més pròxims a John F. Kennedy sabien com de seriós era el seu mal d’esquena. Els hàbits de Willy Brandt eren tema de conversa a Bonn, capital de l’antiga Alemanya occidental, durant els setanta, tot i que la seva afició per la beguda mai no va semblar molestar ningú. Avui, en canvi, els polítics han de ser completament transparents. La seva autoritat procedeix, en part, de la seva imatge televisiva.

L’objectiu de l’extrema dreta

El mandat de Juncker està arribant al seu final. Però és poc probable que els populistes li tinguin pietat durant el període previ a les eleccions del Parlament Europeu. És el seu enemic favorit. Els euroescèptics menyspreen el cap de la Comissió. És, per a ells, el símbol d’un bloc polític moribund. Malalt. I com a tal, la malaltia de Juncker no és un afer privat, sinó públic.

L’extrema dreta, per exemple, es burla de Juncker per haver convertit, , segons ells, Europa en un «grup de rialles», com si realment es preocuparen pel benestar de la UE. A finals de l’any passat, quan s’intensificava la disputa amb Brussel·les sobre el projecte de pressupostos italians, Matteo Salvini, el cap de la Lega, va dir: «Només parlo amb gent sòbria».

Quasi tots els periodistes de Brussel·les semblen tenir una anècdota per compartir entre els seus col·legues relacionada amb Juncker, que beu massa o suposadament fa olor a alcohol. «Temps de gyntonic», diu el portaveu de Juncker. El president de la Comissió vola a Tunísia aquest matí per reunir-se amb el president i altres dignataris. Assistirà a una cerimònia commemorativa dels turistes assassinats en un atac terrorista i farà un discurs. Juncker es deixa caure en un sofà a la terrassa de l’hotel Mövenpick. Una suau brisa bufa des del mar mentre Juncker diposita la tònica en un got amb ginebra i gel. El portaveu i periodista que acompanyen Juncker es lleven les ulleres per fer un brindis.

És la tarda d’un dijous a finals d’octubre. Juncker no va dormir massa bé la nit anterior. A Europa tampoc no li està anant massa bé, atès que Itàlia s’oposa a les restriccions pressupostàries de la Comissió i Salvini està llest per enfrontar-se a Brussel·les. Un periodista francès vol filmar l’escena a l’hotel, pel que el portaveu lleva el got de Juncker de la imatge mentre una dona allisa el cabell del president de la Comissió. Sovint, quan està assegut, ella s’inclina cap a ell i fingeix que li murmura alguna cosa a l’oïda. En canvi, el que realment està fent és alçar-li els mitjons.

Un polític del passat

L’entrevista amb el periodista francès tracta sobre Salvini i el projecte de pressupost italià. Només apagar la càmera, però, Juncker comença a parlar sobre Helmut Kohl, el seu mentor polític de la CDU alemanya; i Jacques Chirac, que va ser president de França durant la dècada dels noranta. És una història sobre els temps bons i vells.

Abans de convertir-se en president de la Comissió Europea, Juncker va passar quasi 20 anys com a primer ministre a Luxemburg, sense gairebé oposició. La seva Unió Europea era un club d’homes en què els estats membres fundadors determinaren, en gran mesura, el destí d’Europa. El seu país va estar allà des del principi. Sis, després nou, els líders dels estats membres s’asseurien al voltant de la taula amb Margaret Thatcher, convertint-se en la primera dona que es va unir a ells. Quan Alemanya i França es posaven d’acord, les coses avançaven a Europa.

Però avui la UE ha crescut a 28 països i la divisió ja no tendeix a ampliar-se tant entre els països rics del nord i els menys pròspers del sud, sinó entre l’est i l’oest. En els casos d’Hongria i Polònia, la reacció de la UE no ha estat adequada. En contrast amb el moment en què es tractava de mantenir Grècia dins de l’eurozona contra la voluntat de l’aleshores ministre de Finances alemany, Wolfang Schäuble, Juncker ara està absent, en gran mesura, com a gerent d’una crisi. Juncker no té l’instint per als nous països de la UE que tenia per als antics.

Després del combinat de ginebra i tònica, dos dels seus companys l’ajuden a alçar-se del sofà. Juncker té una cita, un sopar privat amb un ambaixador. Diu que té pensat prendre una altra cervesa amb ell. Al matí següent, parla amb estudiants universitaris a Tunísia sobre els beneficis de continuar els seus estudis a la UE. Juncker no sembla ser un home que pugui tenir problemes per fer el seu treball. De tornada a Brussel·les, Juncker seu en la seva oficina del pis 13. Beu cafè. Per arribar a ell s’han de superar nou portes amb controls de seguretat amb la companyia d’una escorta durant gran part del camí. «Hola, Peter, com estàs?». Juncker saluda així tothom. Quan s’acomiada, ofereix un petó en cada galta.

Soledat creixent

Per a Juncker, actuar informalment en el món de la política és natural. Encara que per a alguns sigui terriblement antiquat. Els seus gestos són masculins, no necessàriament malvats, i esdevenen la indicació de la seva soledat creixent. Al desembre va enfurismar el públic quan va acariciar els cabells de la seva cap de protocol en l’arribada a una cimera de la UE. El secretari de Treball britànic, Amber Rudd, va titllar immediatament l’incident d’«espantós» i «grotesc». Segons ell, aquell era el gest que evidenciava la visió antiquada que té Juncker sobre les dones.

Juncker vesteix una camisa rosa amb ralles blanques i amb el coll obert. Els arxius s’acumulen al seu escriptori. En una altra taula hi ha la novel·la Tyll, de Daniel Kehlmann. I una maleta oberta. Uns dies abans, Juncker havia tornat de Washington, on havia comparegut amb el president dels Estats Units, Donald Trump, a la Casa Blanca per anunciar que els EUA no imposarien taxes als automòbils europeus. Va ser un èxit que tothom creia impossible. Es va produir immediatament després de la seva inestable aparició a la cimera de l’OTAN. També després que la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el president francès, Emmanuel Macron, intentessin sense èxit obtenir una concessió similar de Trump. «Vaig venir a per un acord i vam fer un tracte», deia Juncker orgullòs a Washington. Quan el president de la Comissió Europea es dirigia a l’aeroport, Trump va començar a fer tweets per elogiar-lo.

Ara, en canvi, poc després del viatge, l’eufòria s’ha dissipat. Juncker se sent atrapat en la seva oficina. Mentre pren un cafè, explica que a vegades seu a l’escriptori des de les 7.30 del matí fins les 10.30 de la nit, sense sortir ni un moment a prendre un poc l’aire. No hi ha terrassa al pis 13. Juncker diu que en desitjaria una, tot i que afirma haver deixat de fumar. Però entre el seu personal corre la història que Juncker va manipular els detectors de fum de la seva oficina per si algun dia necessita un cigarret.

Atacs personals

Juncker n’està rebent. Quan els polítics d’Àustria van exigir la seva renúncia després de la cimera de l’OTAN, Juncker va comparèixer davant la premsa a la Comissió Europea, cosa que no sol fer. Va dir, irònicament, que estava sorprès per la quantitat d’experts en ciàtica que hi havia a Àustria. Després es va haver d’enfrontar a les preguntes dels reporters, que volien saber si era veritat que les seves caigudes havien estat resultat exclusivament dels seus problemes de salut. «Va ser cert dimecres», va respondre Juncker. «Va ser cert aquest matí i ho serà aquesta tarda i demà al matí».

Beu cafè a la seva oficina. Juncker torna a tenir el dia complet. Acaba de parlar amb el president espanyol, i l’agenda de la nit inclou telefonades amb Emmanuel Macron i Angela Merkel, a més del tractament per a la ciàtica. Pateix mal d’esquena des del greu accident automobilístic del 1989, que el va deixar en coma durant tres setmanes. Es va despertar just a temps per viure la caiguda del Mur de Berlín, tal com va dir alguna vegada. Llavors preparava el seu ascens fins convertir-se en líder del partit a Luxemburg des de la cadira de rodes.

Incidents que s’han d’explicar

El portaveu de Juncker, grec, exmembre del Parlament Europeu, considera necessari informar els periodistes amb regularitat sobre la salut del president de la Comissió. Juncker té raons per estar-li agraït. A la cimera de la UE a Riga el 2015, Juncker va donar la benvinguda al primer ministre hongarès, Viktor Orbán, dient «hola, dictador». Al mateix temps colpejava lleugerament els caps dels líders europeus, besava els calbs al cap i donava cops als muscles, com si es reunissin en una conferència del partit comunista soviètic.

A principis de l’any passat, Thomas Wiesser, l’antic president del grup de treball sobre l’euro, es va acomiadar en un pub de Brussel·les. L’alcohol fluïa i les cames de Juncker es van desentendre de la resta del cos. Quasi es cau, però el seu cap de gabinet el va agafar pels braços i el va seure en una cadira. Malgrat que es va parlar sobre això durant setmanes a Brussel·les, al final només es va publicar en un mitjà, a la revista de negocis alemanya Wirstschaftswoche. Unes poques setmanes abans de la cimera de l’OTAN, el juny de 2018, mentre Juncker caminava cap al púlpit de portaveu al Parlament irlandès, tots podien veure que tenia problemes. «Tinc algunes dificultats per caminar», va dir Juncker, tractant d’alleugerir el moment delicat. «No estic borratxo, tinc ciàtica. Preferiria anar borratxo». L’última vegada que el cos de Juncker es va rendir el dilluns previ al Nadal, al sopar de gala del Fòrum d’Alt Nivell Àfrica-Europa a Viena. Una vegada més, necessitava ajuda.

Les imatges són, també, fruit dels pocs esforços que ha fet la dreta europea per qüestionar l’autoritat de Juncker. Ell també és conscient com de difícil serà per a Europa si els populistes de dreta esdevenen suficientment forts com per poder exercir una influència significativa en les operacions de la UE. Juncker no es preocupa per pronunciar el nom de Salvini quan la conversa en l’avió xàrter a Tunísia es trasllada a Itàlia. «El meu contacte és el primer ministre italià, no el ministre d’Interior», diu. «Em preocupa el sentiment antieuropeu que algunes persones a Itàlia estan establint per qüestions de política interna, però no ho puc canviar».

De fet, Juncker s’ha convertit en una càrrega per a l’home que mira de succeir-lo com a president de la Comissió Europea. Quan va esdevenir candidat principal a les eleccions del Parlament Europeu pels conservadors a Hèlsinki a inicis de novembre, Manfred Weber no va parlar molt sobre Juncker, malgrat que pertanyen al mateix grup del partit. I en la conferència del partit democristià, quan Weber va rebre una gran ovació a inicis de desembre, el polític tampoc no va pronunciar el nom de Juncker, cosa bastant inusual. Després de tot, què podria ser més natural que aprofitar els èxits del seu predecessor del mateix grup polític?

Un home amb grans fortaleses i grans debilitats’

Tot i que Weber considera que els atacs contra Juncker són repulsius, vol centrar-se en la Unió Europea, en la campanya electoral, i no en els hàbits de beguda del president que abandonarà la Comissió. Weber va dir una vegada que «Juncker és un home de grans fortaleses i grans debilitats». La pregunta sobre si Juncker està fent més bé que mal a Europa és, de fet, difícil de respondre. El cap de la Comissió Europea és un home malalt que lluita amb les exigències de la vellesa, però està intentant fer el seu treball. A vegades el fa sorprenentment bé, com quan es tracta de la seva relació amb Donald Trump, un home amb qui ha pogut establir una connexió personal. I a vegades tot és normal, com ho va ser a Tunísia. Però després venen els errors que, en última instància, són inacceptables per al cap del poder executiu de la Unió Europea.

Igual que milions de persones, Juncker beu alcohol regularment, i només els metges o els experts en addiccions poden dir amb seguretat si és un alcohòlic o no. Durant l’etapa en què DER SPIEGEL va estar observant contínuament Juncker, acompanyant-lo en els seus viatges, reunint-se amb ell i telefonant-lo per fer converses curtes, no va mostrar cap signe de dificultat. En canvi, també és evident que Juncker es beneficia del fet que els polítics a Brussel·les estan sotmesos a menys vigilància mediàtica que els de Berlín i altres capitals europees. Només cal imaginar un canceller alemany caient-se sobre una catifa vermella. És difícil pensar que una cosa així no tingui conseqüències.

Sovint, els assessors de Juncker suggereixen que hauria de pensar en la renúncia a alguns nomenaments, però el cap de la Comissió acostuma a ser tossut. És divendres a principis de gener i Juncker, amb febre, recorre el camí cobert de neu a Tegernsee, una ciutat que hi ha al sur de Munic, a una hora en cotxe de la capital bavaresa. Va a rebre un premi dels mitjans. Assenyala que els problemes de la UE no s’han reduït durant els seus cinc anys al capdavant de la Comissió. Entre el Brexit, els refugiats i les reformes en l’àrea de la moneda comuna, tot sembla haver-se tornat un poc més fràgil. Però quan Juncker ho fa bé, no hi ha ningú millor que ell a la UE. A inicis de març, al tradicional sopar Matthiae a Hamburg, un banquet del govern local que se celebra des de 1356, estava en plena forma. L’exministre d’Exteriors alemany, Joschka Fischer, havia adormit els convidats amb les seves llargues reflexions sobre la política global. Juncker va salvar el sopar amb una sèrie d’enginys i un discurs animat.

Prenent un cafè en la seva oficina, Juncker diu que no viu al cel. Però està clar que anhela la proximitat amb la gent i amb alguns periodistes. Troba a faltar les bromes i les converses quotidianes que eren comunes en el petit govern de Luxemburg. A Brussel·les, Juncker només esperava, quan queia la nit, a entrar a un apartament dins d’un hotel al barri europeu. Ell diu que tenir el seu propi espai crearia costos innecessaris i que, de tota manera, ell mai no estaria a casa. Ha negociat un preu fixe amb l’hotel, però també ha de lluitar diàriament amb un problema habitual entre els qui treballen viatjant. Juncker sovint només vol un ou i una tassa de cafè, però el desdejuni costa 25 euros. Quan no hi ha ningú mirant, sovint furta alguna cosa de la sala d’esmorzar.

La seguretat en l’hotel s’ha incrementat d'ençà que es va convertir en president de la Comissió Europea. I s’ha instal·lat vidre a prova de bales en les finestres de l’habitació. Quan té temps, sovint, fa una breu passejada pel jardí, darrere de l’hotel, per comprovar si algú pot veure la seva habitació des de fora. És quasi com si fora una forma de provar com d’aïllat està.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.